A la darrera temporada com a titular de l’OBC el mestre Pablo González es va reservar unes quantes perles amb la intenció de deixar empremta del seu pas per l’Auditori i el concert d’aquest cap de setmana és una d’aquestes cites que quedaran per a valorar els seus anys al capdavant de l’orquestra.
Amb els anys, i bo és que sigui així, el mestre González i l’OBC han trobat un punt satisfactori d’entesa, que si bé no és genial tampoc és anodí. Ambdós han aprés a entendre’s i malgrat que l’orquestra ha demostrat que amb altres directors pot donar molt més joc a les seves evidents possibilitats, amb el seu titulars’aplega bé al que li demana, obtenint moments veritablement notoris al costat d’altres decebedorament adotzenats o “brillantment” sorollosos, com més us estimeu.
Mahler en mans del mestre González pot ser molt perillós, tot i que ja va demostrar la temporada passada en un magnífica vuitena, que els excesos i els contrasts mahlerians són idonis per a ell i si està inspirat…
La versió que varem escoltar ahir divendres em va semblar bona, però no genial. va tenir moments esplèndids, com el deliciós “Sehr gemachlich” o el sempre colpidor i meravellós Urlicht, perquè el mestre Gonzàlez en aquests moviments delicats té molta més cura dels controls i equilibris, així com dels detalls, que en el grans moments més expansius i explosius, on ahir no va saber dosificar la impetuosa sonoritat d’una obra com aquesta i els excesos van desequilibrar els bons, els grans moments aconseguits en els passatges més íntims i introspectius.
A vegades sembla que el mestre González no vulgui capbussar-se en l’obra i la seva direcció queda excessivament distant, potser el gest no l’ajuda, però sobretot és la percepció sonora de manca de continuïtat discursiva o homogeneïtat emotiva, la que fa que no aconsegueixi que jo m’acabi de implicar del tot amb la interpretació. Si ell no es llença de cap amb tots els rics i les avantatges que això comporta, trobo difícil que aconsegueixi que els oïdors arribem a viure la simfonia de manera més profunda, no n’hi ha prou amb el més senzill deixar-se endur per un final esclatant i la posterior eufòria, en Mahler hi ha molt més i en la segona també. Si escolteu com ho vivia Abbado, per exemple, entendreu la diferència, i no és que vulgui comparar les direccions, no m’he begut l’enteniment, dic només la manera d’estructurar i viure l’obra.
Ahir hi van haver petits desajusts sense importància que de ben segur no es repetiran ni avui, ni en el concert matinal, això no ho trobo significatiu, però si en canvi que el so se li escapi del bon govern, se li descontroli i que no sigui capaç de crida a capítol a les trompes, totes elles magnífiques però perillosament excessives fins i tot en els moments on són protagonistes. De la mateixa manera uns excesos de percussió o uns tutti barrejats van desestabilitzar altres moments deliciosos, de treball intens per extraure el bo i millor dels solistes de l’OBC i de tot el conjunt.
Notable alt per les fustes, amb un excel·lent solista de flauta, aixñi com els clarinets (menció especial per a Josep Fuster), oboè, fagot i trompa. La corda, tot i que la meva ubicació a un lateral de primer pis perjudicava l’equilibri i no afavoria el so dels contrabaixos, em va semblar a moments luxosa, però ja dic que la ubicació no era per a mi la més idònia, en altres va quedar massa eclipsada per els vents i no cal dir la percussió. Si pogués, que no puc, hi tornaria i em centraria en el segon amfiteatre, on crec que es pot apreciar molt millor l’equilibri real de la versió.
Com és habitual quan hi ha una obra coral i davant la precarietat coral catalana, l’OBC va optar per la formula establerta de fer una UTC (unió temporal de corals) i quan això passa els resultats poden variar molt en funció de les formacions escollides. En aquesta ocasió van ser tres formacions de prou prestigi com per resoldre, no sense algunes tibantors i certs desequilibris, el repte de manera brillant.
La suma del Cor Madrigal, Cor Lieder Càmera i el Cor de Cambra del Palau de la Música van formar una “squadra vincente” que dirien els italians, una massa coral prou consistent com per no quedar ofegats o eclipsats. Tot i així vaig trobar més homogènies les veus masculines que les femenines ja que aquestes en els extrems quedaven sobrepassades per els seus propis companys i l’orquestra.
En el cabdal inici del “Aufersteh’n ja aufersteh’n” el pianíssim va ser poc pianissim, i és que sempre més m’ha quedat en la memòria el que va aconseguir Franz Paul Decker al capdavant del Donostiarra en aquest moment i el llistó va quedar molt enlaire i no ho he tornat a sentir mai més igual. No sé si el problema va raure en la incapacitat d’emetre el so des del no res, o que el mestre González no ho va trobar oportú.
Tanmateix i acostumat a UTC’s de tota mena i condició, la formada ahir em va semblar la que més garanties dóna ara per ara, ja sigui de qualitat, de solvència i de fermesa, musical i vocal.
Pel que fa a la part de les dues solistes, estratègicament ben col·locades en mig de l’orquestra al costat de les fustes i per tant no fent costat al director, es va evitar allò que acostuma a passar massa sovint, de que el so de l’orquestra se les cruspeixi sense pietat.
Meravellosa la mezzosoprano alemanya Gerhild Romberger, amb una veu càlida i vellutada, dolça i molt expressiva en un “Urlicht” curosament acompanyat per l’OBC i Pablo González, que van saber aprofitar de manera excel·lent la sensibilitat de la cantant i l bellesa d’una veu, però sobretot d’una interpretació tan senzilla com solemne, que és el que demana la partitura.
Pel que fa a la correcció de Camilla Tilling no tinc res a dir, correcció que de ben segur ens hagués pogut donar una veu d’aquí, i és que quan escoltes una o un cantant que no supera la mitjania dels que tenim aquí per fer aquestes parts, no trobo justificat anar a buscar a ningú de fora. Mentre que en el cas de la mezzo em costa imaginar qui podria cantar-ho amb la mateixa qualitat i projecció, en el cas de la soprano em surt una llista de candidates força notable.
L’Auditori no es va omplir del tot però feia goig. El públic va gaudir molt, ja se sap que quan hi ha corals d’aquí, una part important són acompanyants i familiars, quelcom que incrementa la gatzara final, si bé aquesta vegada era molt més justificada, sortosament.
Un gran èxit per tothom que en cap cas va suposar escoltar la millor versió de la segona de Mahler de la meva vida, ni tan sols de les escoltades amb l’OBC, però que estic segur que agradarà molt, perquè Mahler era molt punyetero i quan toca la fibra…i aquell final…
Diumenge a les 11 del matí per Catalunya Música es retransmetrà el concert en directe.
Demà us parlaré de la dona del llac.
ACTUALITZACIÓ
ENLLAÇ àudio mp3 versió del diumenge 15 de març de 2015
IN FERNEM LAND 
Cap de setmana esplendorós: Resurreccions/Mahler, Passions/Bach, Llacs/Rossini i Dracs/Wagner! La veritat és que fa goig aquesta oferta musical donada la coincidència de grans obres a les que no penso fallar. Em deixes expectant amb aquesta segona de Mahler, i encabat ja diré. Ahir un encara millor Vinke amb una orquestra del Liceu que si no la escolto no m’ho crec! 🙂
M'agradaM'agrada
Ja m’explicaràs la Passió den Savall, no hi aniré, tinc Siegfried i tal i com m’ho expliques encara em fa més il·lusió, és clar que no sé qui cantarà, perquè si el senyor Rayan no pot ja m’explicaràs si en Vinke no hi deixarà la vida al Liceu, si més no, la veu.
M'agradaM'agrada
Jo no hi vaig fins el 19 I tampoc m’hi entenc massa però pel que llegeixo m’ha de ser un xic indiferent si canta o no el titular del rol. El que em costa ja més d’entendre és q aquest blog estigui més actualitzat que la web del teatre en matèria de repartiments.
M'agradaM'agrada
Bé, suposo que aquest comentari no anava a l’apunt de l’OBC, el trobo molt tristanesc 😉
El blog no està més al dia que el eb del Liceu, senzillament el web del teatre no informa dels cantants del dia perquè no ho deuen saber fins a última hora.
Ara per exemple a les 11:08 de diumenge 15/03/2015 la pàgina del Liceu diu que aquesta tarda canta Lance Ryan, és clar que també diu que el dia 11 va cantar ell i res de res, per tant cal pensar que ni es molesten a canviar-ho i que la sorpresa la tindrem a les 5 de la tarda, serà Ryan, serà el “suïcida” Vinke… serà algú que han cridat a corre-cuita? Tot plegat un misteri
M'agradaM'agrada
Com enyoro els temps on això és cuidava més I a la web del liceu figuraven els cantants dia per dia, fent tots els canvis que calguéssin!
I tant de bo les substitucions imprevistes a banda d’anunciar-les x internet les reflectisin al web.
M'agradaM'agrada
Els temps canvien Joan i hauries d’estar present a les xarxes socials per assabentar-te d’aquestes coses, quelcom que no vol dir que alhora actualitzessin el web. De fet el Liceu hauria de tenir més cura en tenir la pàgina web més actualitzada i una mica més dinàmica.
M'agradaM'agrada
Tinc ganes d’escoltar-la i aniré diumenge. M’agrada la valoració que fas. A la Tilling solament l’escoltada en directe cantant un Octavian i em va agradar. Ja veurem. Jo també tinc el cap de setmana atapeït, avui tinc la passió de’n Savall i demà Mahler i Wagner, una mica massa no? Espero superar-ho tot amb nota, quan hi ha tantes coses m’atabalo una mica. 😉 Una abraçada
M'agradaM'agrada
La Tilling la vas veure cantant la Sophie, Octavian encara no 🙂
La passió la fan a la teva terra ferma?. Magnífic!
M'agradaM'agrada
I tant! Quin lapsus! La Sophie la Sophie! De fet l’Octavian no el pot cantar, imagino. Sí, la passió la fan a l’auditori Enric Granados. Molt de tant en tant tenim alguna perla a prop de casa. 😉
M'agradaM'agrada
Com tots els Diumenges i des que no púc assistir personalment, no faltaré a la cita radiofónica però demà amb certa enyorança , no pùc evitar el associar la “Resurrecció” amb el Mestre E.Oue tot i que pensareu que no es el millor Director ni molt menys per Mahler,, a mí em va deixar una empremta i un record inolvidable i sempre que escolto aquesta peça no pùc evitar de veure’l enfilat en el podi mostrant i sentint amb el seu gest tant personal i un tant istrionic ? la deliciosa Música del Gran G.Mahler, de manera que espero amb il.lussió fins les onze de demá, també m’engresca que a en Joaquim li agradés la mezzo, això es garantía per a mí, i ara toca esperar fis demá……
M'agradaM'agrada
La mezzo és molt bona, Glòria.
El millor Mahler de Oue per a mi va ser una inoblidable tercera, la segon atambé, però no com aquella tercera amb la Stutzman, el Cor Vivaldi…absolutament inoblidable.
Espero que demà ho gaudeixis.
Cuida’t molt
M'agradaM'agrada
Si , si…la tercera també la vaig gaudir , fantàstics tots i el Cor Vivaldi va ser una passada, però com tu saps el Mestre amb la Segona es va acomiadar i no cal que t’expliqui … oi ?
M'agradaM'agrada
No cal 😉
M'agradaM'agrada
Hi anirem demà diumenge… si la Marató no ens ho impedeix.
Els que hi penseu anar tingueu-ho ben present per tal de prendre precaucions i temps
M'agradaM'agrada
Un bon advertiment, demà és un d’aquells sies que Barcelona queda tallada amb un mur efímer, però emprenyador si has de desplaçar-te i no ho has previst.
Espero que la gaudiu
M'agradaM'agrada
Estic completament d’acord amb tu. La simfonia és tan fantàstica i té un final tan esplendorós que és molt difícil evitar l’apoteosi. Hauria de ser una prestació absolutament catastròfica per a que no hi hagués un èxit esclatant com el que es va produir.
De “segones” n’he pogut veure unes quantes i aquesta, segons el meu parer, no passarà a la meva història. Vaig trobar una direcció molt plana, sense buscar matisos ni efectes que li donessin una personalitat pròpia. Els tres primers moviments, tot i que varen tenir fragments esplèndids, se’m van fer una mica avorrits i fins i tot, si no fos pel volum que a vegades el mestre González hi posa, em va venir una mica de son. La cosa va canviar amb la intervenció de la mezzo que vaig trobar sensacional. El cor molt bé però coincideixo amb tu que es notava que hi havia família entre el públic. Molt bé, però sense escarafalls. Res a veure amb el Donostiarra o, fins i tot, l’Orfeón Pamplonés.
Em quedo amb altres versions (Gergiev, Oue… no vaig veure la del mestre Decker)
I també crec que la “tercera” que va dirigir l’Oue serà inoblidable. Tots estaven en estat de gràcia. Quina vetllada!
M'agradaM'agrada
Pablo González suposo que hi arribarà, de moment ha estat un privilegiat que li han posat una bona orquestra al davant, que amb ell com a mínim no ha perdut pistonada com va succeir amb Martínez Izquierdo, per cert, director que ha desaparegut del primer nivell. Ara bé González no ha aportat més valor afegit, ha fet bons concerts, però mai memorables, ara bé quan les obres que interpreta són vistoses, i els Mahler que ha fet ell ho són, qui només vol embolcall surt ben satisfet, ara bé, si vols un Mahler que trasbalsi ell no és el director i si em fas memòria crec que res del que ha dirigit, fins i tot quan més m’ha agradat, mai m’ha trasbalsat, quelcom que també t’hagi de dir que em passava amb Foster, tot i que reconèixer que el nord.americà a part de tenir més experiència i estar molt ben connectat, era un director molt convenient per posar l’OBC en el mapa. quelcom que González no està en disposició de fer, ans al contrari, ha estat l’orquestra qui l’ha posat a ell al mapa.
M'agradaM'agrada
Hagués pogut estar una gran Resurrecció sense tant excès decibèlic. Què hi ha fragments, sobre tot en el primer i últims moviments, que raons programàtiques demanen fortíssim és molt clar, tant clar que la partitura ho deu fer ben explícit, però l’excès en un fortissim és nota quan, per la seva interpretació o per les condicions acústiques de la sala, el so arriba confòs, barrajat, poc net. I és que en aquets moments musicals s’ha de ser pel curòs, donat que no sona igual un fortíssim al Liceu, al Palau (no puc imaginar aquesta segona al Palau sense trancadissa de vitralls o esverement del suspès Grane) o a l’Auditori, per citar sales ben properes. Fins i tot el lloc des d’on escoltem pot estar afectat pel fenòmen acústic. I sí, hi ha obres del mateix autor que ja està bé que els fortíssim sonin paroxístics, com per exemple en la genial, fantàstica i “esbojerrada” sexta, o bé, fins i tot en el sorprenent i desmesurat inici de l’octava, però crec que la segona demana certa contenció, el contorn programàtic de l’obra demana certa contenció. I avui en Pablo Gonzàlez ha fet “retronar” amb excès a una orquestra clarament en forma, esplèndida, amb una qualitat fora de dubtes, i que ha assolit un gran nivell, i a aquest nivell ben segur ell hi ha col.laborat força, notant-se per exemple en tots aquells passatges màgics i sublims que té aquesta memorable simfonia, amb una participació sublim de Gerhild Romberger i un cor notable del que tan sols tinc la petita observació (potser no tant petita) d’haver executat una no massa pianíssima resurrecció en el seu fragilíssim inici, que hauria de ser exactament això, fragilíssim. D’això ja en va donar una classe magistral en Decker amb l’Orfeò Donostiarra. Paraules majors, compte!
M'agradaM'agrada
A González encara li falten uns quants anys per donar tot el que segurament pot donar com a director. és quan dirigeix aquestes grans obres quan s’evidencia que allà on els escollits fan història ell fa en el millor dels casos, bones lectures, però estic convençut que quan passin uns quants anys serà un director a tenir en compte, és clar que per això encara ha de passar per unes quantes orquestres i no tinc tan clar que tingui ara per ara l’oportunitat de seguir comptant amb la titularitat d’una orquestra del nivell de l’OBC, que com bé dius ell alguna cosa hi té a dir per no haver perdut el nivell que tenia quan ell va arribar, i en un període on no s’han pogut fer les inversions necessàries.
M'agradaM'agrada
La Resurrecció de Malher toca la fibra i molt. I el final sempre m’emociona.
Naturalment aquest matí no he sentit la 2a. de Malher suprema.
Vaig assistir a l’estrena a Barcelona d’aquesta simfonia l’any 1972, va ser un esdeveniment memorable.
Però el millor record de la 2a. és el de la versió del mestre Decker.
M'agradaM'agrada
És una simfonia que sempre captiva, encara que la coneguis de memòria sempre hi ha un moment o altre que t’agafa d’imprevist i et trasbalsa.
Decker en aquest repertori era inoblidable i aquella segona al Palau malgrat els anys transcorreguts, continua sent una referència.
M'agradaM'agrada
Veritablement, Mahler era un punyetero i toca la fibra. M’has fet venir ganes de veure (DVD) la versió de Claudio Abbado, veig que n’hi ha més d’una al mercat , en recomanes alguna?
M'agradaM'agrada
Jo diria que aquesta, en la catàrtica maduresa al Festival de Lucerna
M'agradaM'agrada
Gràcies, ja m’ho imaginava.
M'agradaM'agrada
Era fàcil 🙂
M'agradaM'agrada
És una de les simfonies que més m’agraden de Mahler, juntament amb la 9ª, i ahir vaig sortir molt content de l’Auditori, tant l’orquestra com els conjunts corals em van agradar força i de les solistes la mezzo va ser una grata sorpresa, de fet l’esperava amb ansietat desprès del que vaig llegir al teu apunt i et dono tota la raó. Una bona manera de comnçar una jornada que acabaria de forma extraordinària. Gràcies per penjar-ho, per cert.
M'agradaM'agrada
Un cap de setmana rodó i molt intens, que va començar passionalment 😉
M'agradaM'agrada