Ahir vaig decidir no perdrem el concert que ens proposava L’Auditori dins el cicle de Música Antiga, ja que la proposta era molt atractiva per a tots els que estimem la polifonia doncs el programa incloïa la mítica Missa Salisburgensis que durant molts anys es va atribuir a Orazio Benevali fins que Hintermaier va poder certificar que l’autor era Heinrich Ignaz Franz von Biber.
L’encarregat d’enlairar aquesta colossal estructura polifònica, així com la resta del programa integrat per obres del mateix autor, va ser Jordi Savall que per l’ocasió va posar sobre l’hemicicle de l’auditori barcelonès a totes les formacions que dirigeix, és a dir, La Capella Reial de Catalunya, Hespérion XXI i Le Concert des Nations.
La proposta, sense cap mena de dubte molt interessant, va congregar a molt públic que encara que no omplís de gom a gom l’aforament (hi havia buits als laterals de primer pis i a les darreres files del segon amfiteatre), va respondre a la crida amb devoció, quasi sense atrevir-se ni a aplaudir, de tal manera que la fanfara inicial, el motet Plaudite tympana i la sonata Battalia, van ser interpretades sense solució de continuïtat. Jo vaig pensar que si era una consigna em semblava estúpida, ja que les obres ben diferenciades entre si, permetien trencar el monacal silenci per reconèixer l’esplèndida interpretació de cadascuna d’elles, i això que el cor no estava permanentment a l’hemicicle i quan va acabar el motet van marxar, però sense rebre ni un aplaudiment, i encara que la part coral per a mi va ser la més fluixa de la nit, bé es mereixien el reconeixement que en acabar la Missa Salibusgensis si van tenir.
Al mestre Savall li reconec molts valors, i aquesta incansable tasca de recerca, els seus concerts són sempre un pou d’erudició, rigor i pedagogia musical. Tot està en el seu lloc, tot és pulcre i nítid a la recerca d’aquest so original que identifica el cicle de concerts, i en aquest sentit els resultats de les formacions orquestrals és més interessant, per a mi, que la part vocal de la “tímida” La Capella Reial de Catalunya, fins i tot ahir, tot i que no sempre, els instruments es menjaven part de la projecció vocal, que en algun ocasió va quedar clarament ofegada. Tot i així reconec que la tasca de la Capella, sobretot en la Missa va ser molt notòria. Hi havia un rigorós treball de conjunt a la recerca de la bellesa sonora, si bé les parts solistes no la podien oferir, amb sons bastants artificiosos o fins i tot diria que forçats, mentre que en la complexa estructura del conjunt els resultats em van semblar molt més interessants i remarcables.
Les dues formacions instrumentals en canvi, oferien el mateix rigor en els conjunts que en les individualitats i aquestes lluïen més seguretat i notorietat sonora, amb l’especial cura dels metalls, que quasi us diria que no van fallar, i l’excel·lent primer violí, que en la Battalia va tenir el seu distingit solo, magníficament representat amb una desfilada desacomplexada per l’hemicicle.
Espectacular i original va ser la interpretació d’aquesta bellíssima Sonata, amb el “caos dodecafònic” del segon moviment sorprenent i agosarat. Tot i que aquests efectes de batalla (cada instrumentista toca una melodia que aparentment res té a veure amb la del veí) eren habituals en les composicions de l’època, si no ho saps (el programa ho esmenta) o t’agafa desprevingut algú podia arribar a creure que al mestre Savall se li havia escapat el control del dits, quelcom impossible, cal dir.
Pel que fa a la magnífic Missa Salisburgensis, que crec que no havia escoltat mai en directe, efectivament és una obra colossal, però que la pulcritud i nitidesa de la versió oferta crec que li va restar emoció o li va faltar varietat expressiva. Penso que sense trair l’estil, ni les sonoritats, ni tan sols l’esperit, a la interpretació li calia una certa variació de dinàmiques o intensitats, ja que em va semblar monòtona, bellíssima però mancada de la vida que crec que no hauria de mancar mai en la música barroca, de fet molts directors venerats, d’aquests tan referencials com Savall en el camp de la recuperació històrica, ho fan, i fent-ho en a mi em fan viure més intensament la música.
Entre la Battalia i la Missa, es va interpretar la Sonata Sancti Polycarpi, una altra joia instrumental per a 8 trompetes, timbals, violó i baix continu, que va evidenciar l’espectacular equip de metalls que integren Le Concert des nations i Hespèrion XXI.
Al final hi va haver molts aplaudiments, compactes i persistents que van motivar un bis del Credo de la Missa.
El concert es va fer sense mitja part, tot d’una tirada i com ja he dit, va ser seguit amb la veneració que els seguidors del mestre Savall acostumen, però no me’n puc estar de fer un comentari que podria semblar frívol però que caldria tenir en compte:
Ahir a la darrera fila del segon amfiteatre hi havia una espectadora molt jove amb un infant que jo m’atreviria a adjectivar de nadó. La criatura prou que es portava bé, però estava refredada com tanta gent aquests dies, i estava neguitosa i estossegava, i és clar molestava, i també deia cosetes, i sa mare que segurament no es volia perdre el concert la tenia en braços i estava dreta (sort que a les darreres files no hi havia gaire gent) intentant que la màgia de Biber i la monotonia de la versió Savall (no em tingueu en compte la dolenteria), ajudessin a la criatura a dormir.
Tinc dues coses a dir-li a la mare: Pot ser una melòmana però va fer molt malament de treure el fill de casa a aquelles hores, també perquè tenia una tos que calia vigilar, però sobretot perquè a aquelles hores la criatura hauria de ser a casa dormint, però a més a més, la mare, que segurament patia molt perquè el nen no dormia, de ben segur no va poder gaudir de la música com ella hagués volgut i encara que la criatura fos un angelet, ens va donar la nit a tots els que com jo, ens molesta el tombar de la pàgina del programa del veí. Oi que m’enteneu?
Ahir ni un mòbil, i els estossecs propis de l’e`poca, molt controlats i en els temps destinats a fer-ho, però renoi” la felicitat no pot ser mai complerta i ahir ens va tocar nadó refredat.
És clar, els més espavilats us preguntareu, i a l’Auditori no hauria d’estar prohibit entrar canalla més petita de…no sé tirem avall, 5 anys?. pregunta que deu tenir una resposta oficial, segur. Aleshores qui va deixar entrar a la criatura?, o es que anava amagada a una bossa de mà? Hi ha concerts destinats a nadons, però em sembla que encara no hem assolit el nivell musical que assigni als més petits de P3 a Bibier com a compositor de capçalera.
Demà en una progressió musical que ni feta expressament, passarem del barroc salzburguès, al classicisme beethovenià i al romanticisme evolucionat de Richard Wagner de la mà de Dudamel, que alhora serà preàmbul de l’opereta de principis del segles XX de dissabte al MET, i que culminarà diumenge al Liceu amb Poulenc i Montsaltge. Si no fos que les casualitats no existeixen, diria que el que ha dissenyat el cap de setmana musical ho ha fet de perles.
IN FERNEM LAND 
Potser aquest nadó esdevindrà un Mozart del segle XXI… :’ ) Es va sentir, poquet, però es va sentir: el primer cop vaig pensar “Però no li poden dir a l’entrada que aquí no poden venir nens tan petits!”, però no és el primer cop. Suposo que el servei de guarderia de l’Auditori no deu funcionar les nits, que se suposa que els nens són a casa.
Reconec en Savall tot el que s’ha de reconèixer, i me n’agraden molt els fils conductors, tan raonats i sovint intel·ligents, dels seus concerts, que gairebé són projectes científics. I ha redescobert obres francament bellíssimes, a les que sap extreure un munt de matisos. En general, però, trobo que a la seva direcció li falta alguna cosa: no sé si és emoció, trempera, agilitat… però tendeix a deixar-me una mica “avorrit”. Com que, molt sovint, fa obres sense referents per comparar-les, tampoc no podem saber-ho del cert, però l’obra d’ahir, pensant en un “post-monteverdisme”, en mans d’un Gardiner o el Monteverdi Choir, per exemple, segurament sonarien amb una dinàmica diferent.
El bis va ser del Gloria, que si repeteix el Credo, que era la part més llarga, encara hi seríem. :’ ) Jo pensava que repetiria el Plaudite tympanum, que és una peça breu i per a tot el conjunt, però el Gloria, per tancar un concert, queda més solemne. I Déu n’hi do de l’assistència: si l’OBC omplís sempre com en el concert d’ahir… També és un sol dia, és clar, però no m’esperava que hi hagués tanta gent, i més per a desconegut com Biber.
M'agradaM'agrada
Si noi el credo i no el glòria, en què estaria pensant?.
M'agradaM'agrada
Això del nadó ho dieu seriosament?
M'agradaM'agrada
Absolutament, ja t’ho pots ben bé creure, un nadó que potser no tenia ni 6 mesos a un concert que començava a les 9 d ela nit i amb música de Biber. Tot ben normal, oi? Mare responsable i culte que vetlla molt per el seu fillet/ta i Auditori pedagògic a totes hores. Quin nivell!
M'agradaM'agrada
La historia me provoca ternura…Pobre mía, interesada ella por un CONCIERTO con un grupo como el de Savall, que lleva a su hijo, tan pequeñito por no separarse de él, que lo está educando…Ay, ¡me ha cogido la fibra esa madre!¡Ole por ella!
Lo siento, infernems, me ha llegado al alma.
Aparte, lo escuché vía Catalunya Musica; me gustó, aunque no se percibía de igual manera que en directo. Me pareció muy interesante. Espero reescucharla ¡Gracias por la crónica!
M'agradaM'agrada
Potser va entendre que era un concert de “biber-ó” i apte per als que en prenen… I encara es va portar molt bé. En alguns concerts de l’OBC, dels del matí, també ha passat i han hagut de marxar fora al primer intent de plor.
M'agradaM'agrada
JAJAJAJAJAJA BIBER-Ó
M'agradaM'agrada
¡Qué bueno!
M'agradaM'agrada
Barroc lleugerement “deprimit”, bàsicament degut al poc efectisme que la massa coral va oferir i que al meu parer requereix aquesta obra. Va faltar-li cos, per molt que el cor estigués disposat en primer pla de l’escenari. Tot molt nítid i pur, marca del gran Savall, però tot massa cast. D’altra banda, obres sacres posteriors de monstres com Purcell, Monteverdi. Handel i Bach (per citar les mès grans bèsties) passen factura a unes obres, como per exemple de d’aquest concert, que en el seu dia devien tenir un impacte enlluernador en el seu habitat, és a dir, en les esglesies farcides de plegs i racons arquitectònics propis del barroc, per la gran diferència de contrast i contrapunt musical. A més, l’Auditori no és ni la Catedral de Salzburg ni la de Venècia, i reproduir el mateix efecte en un volum d’aire tan enorme i buit (no d’espectadors sino de pertorbacions arquitectòniques) no afevoreix la pretensió impactant d’origen de la missa. Ben segur en un espai més recollit i reduit la mateixa interpretació hagués tingut un altre resultat auditiu i hagués pessigat més emoció, malgrat que les característiques compositives de l’obra, ja tan superades, no afevoreix la predisposició per a calfreds ni essent dirigida pel mismíssim Antonioni, menys encara per un Gardiner. Potser Harnoncourt? Quedi clar que el que ens ofereix Savall, el poder escoltar obres de dificil accès amb la seva prodigiosa tasca historicista, ja és de per si motiu d’orgull i apreci de qualsevol melòman. Més si ho fa amb la seva gran qualitat artística i musical.
M'agradaM'agrada
Ara mateix m’apuntava a la Missa Salisburgensis dirigida per Harnoncourt, segur que és tota una altra cosa.
Savall em mereix tot el respecte i l’admiració, però l’altre dia es va tornar a evidenciar que li manca un punt de genialitat necessari per fer-nos més vital una música que pulcrament llegida, però que sense un mínim d’entonació pot ser excessivament lineal.
M'agradaM'agrada
Els nadons sovintegen a l’Auditori. No fa pas massa hi havia nadó a platea amb la onzena de Xostakovitx, músic aquest que té obres que son dificiltes fins i tot pels que no són nadons, i la onzena és una d’elles. Ben entrada la simfonía la mare va desistir perquè l’arrancada de “protestes” d’insatisfacció per part del nadó era inminent. I bé que ho havia deixat ja ben clar en els dos primers moviments, però, erre que erre…
M'agradaM'agrada
Em costa entendre com s’accepta l’entrada a la sala de criatures tan petites en concerts no dissenyats per a aquesta franja d’edat.
M'agradaM'agrada
M’ho vaig perdre i no el vaig escoltar per Catmusica.
¿Algú va gravar la retransmissió?
M’agrada Savall, potser mes quan ell toca que quan dirigeix.
M'agradaM'agrada
T’ho miro Jaume
M'agradaM'agrada
Gracies.
A veure si per la Norma ens veiem.
Per cert, no havia escoltat mai abans ni la mitat de les Normas de la tria!
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig ell primer dia (8) i el diumenge 14, per tant veuré els dos repartiments.
M'agradaM'agrada
Llàstima, nosaltres hi anirem el dimecres.
Serà un altre dia, doncs.
Salutacions a tots
M'agradaM'agrada
Haurem d’esperar com a mínim a un torn PB.
Anireu al recital de Andreas Scholl?
M'agradaM'agrada
No. Els dimarts no podia.
Potser per el Sigfried¿?
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Al Siegfried segur!
M'agradaM'agrada