Pikovaia_ANTONENKO_Foto AxelZeininger

Barbara Haveman (Lisa) a la Staatsoper de Viena

Tornem a la Staatsoper de Viena per gaudir de l’excepcional òpera de P.I.Txaikovski, Pikovaia Dama (La dama de piques), en una producció de l’any 2007 deguda a Vera Nemirova que possiblement no agradarà a tots els que els va agradar el darrer streaming de la Staatsoper (Salome).

Ja està bé això d’alternar conceptes, estètiques i propostes, i en aquest cas la senyora Nemirova, seguint les passes de Dmitri Tcherniakov re-elabora la dramatúrgia original del relat romàntic de Alexander Pushkin adaptat per Modest Txaikovski per a l’òpera del seu germà, en una plasmació de la societat russa actual amb tots els seus tòpics per tal o bé d’intentar escandalitzar als que tenen la pell ben fina, o entusiasmar a tots aquells que sembla que no en tinguin prou amb el que els autors volien.

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2007, qui sap si inclosa en una campanya de màrqueting més aviat matussera, es va fer còrrer que entre altres perversions la producció incloia una escena de violació i necrofília en l’escena cabdal de Hermann amb la vella contesa, quelcom que ja us anticipo que no és cert, si bé en el que molts van intuir una violació, més aviat es tracta d’un acte perfectament acceptat per ambdues parts i amb especial interès per part de la comtessa que si no hagués estat per una mala passada del cor, s’hagués beneficiat al xicot de la néta com aquella qui no vol la cosa i pel que fa a l’escena posterior, la necrofília es limita al encontre previst en el llibret original entre Hermann i l’espectre de la contesa, aquí de cos present en el tanatori i molt abans de que el xicot embogit s’abraoni sobre ella amb l’intent de saber el secret de les tres maleïdes cartes, ella o el fantasma acaba parlant, és veu que un cop morta es va refredar del tot, per tant no hi ha ocasió per l’escàndol ni per la polèmica i el que veiem no difereix a qualsevol de les produccions existents, fins i tot aquelles més tradicionals. En realitat la producció, com succeeix en tantes produccions que pretenen ser trencadores, esdevé totalment tradicional si no fos per el vestuari i l’escenificació de la pastoral del segon acte, aquí una desfilada d’abrics de luxe i un happening pseudo gai/lèsbic absolutament ridícul, que no pot escandalitzar a ningú. Tot plegat coses que serveixen per fer bullir l’olla.

Costa una mica intentar esbrinar el context en el qual Nemirova situa els personatges i les situacions, després si ets capaç de de superar les provocacions, sovint puerils, te n’adones que tot o quasi tot continua al seu lloc i que l’únic que ve fer aquesta senyora en el seu moment, era intentar quadrar amb certa credibilitat, els personatges enmig d’un context que en la societat actual mai seria com ell pretén que sigui, ja que per sort continua sent quasi sempre fidel al romàntic llibret.

Una única escenografia realista que serveix com a orfenat, sala de joc, dormitori, passarel·la  de moda o tanatori amb uns canvis de disseny de llums quasi sempre encertats i un vestuari contemporani dels que tant li agraden a Calixto Bieito, acaben per arrodonir una proposta que 8 anys després de la seva estrena ja és antiga i immersa en la política vienesa de les reposicions, esdevé rutinària, amb els cantants abandonats a la seva sort.

Segurament els cantants de l’estrena (Serafin, Schicoff,Silja, Eiche) van treballar intensament amb Nemirova, però els d’ara deuen haver fet pocs assajos i amb un assistent, i això es percep.

La direcció musical de Marko Letonja està mancada de passió i això en Txaikovski és letal. Llegeix la partitura i a vegades no hi ha una bona quadratura entre l’escenari i el fossat, sobretot amb les intervencions corals. M’havia semblat un director brillant en uns contes d’Hoffmann a la Scala que us vaig deixar ja fa tres anys. En aquí no m’ho ha semblat tant i és que la partitura de Txaikovski té una tensió i una intensitat dramàtica imponent que ell no acaba de reflectir.

El gran actiu de la representació és el Hermann del poderós Aleksandrs Antonenko, un veritable tenor dramàtic amb facultats estentòries i amb una impressionant resistència. És sensible a unes certes subtileses interpretatives, però us enganyaria si digués que un doll de sensibilitat canora, ara bé, el rol és molt al·lucinat i davant de la resposta vocal obtinguda només es pot dir Bravo!

M’ha causat una certa decepció la Lisa de Barbara Haveman, la soprano holandesa sempre m’ha interessat molt i us recordo que va fer una meravellosa Amelia en la darrera producció de Simon Boccanegra que hem vist al Liceu (gener 2009), però que en aquesta representació pateix una mica, sobretot en la dramàtica escena del tercer acte abans del suïcidi. La veu té lluminositat i colors  acerats que tant s’adeqüen al repertori eslau, però pateix una mica i no sempre arriba als aguts amb l’afinació adequada. És una cantant intensa i de cant interessant però penso que el dia de la transmissió no tenia un bon dia.

Tot i ser un personatge vocalment secundari, la comtessa és sempre un dels punts forts de l’òpera i potser per això en les produccions amb pretensions sempre l’acaba interpretant una gran dama en una fase decadent, tant és que sigui soprano o mezzosoprano, si bé el personatge és per a una contralt. Quan es va estrenar la producció la gran triomfadora va ser Anja Silja una cantant que aleshores ja era difícil de catalogar, però que amb una personalitat escènica indiscutible va impressionar i triomfar. En aquesta reposició també s’ha comptat amb un gran nom, la mezzosoprano Marjana Lipovsek, que tot i conserva un estat vocal molt més que digne, no té suficient personalitat i magnètica presència com per esdevenir memorable.

El baríton Markus Eiche té el privilegi de cantar el rol de Jeletzli i per tant de fer-se càrrec de l’ària més preciosa no tant sols de l’òpera sinó de tota la producció de Txaikovski, que és dir molt. El baríton alemany canta amb elegància i un cert distanciament, el que fa que no acabi de treure tot el partit d’una melodia tan emotiva, amb la correcció en una perla d’ària no n’hi ha prou per fer un èxit.

Molt bé la mezzo Elena Maximova en el doble rol de Polina i Daphne (si bé sembla la Minnie pucciniana) en el “divertissment” del segon acte.

Molt solvent Tómas Tómasson com a Tomski, molt més que com a Plutó, i magnífics Sorin Coliban, un baix de veu rotunda i habitual a la companyia vienesa i el tenor Thomas Ebenstein en el rols de Surin i Tschekalinski respectivament.

P.I.Txaikovski
PIKOVAIA DAMA

Aleksandrs Antonenko, Hermann
Tómas Tómasson, Tomski und Pluto
Markus Eiche, Jeletzki
Marjana Lipovsek, Gräfin
Barbara Haveman, Lisa
Elena Maximova, Polina (Daphnis)
Thomas Ebenstein, Tschekalinski
Sorin Coliban, Surin
Benedikt Kobel, Tschaplitzki
Janusz Monarcha, Narumow
Clemens Unterreiner, Festordner
Aura Twarowska, Gouvernante
Caroline Wenborne, Mascha (Chloë)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Dircetor musical: Marko Letonja

Director d’escena: Vera Nemirova
Escenografia: Johannes Leiacker
Disseny de vestuari: Marie-Luise Strandt

Viena, 28 de gener de 2015

La propera cita amb Viena és un Simon Boccanegra amb l’etern Nucci, però abans passarem per Moscou i la Royal Opera House, en el primer cas per no deixar el repertori rus portar-vos una joia d’òpera, El dimoni de Rubinstein, i en l’altre per parlar de l’Andrea Chénier.