IN FERNEM LAND

L’ORQUESTRA CAMERA MUSICAE INTERPRETA BEETHOVEN AL PALAU DE LA MÚSICA


 

Ahir vaig assistir al primer concert de la tercera temporada de L’Orquestra Camera Musicae, la formació tarragonina que inaugura enguany temporada al Palau de la Música Catalana, amb 5 concerts (tres a la sala de concerts i dos al Petit Palau) a raó d’un concert mensual, amb programes eclèctics, compromesos i de caire popular.

El concert inaugural era molt ambiciós, íntegrament dedicat a Ludwig van Beethoven, amb el tercer concert per a piano i orquestra i la cinquena simfonia, comptant amb la jove pianista donostiarra Judith Jáuregui (1985) sota la direcció de Tomàs Grau, director musical i artístic de la OCM.

L’Orquestra Camera Musicae (OCM) es va fundar l’any 2006 i tenia inicialment una vessant operística, ja que era la formació encarregada de donar el suport instrumental a la companyia d’òpera Camera Música, però ja al 2007 es va presentar en solitari i va presentar la seva pròpia temporada de concerts ençà la temporada 2008/2009 i és formació resident a l’Auditori de l’escola Municipal de Música Pau Casal del Vendrell des de la tempoarda 2009/2010.

Els membres de la OCM són molt joves, una mitjana de 35 anys, i per tant tenen molt camí a recórrer, Per tot plegat ens hem de felicitar que tinguem  una orquestra ambiciosa que a part de fer la seva temporada a Tarragona vol portar la seva activitat a altres indrets de la geografia catalana amb caràcter estable, com és el cas de Barcelona, no sense assumir riscos ja que la capital catalana està farcida de concerts i el públic sembla que no acabi de respondre com seria d’esperar a les temporades de l’OBC, la simfònica del Vallés, el concerts simfònics de l’orquestra del Liceu, alhora que als cicles simfònics de Palau 100 i Ibercamera. En algunes d’aquestes temporades costa omplir fins i tot oferint entrades a preus simbòlics o regalant entrades de manera més o menys encoberta,  per tant que en un panorama en crisi la OCM presenti la seva oferta al Palau és quelcom que ens ha de motivar i seria bo respondre a l’oferiment amb una certa atenció, ja que apostar per els nostres músics és la millor iniciativa de futur i no hi ha dubte que la formació liderada per el jove director Tomàs Grau té moltes coses a dir, sobretot si obté el suport del públic, no el dels familiars i amics que els puguin seguir arreu on vagin, vull dir dels melòmans i aficionats de Barcelona i rodalies que trobin en les propostes del nou cicle motius suficients per apropar-se al Palau, pagar l’entrada de 25 o 20 € a la sala de concerts i 15€ al petit Palau, amb la voluntat de repetir, però d’aixó ja s’hauran d’encarregar ells amb la seva tasca.

Abans de parlar-vos del concert d’ahir, us he de dir que he llegit que la OCM té previst fer una sèrie de concerts a Alemanya, Suïssa i la República Txeca, quelcom que incideix en la ambició i empenta dels projectes immediats.

Fins ahir només havia escoltat a l’OCM en el CD del conte de Nadal d’Albert Guinovart, que va ser motiu d’un apunt i a Youtube, mitjançant una sèrie de vídeos que ells mateixos gestionen amb una presència molt activa a les xarxes socials.

El programa escollit no era fàcil i estava format per dues obres molt programades, per tant molt presents i fàcils de ser comparades amb concerts ben recents, quelcom que potser s’hauria de plantejat el mestre Grau, director artístic, perquè sense defugir les obres que han de fer gran l’orquestra, potser caldria intentar no incidir sempre en els mateixos concerts o simfonies amb la intenció de motivar al públic a assistir als seus programes.

El concert per a piano i orquestra número 3 de Beethoven evidencia el traspàs del classicisme post mozartià al romanticisme més genuí de la maduresa del compositor alemany, és la frontissa i per tant la seva interpretació es pot decantar tant cap a una banda com l’altra, si bé jo crec que el classicisme domina tota l’obra. També ho va creure així Tomàs Grau que va fer una versió molt equilibrada, pausada amb uns temps amplis que deixaven esplaiar-se a Jáuregui, potser fins i tot en excés, és clar que tenint una solista d’aquesta categoria era quasi obligat, ja que la pianista basca interpreta deliciosament el concert, amb ànima i sentiment, amb un so precís i nítid, de transparència mozartiana, sobretot en el deliciós Largo. La seva interpretació llueix una pulsació brillant a la que potser uns temps més àgils haguessin ajudat a brillar més, no obstant jo hagués volgut que l’OCM no s’hagués “amagat” tant darrere el preciosisme de la solista, que amb un so notori va evidenciar encara més aquest rol excessivament secundari i discret de la formació orquestral.

Jáuregui va respondre als aplaudiments amb una versió deliciosa de “Jeunes filles au jardin” de Frederic Mompou. Estic segur que la carrera de la pianista serà esplendorosa.

A la segona part no hi havia excusa possible, calia interpretar una simfonia del compositor de Bonn i si totes són un repte, la cinquena té un plus emblemàtic amb l’inici del Allegro con brio, potser les quatre notes més famoses de la història de la música.

Tomàs Grau va continuar amb els temps llargs i més aviat pausats, quelcom que sempre té el risc de fer caure la tensió discursiva si no es té al davant una orquestra altament virtuosística. És cert que el mestre Grau va equilibrar bé i va controlar sempre les intensitats, però no va poder evitar les caigudes de tensió, algun que altre pífia dels solistes i alguna imprecisió en les cordes. Potser va mancar més concentració o qui sap si els nervis van trair en excés una versió interessant i amb voluntat de dir coses, evitant caure en lectures adotzenades i tenint molta cura del so. Tanmateix el resultat final va ser digne i amb personalitat, jo no comparteixo la versió, que m’hagués agradat més enèrgica i vitalista, amb més nervi, però no hi ha dubte que Grau i la OCM tenen coses a dir,  i és bo que les seves propostes siguin valentes i arriscades perquè són un estímul imprescindible tant per els músics com per el públic, públic que hauria de donar tot el suport a iniciatives culturals amb pretensions i d’alta volada. Només serà amb l’ajuda i suport a iniciatives d’aquesta mena que arribarem a assolir la normalitat musical que tant desitgem. Sense anar gaire més enllà i sense la voluntat d’encetar temes no musicals, heus aquí una altra eina d’estat a disposició que cal incentivar.

Desitjo una llarga vida a la OCM, la seva tasca, la seva joventut, el seu entusiasme i les ganes de voler ser, bé mereixen la nostra confiança, el nostre suport i el nostre escalf i la nostra presència. Fan música i això és el ens agrada, oi?, doncs caldria que els acompanyéssim, de ben segur ens necessiten per millorar i excel·lir.

4 comments

  1. Niklaus Vogel

    Aquest mateix programa el van interpretar el passat divendres e l’Auditori Enric Granados de Lleida. No cal ni dir que el fet que actuïn en els diferents escenaris catalans avui en dia és una qüestió absolutament imprescindible. Els millors desitjos per aquesta nova formació. Amb formacions com aquesta encara sóc prou optimista en quant al futur de la música!
    😉

    M'agrada

    • Em sembla que demà fan el mateix programa a el Auditorio Nacional de Madrid. És bo per a ells fer concerts en auditoris diversos i davant públics diversos, de ben segur els farà créixer ben aviat i una orquestra necessita activitat per consolidar-se, Són joves, tenen empenta i només els falta demostrar-ho per poder millorar.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: