IN FERNEM LAND

IBERCAMERA: PHILHARMONIA ORCHESTRA-DANIIL TRIFONOV-CLEMENS SCHULDT


001Ahir ens va visitar a L’Auditori de Barcelona dins de la temporada de IberCamera, la mítica Philharmonia Orchestra de Londres, una formació d’aquelles que tenim associades a tantes i tantes gravacions i que forma part de la luxosa vida orquestral londinenca.

Benaurats els anglesos i els londinencs que disposen d’aquestes orquestres envejables que són de veritat i no s’han de nodrir de músics contractats segons necessitats del programa fent veure que són el que no són com succeeix aquí. Quina enveja fa poder gaudir d’orquestres com la Philharmonia, de so ple, bonic, equilibrat i sumptuós que poden abraçar tot el repertori i estils, sempre excel·lint, independentment del director que tinguin al davant.

Ni l’orquestra malgrat el seu prestigi, ni l’emergent mestre Clemens Schuldt (1982), cridat a ser un imprescindible en un futur immediat, eren l’atractiu del programa, ja que per interpretar el deliciós concert per a piano i orquestra número 2 (en realitat el 1) de Frédéric Chopin teníem a Daniil Trifonov (1991) un pianista de la reduïda galàxia dels artistes tocats per Déu per apropar-nos a la música des de la transcendència interpretativa.

El concert va començar amb unes paraules de Josep Maria Prat, President de IberCamera, dedicades al mestre Lorin Maazel, traspassat com sabeu l’any passat i un dels directors estel·lars de les seves temporades, a qui s’ha dedicat el concert inclosa una ressenya en el programa de mà.

Després de l’emotiu record va venir el “pitjor” d’una magnífica nit de música, una versió decebedora de l’obertura Coriolà de Ludwig van Beethoven. Decebedora per precipitada i poc dramàtica, un tràmit que em va fer témer que el concert potser seria una rutina orquestral però per sort vaig errar, i molt.

Ja quan va fer la seva presentació el 4 de novembre de l’any passat al Palau de la Música, aleshores sota la ma de Palau100, Daniil Trifonov només veure’l entrar a l’hemicicle ja em vaig adonar que aquest noi no és d’aquest món i ahir em va tornar a passar el mateix. Potser més prim i molt pàl·lid, semblava talment un espectre, que només seure davant del piano i començar a tocar es va transformar amb música clara, transparent, virtuosística fins l’aparent senzillesa d’esmicolar infinitat de notes sense oblidar-se’n cap i sense que nosaltres deixéssim de percebre’n cap, amb pianíssims de somni i energia desbordada quan convenia, amb matisos, amb rubato, amb emoció que equilibrava i dosificava a plaer, amb misteri romàntic i decadent, vitalitat jovenívola per desbordar l’aclaparadora tècnica i el control del so, tot un manual de divinitat pianística al més alt nivell. Encara no té els 24 anys i fa por pensar tot el que ens pot arribar a fer-nos gaudir.

Deliciós diàleg entre el pianista i les vellutades fustes de la Philharmonia, que en aquest concert quasi té una funció  de convidat de pedra, en el magnètic segon moviment, un nocturn que ahir va esdevenir un moment veritablement màgic on la música que sorgia del piano quedava deliciosament sospesa. Si no fos que l’enjogassat final va ser de traca i mocador, hagués maleit al mateix Chopin per haver trencat un moment tan bell amb un atreviment com aquell.

Els aplaudiment compactes i unànimes del públic que abarrotava l’Auditori (quin goig si no hagués estat per els estossecs poc controlats i un petit grup d’inquiets aplaudidors que no deixaven reposar els silencis finals ni una micra de segon) van provocar una propina que encara no sé situar entre Scriabin, Debussy o un Trifonov fent unes variacions de les seves, que és el més probable. Una obra absolutament desconeguda per a mi, que va posar una vegada més en evidència la subtil i enlluernadora capacitat que té aquest pianista per inundar-nos de bellesa sonora.

Després del decebedor Coriolà i la quasi anònima intervenció de l’orquestra en el concert de Chopin, em quedava el dubte de si la famosa orquestra i el prometedor talent (Schuldt) podrien fer-nos mantenir el interès per un concert on semblava que tot el que s’havia de vendre ja s’havia venut.

Per dir-ho de manera ben ràpida i tal i com ho vaig piular a Twitter, “la Philharmonia Orchestra i Clemens Schuldt amb la meitat de músics, van fer el doble de música que la OSSB i Dudamel“. Amb això no vull comparar directors i orquestres, ni toca ni em ve de gust entrar en disquisicions d’aquesta mena, però si que és molt important per  a mi copsar el fet que he defensat sempre, i és que amb 75 músics, no en fan falta més per una simfonia de Beethoven, és pot treure un so gran, potent, autoritari, enèrgic i vigorós, aclaparador fins i tot, que ompli tota la caixa acústica de l’auditori barceloní, sense necessitat d’inflar les diferents famílies orquestrals fins l’overbooking simfònic, i alhora obtenir uns resultats més equilibrats, homogenis i en definitiva més bells que els obtinguts fa uns dies per l’orquestra veneçolana en la cinquena del mateix compositor.

El mestre Clemens Schuldt ara sí que va demostrar perquè està cridat a ser un dels directors de l’immediat present, ja que va controlar, ordenar i erigir una heroica magnífica, sense excesos, ni precipitacions, prou enèrgica com per exaltar-nos, però sense preses incomprensibles i extraient dels musics anglesos un so poderós, rodó, mai ni estrident, ni desequilibrat, amb una corda que enlairava a la resta de la formació a cotes d’excel·lència, i amb la seguretat que només les grans orquestres llueixen encara que el director no fos res de l’altre món.

Claredat en l’exposició de tots quatre moviments, ben diferenciats, sense decaïments, mantenint la tensió i amb una línia discursiva clarament destinada a un exultant final, després d’haver-nos fet viure una amplíssima gamma d’emocions, en una simfonia mil i una vegada escoltada i si és com ahir, mil i una vegada gaudida.

El mestre Schuldt va extreure el millor de la Philharmonia i els seus musics estaven absolutament entregats al mestre, se’ls veia gaudir.

Èxit sense discussió, no podia ser d’una altra manera.

Ells també ens van fer una propina, i si amb Beethoven el mestre Clemens Schuldt no es va permetre cap llicència i es va mantenir en la gloriosa ortodòxia del classicisme beethovenià, en el vals trist de Sibelius va voler demostrar que ell ja pot fer amb una obra, una portentosa recreació de gust musical, d’estètica sonora i virtuosisme orquestral, amb una Philharmonia entregada al mestre i aquest fent absolutes meravelles amb el tempo, el so i l’emoció. Senzillament de reclinatori.

30 comments

  1. JORDI MEDALLO MUÑIZ

    Moltes gràcies Joaquim. Això si que és aixecar-se del reclinatori i comunicar-nos les sensacions i marxa del concert. Pel que he llegit, sensacional concert.

    M'agrada

  2. Si tu vas anar a la Catedral nosaltres a Santa Maria del Mar.
    Al Palau vam gaudir d’un recital a càrrec d’Ivan Martin, pianista excel·lent i músic de cap a peus, això si: poc mediàtic i gens gesticulador. Pare Soler, Granados, Liszt (quina meravella els “Nuages gris”!) i Debussy. I, com sempre amb Martin, quins silencis!.
    El meu tuit seria “Amb la meitat de públic que a l’Auditori, zero soroll mediàtic i piano sol, també vam fruir de valent”. Algun estossec i un clàxon del carrer ens recordaven que erem a la Terra.
    El concert el van donar per Catalunya Música i crec que, uns quants dies es pot despenjar. Ignoro si la radio va comunicar el molt que va donar de si el directe.

    M'agrada

    • Efectivament Lluis Emili, Ivan Martin és un gran pianista i bé es mereixia no ser la torna de res, ni l’alternativa, però aquestes coincidències acaben fent mal perquè alh¡guns, potser no tots, haguéssim volgut anar als dos concerts.
      Estaré pendent de Catalunya Música. A l’Auditori també hi havia micròfons penjats, però no sé si activitats, potser eren els del cap de setmana per l’OBC,, per cert un concert que no ens hem de perdre, amb el mestre Ono.
      Gràcies per la teva crònica d’urgència.
      Records

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Efectivament, no us perdeu el concert de l’OBC. Per varies raons que ahir vaig percebre: si voleu escoltar un violí amb cos i potent en una obra sempre densa de Brahms, si voleu gaudir d’un Bach sublim (“as usual”) interpretat pel mateix violí, si voleu ser embolcallats pel romanticisme exuberant de la bellísima segona de can Rachmaninoff, i si voleu constatar amb els vostres propis ulls i al final del concert com d’aqui poc temps l’auditori tornarà a reviure el fenòmen Oue…si tot això voleu viure en casi tres hores de concert heu d’anar a l’auditori. És senzill: metro Marina o Glòries linea 1, metro Monumental línea 2. O amb cotxe. O a peu. Però aneu-hi. fantàstic Ono en la simfonia. Senzillament fantàstic.

        M'agrada

    • Josep Olivé

      Una pena la coincidència. Ja ens va visitar amb l’OBC amb un segon de Beethoven deixant mostres de la seva ecel.lència. El programa a més era interesentíssim. Ja dic, una pena perquè hagués anat a tots dos concerts. Pianista que serà dels grans. Segur

      M'agrada

  3. José LUis

    Bona crònica. Penso no obstant que no cal carregar les tintes contra la Simon Bolívar a cada ocasió. A mi em va agradar el seu Beethoven. Potser no va ser dels millors però tenia moments deliciosos sobretot en les dinàmiques.

    M'agrada

    • No és carregar les tintes José Luis, és que per a mi la música és més el concert d’ahir que el de Dudamel amb la OSSB, és quelcom sensorial i de connexió, ahir vaig connectar des de dins i quan això succeeix el gaudi és molt més perdurable.

      M'agrada

  4. Montse Casabó Msip

    Ahir era a l’auditori. Conec el magnífic concert 2 de Chopin i, fa poc, el vaig sentir per l’excel·lent pianista Nelson Freire.
    Trifonov, tens raó, ve d’una altra galàxia, Tot en ell és perfecte (les frases, el to, l’harmonia,,,) i, a la vegada, molt personal i gens convencional. Uneix una tècnica extraordinària amb una sensibilitat també extraordinària que fa que tot fluexi fins al punt que em va fer entendre del tot aquest concert (i gaudir-lo, és clar).
    Les seves maneres de tocar no tenen res a veure, però m’ha fet pensar en un altre pianista únic, Glenn Gould.

    M'agrada

    • Benvinguda a IFL, Montse.
      Entre els moments que em vaig estimar més no mirar-lo i els que ell es va ajupir tant sobre el teclat, quasi no el vaig veure a Trifonov, em molesta bastant la manera que té de fer música, però no la música que surt del piano quan ell interpreta, la solució és clara, vaig gaudir moltíssim.
      Crec que Trifonov encara és més exagerat que Gould, però tens raó, el recorda.
      Gràcies per comentar, torna quan vulguis, estic segur que molts t’ho agrairem.

      M'agrada

      • Montse Casabó Masip

        Quan va aparèixer a l’escenari era com un espectre, un poeta romàntic del segle XIX, un personatge sobrenatural, com la seva manera de tocar. I sí, entre l’encongiment i els cabells, era difícil veure.li la cara.
        Com si jugués… En fi,memorable!

        M'agrada

  5. Si este chico hubiese vivido en la Edad Media, le habrían quemado en la hoguera pensando que estaba poseído. La forma que tiene de tocar el piano es de otro mundo… Los conciertos de Ibercamera son un lujazo. Lástima que nos perdimos el Andrea Chenier en cine, pero Trifonov merecia la pena, sobre todo después de ese recital de hace unos meses en el Palau.

    M'agrada

  6. Marta B

    Ahir vaig sortir eufòrica de l’Auditori, quin concertàs! Quan va acabar la primera part, després de quedar atrapada per l’art de Trifonov vaig pensar que ja tenia tot el que desitjava d’aquella vetllada musical, però encara faltava la segona part i, renoi quina Heroica i quin Vals Trist. Vaig marxar cap a casa amb el doble d’energia. Com diu la Marga, aquests concerts d’Ibercamera són tot un luxe.

    A tall anecdòtic, Trifonov em recorda a un personatge de Tim Burton, però quina sonoritat li treu al piano i amb quina sensibilitat el toca.

    I per acabar em va fer molta il·lusió poder-te saludar de nou.

    M'agrada

    • Se us veia amb un aspecte magnífic i això sempre fa goig, jo no sé si abans d’entrar era el mateix, però crec que tots els assistents al concert varem sortir millor del que varem entrar i això no té preu.
      Jo també em vaig alegrar molt de saludar-vos

      M'agrada

  7. Salvador i Conxa

    Nosaltres tindrem la gran sort de vore i escoltar aquest mateix concert demá al Palau de la Música de València … i així puguerem anar el dijous al cine a veure al xic. Estem agraïts per la forma com ens has preparat la vesprada, i ansiosos per coneixer la teua opinió sobre “lo” del ROH.

    M'agrada

  8. Josep Olivé

    Mateixes sensacions que les que expliques em van arribar del concert. Efectivament el començament va ser desconcertant, i ni el Coriolà vaig reconèixer, ni l’orquestra em semblava de nivell i el gest del director el veía fins i tot matusser. Un Coriolà desengelat a més no poder i amb evidents mostres de desmotivació.

    Tot va canviar en apareixer Trifonov donat que va centralitzar l’atenció de l’auditori d’una manera absoluta. Impressionant pianista, d’una sensualitat musical i digital molt poc comú. El seu fraseig musical, la manera amb que “corren” els seus dits pel teclat, la delicadesa de la pulsació, la imatge d’aparent facilitat virtusística, tot plegat resulta en un só i una traducció de lo escrit a la partitura realment màgic. Si a més se’ns presenta amb una mena d’àurea semi-mística aleshores l’encanteri musical, artístic i personal està garantit. La reexposició del tema principal del larghetto desprès del trio va ser d’una bellesa sublim i el desplagament tècnic, musical, virtusístic i de fraseig el l’allegro vivace senzillament enlluernador. Respecte de la propina em decanto amb una recreació (fins i tot amb parts improvisades?) del Clar de Lluna de Debussy. Curiosa recreació, molt virtuosística i amb un nou desplegament de les esències pianístiques ja esmentades en el concert de Chopin. El preciós tema de l’obra de Debussy corria fent la funció de baix continuu (no sempre aquesta funció esta encomenada a la veu baixa) dels temes que Trifonov sobreposava al damunt. No és la primera vegada que en l’auditori s’escolta quelcom de semblant. Els que som admiradors de Volodos sabem el que pot arribar a fer amb un sencill tema d’un moment musical schubertiá.

    I la tercera. Fantàstica tercera. Jo, la veritat, quan abans de començar una simfonia de Beethoven em fixo amb les baquetes i timbales i constato que serán les “romàntiques”, es a dir, no seran les de so sec com de tambor ja em posso content. És a dir, estic molt més a la vora del so Karajan que del so Hannoncourt per a les obres de Beethoven, per possar dos exemples extrems. I aixi va ser. Una tercera pletòrica de cap a peus, so beethovenià sense cap “pecat” historicista, aquest so tan característic beethovenià amb que em crescut i ens hem fet grans. I aleshores resulta que Clemens Schuldt, que m’ahavia deixat fred com el glaç en l’obertura, em mostra una energía (no desbocada i absolutament controlada), uns detalls, una manera de dirigir personalísima, amb molta gesticulació i moviment corporal que encara que semblava excesiu no ho era, donat que no era gens histriònic i estava plenament justificat en cada instant per raons de matiç i de coordinació d’entrades. Vaig quedar sencillament impactat i em va recordar molt a Harding, més contingut aquest, pero amb similars resultats en quan als detalls i cura de les diferents seccions de l’orquestra.

    En resum: sembla lògic que una gran orquestra, un gran director i un gran pianista poguin deperar-nos una gran nit de música, oi?

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Ah….i el Vals trist de Sibelius va donar mostres de la grandíssima qualitat d’aquesta orquestra. Una meravellosa interpretació per la seva delicadesa infinita en els pianíssims, la definició dels rubatos i l’alta volada de sensualitat musical.

      M'agrada

    • Jo crec que si Trifonov es traiés de sobre aquesta “Mise-en-scène” una mica “ridícula” esdevindria el súmmum, ara ja ho és, però en a mi aquestes posades en escena tant friquis em desmereixen una mica, encara que que el que realment val és com toca i en això tots estem d’acord que estem davant d’un fenomen.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: