INSISTINT AMB NABUCCO AL MET (Domingo-Monastyrska-Belosselskiy-Barton-Thomas;Moshinsky-Levine)

Jamie Burton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House

Jamie Barton (Fenena) i Plácido Domingo (Nabucco) al Metropolitan Opera House 2017

Jo no ho creia necessari, però a IFL moltes vegades ja no sóc només jo a decidir i quan una sol·licitud no és fruit d’una ànima en pena sinó de diverses perdones, de diverses procedències i de tarannàs ben diferents, m’ho repens0 i com que el meu amic Kiko ja m’havia fet una feina prèvia imprescindible per insistir-hi, avui ho faré, insistiré en parlar de la representació del Nabucco de Verdi que va tenir lloc al Metropolitan Opera House de Nova York i que ja va ser motiu d’un apunt l’endemà de la representació, el 8 de gener transmesa als cinemes.

Així doncs els fans incondicionals de Plácido Domingo ho agrairan malgrat que ja sabeu que per a mi fa temps que hauria de dedicar-se a altres àmbits del món operístic on de ben segur pot aportar moltes més coses que cantant i qui sap si continuant rebent aplaudiments, sense necessitat de disfressar-se o d’anar de quatre grapes en mig d’escenografies que van en contra de l’estabilitat dels cantants. Continua llegint

MET 2016/2017: NABUCCO

M’he avorrit molt amb la darrera representació del Nabucco de la temporada 2016/2017 del MET. I això que el millor ha estat la direcció del mestre Levine, entronitzat coma divinitat pel públic novaiorquès que l’estima amb bogeria i té sobrats motius per fer-ho ja que el director musical és en tota la història del teatre, el segon nom amb més representacions a les seves esquenes (fins al mes d’octubre de l’any passat, 2553 representacions).

El mestre James Levine construeix un discurs musical, sòlid, convincent i esplèndid, extraient de l’orquestra un so espectacular, càlid i al servei dels cantants, i aquí potser rau una o l’única part discutible de la seva direcció, ja que per afavorir a Domingo i les particularitats vocals actuals del tenor, el tempo emprat va ser massa lent, sacrificant a estones el tremp dramàtic. Tot i així per a mi ell va ser el veritable estel de la representació, amb moments concertants esplèndids atorgant després del popular “Va pensiero” un bis excessivament generós, però això ja forma part d’una tradició similar a les “vendetta” de Leo Nucci.

Espectacular l’orquestra i el cor del MET que quan estan dirigits per Levine som molts els que creiem que extrauen un plus qualitatiu tan admirable com esplèndid. Continua llegint

GALA RICHARD TUCKER 2016

Avui tenim a IFL la cita anual amb la Gala Tucker, una ocasió immollorable per calibrar l’estat vocal d’algunes de les millors veus del moment, alhora que escoltar el bo i millor de la nova fornada de veus nord-americanes amb el premi que la Fundació Richard Tucker atorga a la millor veu jove, que com no podia ser d’altra manera aquest any ha recaigut en la immensa Tamara Wilson, cantant que darrerament he portat molt a IFL i que espero que sigui per molts anys tot i que compleix tots els estàndards de grans i prometedores veus de senyores immenses que per raons diverses han enlluernat en els primers anys de la seva carrera i que després han desaparegut de manera premetura (Marc, Sweet, Eaglen, Dunn…) Continua llegint

JAMIE BARTON CANTA LA RAPSÒDIA PER A CONTRALT DE BRAHMS

Barton

Avui us porto la preciosa, densa i celebrada Rapsòdia per a contralt i orquestra de Brahmsuna de les obres vocals més famoses del compositor, i la primera de les quatre peces curtes per a cor i orquestra que s’acostumen a interpretar juntes degut a que la seva durada no arriba al quart d’hora. Les altres tres són Schicksalslied, Nanie i el Gesang der Parzen, però la Rapsòdia és distingeix de les altres tres per incloure a una solista vocal al costat d’un cor masculí com ja havia utilitzat en el Rinaldo, si bé aquella és per a tenor. 

L’obra s’estructura seguint la tradició de les cantates barroques, és a dir: recitatiu arioso obertura o ària i final amb el cor. Brahms va estimar la veu de contralt i que en aquest cas li va permetre jugar amb els cromatismes de les veus masculines, assolint un equilibri dramàtic de gran efecte. Continua llegint

LA NORMA DE SONDRA RADVANOVSKY

Un dels atractius de la temporada 2014/2015 del Gran Teatre del Liceu és la Norma de Bellini que protagonitzarà la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky a partir del 8 de febrer.

Sondra Radvanovsky va debutar com a Norma a Oviedo al 2011, posteriorment la va cantar a l’estiu del 2013 al Festival de Peralada, i a l’octubre del mateix any la va cantar al MET de Nova York. L’any passat la va cantar a San Francisco i després de Barcelona serà Munich qui veurà durant la temporada i repetirà en el Festival del mes de juliol, la sacerdotessa de la soprano nord-americana.  Continua llegint

ANNA BOLENA A CHICAGO (Radvanovsky-Barton-Hymel-Relyea-O’Connor; Summers)

El proper mes de febrer el Liceu acollirà un dels cims belcantites amb la programació de Norma de Bellini i com a protagonista tindrem a la soprano Sondra Radvanovsky que ja ens ha cantat Aida i Tosca, deixant una petjada important entre el públic. Però Verdi i Puccini tenen un estil propi bastant allunyat del belcanto bellinià, sovint maltractat amb interpretacions vorejant el verisme més descarnat.

M’ha semblat interessant portar-vos una interpretació molt recent de Sondra Radvanovsky en aquest repertori, en aquesta ocasió en una òpera de Donizetti, encara molt arrelada al belcantisme de Rossini, de qui s’enmiralla com ho va fer Bellini per la seva Norma en els grans duos de soprano i contralt de Semiramide, però també en l’obertura molt rossiniana, parlo és clar de la primera òpera Tudor del compositor de Bergamo, Anna Bolena. Continua llegint

LA GALA RICHARD TUCKER 2012 (vídeo)

Gala Tucker 2012 El passat 11 de novembre de 2012 va tenir lloc en el Lincon Center de New York la Gala Richard Tucker que anualment és celebra en honor al gran tenor nord-americà i que reuneix a cantants consagrats i altres joves que tot just inicien la carrera que han estat becats per la Richard Tucker Fundation. L’edició del 2012 potser no passarà a la historia com una de les més brillants, però us permetrà gaudir d’algunes perles imprevistes. No va ser una gala reeixida en qüestió d’aguts, aviso, i la transmissió televisiva ens va privar d’alguns fragments, potser millor, ja que l’emissió no era en directa i van creure convenient (potser, que consti) evitar-nos patiments innecessaris. Entre les coses més interessants hi ha una mezzosoprano molt jove, Jamie Barton, que canta l’ària de Leonora de La Favorite de DonizettiContinua llegint

EL VÍDEO DE GÖTTERDÄMMERUNG A MUNIC (Nagano-Kriegenburg; Stemme-Halfvarson-Konig-Koch)

Gould (Siegfried) i Stemme (Brünnhilde) a Götterdämmerung a Munic 2012. Foto Wilfried Hösl

Tenía aquest apunt pendent però les transmissions de la més rabiosa actualitat ha demorat la seva publicació.

El dia 12 de juliol ja vaig publicar l’apunt amb l’àudio i ara finalment us adjunto els enllaços (molts, però és que aquesta òpera és molt llarga) de la representació del dia 15 de juliol sota el següent repartiment:

GÖTTEDÄMMERUNG
Richard Wagner

Siegfried: Stephen Gould
Gunther: Iain Paterson
Hagen: Eric Halfvarson
Alberich: Wolfgang Koch
Brünnhilde: Nina Stemme
Gutrune: Erika Wueschner
Waltraute: Michaela Schuster
Woglinde: Eri Nakamura
Wellgunde: Angela Brower
Floßhilde: Okka von der Damerau
1 Norn: Jill Grove
2 Norn: Jamie Barton
3 Norn: Irmgard Vilsmaier

Bayerische Staatsoper Chor und Orchestra
Director musical: Kent Nagano
Direcció escènica: Andreas Kriegenburg
Escenografia: Harald Thor
Vestuari: Andrea Schraad
Disseny de llums: Stefan Bolliger
Director del cor: Soren Eckhoff

Producció buida que acaba esgotant, no dient res de nou, sent l’enèsim ” dejá vu” en tetralogies modernes amb múltiples idees que fan referència a l’hecatombe d’un món caduc, a un atac nuclear, a uns supervivents abocats al poder del diner (l’euro gegant on s’asseu Gunter com si fos un cavall de cartró), a la superficialitat i al ego. Potser és que ja està tot dit o que aquestes obres cabdals, amb alguns cims teatrals i escènics importants al darrera són ja difícilment re interpretables.  El pitjor d’aquesta producció d’Andreas Kriegenburg és que obra molts punts de possible interès i no en clou cap. Continua llegint

GÖTTERDÄMMERUNG A MUNIC (STEMME-GOULD-PESENDORFER-KOCH;NAGANO)

Nina Stemme (Brünnhilde) a Götterdämmerung a Munic. Producció:Andreas Kriegenburg Foto © Bavarian State Opera

Avui, a l’espera de tenir la versió vídeo d’aquesta producció, que s’emetrà el 15 de juliol mitjançant el “live-stream free” de la Bayerische Staatsoper, tal i com ens va informar la Rosa el dia 6 de juliol en un comentari, us porto l’àudio de la tercera jornada de la Tetralogia muniquesa, que sota la direcció de Kent Nagano s’ha programat aquesta temporada i que ara en el festival del mes de juliol es torna a programar.

La vessant musical, amb un Kent Nagano esplèndid i Nina Stemme emergint com la millor Brünnhilde dels nostres dies, ofereix quelcom més que una sòlida solvència, que per segons quins teatres ja és molt, i tan sols la brusquedat i la manca de qualsevol indici de subtilesa i lirisme, d’un veritable heldentenor com Stephen Gould, empastifa el repartiment, que compte amb un Hagen que substituïa a última hora a Eric Halfvarson, i per això no seré molt sever. Continua llegint