El proper mes de febrer el Liceu acollirà un dels cims belcantites amb la programació de Norma de Bellini i com a protagonista tindrem a la soprano Sondra Radvanovsky que ja ens ha cantat Aida i Tosca, deixant una petjada important entre el públic. Però Verdi i Puccini tenen un estil propi bastant allunyat del belcanto bellinià, sovint maltractat amb interpretacions vorejant el verisme més descarnat.
M’ha semblat interessant portar-vos una interpretació molt recent de Sondra Radvanovsky en aquest repertori, en aquesta ocasió en una òpera de Donizetti, encara molt arrelada al belcantisme de Rossini, de qui s’enmiralla com ho va fer Bellini per la seva Norma en els grans duos de soprano i contralt de Semiramide, però també en l’obertura molt rossiniana, parlo és clar de la primera òpera Tudor del compositor de Bergamo, Anna Bolena.
Ja vaig parlar abastament d’aquesta òpera en un apunt preparatori molt polèmic i fins i tot amb sonades desercions i incomprensibles reaccions, en ocasió de la darrera representació d’aquest títol en la temporada 2010/2011 del Gran Teatre del Liceu i l’apunt preparatori, i per tant insistir amb la vocalitat de la protagonista em sembla innecessari. Sondra Radvanovsky és com tots sabeu una soprano líric spinto, amb una veu àmplia i generosa, i un registre que es podria associar al de Giudita Pasta, una soprano dramàtica-coloratura, si no fos que aquesta darrera part, la coloratura, no és el gran fort de Radvanosky, i aquesta és la gran limitació que la soprano nord-americana posa en evidència en aquest repertori, en el que per a mi, tot i ser posseïdora d’una veu excepcional, no brilla com en les heroïnes verdianes, el seu fort.
Escoltem a Radvanovsky en la gran escena final. Hi ha força i sentiment, però li manca delicadesa en els aspectes tècnics, hi ha precipitació i omissions, els passatges més àgils i entravessats perden tot el sentit, ja que Radvanovsky hi passa corre-cuita, incapaç de controlar el cant legato, la respiració i l’ornamentació. Avesada als rols verdians on la coloratura pot ser un requeriment puntual i emmetzinat (el Bolero que canta Elena a I vespri siciliani, rol del que ella n’és o era una especialista molt remarcable) en aquest repertori on els trinats, tresets, escales, salts d’octava, reguladors, pianíssims, mitges veus i el control del fiato esdevé imprescindible i un vehicle propici per embellir el cant, per a ella semblen un formulisme enutjós. En aquest sentit l’aplicada Netrebko al MET, sense necessitat d’anar a buscar els referents, li dóna una lliçó. Radvanovsky està instal·lada en un altre món sonor i estètic.
Ara escoltem com resolt, al costat d’una altra veu important, però com ella fora d’estil, l’altre moment culminant de la partitura, el gran duo “Sul suo capo aggravi un Dio” del segon acte. La mezzo és Jaime Barton, i a vegades semblen més inspirades per el duo de la Gioconda que no pas per el belcanto dramàtic.
El més belcantista, tot i no tenir el dia del tot rodó, és el tenor Bryan Hymel, que debutava amb aquest Percy a l’òpera de Chicago. M’admira la valentia de Hymel fent front a rols complicats com aquest, on el tenor no s’endurà mai l’èxit i en prou feines serà recordat.
Escoltem-lo cantant ” “Vivi tu te ne scongiuro…” Hauria de tenir una mica més de cura en l’emissió d’algunes notes, ja que la sonoritat queda oberta i lletja, només s’hauria d’aplicar una mica més, ja que altres aspectes belcantistes els resolt bé.
Gaetano Donizetti
ANNA BOLENA
Anna Bolena: Sondra Radvanovsky
Giovanna Seymour: Jaime Barton
Enrico VIII: John Relyea
Lord Riccardo Percy: Bryan Hymel
Mark Smeaton: Kelley O’Connor
Lord Rochefort: Richard Ollarsaba
Lord Hervey: John Irvin
Lyric Opera of Chicago Orchestra and Chorus
Director musical; Patrick Summers
Lyric Opera of Chicago, 6 de desembre de 2014
ENLLAÇ mp3
https://mega.co.nz/#F!FRMATB4B!y-vqxNTqkp4FqAhWoYGXpg
A la resta de rols importants Relyea compleix al nivell habitual, i a Kelley O’Connor, li manca el registre greu que es necessita per fer un bom Smenton.
Patrick Summers no és un prodigi de subtilesa i l’orquestra de Chicago no tenia tampoc un dia del tot ajustat.
Possiblement la majoria us ho passareu la mar de bé amb aquesta Bolena, si és així jo me n’alegraré, malgrat que per a mi és una versió substancialment adulterada.
IN FERNEM LAND 
M’agrada més com a Tosca
M'agradaM'agrada
I tant! on vas a parar
M'agradaM'agrada
Bastant d’acord malgrat que crec que per jutjar be a Sondra Radvanovsky s’ha de fer en directe doncs la seva veu és enorme i el micro no la favoreix.Les agilitats està clar no són el seu fort pero ella s’esforça en fer trinats, pianíssims i aguts el que és molt d’agraïr.La meva Bolena preferida segueix essen la versió d’estudi de Beverly Sills (1972)
Jamie Barton és una de les mezzos que més m’interessan del moment.La seva musicalitat és exemplar,la veu és carnosa i molt atractiva i sempre s’escarrassa en donar intenció.
Magnífic Bryan Hymel en la preciosa ària de Percy,em resulta molt comunicatiu ,adeqüat estilisticament i no li detecto cap greu amb la vocal oberta ,com acustomava a fer.
No em puc estar de deixar-vos una versió extraordiària de la mort de Didon de Les Troyens cantada per Jamie Barton(1981) ben difícil de superar.
Minut 3.0
M'agradaM'agrada
El problema no és tan el micro, tot i que en el teatre de ben segur la impressió deu ser una altra.
El problema és l’estil i la manera de fer front al belcanto. No és on ella pot enlluernar-nos, d efte les altres aproximacions que ha fet fins ara en el belcanto no m’han acabat d’agradar, ni la Lucrezia, ni la Norma.
Veurem al Liceu
M'agradaM'agrada
M’agrada molt en Hymel, Joaquim i l’ària que canta és de les més boniques de tota aquesta òpera.
M'agradaM'agrada
És un cantant molt interessant, hi ha algunes coses que ha de millorar, però coses que no haurien de ser gaire difícils de superar, ja que el més important ho té i amb escreix
M'agradaM'agrada