IN FERNEM LAND

FIDELIO A LA SCALA: (Kampe, Vogt, Struckman, Youn, Erdmann, Hoffmann; Warner, Barenboim) vídeo


Feia uns quants anys que ens havíem acostumat a assistir a la famosa “prima de la Scala” mitjançant les projeccions cinematogràfiques, com des de feia molts més anys encara ho havíem fet escoltat les transmissions radiofòniques, però aquest any ens han deixat sense la possibilitat d’anar al cinema i seguir el ritual si voleu descafeïnat, però ritual al cap i a la fi, d’entrar en una sala i compartir amb un públic interessat i respectuós l’experiència d’assistir a una cita tan tradicional i exclusiva com és la inauguració del teatre milanès, quelcom només a l’abast de les “celebrities” o aquells que tinguin molts diners avorrits.

El cinema, i ho hem dit moltes vegades, no podrà mai suplir l’experiència d’anar al teatre on l’emissió, projecció, equilibri i balanç és el real i no una filtració que adultera una de les essències del gènere, això sí, amb una visió subjecta als capricis del realitzador però que ens oferirà uns aspectes escènics i teatrals, amb primers plans i una qualitat del detall teatral, que cap espectador del teatre podrà gaudir, per tant amb al·licients que han acabat fent d’aquest substitutiu per el qual molt pocs apostaven fa  pocs anys, una cita obligada. Assistir a l’estrena des de casa, tot i disposar d’un bon televisor i equip de so, ja no parlo de la pantalla de l’ordinador, tablets i encara molt menys  telèfons, és una adulteració còmode però que converteix l’experiència en quelcom quotidià i quasi vulgar que pot ser interromput per una trucada telefònica o a la porta de qualsevol poca solta que no sap que som a l’òpera. Hi ha coses que per ser gaudides necessiten d’un embolcall adient, i les sales de cinema amb grans pantalles i equips de so de qualitat, encara l’ofereixen.

Ahir la cita era Fidelio i la darrera inauguració que dirigia Barenboim, al menys com a director musical de la casa. El temps ho dirà, però no sembla que el regnat del director argentí sota l’intendent Lissner hagi deixat una gran petjada. Triant l’òpera de Beethoven si més no garatia que part del públic que habitualment enfonsa les inauguracions de la Scala no es manifestés, i efectivament ho va aconseguir, ja que davant d’un Fidelio més aviat discret l’èxit va ser molt notable.

No sempre m’agrada Daniel Barenboim, però en aquest Fidelio, com en els seus Wagner, sí. Potser perquè comptava amb un elenc vocal discret, el seu Fidelio, o aquest Fidelio milanès, és fonamentalment simfònic, de temps lents i sonoritats fosques, amples i denses a la recerca com els presoners, de la llum. Però això va anar en contra de les veus o d’aquestes veus que tenia a disposició, ja que amb aquest plantejament simfònic, les obligava a romandre més anònimes del que en alguns casos ja són, en mig d’una densitat impossible de superar sense patir greus conseqüències en les veus més dotades.

Barenboim va escollir l’obertura Leonora núm 2 per iniciar l’òpera, una elecció original i discutible si no s’han de seguir les pautes que Beethoven va imposar per aquesta segona obertura. Per a mi va utilitzar un tempo massa lent, com volent recrear-se excessivament en l’orquestra de la Scala, que sense ser en l’actualitat una orquestra meravellosa, sota les mans del fins ara director, va lluir en molts moments d’una classe i categoria que ja voldria jo per aquí. Potser podríem titllar la direcció de furtwangleriana, tot i que li manca aquella solemnitat i grandesa que caracteritzaven al director alemany, però vaig trobar tensió discursiva en molts moments, malgrat que no us negaré que el primer acte se m’ha fet massa llarg.

Si es fa llarga una òpera que no ho és, deu ser perquè la majoria dels cantants no acaben motivant l’entusiasme que d’ells s’espera.

Anja Kampe m’agrada molt més quan la veig i escolto en directa que quan només l’escolto o veig gravada. La seva Leonora comença esplèndida però a mida que l’obra avança va perdent ímpetu, semblant incapaç de defensar una tessitura que l’obligava a cantar sempre en el centre, i en el centre/greu, esdevenint per a ella esgotador si tenim en compte el gruix més straussià que no pas romàtic, amb que Barenboim va entendre aquest Fidelio. No és una veu dramàtica i aquest esforç per fer-se notar durant masses estones en un registre excessiu per a ella, va fer que se’n ressentís la zona aguda esdevenint menys segura i afinada del que tots haguéssim volgut. És una cantant, com bé sabem al Liceu, amb personalitat i carisma escènic, i per tant s’implica i acaba convencent, tot i que em fa patir que canti aquests rols que l’allunyen massa de la seva vocalitat natural de lírica.

Em costa acceptar, una vegada més, a Klaus Florian Vogt com a heldentenor. És veu de Jaquino, no de Florestan, i el seu Gott d’inici és més un crit d’escolanet mal criat, que no pas de impactant desesperació. Començar així una interpretació condiciona, i condiciona tant que no hi ha possibilitat de remissió. La seva particular i característica emissió blanca, en prou feines sense color que es contradiu amb la mateixa essència del personatge que interpreta, em desmotiva tant, que no sóc capaç de trobar-li cap virtut.

El millor, sense cap mena de dubte és el Rocco de Kwangchul Youn. El cantant coreà ens el trobem en tots els grans cast dels grans teatres, en les cites ineludibles i amb els directors més prestigiosos. Sense fer gaire soroll sempre acaba sent una garantia de seguretat, encara que com succeeix en aquest cas, la seva veu no sigui suficientment greu com per fer justícia al seu personatge, assignat a una vocalitat de baix profund. Ell és distingit i curós amb el que canta i com ho canta, atorga classe i noblesa, i sobretot denota una honestedat artística molt lloable.

Falk Struckmann està vocalment acabat, i en lloc de cantar parla de manera altisonant, emetent sons oberts, fixats o oscil·lants, de manera exasperant ja que cau en tots els clixés coneguts dels cantants que s’acaben arrossegant per els escenaris fent rols característics quan havien estat figures notables. Em sap molt greu, l’apreciava moltíssim i el seu Wotan al Liceu el recordaré molt, però no l’haurien de sotmetre, ni s’hauria de deixar sotmetre a l’enganyifa de seguir cantant quan ja no queda res bo per oferir, ans al contrari.

Vocalment discret el Jaquino de Florian Hoffmann i molt més que insignificant la Marzelline de Mojca Erdmann, que cada vegada em costa més entendre on rau el secret de la carrera que està fent.

Comptar amb Peter Mattei per la breu intervenció final del Don Pizarro semblaria un dispendi, si no fos perquè el el baríton suec no fa res per tal de que sigui veritablement luxosa la seva intervenció. Si en lloc de dir-se Peter Mattei el mateix ho hagués fet exactament igual un corista, ni l’anomenaríem.

De la producció: si m’haguessin dit en aixecar-se el teló, que es tractava d’una producció de Patrice Chéreau ara dirigida per Deborah Warner, m’ho hagués cregut. Funciona, sense estripar res i sense ni tan sols pretendre-ho. És un “Déjà vu que no molesta tot i caure amb les actualitzacions obligades.

L’escenografia de Chloe Obolensky molt en l’estil Peduzzi, ens asfixia entre murs de naus industrials, mentre que el vestuari inexistent, dóna la sensació com si la senyora Obolensky, també responsable de l’escenografia, els hagués dit que cadascú portés el que tenia per casa. Sé que fins i tot en aquests casos es necessita un professional que ho faci possible, però no deixa de sorprendrem.

Ludwig van Beethoven
FIDELIO

Don Fernando, Peter Mattei
Don Pizarro, Falk Struckmann
Florestan, Klaus Florian Vogt
Leonore, Anja Kampe
Rocco, Kwangchul Youn
Marzelline, Mojca Erdmann
Jaquino, Florian Hoffmann
Erster Gefangener, Oreste Cosimo
Zweiter Gefangener, Devis Longo

Coro ed Orchestra del Teatro alla Scala
Director musical: Daniel Barenboim
Director d’escena: Deborah Warner
Escenografia i vestuari: Chloe Obolensky
Disseny d ellums: Jean Kalman

Teatro alla Scala, Milà 7 de desembre de 2014.

Vídeo subtitulat en italià

ENLLAÇ VÍDEO (6 enllaços en format rar, descomprimint el primer obtindreu la carpeta amb els arxius en format vídeo)

https://mega.co.nz/#F!8IUnVaLI!MkaxmqkvxT78ezU9asA8vw

Possiblement hem viscut inauguracions de la Scala més memorables i més protestades, però la d’enguany costa entendre que hagi estat tan plàcida. A fora al carrer no, com ja és tradicional hi van haver aldarulls socials importants,la situació no és tan glamurosa com les inauguracions de la temporada operística poden fer creure.

16 comments

  1. Rosa

    Molt d’acord amb tu en tot. En no poder anar al cinema a la “Prima della Scala” i en els cantants.
    El Peter Mattei no sé per què va cantar. El Klaus Florian Vogt no em va agradar gens, des del primer moment, la veritat, em va fer pena, no s’hauria d’haver atrevit amb Florestan.

    M'agrada

  2. Xavier C.

    Cada vegada estic més convençut que això d´IFL deu ser pecat (alguns potser també dirien que engreixa. Però, en el meu cas, això no seria cap problema, ans al contrari). No sé què dir. Grazie mille…

    M'agrada

  3. Fernando S.T.

    Los afortunados son los que no asistieron a la inauguración y ahora como mínimo tendrán a Kaufmann de Florestan, lo de Vogt es patético.
    Claro que habría que cambiar algunas cosas más para hacer de este Fidelio algo distinguido.
    Esperemos que con la nueva etapa de Pereira y Gatti vuelva a la Scala el prestigio perdido desde hace tiempo.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: