IN FERNEM LAND

LA ONP AL CINEMA: TOSCA (Serafin-Álvarez-Tézier;Audi,Oren)


L’Opéra de París ha presentat una nova producció de Tosca que es va retransmetre dijous passat mitjançant la projecció en els cinemes i que avui us vull comentar, alhora que compartir amb tots vosaltres.

A París com l’any passat el Liceu, compten amb tres repartiments diferents i només hi ha una coincidència entre ambdós teatres, ja que la Tosca principal de l’ONP va ser la del segon repartiment liceista, l’austríaca Martina Serafin, que al Liceu van acompanyar tan malament com van saber, amb Ferrero i Hendricks, mentre que a París té a Marcelo Álvarez i Ludovic Tézier com a companys de tragèdia, a anys lluny que els que li van tocar a Barcelona.

Per construir per enèsima vegada la genial òpera pucciniana a l’ONP ha comptat amb Daniel Oren a la direcció musical (un habitual de la casa) i amb Pierre Audi, el director artístic de l’òpera holandesa. Una parella gens notable, però efectiva, si bé crec que es pot esperar quelcom més del primer teatre operístic de França.

Oren dirigeix amb molt d’ofici, coneix bé el món de l’òpera i els trucs i paranys que poden malmetre una representació. Crec que en la seva direcció li manca una moca de pathos i una mica de personalitat, en algun moment del segon acte m’ha semblat que l’orquestra es menjava als cantants i en altres no hi havia una sincronia perfecte entre ell i Marcelo Álvarez, però coneixent al tenor argentí no és d’estranyar. La versió vol ser detallista i a vegades alenteix excessivament el tempo. falta en aquesta direcció una personalitat que imposi una veritable versió sense que acabi de donar la sensació que qui mana són els cantants, sobretot perquè Tosca crec que és una òpera que sense directors i en mans només dels cantants, si no són excepcionals, correm el risc de perdre coses importants, com succeeix en alguns moments claus de tots tres actes i on el ritme decau en moment imperdonables.

La producció de Pierre Audi és molt decebedora, dolenta diria jo. No sé si pretén ser clàssica, però és una mica barroera en aspectes potser no fonamentals però si minuciosament descrits en el llibret i a la partitura, aspectes que Audi no valora o no li dóna importància i que sobre l’escenari grinyolen. El final és una altra cosa, no l’explico s’ha de veure per intentar entendre que ha pretès, ja que estem més a prop del darrer acte de Manon Lescaut que de la matinada fatídica al Castello Sant’Angelo, sorprèn molt perquè en els altres actes hi ha uns aspectes de Tosca de tota la vida, sobretot en el disseny del personatge de Tosca (potser un homenatge a les Tosques llegendàries de Tebaldi) que no acaba de quadrar amb el imprevist i castrant final.

L’escenografia del primer acte té un cert interès fins que aviat t’adones que és un absurd fer pujar i baixar escales als soferts cantants. La del segon és d’una simplicitat que s’agrairia si després l’acció escènica no fos tan adotzenada, mentre que la del tercer és una errada (no vull ser escatològic) garrafal.

Al Liceu Martina Serafin em va decebre, si bé la culpa no era exclusivament seva. Va fer un tercer acte sensacional però en els altres dos, segurament influenciada per els nivells sota mínims dels seus col·legues, no va reaccionar fins el tercer acte quan ja era massa tard per voler deixar un bon record. A Paris m’ha agradat molt més, bàsicament perquè el nivell vocal de la companyia era superior i ella surt des d’un inici decidida a ser la reina de la nit. Serafin és Tosca per veu, però també per convicció dramàtica, per escola heretada d’un passat gloriós i coneixedor dels trucs del teatre i del cant. Serafin canta com les grans sopranos dels anys daurats, aquelles que potser no eren les dives situades en el lloc més alt de podi, però que et donaven totes les satisfaccions d’una nit d’òpera intensa, d’aquelles cantants que s’involucraven amb el personatge i que quan les escoltem en gravacions antigues sempre acabem exclamant “la tinguéssim ara!”, dons bé a Serafin la tenim ara i la veritat és que és gaudeix molt.

La veu és opulenta, carnosa, de lírica spinto, amb un bon registre agut, un centre ben generós i un greu suficient tot i que no notable per fer front als rols dramàtics que també fa, però aquest és un altre tema.El fraseig és notable i canta tenint molt present com fer arribar les emocions, encara que sigui utilitzant allò que mai falla, el cor. És una cantant notable que troba en aquest repertori de lírica ampla el seu habitat natural i on pot extraure tot el que la seva veu i el seu temperament saben donar. Ella és el punt d’interès màxim d’aquesta representació. No és el Vissi d’arte el moment que més m’agrada (tampoc ho va ser al Liceu), però és en tota la personalització del rol on trobo la gran soprano que cal per fer aquest rol, amb personalitat i allò que en teatre s’anomena taules.

Marcelo Álvarez és el de sempre, fidel als seus alts i baixos, als seus moments esplèndids i a les seves caigudes de fraseig, de veu i projecció. No manté una regularitat en el cant i per tat és difícil gaudir-lo en tota una mateixa representació. Intenta ser notable en detalls que pretenen ser distingits i els esguerra per manca de tècnica o senzillament perquè la veu, forçada en rols inconvenients, ha acabat deteriorant-se en la homogeneïtat de color i projecció. Les mitges veus i fins i tot els intents de pianissim, intentant emular a col·legues més experts i llests que ell, no són reeixits, tot i que de tant en tant queden aquells detalls del notable belcantiste que va ser en els seus prometedors inicis. Les dues àries no passen de la correcció i en els duos intenta implicar-se més al costat d’una senyora tota ella implicació. Els aguts aïllats tan compromesos i esperats, els resolt a cops de coll, algunes vegades amb més encert que altres. No és un cantant distingit, és malaguanyat i ell mateix n’és el principal culpable.

Ludovic Tézier és el gran baríton francès que sembla que ja ho pugui cantar tot, però Scarpia no és per a ell. Potser la veu és adequada, ja que baríton ho és, però li manca la intenció en el fraseig, la incisió punyent de les frases que han de ser més dites que no pas cantades, Aquí so serveix de res la bona línia si al darrere no hi ha un calfred en sentir-lo. Ni les mirades, ni els gests previsibles l’ajuden a fer creïble el seu comissari de policia. Vocalment també passa per més d’un compromís de registre i tibantor, si bé els acaba resolent abans de que Tosca li clavi el ganivet.

Discret Angelotti, correcte Sagristà i millorables Spoletta i Sciarrone. La pastoreta ni l’anomenen a la pàgina web de l’ONP, i no ho fa malament, què consti!, mentre que el carceller passa amb molta més discreció.

Una Tosca amb Tosca sempre és d’agrair, per això m’ha semblat que a més d’un li agradaria gaudir-la

Giacomo Puccini
TOSCA
Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica

Martina Serafin, Floria Tosca
Marcelo Alvarez, Mario Cavaradossi
Ludovic Tézier, Scarpia
Wojtek Smilek, Cesare Angelotti
Carlo Bosi, Spoletta
André Heyboer, Sciarrone
Francis Dudziak, Il Sagrestano
Andrea Nelli, Un carceriere

Orchestre et Choeur de l’Opéra national de Paris
Maîtrise des Hauts-de-Seine / Choeur d’enfants de l’Opéra national de Paris
Director del cor: José Luis Basso 

Director musical:Daniel Oren
Director d’escena: Pierre Audi
Escenografia: Christof Hetzer
Disseny de vestuari: Robby Duiveman
Disseny de llums:Jean Kalman
Dramatúrgia: Klaus Bertisch

ONP La Bastille, Paris 16 d’octubre de 2014

ENLLAÇ VÍDEO(3 arxius un per acte)

https://mega.co.nz/#F!z0U3zQhY!1EaE4XnDTwLYHmiILLoeWQ

 

8 comments

  1. alex

    Gracias Joaquim aunque pasé bastante de ir a los Cinesa para escuchar y presenciar una TOSCA que a priori y salvo Serafin, me interesaba bien poco o nada.
    Marcelo Alvarez ya desde hace tiempo y desde que se dedica a los roles de spinto no me interesa como tenor y el bueno de Tézier no puedo imaginármelo como Scarpia malévolo ( una pena lo de Tézier que cuando se dedica al belcantismo baritonal está magnífico, por ej. su reciente Roi Alphonse de LA FAVORITE de Salzburgo donde me encantó y si se adecuaba al estilo )

    M'agrada

    • Cavaradossi lo cantan los líricos puros, el problema es el “deterioro” vocal de Marcelo Álvarez, o quizás la pérdida de estilo y distinción que lo caracterizaron en sus inicios. Quiere ser un tenor todo terreno, no perder la oportunidad de estar en el circuito al lado de Kaufmann o Alagna. le falta un criterio y una inteligencia de la que carece, y los resultafdos acostumbran a ser mediocres.

      M'agrada

  2. maria

    solo queria comentar la parte escenica ,con dos absurdos , uno el cuadro que pinta mario, que es la magdalena, y el que sale en la representacion es un conglomerado de ninfas desnudos que no vienen acuento para nada .
    y lo que tu apuntas tambien, el final ¡¡¡¡¡ con la tosca caminando tranquilamente hacia una especia de luz al fondo de la escena …. ¡¡¡¡ en lugar de tirarse por el castillo como dios manda y como casi todas todas las representaciones respetan con alguna modernidad, pero sin atreverse a tanto ¡¡¡
    por el resto, aceptable . el scarpia sí me parecio malo malisisismo, sin entrar en su faceta como cantante .

    M'agrada

    • En toda la representación había muchos absurdos, reacciones de los personajes que nada tienen que ver con la acción. Por ejemplo, Scarpia en Sant’Andrea exclama después de su entrada “Tosca!, che noin mi veda”. ¿Cómo sabe que Tosca ha entrado a la iglesia , si ni tan siquiera el público la hemos visto ascender las escaleras al final del escenario? Como este detalle un montón.

      M'agrada

    • Potser Scarpia, a part de cantar bé (això s’ha de fer sempre) ha de dir millor, i ell diu el personatge de manera poc malèfica, per ami. Actua de manera una mica genèrica, però dóna la talla, però cal escoltar els grans Scarpia per adonar-se’n que vocalment queda curt.

      M'agrada

  3. SANTI

    Ahir per la nit me la vaig mirar.
    Serafin està molt bé, Tézier bé i Álvarez regular.
    Potser a La Bastilla Tézier no arriba prou, però vaig trobar que amb la càmera i el micròfon al davant queda bastant maligne.
    Marcelo Álvarez a estones està convincent, però no és gens regular i el seu cant per a mi ha perdut qualitat i interès. Si s’hagués mantingut en el repertori més líric ara potser no hauríem de lamentar-ho, quan va començar ho feia molt millor.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: