Un dels atractius de la temporada 2014/2015 del Gran Teatre del Liceu és la Norma de Bellini que protagonitzarà la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky a partir del 8 de febrer.
Sondra Radvanovsky va debutar com a Norma a Oviedo al 2011, posteriorment la va cantar a l’estiu del 2013 al Festival de Peralada, i a l’octubre del mateix any la va cantar al MET de Nova York. L’any passat la va cantar a San Francisco i després de Barcelona serà Munich qui veurà durant la temporada i repetirà en el Festival del mes de juliol, la sacerdotessa de la soprano nord-americana.
A Peralada em va semblar que a part del poc domini del rol, lògic en ser el debut, la seva versió era molt més lírica del que la seva poderosa veu podia fer-me entendre, i ara amb aquesta Norma que us porto avui a IFL, provinent de les representacions a l’Òpera de San Francisco ho continuo pensant.
El mes passat us parlava de la seva Anna Bolena a l’òpera de Chicago, curiosament al costat de Jamie Barton, la mateixa mezzosoprano que a San Francisco canta Adalgisa, i aleshores com ara s’aprecien alguns aspectes del seu belcantisme a millorar, si bé em convenç més com a Norma que no pas com a Bolena.
Potser perquè el mestre Luisotti també ho afavoreix, o potser perquè ni ella ni Barton són del tot capaces d’adaptar-se al belcantisme bellinià, tan subtil com preciosista, el cas és que escoltant aquesta Norma a vegades he tingut la sensació d’escoltar La Gioconda, mentre que quan creia que hi hauria més intensitat dramàtica, la interpretació de Radvanovsky s’ha quedat a mig camí.
És obvi que s’ha escoltat molt a Callas, o al menys moltes de les sonoritats i inflexions la recorden molt, però en canvi sembla que s’emmiralli més amb la versió Caballé, sense acabar d’ennoblir el seu cant amb el preciosisme que ho feia la soprano catalana.
Escoltem la seva entrada amb el recitatiu “Sediciosi voci”, ària “Casta Diva” i cabaletta “Ah bello a me ritorna”
En l’acte segon hi ha un dels duos més famosos de la història de l’òpera “Deh! Con te li prendi”, duo amb el que Bellini volia homenatjar la Semiramide de Rossini. Escoltem com ho van fer Radvanovsky i Barton i potser entendreu una mica allò que he dita abans de La Gioconda.
I finalment escoltem una de les parts més dramàtiques i intenses, amb el duo amb Pollione “in mia man alfin tu sei”, on Radvanovsky, acompanyada del tenor Rusell Thomas, que a l’Auditori de Barcelona ja ens va demostrar que tenia una veu amb possibilitats considerables i que calia que s’esmercés una mica amb l’expressió i la tècnica, em sorprèn amb una visió més lírica del cabdal moment, del que algú podria imaginar amb una veu tan intensa.
Vicenzo Bellini
NORMA
Norma: Sondra Radvanovsky
Adalgisa: Jamie Barton
Pollione: Russell Thomas
Oroveso: Christian Van Horn
Clotilda: Jacqueline Piccolino
Flavio: A.J. Glueckert
The San Francisco Opera Orchestra and Chorus
Director:Nicola Luisotti
San Francisco Opera, setembre de 2014
Enllaç àudio (2 arxius)
https://mega.co.nz/#F!oIkA2b5I!C6LG6pUuvihmPUUpLrXEww
Segur que aquesta gravació ens servirà per el futur apunt preparatori de l’òpera Norma, de moment podeu anar escalfant motors i gaudint del geni bellinià, alhora que familiaritzant-nos amb la versió que en fa Radvanovsky, sense cap mena de dubte interessant.
IN FERNEM LAND 
My dear Joaquim,
You write a lot, sometimes slightly too fast. The first Norma sung by S.Radvanovsky was in Oviedo ( T.Campoamor) December 8th, 2011, together with A.Machado and D.Zajick. But maybe that Catalonia wants to know nothing about Asturias?
I wish you an excellent year of 2015.
Jelobinsky
M'agradaM'agrada
Thanks Jelobinsky, I now rectify it.
Needless to confront Catalonia and Asturias, you say well, sometimes I write too fast or perhaps start to have memory problems.
You must be a bit condescending about my weaknesses
Happy New Year
M'agradaM'agrada
Aparte de Sondra y toco madera para que no cancele nadie, aquella tendrá en el Liceu dos grandes acompañantes , Kunde que puede bordar el Pollione pese a su voz ya logicamente desgastada y Gubanova que a priori, es una muy notable mezzo
M'agradaM'agrada
Habrá que escuchar esta Norma con detenimiento.
El más belcantista es Kunde, En cuanto a las dos damas, se defienden mucho mejor y alcanzan el sobresaliente en otros repertorios.
Gubanova fue una Seymour mejorable, y en cuanto a Radvanovsky la hubiera preferido en un Verdi infrecuente, pero esperaremos a ver lo que se intuye como otro éxito casi sin controversia….
M'agradaM'agrada
No puc comparar-la amb Normes seves anteriors. En la gravació la trobo bastant lírica. No em desagrada la seva línea de cant. Veurem en directe. Em toca l’11 de febrer.
M'agradaM'agrada
Radvanovsky té un estil, una manera de dir, de interpretar, de fer front a les frases i les notes, de la utilització del so i la projecció força allunyat del que jo entenc per belcantisme. Veurem si en directa la impressió és una altra. Jo tinc entrades per la primera.
M'agradaM'agrada
Tinc moltes ganes de veure-la.Com en el meu abonament no canta Sondra hem comprat localitats fora de torn i hi vaig dos dies seguits.
M'agradaM'agrada
Vulgui Déu que els repartiments siguin com a mínim bons, ja que dues Normes seguides, si són mediocres, pot ser una mica pal. 😉
M'agradaM'agrada
Ja tinc la Norma que t’havia demanat. Preferia la Caballé i la Sutherland, però en conformo. 🙂
Gràcies!!!
M'agradaM'agrada
Vaja! Lamento no haver arribat a temps 😉
M'agradaM'agrada
Gracias, Joaquim,me parece interesante. Se sobrellevará mejor hasta que se presente. Como reflexión, larga, muy larga es la sombra de la Callas en la expresividad necesaria de cada palabra…¡Saludos!
M'agradaM'agrada
Y si no tienes la expresividad ve a buscar la belleza del sonido y el operfeccionamiento técnico, pero tampoco
M'agradaM'agrada
La veu de Sondra Radvanovsky és un un instrument molt poderós(que com totes les veus molt grans guanya al teatre i perd davant del micro) que gaudeix d’un centre carnós autènticament spinto que sovint associem a l’ideal verdià.De les Normes anteriors per timbre es sembla força a la d’Elena Souliotis.Ella gaudeix d’una gran extensió que li permet emetre el famós “Re” natural ,no escrit al final del 1 acte tal com feia Maria Callas als primers anys.La coloratura no és excel·lent com la de Joan Sutherland pero sí notable i ben esforçada sense escorre el bulto.Els pianíssims i són tots i ben bells pero no gaudeixen de la puresa dels de Montserrat Caballé o Edita Gruberova.Haig d’esperar a veure-la en directa per determinar millor la meva opinió final.
Mentrestant us deixo dos fragments per mí extraordinaris.
El primer d’ells és una demostració exquisida de bellesa belliniana acompanyada al piano,on s’aconsegueix una armonia especial entre les dues veus.
El segon un “In mia man ” per l’història.Crec que mai aquest fragment ha despertat tant entusiasme ni en mí ,ni en cap directe de les veus “mítiques”.
M'agradaM'agrada
No és que ho associem és que és l¡ideal versià, i per això ella és en el repertori on s’ha fet un nom i on ha triomfat.
Ja veurem que passa amb aquesta Norma a priori tan poc belcantista, perquè Gubanova….
M'agradaM'agrada
A Peralada la Norma de la Sondra no em va emocionar.
M'agradaM'agrada
A mi tampoco. Claro que yo ví un ensayo y fue de más a menos.
“Norma” tiene melodías bellísimas, pero para mí son determinantes, “Son miei figli!”, “Fine al rito” e “In mia man”. Doy por supuesto que la cantante que se atreve con este difícil rol canta la plegaria, los düos y el terceto con gusto y propiedad, pero es preciso mucha intensidad en esos momentos dramáticos y unos graves consistentes y audibles, especialmente en el tercero.
Las cantantes pueden añadir las notas que quieran y tengan, pero la tesitura de Giuditta Pasta que estrenó esta ópera era la de una mezzo-soprano (como ya señalaba Stendhal en su “Vie de Rossini”) y su tesitura acababa con calidad en el “si” en la zona aguda a partir de los 26 años; las notas superiores las evitaba porque su emisión era áspera, razón por la cual las partituras por ella estrenadas no superaban el citado “si”. Cuando estrenó “Norma” contaba ya 34 años.
No creo que “Norma” sea un título con el que Sondra Radvanovsky pase a la historia pero sus “die hards” aceptarán con satisfacción cuanto les proporcione. No hay que adelantar acontecimientos; habrá que esperar a su presentación con este rol en el Liceu para salir de dudas.
M'agradaM'agrada
Crec que una Norma per mezzo no és agradaria gaire, és clar que hi ha algunes mezzos que semblen sopranos encara que no tinguin notes ni de soprano, ni de veritables mezzos.
M'agradaM'agrada
Ni en a tu, ni crec que a ningú, potser ni a ella mateixa 😉
M'agradaM'agrada
Catalunya i Asturies són germanes.
Asina ye qu’abúltenme un plizquín escesives les consideraciones de Jelobinsky.El añu ye’l 2011 -eso ye verdá-, y pueo dar bona fe d’ello porque asistí a la cuarta representación.Sicasí,paezme un detalle que carez d’importancia.Tampoco -y esto dígolo con tol respetu- hai por qué se la coyer con papel de fumar,¿nun vos paez?😉😉😉
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies germà.
M'agradaM'agrada