IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: CARMEN


El 7 de desembre de 2009 una per a mi o per a molts desconeguda Anita Rachvelishvili va inaugurar la temporada de la Scala amb una Carmen que no em va agradar gens, no només per ella, però també per ella. 5 anys més tard i en la producció de Richard Eyre per el MET, la senyora Rachvelishvili m’ha agradat molt, no em sap greu ractificar, sobretot perquè aleshores li reconeixia una veu bella i amb possibilitats, calia això sí, rectificar coses i millorar algunes emissions en la zona aguda i també fer-se amb el rol, i a fe de Déu que ha fet els deures.

Carmen és un personatge molt complex que pot ser interpretat i cantant de moltes maneres i totes elles poden ser igualment vàlides encara que entre elles hi hagi unes distàncies estètiques, dramàtiques i vocals quasi abismals. La Carmen de Bumbry o la de Victoria de los Àngeles són tan distants, com la de Agnes Baltsa i Elena Obraztsova, o la de Teresa Berganza i Anna Caterina Antonacci, totes elles diverses i totes elles fascinants. Anita Rachvelishvili no defuig la tradició i la seva Carmen és explosiva, carnal i més que sensual, és pur erotisme. La mezzosoprano georgiana té un físic potent que no quadra gaire amb les estètiques imperants, les seves carnalitats generoses i les faccions quasi agressives podrien jugar fàcilment en la seva contra, sobretot si tenim en compte que aquesta producció novaiorquesa la va estrena la bellíssima letona Elina Garanca, de figura adient per les passarel·les de moda.

Anita Rachvelishvili s’alia amb el físic i seguint fil per randa les indicacions escèniques de Richard Eyre, ella està molt més convincent que Elina  Garanca, ja que és molt més creïble com a gitana andalusa i la seva actuació escènica és molt més implicada. És molt fàcil entendre com al voltant de la seva Carmen els homes embogeixen, perquè els provoca i els escalfa fins la perdició. No es reprimeix a l’hora de mostrar la generosa sexualitat del seu físic, s’arremanga, s’obre de cames i mostra amb exuberant inhibició un aparador on hi caben mandarines i tot el que hi volgués exhibir. S’atreveix a ballar, si bé la coreografia és més zíngara que andalusa, però el més important no és la fidelitat coreogràfica sinó el caràcter vital, racial i ètnic de la seva dansa. I tota aquesta recreació escènica va acompanyada d’una demostració vocal molt complerta. Potser va tenir un parell de moments amb les notes agudes una mica dubtoses, però res semblant el que li succeïa fa cinc anys a la Scala. El seu cant també és explosiu, però quan vol és dolç, sempre sensual i també profund i temible en la meravellosa ària de les cartes del tercer acte. En el duet final va estar tràgica i colpidora en el moment final quan facilita el crim, un recurs impactant d’Eyre.

Si Rachvelishvili em va agradar moltíssim en el Príncep Igor i a la Núvia del Tsar, ahir amb la seva Carmen em va acabar per convèncer absolutament. No creia abans de començar em faria gaudir tant.

El tenor letó Aleksandrs Antonenko té com sabem una veu considerable, bonica, de tons càlids, de bronze, però el seu cant tendeix a ser massa lineal i no gaire variat, intenta canviar el seu cant permanentment en forte amb algunes mitges veus, però la sensació global és de pova varietat expressiva i alguna que altre errada, la més clamorosa en l’ària de la flor, on va desatendre totalment la línia melòdic/expressiva tallant de manera precipitada el final, segurament per un error en la respiració. Els seus grans moments són els més dramàtics del tercer acte i el duo final, i on es troba a faltar un tenor més creatiu i sensible és el duo amb Micaela i en la famosa ària de la flor. La seva dicció francesa és quasi inintel·ligible. Com actor és poc rellevant i el seu físic és més aviat descuidat, tant que costa entendre com Carmen l’escull a ell per tirar-li la flor en el primer acte. De tots els homes que hi ha en escena és el més galdós.

La temporada passada ens varem quedar sense la Mimi de la soprano romanesa Anita Hardig, finalment l’hem pogut escoltar en un rol bombó, la Micaela, on quasi cap soprano fracassa. La veu és molt lírica i el seu cant és molt dolç, no m’agrada gaire el timbre, però no hi ha dubte que és una cantant notable que fa una Micaela veritablement notable i encisadora, la justa rèplica a l’explosiva sensualitat de Carmen. La seva personalització dramàtica és molt genèrica, però és que el rol ja ho és, Bizet es va veure obligat a incloure’l per contrarestar el que es considerava immoral en la novel·la de Merimé.

Feia molt temps que no escoltava un Escamillo vocalment tan complert, sense problemes en els extrems de la seva veu, amb rotunditat i fatxenderia en la dramatització i amb generositat de mitjans, inclòs un llarguissim  portamento en la nota final de la seva intervenció del tercer acte , quan repeteix fora d’escena la cançó del toreador, si bé el baix rus Ildar Abdrazakov en escena ho sembla tot (fins i tot un jove Artur Mas) menys un torero.

En l’amplia llista de rols secundaris em van semblar fluixes Frasquita i Mercedes i molt millor el Remendado i el Dancaïre. Escènicament molt bé el Zuñiga de Keith Miller, si bé vocalment no és gens rellevant, ans al contrari, i correcte el Morales de John Moore.

Magnífica la direcció del director granadí Pablo Heras-Casado, vibrant i dramàtica, curosa en recrear moments antagònics, especialment els més tensos i dramàtics, i els més evocadors i lírics. Brillant en els diferents preludis i en tot moment controlant la tensió dramàtica, amb un quart acte especialment inspirat.

El Cor del MET ahir no em va semblar a l’alçada d’altres dies i la coreografia de Christopher Wheeldon volia ser autèntica i va tenir algunes idees bastant allunyades de l’autenticitat flamenca que sembla buscar, tot i així els dos moments en solitari dels ballarins solistes, en els preludis del primer i tercer acte de caire clàssic, són més bonics que dramàticament eficaços, i l’escena inicial del segon acte acompanyant la cançó gitana “Les tringles des sistres tintaient”, és on Wheeldon acaba fent una estranya macedònia estilística que funciona bé gràcies a la implicació de Rachvelishvili, Kiri Deonarine i Jennifer Johnson Cano, però que avergonyirà a qualsevol coreògraf que conegui una mica el ball flamenc.

La producció de Richard Eyre segueix la estructura de Le Nozze di Figaro, amb un escenari giratori i amb una escenografia única que va creant els diferents espais, però molt més ben resolts que en l’obra mozartiana, gràcies a una bona recreació d’ambients, a un disseny de llums suggeridor i a un moviment escènic convincent, encara que el disseny de vestuari (anys 30 del segle XX) no és gaire brillant.

Parlant de vestuari i encara que sigui un off-topic, no me’n puc estar de mencionar l’ensurt generalitzat que ha provocat l’aparició de Joyce DiDonato, vestida o millor seria dir embotida en un vestit dissenyat per el seu pitjor enemic. No sé qui deu ser l’estilista dels mestres de cerimònies, normalment estem acostumats a veure coses horroroses però ahir es van superar i o bé a elles no les posen davant d’un mirall o les paguen molt per lluir aquestes disfresses que ahir van superar-ho tot.

El més important és que d’una Carmen que no n’esperava gaire en vaig sortit molt més que satisfet.

Georges Bizet
CARMEN
Llibret de Henri Meilhac/Ludovic Halévy/Prosper Mérimée

Carmen………………….Anita Rachvelishvili
Don José………………..Aleksandrs Antonenko
Micaela…………………Anita Hartig
Escamillo……………….Ildar Abdrazakov
Frasquita……………….Kiri Deonarine
Mercédès………………..Jennifer Johnson Cano
Remendado……………….Eduardo Valdes
Dancaïre………………..Malcolm MacKenzie
Zuniga………………….Keith Miller
Moralès…………………John Moore
Dancer………………….Maria Kowroski
Dancer………………….Martin Harvey

Conductor……………….Pablo Heras-Casado

Production………………Richard Eyre
Designer………………..Rob Howell
Associate Costume Designer..Irene Bohan
Lighting designer………..Peter Mumford
Choreographer……………Christopher Wheeldon
TV Director………….Matthew Diamond

Metropolitan Opera House Nova York, 1 de novembre de 2014 

Tan aviat sigui possible m’agradarà posar a disposició el vídeo d’aquesta representació.

30 comments

  1. Xavier C.

    Avui ho enllestirem ràpid, senyors: sense voler prendre-li a ningú el seu rol al blog, que no em cal que jo ja tinc el meu, facin el negatiu* del que diu en Joaquim i tenen el meu parer. On Joaquim ha vist negre, jo blanc; el seu blanc, el meu negre; on posa el gris clar, jo tinc el fosc, i on el té ell el fosc, jo el clar. M´ho estimo més així: tinc molt més per la mà anar a l´oculista que a GAES…

    (* tret d´Abdrazakov, que em penso que ens va posar a tots d´acord)

    M'agrada

  2. dolors

    Bon dia, ayer fui a ver esta ópera, y comparto todo lo que aquí se explica… hacía mucho tiempo que no veía a una Carmen tan seductora y tan provocadora, en todos los sentidos, vocalmente también.
    Un disfrute en general, donde por fortuna, no se cayeron en algunos tópicos folkclóricos que he llegado a ver en algunas “Cármenes” donde se junta todo, Semana Santa, toros y los san fermines….
    un placer.

    M'agrada

    • Gracis Dolors por comentar y bienvenida a IFL.
      Sin ir muy lejos, la producción que inauguró la temporada de la Scala en el 2009 era un batiburrillo de tópicos, por no hablar de la horrorosa producción de la película de Karajan, con el fabuloso cast con Bumbry, Vickers, Freni y Díaz.

      M'agrada

  3. Molt d’acord, i molt satisfet de què així sigui. Nota molt alta, per mi, el millor, la creació que fa aquesta mezzo, diguem-li Anita R, que s’ho ha treballat molt i que va cantar i actuar extraordinàriament. I l’espectacular direcció de Heras-Casado, que a més a més és dels que té una gesticulació expressiva pel públic. També el físic i el posat d’Antonenko em va semblar molt inadequat al començament, però al enamorar-se de Carmen es transfigura. Per mi, va acabar molt bé. La Micaela, enlluernant, Escamillo no em va agradar tant, una mica vociferante (sento trencar l’acord, Xavier), i Frasquita i Mercedes en canvi, al duo del tercer acte, molt. Els cors fluixets, llevat els nens. L’escenari pse, l’oblidaré, la dramatització molt bona. I del model de DiDonato vaig pensar exactament el mateix que tu i suposo que mig mon, que l’havia vestit el seu pitjor enemic. De vegades pot ser un mateix.

    Una abraçada a tots els MetIFLers

    M'agrada

    • El quart acte d’Antonenko i el final del tercer és el que li va, però en els dos primers no dóna el roll, tot el contrari que Anita R, que tenint un físic que en principi juga en contra seva, ho sap adequar de manera extraordinària i és absolutament creïble.
      Si DiDonato va escollir allò vol dir que tot el bon gust el gasta cantant, una petita decepció estètica.

      M'agrada

  4. Concep

    .Una mica marranota aquesta Anita, però també em va agradar molt.
    Vaig trobar a faltar molt a Josep Carreras en el Don José més autèntic que jo he vist mai, ja em perdonaran els fans de Kaufmann. Antonenko és un descarregador de moll o un camioner, costa creure la seva part més tendre, que també l’ha de tenir.
    Molt bé la bleda Micaela i el esblanqueït Escamillo.
    Sensacional com és habitual la orquestra que sempre sona bé, la dirigeixi qui la dirigeixi, però Haeras-Casado ho va fer molt vibrant, amb sang hispànica.
    El toro del final fent paral·lelisme amb Carmen estesa a terra ho vaig trobar de molt mal gust, potser l’única cosa sobrera de la producció.
    Algú va notar que el públic no callava tot i que Heras-Casado ja havia començat el preludi del tercer acte?
    Jo també esperaré a veure si el ratoncito Pérez ens deixa alguna cosa sota el coixí.
    Gràcies Joaquim

    M'agrada

    • Jajajajaja, marranota, bastant, sí, però molt creïble.
      Realment el Don José de Carreras era un dels seus rols més aconseguits i Antonenko faria bé en observar-lo una mica, si bé les veus són molt diferents i els estils també.Quan l’escenari gira crec que seria més potent tenir a tots els personatges, sense el brau, com a observadors de la tragèdia. A vegades un a reiteració com la d’Eyre en els darrers segons, pot espatllar una producció brillant.
      La presa de so del MET potencia molt el brogit de fons, i sembla que sigui la gent que parla, o potser és així, no ho sé, ara a mi el que em molesta molt i cada vegada es fa més aquí, és que quan intueixen que el teló es comença a moure, ja aplaudeixen encara que quedin uns compassos que la majoria de vegades deixen de ser

      M'agrada

  5. josep

    A banda de estar força d’acord amb el que diu el Joaquim, pel meu gust Escamillo i Micaela els millors.
    L’orquestra com sempre, em va agradar molt i l’escenografia en general i la coreografia dels preludis dels actes 1er i 3er em van semblar magnífics.

    M'agrada

  6. dandini

    El personatge de Carmen queda massa ben explicat en el llibret per poguer-lo capgirar.Carmen ha de tenir un magnetisme sexual explicit que viu mes a prop de Sant Cosme que no pas de Pedralbes.Ella fum una ganivetada a Manuelita,té galants “a la douzaine” i li agrada provocar-los ,usar-los i canviar-los sense pensar-hi gaire i es dedica al contrabando de nit on exerceix d’ham sexual per ensarronar als policies.
    Les meves admiradíssimes(en altres repertoris) Teresa Berganza i Victoria de los Angeles queden massa lluny del personatge desde el punt de vista vocal ,físic,estètic,gestual,temperamental per ser creibles segons el meu criteri o simplement perque jo em cregui alló que el text em diu.
    Anita Rachvelishvili té el fisic i la veu ideal per fer Carmen es nota que ja té el personatge treballadíssim i la producció de Richard Eyre,molt acurada en el aspecte actoral encara potència més les seves qüalitats.La veu s’ha eixamplat en el registre greu de forma considerable en comparació amb les funcions de La Scala pero va tenir alguna petit entrebanc a l’habanera on un parell de notes van oscil·lar i l’afinació encara no estava al 100%.Bravíssima i esperant la seva Dalila al costat d’Antonenko.
    Aquest tenor posseeix una de les veus(potser la que més) més importants de l’actualitat pero en aquest rol li va mancar aquell punt de magisteri en el fraseig sobre tor a “la Fleur”.El pianíssim el va agafar desafinat i va optar per tallar-lo i corregir el to.
    Maravellosa la Micaela d’Anita Hartig que és tot dolçor , delicadesa i inclús elegància.La producció va marcar molt be el personatge oposat a Carmen.Ella i l’altre Anita sembla ser que s’en van endur les ovacions més sorolloses de la nit.
    Magnífic sense cap discusió l’Escamillo d’ldar Abdrazakov,un luxe asiàtic.
    Gran direcció de Pablo Heras Casado que va ser vibrant i nervios pero amb algún oasi desijat com l’aria de Micaela.
    Magnífica direcció d’actors de Richard Eyre que no va acabar de aconseguir la histèria-euforia al final de la dansa gitana i va convertir la mort forçada de Carmen en una mort gairebe pactada (utilitzant llenguatge polític).
    A mí m’agradava com ho feia la Obraztsova que s’en fotia de Don Jose a la cara i de cop i volta aquest entre rialla i rialla li clavaba el ganivet per sorpresa.Aquí la teniu cantant la seguidilla l’any 1979, al seu aire i sense les restriccions de l’any anterior a Viena.

    M'agrada

    • El teu comentari em sembla injustament classista. Dir que Carmen és més de San Cosme que de Pedralbes és quelcom molt reduccionista, perquè al cap i a la fi sembla que només et quedis a la superfície del personatge. Carmen pot ser només una escalfa braguetes, però també pot ser una dona lliure i alliberada que lluita contra l’entorn que la vol sotmetre, i això pot succeir a qualsevol ambient, Carmen pot ser qualsevol dona, de qualsevol extracte social i de qualsevol ambient cultural. Si acceptem altres dramatúrgies molt més discutibles, en penso que l’òpera Cramen pot ser interpretada per Teresa Berganza, de fet ella juntament amb Abbadio i Fagioni van obrir una nova manera d’entendre el rol, més intel·ligent i revolucionaria. Veure avui aquella sensacional producció continua sent una experiència musical i teatral extraordinària.
      El cas de Victoria de los Àngeles és l’antecedent de Berganza, si bé Victoria sempre he dit que més que obrera de la planta de producció, era la secretària de direcció de la fàbrica de tabac, però això no li treu validesa al personatge, perquè com he argumentat abans, el rol de Carmen és quelcom més polièdric que permet visions més enllà de la formidable i tradicional interpretació de Rachvelishvili. Només escoltant a De los Ángeles, ja que mai sabrem com ho hagués pogut fer en escena, només podem que treure el reclinatori, escoltar-la és tota una experiència bellíssima que mai gosaria a menysprear.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: