IN FERNEM LAND

LA ROH AL CINEMA: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (vídeo)


El dia 24 de febrer la ROH Covent Garden va transmetre mitjançant la modalitat de moda, l’òpera al cinema, la representació de Der Fliegende Holländer de Richard Wagner, sota la direcció musical de Andris Nelsons i la reposició de la producció de 2009 deguda a Tim Albery.

M’ha semblat imponent el treball de Andris Nelsons al capdavant de la solida orquestra de la ROH, aquest amb algun que altre desajust sense importància, però en una forma envejable, brillant i densa, oferint un rendiment rotund de sonoritats romàntiques. El Cor del Covent Garden no és el que era, sent els senyors els que aguanten el nivell, mentre que elles tenen una tendència a gallinejar.

L’equip vocal, malgrat l’anunci d’un indisposat Peter Rose cantant Daland i un timoner tan aparent físicament com inútil vocalment (Ed Lyon), m’ha semblat potent.

Bryn Terfel fa temps que és un Holandés de referència, ara potser més caut a l’hora de mesurar i dosificar les forces per arribar al tercer acte amb suficiència. És admirable la capacitat que té el baix baríton gal·lès per disseccionar el text i donar-li una força terrorífica en el monòleg del primer acte o un imponent magnetisme en el duo amb Senta al segon. L’emissió d ela zona aguda és molt treballada, ja no assoleix els aguts amb la seguretat de fa uns anys, però ell assegura amb intel·ligència un relat dramàtic molt intens i enfollit, exhibint una treballada contundència vocal.

La Senta de Adrianne Pieczonka no ha tingut gaires bones crítiques, la titllen de superficial i certament la producció m’ha semblat que no l’ajuda gaire en aquest sentit. Vocalment canta amb molta seguretat, assolint els temibles aguts del duo, i sobretot del final del tercer acte, amb prou seguretat i penetrant incisió, la seva veu és prou densa per assolir la complexitat vocal, però psicològicament la seva Senta no té aquell caràcter transcendent que les més grans han sabut donar al personatge.

Molt sòlid Michael König en l’ingrat rol d’Erik, amb una veu rotunda, ben projectada i emesa amb seguretat.

Peter Rose és un bon cantant per el qual el Daland no ha de ser cap obstacle insalvable. L’anunciada malaltia que s’evidencia durant la representació no permet fer una valoració vocal, si bé el personatge el resolt de manera magnífica, amb el cinisme que sempre comporta aquest rol.

Correcta la Mary de Catherine Wyn-Rogers i molt deficient Ed Lyon, però com que el xicot fa molt goig i el senyor Tim Albery l’importa més mostrar-lo com Mr samarreta mullada, quina importància té que no canti bé o que la veu sigui d’una insignificança escandalosa?. Ell està present en escena més del que el propi Wagner va decidir i Albery deixa anar les seves fantasies materialitzades en l’intent suggerit d’algun dels mariners del poble que volent beneficiar-se al timoner en la festa del tercer acte. Al·lucinant!

La producció té moments, però en general no m’ha convençut. L’espai escènic és molt fosc i els elements escenogràfics són escassos tot i que donen dramatisme i l’opressió tenebrosa al relat. Hi ha un bon treball amb els personatges, però massa sovint queden empetitits en mig del buit.

Hi ha imatges potents, tot i que el final amb Senta abraçada al petit vaixell que representa l’anima de l’Holandès, i sense la transcendència de la salvació, sense la wagneriana redempció. Desolació total.    

Richard Wagner
DER FLIEGENDE HOLLANDER
Llibret Richard Wagner adaptació de les memòries de Von Schnabelewposki
de Henrich Heine

Holländer Bryn Terfel
Senta Adrianne Pieczonka
Erik Michael König
Daland Peter Rose
Steersman Ed Lyon
Mary Catherine Wyn-Rogers

Orchestra and Chorus of the Royal Opera House
Director del cor: Renato Balsadonna

Director musical Andris Nelsons
Director d’escena Tim Albery
Escenografia Michael Levine
Disseny de vestuari Constance Hoffman
Disseny de llums David Finn
Moviment escènic Philippe Giraudeau
Londres 24 de febrer de 2015

ENLLAÇ vídeo (amb l’arxiu dels subtítols incorporat)

https://mega.co.nz/#F!6UMTUBrQ!PeAbW4oVkc9G8mzv0dsYMQ

És una representació de nivell, sobretot perquè Terfel té molta personalitat i galvanitza al seu voltant a tot l’equip.

Un comentari

  1. La producción en cine pierde mucho, por no decir muchísimo. El primer acto es muy oscuro y en el cine apenas se veía nada, mientras que en el teatro sí que se apreciaban los juegos de luces y sombras. Otra cosa que tampoco se apreciaba es que, durante la obertura, dos operarios iban agitando el telón, imitando el movimiento de las olas. Por dentro del telón, se veían caer regueros de agua, que son los que formaban el charco que había en la boca del escenario. Muy efectista 🙂
    A la Pieczonka solo la encontré floja en la balada, donde le faltaba esa locura visionaria de las Sentas de referencia.
    Gracias por el vídeo.

    M'agrada

  2. Xavier C.

    Quan, d´aquí a molts anys, tanquis la paradeta i facis -entre moltes altres coses- recull de les frases més punyents i amb mala bava que s´han deixat anar per aquestes terres llunyanes, no et deixis aquesta: “un timoner tan aparent físicament com inútil vocalment”. Finor i economia de paraules, tanta com vulguis, però el clatellot, dels que fan època… Porto cinc minuts que no puc parar de riure 🙂

    M'agrada

  3. toni

    Disculpeu un cop mès. A la web del Liceu he vist ara, que ja surten els repartiments del Tristan und Isolde del Mariinsky, encaixonat estrategicament entre dos Siegfried´s.

    Tristan Robert Gambill
    Isolda Larisa Gogolevskaya
    Bangäne Yulia Matochkina
    Marke Mikhail Petrenko
    Kurwenal Evgeny Nikitin
    Sailor / shepher Dmitry Voropaev
    Melot Yury Alekseev

    M'agrada

    • Gràcies Toni.
      En Robert Gambill com a Tristan em sembla insuficient.
      Tot el que he vist o escoltat dels Wagner que ha cantat aquest tenor abans rossinià, em sembla insuficient.
      De la resta, a part de Nikitin i Petrenko, no en puc dir res, i això no sé si és bo o dolent

      M'agrada

  4. Dels cantants ja en vam parlar a Facebook. I a sobre em va tocar patir el suplent de Terfel, que va assassinar tota l’emoció dels moments culminants del paper. Senta, correcta i poc més, en particular poc emocionant. Els millors, un gran Erik i un gran Daland. L’orquestra va estar molt bé, de menys a més: una mica irregular i vacil·lant al principi i molt intensa al final. I sobre el cor: no va estar tan malament, però d’acord que millor, molt millor les veus masculines; en l’escena final del primer acte va brillar molt.

    Parlo de l’experiència que vaig tenir in situ el 17 de febrer. No sé com va anar el dia del cinema. Ara deixo un altre comentari sobre la producció.

    M'agrada

  5. No és per posar-me la bena abans que la ferida, però a mi les escenografies modernes no em molesten…, sempre i quan compleixin dos requisits: que no m’acabin explicant una història que no és i que no es produeixi una interferència que no permeti fruir de l’espectacle. Sobre això de la interferència voldria precisar que l’òpera és un art total i potser la música no pot primar sobre altres consideracions, però el que no pot ser és que les altres consideracions sacrifiquin la música. S’entén, oi?

    I ara, anem al cas. La història està molt “actualitzada” en aquesta producció, però és la història original. Les filadores estan a una fàbrica tèxtil, el vaixell fantasma és metàl·lic, l’escena de la festa de taverna del segon acte és convertida en un guateque dels 70… Algú m’ha dit després que devia semblar aquella pel·lícula tan ensucrada que es deia “Oficial y Caballero”… I no se m’havia passat pel cap, però potser sí… Ara, era la història, això sí.

    Vaig tenir algun problema d’interferència en això del guateque. És quan penses, i tems, que els marxarà la pinça del tot i en faran alguna de carreró. Però la cosa encara va controlar-se, més enllà de les ganes de donar protagonisme a un o altre personatge del tot secundari en la trama que, a més, va ser cantat de forma anecdòtica (la descripció és amable).

    In situ, no sé al cinema, la il·luminació em va agradar. Fosca, potser, però més enllà que la història sigui “tenebrosa”, no sé jo les hores de sol que té la costa noruega… 🙂

    Sobre l’escassedat escenogràfica diria que és una certa tendència en les produccions del Covent Garden dels darrers anys. No obstant, també s’aconseguia no interferir en el desenvolupament de la història amb els canvis de tramoia. De fet, podran agradar o no algunes solucions en aquest terreny, però no pot discutir-se que van ser dinàmiques.

    Això sí, la cosa de la maqueta del vaixell va ser una gran decepció. Molt poc “grandiós”, és veritat. Però coherent amb la cortina tremolosa de l’inici, que no sé com es veuria al cinema, però que allà em va fer pensar on m’havia posat exactament.

    M'agrada

    • Gràcies per les teves cròniques.
      Jo sóc partidari de les produccions renovadores, fins i tot si ho capgiren tot, però compte! si ho regiren bé.
      Aquesta no regira res, és prou respectuosa durant tota l’obra, excepte el final, transcendent per altra part, de la redempció per amor que tant entusiasmava a Wagner.
      El problema és que sense visionar-la en el teatre, per TV/cine no em produeix cap emoció, és millor que el nyap que ens va fer en Rigola al liceu, però no la recordaré com si m’ha passat en altres produccions que romandran per sempre mñés en els meus particulars i intransferibles referents.

      M'agrada

  6. Leonor

    La vi con una amiga wagneriana (que disfrutó y mucho). A mí no me gustó la producción (tanto vacío, tanta oscuridad). Me gustó Pieczonka mucho y Terfel (primera vez en Wagner en vivo para mí) me pareció un inmenso artista, aunque el personaje del Holandés es tan sombrío, tan oscuro (en mi imaginación) que su voz no me lo equiparó a esa imagen vocal de ese personaje condenado; Rose me pareció que salvó muy bien “el tipo” vocalmente, demasiado ligero Ed Lyon y correctos el resto. Me gustó la dirección de Nelsons (igual podía haber matizado más). Es una ópera que me gusta muchísimo, mi favorita (por ahora) de Wagner.
    Un poco triste el final; eso mismo pensé yo…Pobres Holandés y Senta…
    ¡Un saludo a todos, infernems!

    M'agrada

  7. Friedrich Ka

    Einfach phantastisch. Ich bin vor allem sehr angetan, dass Du diese Aufführungen (ebenfalls Andrea Chenier) mit Untertiteln versehen konntest.
    Die Aufführung der Manon Lescaut des ROH ist ein Leckerbissen aber leider keine UT.
    Nachmals vielen herzlichen Dank für die schönen Stunden, die mir Deine uploads bereiten.
    Muchas grazias

    M'agrada

Deixa un comentari