ELS COMIATS DE RENÉE FLEMING: DER ROSENKAVALIER A LA ROH (Coote-Bevan-Rose-Berrugi;Nelsons)

der-rosenkavalier-roh_2

A l’espera de comentar la retransmissió cinematogràfica de les representacions londinenques del seguit de comiats de Renée Fleming als escenaris amb la seva paradigmàtica Marschallin del Rosenkavalier de Richard Strauss, avui us parlo de la retransmissió radiofònica del passat 13 de gener.

Ja us vaig parlar del primer comiat a Boston, també amb Andris Nelson al podi, però mentre que en aquella ocasió va ser en versió de concert o semi-escenificada al damunt de l’hemicicle de la Boston Symphony Orchestra, ara és escenificada en la monumental producció de Robert Carsen.

La veu i sobretot algunes vocals de Fleming denoten el pas dels anys, però la soprano americana també continua oferint un retrat de la Marschallin esplèndid, senyorívol, decadent i nostàlgic. Sap com dissimular les carències o les evidències del pas inexorable del temps, conservant després d’una carrera enlluernadora tots els atributs d’una intensa Marschallin. Es retira fent honor a la carrera i al rol, a temps i amb categoria. Bravo per ella. Continua llegint

ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

ROH 2016/2017: COSÌ FAN TUTTE (Winters-Brower-Puértolas-Behle-Arduini-Kränzle;Gloger-Bychkov)

Per què Semyon Bychkov decideix amb uns temps letàrgics en les àries trencar tot l’impuls dramàtic d’aquesta òpera és un misteri difícil de resoldre. Ni he estat capaç, ni he trobat que ajudi gens, ni als cantants, que òbviament han de fer un sobre esforç innecessari, perillós i estèril per acabar les seves àries, amb més paranys dels que ja els va posar Mozart, per culpa d’uns tempi escandalosament lents.

El so orquestral és preciós i l’encanteri sonor a estones bellíssim, però si el preu que s’ha de pagar per aconseguir-ho és la manca de ritme teatral i en molts moments l’avorriment, aleshores no em queda més remei que dir que Semyon Bychkov erra estrepitosament, i aquest és el primer i greu error de la nova producció de Così fan tutte que s’ha estrenat a la ROH i   que el dia 17 d’octubre es va transmetre als cinemes. Continua llegint

ROH 2016/2017: NORMA (YONCHEVA-GANASSI-CALLEJA-SHERRATT;OLLÉ-PAPPANO)

Una de les fites de la temporada 2016/2017, una temporada farcida de fites, era la inauguració de la ROH amb Norma protagonitzada per Anna Netrebko, però la soprano russa va dir que de moment aquest rol no era per a ella o no es veia prou preparada per fer-li front, i va cancel·lar. El temps per trobar una substituta era limitat i el rol no és que precisament estigui en el repertori de la immensa majoria de sopranos, només per això la imprudent gosadia de Sonya Yoncheva cal valorar-la en tota la seva magnitud i transcendència artística, perquè la soprano búlgara arriscava molt i en un temps rècord s’havia de preparar per un rol que li exigeix molt més del que ella pot oferir, tot i que el que ofereix és molt i bo, perquè Yoncheva és una soprano magnífica, que canta meravellosament i que estilísticament no té gaire rivals en el repertori belcantista actual. Continua llegint

IL TROVATORE A LA ROH (Haroutounian-Semenchuk-Meli-Lučić-Muraro;Bösch-Noseda)

Si feu un exercici previ i intenteu oblidar que la música que heu escoltat mil i una vegada associada a una òpera d’argument impossible ambientada en el segle XV entre Biscaia i l’Aragó, ara s’ha reciclat en una historia igualment impossible, menys comprensible encara i això sí, amb pretensions de voler ser una obra dramàticament rellevant, que en cap cas ho és i si no fos per la força musical i vocal de Verdi no existiria.

No comptem amb el millor quartet vocal del món, premissa per altra part tòpica associada a aquesta òpera i que sense el top four també funciona com és en aquest cas, amb una bona soprano spinto,  Lianna Haroutounian posseïdora de bones maneres, millor legato i veu de veritable naturalesa verdiana, una mezzosoprano, Ekaterina Semenchuk, inspirada, dramàtica, a vegades vulgar i temible,  que malgrat haver de fer el respectiu ridícul escènic s’assembla i aproxima bastant a l’ideal patró verdià del que ha de ser una mezzosoprano dramàtica. Continua llegint

TANNHÄUSER A LA ROH (Seiffert-Bell-Gerhaher-Koch-Milling;Haenchen)

Anar del Lohengrin de Dresden al Tannhäuser de la ROH en 24 hores és un privilegi a l’abast de pocs però a IFL per demanar que no quedi i ves per on avui podem continuar en aquesta immersió al romanticisme wagnerià, amb dues propostes que sense el condicionant escènic ens permeten aprofundir en el que els àudios ens evidencien, no sempre a favor dels cantants que queden a un primer pla davant dels micròfons i sense cap element que ens distregui o ajudi a distreure’ns, però que per altra part també ens poden fes escoltar matisos que a la sala són difícilment audibles.

La ROH ha reposat una producció de Tim Albery (2010) que vistes les fotografies sembla molt inspirada en idees recorrents de Robert Carsen, si bé precisament el Tannhäuser del canadenc que varem veure i alguns gaudir al Liceu, s’allunyà radicalment del que s’intueix a les fotografies de la ROH. Si en l’estrena d’aquesta producció d’Albery al 2010 el director musical va ser Simon Bychkov, ara és el veterà director, nascut precisament a Dresden, Hartmut Haenchen. Continua llegint

LA ROH 2015/2016 AL CINEMA: BORIS GODUNOV


El dia 21 de març va tenir lloc una representació de Boris Godunov a la ROH Covent Garden de Londres amb l’esperat debut del gran baix-baríton Bryn Terfel cantant el rol titular sota la no menys esperada direcció musical del director de la casa, Antonio Pappano. L’esdeveniment va ser també retransmès als cinemes, quelcom que es miri com es miri només puc valorar de manear ja definitivament entusiasta, ja que malgrat “adulterar” la percepció d’algun dels fonaments del cant (emissió i projecció), ens ofereix a milers d’aficionats l’oportunitat de gaudir en directe d’un esdeveniment de primera magnitud a un preu relativament econòmic (molt més que en el teatre i amb l’entrada més modesta) sense desplaçaments i oferint-nos una aproximació escénica de caire cinematogràfic que ni la millor localitat de la sala ens permetria gaudir. Doncs avui us parlaré d’aquesta representació que com acostuma a succeir quan dipositem grans expectatives en alguna cosa, ha suposat una cera decepció. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LA TRAVIATA

A scene from La Traviata by Verdi @ Royal Opera House. Directed by Richard Eyre. Conductor Yves Abel (Opening 16-01-16) ©Tristram Kenton 01/16 (3 Raveley Street, LONDON NW5 2HX TEL 0207 267 5550  Mob 07973 617 355)email: tristram@tristramkenton.com

La Traviata a @ Royal Opera House.  Venera Gimadieva (Violetta) producció de Richard Eyre.
fotografia ©Tristram Kenton

Amb una mica de retard us vull parlar de La Traviata que es va oferir als cinemes fa uns dies des de la ROH londinenca i que de ben segur no mereixeria especial atenció si no fos perquè la protagonista va ser Venera Gimadieva, la soprano russa que ja va protagonitzar un apunt a IFL el 14 d’agost de 2014, arran de la seva Violeta al Festival de Glyndebourne que ja em va deixar trasbalsat.

Gimadieva és una soprano que té àngel, que transmet i que té una especial cura en mantenir-se respectuosa amb les indicacions tècniques, expressives, dramàtiques i vocals d’una partitura tan complicada com la de La Traviata i les seves tres famoses sopranos, una per a cada acte. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: LE NOZZE DI FIGARO

La Royal Opera House, Covent Garden de Londres, ha iniciat la seva temporada cinematogràfica amb la transmissió de la reposició de la magnífica producció que David McVicar va fer l’any 2006 de “Le nozze di Figaro” de Mozart, amb un bon repartiment, no excepcional, que malauradament ens deixava sense la Susanna de la prevista i engrescadora Anita Hartig per oferir-nos la de la soprano anglesa Ellie Dehn tan correcte i perfectament delineada en l’aspecte escènic com exempta de l’enginyosa seducció vocal per culpa d’una veu poc agraïda i d’un cant que mai excel·leix, ni tan sols en l’ària del jardí, en un dels millors moments que ens va deixar l’opus creatiu del genial  Mozart, especialista en deixar-nos moments excepcionals.

Ivor Bolton al capdavant de l’orquestra i el cor de la ROH, ofereix una versió vigorosa de temps agitats que posa en algun cas en dificultat als cantants, incapaços de quadrar adequadament el seu cant amb les exigències del fossar. El seu Mozart és prou eficaç i adequat per no trair res, si bé tampoc m’ha semblat veure res excepcional en la direcció, el discurs flueix còmodament sense genialitats ni ensurts. Continua llegint

RECORDANT A ALFREDO KRAUS: LA TRAVIATA (Sass-Kraus-Bruson-Delacôte-ROH1977)

ALFREDO KRAUS TRUJILLO (1927-1999)

Avui fa 16 anys que va morir Alfredo Kraus i com que sovint em dieu que us agrada que a IFL també es parli de figures del passat, he decidit recordar al gran tenor canari en una representació de l’abril de 1977 al Covent Garden londinenc, de La Traviata de Giuseppe Verdi al costat de l’excel·lent i efímera soprano hongaresa Sylvia Sass i el gran Renato Bruson.

L’Alfredo de l’Alfredo és tot un luxe que es gaudeix en cada paraula i en cada frase, per la meravellosa dicció, la claredat de l’emissió, l’expressió del text i la lliçó de tècnica, elegància i estil. Continua llegint

LA BOHÈME A LA ROH (Netrebko-Calleja-Meachem-Rowley-Vinco-Del Savio;Copley-Ettinger)

Joseph Calleja (Riodolfo) i Anna Netrebko (Mimi) a La Bohème a la ROH 10/06/2015

Joseph Calleja (Riodolfo) i Anna Netrebko (Mimi) a La Bohème a la ROH 10/06/2015

El dia 10 de juny es va passar per  les sales de cinema el comiat de l’ultra coneguda i conservadora producció de John Copley per a La Bohème a la Royal Opera House Convent Garden de Londres, amb Anna Netrebko i Joseph Calleja com a reclam principal.

Joseph Calleja sempre em fa el bon efecte d’estar davant d’un bon xicot, i això al Rodolfo puccinià li va molt bé, però com trobo a faltar una seducció en les grans frases!. Canta  el Rodolfo bé, amb algun problema d’afinació al tercer acte, i alguns aguts mal emesos més propers al crit que cap altre cosa, però el seu vibrato caprí és el que més em molesta, em distància i li resta la bellesa necessària al seu cant molt voluntariós, però que no m’omple ni per la bellesa i generositat de la veu, com podia succeir amb el millor Pavarotti, ni per suposat per aquell cant a flor de sentiment del grandiós Carreras. Sense Villazón que lamentablement ja no li pot fer ombra com a Roddolfo, ni Alagna o Beczala que no la sovintegen per raons diverses, és possible que no hi hagi millor Rodolfo? Em sembla trist. Continua llegint

KRÓL ROGER A LA ROH (Kwiecien-Pirgu-Jarman-Holten-Pappano) vídeo

Arran de l’estrena al Liceu de l’opera Król Roger de Karol Szymanowski al novembre de 2009, a IFL vaig fer diverses entrades, tant preparatòries, com de les representacions liceistes.

Ara torno a aquesta òpera cabdal del segle XX, tan enigmàtica, estàtica i luxuriosa ja que s’ha representat per primera vegada a la ROH i la representació del dia 16 es va transmetre, com ja vaig anunciar, en aquesta nova plataforma, THE OPERA PLATFORM que està destinada a oferir-nos moltes alegries. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (vídeo)

El dia 24 de febrer la ROH Covent Garden va transmetre mitjançant la modalitat de moda, l’òpera al cinema, la representació de Der Fliegende Holländer de Richard Wagner, sota la direcció musical de Andris Nelsons i la reposició de la producció de 2009 deguda a Tim Albery.

M’ha semblat imponent el treball de Andris Nelsons al capdavant de la solida orquestra de la ROH, aquest amb algun que altre desajust sense importància, però en una forma envejable, brillant i densa, oferint un rendiment rotund de sonoritats romàntiques. El Cor del Covent Garden no és el que era, sent els senyors els que aguanten el nivell, mentre que elles tenen una tendència a gallinejar.

L’equip vocal, malgrat l’anunci d’un indisposat Peter Rose cantant Daland i un timoner tan aparent físicament com inútil vocalment (Ed Lyon), m’ha semblat potent. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: ANDREA CHÉNIER (Kaufmann-Westbroek-Lučić;McVicar-Pappano)

Com sempre, qualsevol nova producció amb Jonas Kaufmann de protagonista, esdevé una de les cites més esperades de l’any. El tenor alemany canta poca òpera i en teatres molt escollits, i això encara afegeix més expectació a l’esdeveniment.  Si a més a més debuta en un rol tan emblemàtic com el del poeta Chénier l’expectació per veure i escoltar el tenor del moment, és màxima.

La Royal Opera House com va fer amb Adriana Lecouvreur, ha comptat amb el mateix equip de direcció, és a dir, l’imprescindible director musical de la casa, l’excel·lent Antonio Pappano, i a David McVicar en la direcció escènica. El que era un polèmic director d’escena ha esdevingut en els darrers muntatges, en una garantia de classicisme i conservadorisme luxós, que no amaga un treball teatral magnífic, d’acabats elegants i estètica enlluernadora, però potser massa decoratiu, en parlaré després. Continua llegint

IDOMENEO A LA ROH (Polenzani, Fagioli, Bevan, Byström;Minkovski)

Nadal és una època propicia per a que els angelets facin de les seves i heus aquí que avui ens porten una de les representacions més interessants de la temporada londinenca, el Idomeneo de Mozart sota la direcció de Minkovski i amb un repartiment magnífic que inclou a Franco Fagioli cantant el rol de Idamante. Només per aquest fet, per a mi el interès ja era total per tal de que l’apunt del dia fos per aquesta representació, però si en el repartiment també hi trobem a Polenzani i Byström, cantants que també m’interessen molt, el regal de l’angelet esdevé interessantíssim. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: I DUE FOSCARI (Agresta-Meli-Domingo-Muraro; Strassberger-Pappano) Vídeo

Avui us porto una altra sessió de la temporada d’òpera als cinemes, ara és el Covent Garden  de Londres amb l’òpera de Giuseppe VerdiI due Foscari, òpera que també podrem escoltar en versió concertant en aquesta temporada del Gran Teatre del Liceu i amb el comú denominador amb  aquesta de la ROH, del Francesco Foscari de Plácido Domingo, que lluny de frenar l’activitat, ja té anunciat per aquesta temporada un nou rol més de baríton, el Don Carlo d’Ernani, també de Verdi.

Inútil és insistir amb la poca gràcia que em fa aquesta carrera baritonal del tenor espanyol, però el continuen aplaudint i el que és més important, contractant, ja que omple teatres i això per sobre de l’interès artístic i musical, és que el que més importa als directors de teatre. Continua llegint

EL VÍDEO DE MANON LESCAUT

Kristine Opolais (Manon Lescaut) Fotografia Bill Cooper/ROH

Kristine Opolais (Manon Lescaut) Fotografia Bill Cooper/ROH

No he trigat gaire, ja el teniu aquí en tres arxius, un per el primer i segon acte, l’altre per els dos darrers, mentre que les entrevistes de la mitja part estan separades en un tercer arxiu.

No hi ha subtítols i la qualitat és molt bona, la qual cosa vol dir que els arxius tenen unes dimensions considerables. He partit les dos actes en arxius que facin més còmode la descàrrega. La primera part té cinc enllaços i la segona tres. Les entrevistes van en un únic arxiu que no cal ajuntar. Per ajuntar els arxius de les dues parts podeu utilitzar hjsplit.

Espero que tots els que varem gaudir-la al cinema hi tornem i sobretot els que no vareu poder anar al cinema, ara la gaudiu. Teniu, crec jo, garantida en qualsevol cas una versió vocal excel·lent i una proposta escènica que vista en una segona vegada amb més deteniment i sense el factor sorpresa de la primera visió, em sembla més discutible. Continua llegint

LA ROH AL CINEMA: MANON LESCAUT

Ahir va tenir lloc la retransmissió al cinemes d’una de les produccions més esperades de la temporada operística que està a apunt d’acabar, la Manon Lescaut de del Covent Garden sota les direccions de l’incommensurable Antonio Pappano al davant de la seva orquestra operística i Jonathan Kent en la responsabilitat escènica, però sobretot per la parella protagonista, la soprano Kristine Opolais i el tenor alemany Jonas Kaufmann, ambdós debutants en els seus rols.

Antonio Pappano és un d’aquells directors que crea addicció per el seu coneixement operístic (en tots els repertoris brilla) i per el rendiment que sap treure de partitures mil i una vegada escoltades i que sota la seva direcció ofereixen sempre moments de revelació i intensitats desconegudes.

El mestre ja ens ha deixat prova del seu mestratge puccinià en versions discogràfiques i videogràfiques referencials, tant amb el segell EMI (meravellós debut en una Bohème difícilment superable i un cim absolut amb una Rondine per emmarcar), com en els DVD de la ROH, sobretot Il Trittico.

La Manon Lescaut sota la direcció de Pappano és tota passió, des d’un guspirejant i quasi inofensiu  inici del primer acte, a un segon acte luxuriós, sobreeixit d’una una teatralitat abassegadora, però també hi ha una desolació meravellosament explicada al piano per ell mateix durant la mitja part i després luxosament plasmada en un interludi del tercer acte que voreja el wagnerisme desolat del preludi també del tercer acte de Tristan, o el impactant desplegament orquestral en un quart acte de demolidora solitud.

L’orquestra de la Royal Opera House sona meravellosa, càlida i farcida de riquíssimes sonoritats, però sobretot expressiva fins l’emoció sota el mestratge del director que avui per avui no té rival possible amb Puccini. Continua llegint

EL VÍDEO DE DON GIOVANNI (Kwiecien-Exposito-Byström-Gens-Poli;Holten-Luisotti)

Ahir estava previst publicar aquest apunt, però per diferents motius que no venen al cas i sobretot per la publicació de la temporada 2014-2015 del Gran Teatre del Liceu, l’apunt ha passat a dissabte sense que encara hagi pogut veure aquest vídeo que el correspon a la representació que es va veure als cinemes el passat 12 de febrer..

Ara bé, com que no he vist el que publico, o per ser més exacte, no l’he vist íntegrament i per tant m’estalviaré dir-vos com és o que m’ha semblat. Em sembla prou interessant per portar-lo a IFL i sé positivament que tindrà més d’un i una interessats en la descàrrega, per tant deixeu-me reposar una mica mentre aneu baixant els arxius, i espero en qualsevol cas veure’l aquest cap de setmana i si cal afegir algun comentari al respecte.

Invito a tots i totes (què ridícula és aquesta forma tan políticament correcta de no deixar-me a ningú exclòs) els que ja heu vist aquesta representació mitjançant el cinema, a dir-hi la vostra. Ja sabeu que m’agrada saber totes les opinions i com que aquesta vegada jo no he dit res, ningú podrà dir que la meva opinió condiciona la vostra. Continua llegint