STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

EL STREAMING D’UN BALLO IN MASCHERA A VIENA (Beczala-Stoyanova-Hvorostovsky;

Torno a la hiperactivitat dels streamings vienesos per parlar-vos de la representació que va tenir lloc el dimarts 26 d’abril a la capital austríaca de l’òpera de Giuseppe Verdi, Un ballo en Maschera, en la versió amb el rei Gustau III de Suècia com a protagonista, en una producció/provocació més que per clàssica, per rància i amb regust a naftalina caducada, deguda a Gianfranco de Bosio, a moments d’una foscor impossible de resoldre en una retransmissió televisada de pagament, tot sota la batuta de Jesús López Cobos, el culpable segons lla malèfica angeleta, del seu retard en sortir a escena en la discreta Tosca esdevinguda portada en molts mitjans. Però l’interès de la vetllada recau, com ha de ser,  en el cast que en aquest cas reunia a tres noms importants del panorama operístic actual, el tenor Piotr Beczala, Krassimira Stoyanova i Dmitri Hvorostovsky, acompanyats per membres entre discrets i efectius de l’òpera  estatal austríaca. Continua llegint

RATTLE DIRIGEIX TRISTAN UND ISOLDE (Skelton-Westbroek-Milling-Nagy-Connolly)

Simon Rattle

Un dels esdeveniments musicals més notoris d’aquesta Setmana Santa va ser la representació de Tristan und Isolde que va tenir lloc al Osterfestspielen Baden-Baden amb la direcció musical de Simon Rattle al capdavant de la Berliner Philharmoniker i la parella Eva-Maria Westbroek i Stuart Skelton interpretant als immortals amants.

El diumenge 3 d’abril en versió concertant es va repetir amb idèntic repartiment,  però a la seu de l’orquestra a la sala Philharmonie de la capital alemanya, una execució de la genial partitura, i és d’aquesta versió retransmesa per la ràdio alemanya de la que us vull parlar avui.

Qualsevol encontre de la Berliner Philharmoniker amb Wagner és especialment celebrat, ja que poques orquestres poden lluir un color i una calidesa més wagneriana. La qualitat del instrument és superlativa i ja en la seva luxosa història va signar memorables i inoblidables versions orquestrals més que vocals, durant el regnat de Karajan. Ara Simon Rattle en un exercici de claredat expositiva enlluernador, converteix la meravellosa i mítica densitat sonora dels berlinesos en una sonoritat que sense perdre ni cos, ni consistència, ni voluptuositat, sembla quasi transparent, plena de detalls, plena de matisos, plena de contrasts. És una versió d’aclaparadora bellesa sonora, es impossible romandre insensible davant d’aquesta direcció i aquesta resposta orquestral. Podrem preferir-ne d’altres, no en tinc cap dubte, jo el primer, però Rattle ho fa preciós, qui sap si aquesta bellesa sonora acaba sent un problema, perquè potser en la recerca obsessiva d’aquesta bellesa es perden aspectes més dramàtics, més foscos, de més densitat que també amaga aquesta obra mestra i que amb Rattle queden més diluïts, segurament de manera volguda i conscient, però no deixa de ser una mica decebedor que aquest Tristan und Isolde que s’admira per tanta perfecció orquestral estigui mancat d’aquella anhelada  transcendència que els directors més ungits per la divinitat eleven a un nivell sobrenatural, i per a mi actualment no hi ha ningú com Barenboim per assolir-ho.

És ben gratificant, al menys sobre el paper, que el planter de cantants reunits per l’ocasió sigui una novetat respecte als que habitualment canten aquesta òpera en l’actualitat, és clar que això acaba suposant assumir més riscos, riscos que tenen com a resultat alguna decepció i també alguna que altre esperança. Continua llegint

MANON A VIENA (Damrau-Vargas;Servan-Chaslin)

Damrau_Manon © Michael Pöhn Wiener Staatsoper

Diana Damrau (Manon) © Michael Pöhn Wiener Staatsoper

Dos dies abans del streaming del Roméo et Juliette que va protagonitzar l’apunt d’ahir a IFL, la Staatsoper de Viena n’oferia un altre, en una activitat envejable i un exemple a seguir, d’oferir els títols de la temporada a través d’Internet, en aquest cas un altre títol cabdal del repertori francès, Manon de Jules Massenet amb Diana Damrau i Ramon Vargas de protagonistes.

El nivell general d’aquesta Manon és superior al Roméo, si bé com acostuma a passar en les representacions vieneses, i ja ho hem comentat diverses vegades, tret de representacions excepcionals, totes elles tenen aquella rutina que caracteritza els teatres de repertori, si bé l’envejable desfilada de figures és el fet diferencial que fa sempre de l’òpera vienesa un punt obligada d’atenció.

La Manon de Diana Damrau és vocalment i dramàticament espléndida, tot i que no té aquella sensualitat de la Netrebko de no fa gaires anys i en aquesta mateixa producció encenia i feia embogir al Des Grieux d’un inspirat Roberto Alagna.

Damrau ja no és aquella soprano coloratura que vaig descobrir en una fascinant i  esclatant Reina de la Nit a la ROH eternitzada en un fantàstic DVD, i ja fa anys que la seva veu es va transformant, assolint rols cada vegada més lírics, endinsant-se  de manera natural en la categoria de soprano lírica, si bé abans d’entrar en terrenys de més densitat, que sense cap mena de dubte acabarà abordant en els propers anys, haurà d’anar evolucionant com ho està fent, sense forçar i sense perdre per tant l’homogeneïtat i el color, i mantenint com succeeix ara, el registre sobreagut quasi sempre esplèndid i brillant, tot i la consistència que ha adquirit en el centre i la convicció d’un prometedor registre greu que encara s’ha d’acabar refermant si és que Damrau vol consolidar-se en un repertori més pesant.

En qualsevol cas la soprano alemanya és una cantant admirable que controla sense resultar mai freda i que ofereix una Manon passional i carnal, menys fràgil del que s’han mostrat altres sopranos també provinents d’origens lleugers.

Al seu costat el tenor Ramon Vargas conserva l’elegant fraseig i el bon gust en una línea de cant que sempre l’ha distingit, però la veu no pot amagar en els moments més intensos i exigents, els esforços i tensions que ha patit assumint rols verdians i altres temeritats vocals d’aquelles que sempre critico i que vet-ho-aquí, tenen les lamentables conseqüències d’una veu que s’estrangula i perd naturalitat en els moments que un tenor necessita brillar. Tot i així m’estimo molt més a Ramon Vargas cantant el Des Grieux massenetià que altres col·legues.

Tant Boaz Daniel en un correcte Lescaut com Dan Paul Dumitrescu en un notable  Compte Des Grieux , encapçalant una llista de secundaris més encertats que els integrants del descuidat Romçeo i Juliette presentat ahir.

A Frédéric Chaslin li manca aquell refinament francès imprescindible en aquesta òpera, tot i que ell sembla més decantat a un verisme afrancesat, fent especial incidència en la passió orquestral i certs cops d’efecte que jo m’hagués estimat més intimistes.

La producció d’Andrei Serban lluïa molt més amb dos cantants aleshores encara de físic explosiu com Netrebko i Alagna, ja que quan la cosa és tapa més i els protagonistes no mostren la mateixa sensualitat i la química que desprenien aquells, esdevé bastant plana, malgrat les bones intencions d’una actualització absolutament innecessària.

Jules Massenet
MANON
Llibret d’Henri Meilhac i Philippe Gille, basat en la novel·la de l’Abbé Prévost

Diana Damrau (Manon Lescaut)
Ramón Vargas (Chevalier Des Grieux)
Dan Paul Dumitrescu (Graf Des Grieux)
Boaz Daniel (Lescaut)
Thomas Ebenstein (Guillot de Morfontaine)
Mihail Dogotari (Brétigny)
Hila Fahima (Poussette)
Ulrike Helzel (Javotte)
Miriam Albano (Rosette)
Hacik Bayvertian (Pförtner)
Wolfram Igor Derntl, Konrad Huber (2 Gardisten)

Director musical: Frédéric Chaslin
Director d’escena: Andrei Serban

Staatsoper de Viena 28 de febrer de 2016

Per tot el que hem pogut veure aquí, en aquests dos darrers streamings vienesos els més grans redits se’ls han endut les sopranos (Rebeka i Damrau), davant d’uns tenors lleugerament per sota i per causes diverses però convergents.

STAATSOPER DE VIENA 2015/2016: VĚC MAKROPULOS

El diumenge 20 de desembre va tenir lloc un altre streaming de la Staatsoper de Viena, en aquesta iniciativa magnífica, malgrat no seguir el model de gratuïtat muniquesa, que permet seguir la temporada a milers e quilometres de distància.

No totes les òperes que es programen tenen el mateix interès, i Viena acostuma a repetir títols que encara que tinguin algun lleuger canvi en els repartiments, no es justifiquen, com ha estat tornar a programar les encarcarades antigualles de Salome o Tosca.

En aquesta ocasió no ha estat així i la proposta portava al darrera la meravellosa i sorprenent òpera de Leos Janáček, Věc Makropulos (El cas Makropulos), òpera que encara que sembli increíble es presentava per primera vegada a la Staatsoper. No només nosaltres tenim deures pendents. Continua llegint

PIKOVAIA DAMA A VIENA (Antonenko-Haveman-Eiche-Tómasson-Lipovsek-Maximova:Nemirova-Letonja)

Tornem a la Staatsoper de Viena per gaudir de l’excepcional òpera de P.I.Txaikovski, Pikovaia Dama (La dama de piques), en una producció de l’any 2007 deguda a Vera Nemirova que possiblement no agradarà a tots els que els va agradar el darrer streaming de la Staatsoper (Salome).

Ja està bé això d’alternar conceptes, estètiques i propostes, i en aquest cas la senyora Nemirova, seguint les passes de Dmitri Tcherniakov re-elabora la dramatúrgia original del relat romàntic de Alexander Pushkin adaptat per Modest Txaikovski per a l’òpera del seu germà, en una plasmació de la societat russa actual amb tots els seus tòpics per tal o bé d’intentar escandalitzar als que tenen la pell ben fina, o entusiasmar a tots aquells que sembla que no en tinguin prou amb el que els autors volien. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA, LA INAUGURACIÓ DE LA TEMPORADA 14/15: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Viena ha inaugurat la temporada 2014/2015 amb Der Fliegende Holländer de Richard Wagner comptant amb el protagonisme de Bryn Terfel, quelcom que Bayreuth de manera incomprensible no ha pogut fer per ara, i seria bo que abans que l’eminent baix-Baríton gal·les no caigués en la decadència vocal inevitable, pogués debutar al turó verd, ja que és difícil trobar un millor holandès en l’actualitat, com seria bo, veient les nimietats que triomfen en el Ring actual, que pogués deixar constància del seu gran Wotan. Ho dic perquè a Bryn Terfel se li comencen a notar signes de fatiga vocal que encara no fan patir, ni són greus, ni especialment preocupants, però seria lamentable que a Bayreuth deixessin passar l’arròs, o encara pitjor que no aconseguissin convèncer al cantant per anar-hi a cantar, ni que fos en una única edició del Festival. Continua llegint

SALZBURG 2013: DIE ENTFÜHRUNG AUS DEM SERAIL (vídeo)

«Die Entführung aus dem Serail» a l'hangar 7 de l'aeroport de Salzburg. Foto: Barbara Gindl

«Die Entführung aus dem Serail» a l’hangar 7 de l’aeroport de Salzburg. Foto: Barbara Gindl

El Festival de Salzburg anuncia així la nova producció de l’òpera de Mozart, Die Entführung aus dem Serail:

Bassa Selim és un tsar de la moda, Blondchen un artista de maquillatge i Konstanze es debat entre una relació burgesa i les passions seductores. El Festival de Salzburg i ServusTV presenten una producció molt especial de l’òpera. Tot l’Hangar-7 es convertirà en un imperi de la moda, un set de filmació i el lloc d’actuació per a una versió espectacular de l’òpera de Mozart Die Entführung aus dem Serail.

Els visitants d’Hangar-7 són protagonistes de la transmissió en viu i també testimonis del seu procés de producció. L’òpera es gravarà en diversos llocs dins de l’hangar i muntat com un trencaclosques per l’audiència televisiva. Només en pantalla seran les parts de la producció en directe formar un tot. El Entführung aus dem Serail de Mozart s’interpreta aquí com la seducció de Konstanze per les promeses del món de la jet set – una aventura per a qualsevol persona interessada en una forma d’experimentar l’òpera de manera nova i diferent a TV. Continua llegint

SALZBURG 2013: DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG (Volle-Werba-Zeppenfeld-Saccà-Gabler-Sonn-Bohinec;Herheim-Gatti) VÍDEO

Michael Volle, Hans Sachs a Die Meistersinger von Nürnberg. Salburger Festspiele 2013. Producció Stefan Herheim. Foto gentilesa Salzburger Festspiele

Michael Volle, Hans Sachs a Die Meistersinger von Nürnberg. Salburger Festspiele 2013. Producció Stefan Herheim. Foto gentilesa Salzburger Festspiele

No he vist encara aquesta proposta que us deixo avui, però en tinc moltes ganes. Ja sabeu que Herheim m’estimula molt les neurones i això, malgrat que el més d’agost és més propens a les migdiades llargues i mandroses, no impedirà que tan aviat pugui, em posi amb convicció a deixar-me atabalar per aquests Meistersinger que de ben segur no seran ni senzills ni tradicionals, malgrat el que puguin suggerir-nos unes fotografies plaents.

Segur que el nostre amic Stefan Herheim ha fet una producció tan atractiva visualment, com difícil de seguir i comprendre, quelcom que no agrada gaire a la majoria de mortals, sobretot si després de fer-nos pensar potser massa, no ho acabem de lligar tot al final. Aquest és el mètode que sempre utilitza el director noruec i que estic disposat a acceptar, això si, espero no sortir-ne malmès.

Pel que fa a la part musical, el primer atractiu és Gatti, que després de deixar-nos bocabadats amb el seu Parsifal, ara s’endinsa en la quotidianitat d’una “comèdia” amable, a veure si es capaç de mantenir el ritme i l’interès. Continua llegint

PARSIFAL AL FESTIVAL DE PASQUA A SALZBURG 2013

Parsifal, acte 2on, producció de Michael Schulz Festival de Salzburg. Foto picture alliance / dpa

Parsifal, acte 2on, producció de Michael Schulz Festival de Salzburg. Foto picture alliance / dpa

Encara sota la influència i commoció del Parsifal al Metropolitan Opera House de Nova York, que va assolir l’excel·lència musical i vocal, ens arriba la proposta del Festival de Salzburg, edició Pasqual, que amb la deserció de la Berliner Philharmoniker, orquestra per la que va ser creat el Festival en èpoques vonkarajanianes, i que ara s’han estimat més acceptar la suculenta oferta econòmica de la competència, el Festival de Baden-Baden, substituïda amb la prestigiosa, luxosa i emèrita Staatskapelle de Dresden sota la direcció del grandiós Christian Thielemann.

Thielemann que jo cada vegada veig més a prop de la titularitat de la Berliner una vegada Rattle acabi el contracta, s’allunya del misticisme estàtic i contemplatiu de Daniele Gatti i ofereix una versió també esplendorosa, més àgil, lírica i quasi diria que idíl·lica en els moments més místics, densa i dramàtica en el segon acte, amb l’immensa complicitat d’una Staatskapelle de sonoritats riquíssimes i de superba qualitat tímbrica que sota la inspirada direcció del director alemany fan que l’experiència musical sigui extraordinària. Continua llegint