IN FERNEM LAND

PETIT PALAU, INTÈRPRETS CATALANS: JOAN MARTÍN ROYO – Marco Evangelisti


prog-mà-joan-martín-royo_293656-page-001

Ahir per la tarda coincidint fins en l’hora amb el concert final del Concurs Viñas, va tenir lloc al Petit Palau el primer concert del cicle Intèrprets Catalans al Petit Palau, que va tenir com a protagonistes al baríton Joan Martín Royo acompanyat del pianista Marco Evangelisti, i que ens van oferir un preciós liederabend amb caçons de Beethoven, Loewe, Fauré, Hahn, Duparc i en la tanda de propines dos perles de Schubert.

No crec que m’equivoqui o que algú em pugui contradir si dic que Joan Martín Royo és un dels millors liederistes, o potser el millor  que tenim a casa nostra, i això tractant-se d’un cantant tan jove con ell, és important ja que no hi ha dubte que l’exquisida sensibilitat i musicalitat del baríton barceloní té molt camí per recórrer i per millorar, molt per oferir i molta música per fer-nos gaudir, perquè Martín Royo és dels artistes que fa gaudir la música i el cant, perquè comunica, perquè fa bellesa amb senzillesa, sense pretensions ni grandiloqüències melodramàtiques, té l’art d’expressar i comunicar bé tot el que canta, ja sigui en el lied alemany clàssic i romàntic de la primera part i propines, com en la mélodie francesa de la segona part.

Martín Royo diu el text amb claredat, fa entenedores totes les paraules i dóna sentit a les frases, amb íntima  o  extravertida sintonia amb la partitura, quelcom que només el més refinats cantants assoleixen amb naturalitat. Té algunes coses que caldria millorar, sobretot en l’emissió de la veu, que no sempre aconsegueix que sigui homogènia en tota la columna sonora, amb un centre consistent, un greu ben emès però amb una certa manca de contundència en alguna ocasió on necessitava més presència, i uns aguts no sempre resolts amb tranquil·litat.

Després d’una primera part quasi perfecta, amb el 6 magnífics lieder de “Au die ferme Geliebte” de Beethoven  i els tres suggeridors lieder de Carl Loewe: “Tom der Reimer”, “Der Nöck” i “Odins Meeresritt”, cadascun d’ells perfectament diferenciats, amb móns descrits amb lirisme i refinament, i quan semblava que la segona part seria un bàlsam de melodies franceses encisadores, Joan Martín Royo va mostrar un cert nerviosisme, amb alguna emissió tensa al final del primer bloc dedicat a Gabriel Fauré que es va iniciar amb subtilesa amb “Clair de lune” i l’encisadora “Après un rêve”, però que en “Spleen” i sobretot “Les barceaux” l’emissió en la zona aguda va perdre homogeneïtat i densitat, quedant poc coberts i una mica tensos. Res especialment greu, però que em va sorprendre, i potser a ell també, ja que a l’inici del segon bloc dedicat a Reynaldo Hahn, amb “Quand je fus pris au pavillon” va perdre la concentració o potser algun estossec excessiu del públic li va fer perdre, però Martín Royo és molt expressiu i la cara mostrava un cert rictus de preocupació. Per sort l’incident va ser una anècdota ja que amb “Trois jours de vendage” i sobretot amb la embolcallant “À Chloris” ens va tornar a tenir rendits, perquè quan ell domina i controla la situació, pocs deuen ser els que es resisteixen al seu art.

El darrer bloc el va dedicar a Henri Duparc, amb “Chanson triste”, “Le manoir de Rosemonde” i “L’invitation au voyage”, bloc que va cantar amb la justa i exquisida sensibilitat, però insisteixo, si els atacs a l’agut haguessin estat  més naturals, lliures i emesos amb més suavitat, sense canviar el color o emmascarar el so per guanyar seguretat i força, el resultat hagués estat mestrívol perquè ell té allò que tants cantants no posseeixen i per això no s’atreveixen a fer el que va fer ell un liederabend en majúscules.

El poc però generós públic que ens varem aplegar al Petit Palau varem aplaudir amb ganes, perquè ens van fer gaudir, perquè van fer possible allò que sembla tan difícil a Barcelona, escoltar un liederabend de qualitat en una sala adient.

Un liederabend sempre és una cosa de dos i per tant és impossible atribuir tot l’èxit al cantant, ja que si el pianista o acompanyant instrumental no està en plena sintonia amb ell segur que no s’assoleix l’èxit final. No va ser el cas ja que Marco Evangelisti va acompanyar amb sensibilitat i seguretat, sense ser protagonista però sense ser mai un simple acompanyant, creant els fons dels paisatges precisos per que Joan Martín Royo s’esplaiés.

Dues propines precioses de Schubert van concloure el recital, com agraïment a l’entusiasme provocat. les perles van ser “Ständchen” i “An Die Musik” cantades de manera magnífica i que van certificar l’extraordinària adequació del cantant amb el repertori romàntic alemany. La darrera amb una oportuna o preciosa dedicatòria per tal de que la música i la cultura ens sobreposi de la mesquinesa que ens envolta. Desig que no cal dir que comparteixo i que intento fer realitat dia a dia a IFL.

prog-mà-joan-martín-royo_293656-page-002 (2)

El recital va ser gravat per Catalunya Música, haurem d’estar atents a l’emissió, paga la pena.

6 comments

  1. demo

    Estaré atenta a Catalunya Música per poder gaudir del recital del baríton Joan Martín Royo ,cantan que sempre m´ha agradat molt.Gràcies Joaquim per la informació

    M'agrada

  2. bocachete

    I tant que val la pena! Exquisit. Canta el lied de meravella, amb una dicció perfecta i una expressivitat que no li treu la musicalitat. En la primera de Fauré, diria que es va saltar el primer vers de la primera estrofa i, és clar, ja no li lligava la música, o sigui que va fer aturar el pianista, es va disculpar i va recomençar, però, realment ho va fer amb molta gràcia. No l’havia sentit mai en lied: en òpera, m’agrada i el trobo un gran cantant amb una projecció enorme, si l’acompanya la sort (per molts factors: veu, gràcia, expressivitat, teatralitat, etc.), però des d’ara, diria que en lied i cançó és encara millor. No us el perdeu!

    M'agrada

    • Jo no sé que en penses tu, però crec que estem davant d’un liederista de gran nivell que només ha tingut un problema, néixer en un entorn tan poc propici al lied, perquè si Joan Martín Royo fos anglès o no cal dir que alemany, o suec, noruec, holandès o nordamericà, ara seria conegut arreu i desitjat en totes les sales de concert.
      Es fa estrany comprovar com en un país on el lied és tan minoritari i on no tenim ni un cicle estable consolidat, surti un artista amb aquesta sensibilitat i preparació. No cal dir que la mateixa crítica, que no sé si diumenge va assistir al Petit Palau, si no fos d’aquí i vingués de qualsevol dels paisos esmentats, li haurien fet més cas.
      Tot plegat ben significatiu del que som i com som.
      Me n’alegro que no t’ho perdessis.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: