IN FERNEM LAND

PALAU 100: DON GIOVANNI SEGONS RENÉ JACOBS


 

Rene-Jacobs (1)

Us proposo un exercici mental fàcil, reuniu els 7 cantants que ahir van cantar Don Giovanni al Palau de la Música, en la cloenda de la temporada 2014/2015 de Palau 100 i feu-los cantar la mateixa òpera però sota la direcció d’un altre director, un bon director si voleu, però diferent a René Jacobs, i estic segur, plenament convençut que no ens agradarien tant com crec que ens van agradar a tots els que bocabadats i entusiasmats varem assistir a la representació, perquè hi va haver acció escènica com ja va succeir en les altres òperes mozartianes que el director belga va dirigir en temporades anteriors, al mateix Palau: Die Zauberflöte i Le Nozze di Figaro, i és que sent tots ells bons i algunes, extraordinàries, la màgia d’aquesta versió es deu exclusivament a la direcció i l’orquestra, ja que dubto jo que cap altre director actual pugui superar, potser ni tan sols igualar a Jacobs i els de Freiburger.

René Jacobs al front de la Freiburger Barockorchester va oferir una lliçó magistral i inoblidable mentre anys visqui, de com fer que Don Giovanni sembles una òpera absolutament diversa a les moltes versions escoltades fins ara, però això que podria no ser un mèrit, esdevé excepcional, ja que a més de ser diferent va ser extraordinària des de tots els vessants possibles.

Ja des de l’obertura, tensa, dramàtica, fosca i amenaçadora, Jacobs aconsegueix posar en tensió màxima a l’auditori, amb unes sotragades seques, com si fossin terribles cops de puny a les entranyes de l’ànima que donaran pas al llarg de les quasi tres hores de durada, a una amplissima varietat de registres dramàtics, a moments d’un lirisme i serenor bellíssims i a altres terrorífics i vertiginosos, irats i tensos. Jacobs no desaprofita cap nota i en totes, des de les grans àries i passatges concertants, fins als minuciosos i treballats recitatius, fonamentals per construir la majestàtica unitat dramàtica, aconsegueix erigir un Don Giovanni pel record.

El tempo va ser més aviat lleuger i fins i tot intrèpid i en canvi mai va perdre el control, ni va semblar precipitat, tot tenia la seva lògica i les llicències que ja sabíem que es pren en els acompanyaments del fortepiano,  garanteixen aquesta continuïtat dramàtica que tant s’agraeix i que fa que mai, repeteixo, MAI, els recitatius resultin pesats, monòtons i en definitiva, un llast.

És clar que entre tanta excel·lència en la direcció, jo em quedo amb l’acompanyament de “Madamina, il catalogo è questo” una subtil filigrana, el de la delicadesa quasi immaterial de “Dalla sua pace” i la penúltima escena del segon acte, la del sopar, tota ella fins la baixada a l’avern del Don, d’una tensió i grandesa de gran impacte i profunditat. Però són tres moments als que podria afegir, la deliciosa serenata “Deh vieni alla finestra” o l’imponent quartet del primer acte “Non ti fidar, o misera“. Amb això vull dir que en tots i en cadascuna de les frases i notes de la partitura, hi havia més d’un motiu per gaudir de la música i la interpretació que sense cap mena de dubte fa Jacobs, perquè sense trair a Mozart, ans al contrari apropant-nos fidelment a tot el que està escrit, ofereix una versió radicalment jove, enèrgica, vital, explosiva i profundament mozartiana. Un Don Giovanni terrenal i metafísic, que explora amb profunditat la riquesa dels personatges i les situacions dramàtiques, sense ser mai lineal, ni deixar que mai caigui la tensió. Un prodigi de direcció, que va comptar amb la magnífica sonoritat de la Freiburger Barockorchester, de so ple i rotund i cristallines intervencions solistes en els delicioses acompanyaments obligats.

Els cantants es situaves al davant i al darrera de l’orquestra, i en algunes ocasions va trencar la quarta paret, per situar-se a la platea o l’amfiteatre, aprofundint encara més l’efecte teatral d’una versió que mai va ser de concert i facilitant l’emissió de les veus, molt més que quan es queden palplantats al costat del director.

El Cor de Cambra del Palau de la Música va sonar, potser massa i tot, i no ho dic tant per l’escena del sopar, sinó per la intervencions del primer acte, on no calia tanta contundència decibèlica. Tot i així la seva participació en aquesta festassa mozartiana va ser de categoria.

Els solistes vocals van estar bé, però de tots ells em quedo amb les dues Donna, la impactant Birgitte Christensen com a Donna Anna, i Alexandrina Pendatchanska com a Donna Elvira, si bé aquesta ofereix una prestació vocal més ·irregular”.

La noruega Christensen té una veu magnífica, plena i potent, d’ampli i homogeni registre, i estil depuradíssim, amb un bon control de les agilitats i del cant legato que va lluir especialment en el “Non mi dir, bell’idol mio“. És una cantant que arrisca i no s’amaga mai, és una intèrpret càlida i l’estil és molt depurat. Em va entusiasmar des de la primera nota, si bé en el segon acte encara es va superar més.

La soprano búlgara  Alexandrina Pendatchanska, també coneguda com a Alex Penda, el que pot induir a confusions de gènere, és una cantant que ja fa bastants anys que canta i que no ha fet la grandiosa carrera que semblava que els seus mitjans li podien posar en safata. És una cantant molt temperamental, potser massa i això que és tan d’agrair a vegades pot jugar alguna que altre mala passada. El seu registre és molt ampli, si bé no és tan homogeni com el de Christensen, i hi ha un canvi de color entre la zona central i la zona més greu, de descomunal projecció quan vol lluir-la, ja que sovint quan no vol impressionar, la zona greu de la veu queda més anònima. És un fet bé curiós. Pel que fa a l’estil quasi sempre és adecuadíssim, tot i que quan vol forçar alguna frase per dramatitzar-la pot arribar a caure amb un cert “verisme/classicisme” de discutible exactitud. És una soprano que s’entén perfectament que tingui una legió de seguidors.

L’apartat femení el completava la Zerlina de la sud-coreana Sunhae Im, habitual en els repartiments de Jacobs, i que per a mi posseeix una veu massa lleugera per aquest rol. El deliciosa en l’estil, però la veu té poca entitat al costat de les dues Donna, i encara que podria ser un bon contrast, jo crec que una veu més greu, de mezzo aguda, li hagués atorgat una sensualitat que Im crec que no li va saber donar.

El Don Giovanni del baríton noruec Johannes Weisser és notable, però no modèlic. Per a mi està mancat de seducció i fins i tot d’una aristocràtica seducció diria jo, que l’hauria de distingir de la resta. la veu és gran i el registre suficient. Cap al final va tenir una petita defallença que res va alterar la magnífica prestació global, però per  a mi seria més bo com a Leporello.

Aquest no va ser altre que un dels habituals de “can Jacobs”, el baríton/baix argentí, Marcos Fink, magnífic de intenció però una mica just vocalment. Dóna bona rèplica a Don Giovanni, ja que la veu és més greu i contrasta amb el de Weisser, però no sempre va ser capaç de seguir les dinàmiques de Jacobs, ni tampoc la intensitat, tallant les frases o escurçant els finals. Té moltes taules i això fa que sobre l’escenari i amb una direcció com aquesta la seva prestació brilli molt més del que brillaria amb un altre. Els anys no passen en va.

Quelcom similar li passa al tenor anglès Jeremy Ovenden, no per els anys. El seu Don Ottavio és molt correcta, amb puntes de distinció en el “il mio tesoro intanto“, més que a “Dalla sua pace“, però la seva veu és la més limitada de projecció dels 7 cantants reunits sobre l’hemicicle del Palau, i li vaig trobar a faltar una mica més d’aristocràtic fraseig, tot i que té molt de gust, però a les agraïdes variacions que inclou i li permet o incentiva el mateix Jacobs, li va faltar una mica d’enlluernament manierista, tan idoni en aquest rol tan estàtic i estètic.

El baix kuwaitià Tareq Nazmi va contribuir en la doble i quasi antagònica intervenció com a criat Massetto i Commendatore, a arrodonir amb notorietat i presència vocal, un cast equilibrat i mestrívolament acompanyat per una orquestra i director de reclinatori.

Palau 100 va tancar ahir una temporada simfònica més aviat irregular, de manera antològica, ja que si Le Nozze di Figaro va romandre com una fita de la temporada 2013/2014, en aquesta ocasió jo diria que Jacobs s’ha superat i ha signat el millor concert d’aquesta i una d’aquelles ocasions que romandran per sempre més en l’imaginari col·lectiu.

Un retret, només un, a René Jacobs: al final hagués hagut de fer sortir a saludar un per a un cadascun dels cantants, quedar únicament ell com el que de manera més o menys soterrada, sortia a saludar tot sol, em va semblar injust.

Espero que el Così promès i escatimat en la temporada  2015/2016 no ens falta a la cota de la temporada 2016/2017, seria molt lleig i trist perdre’ns el colofó Mozart-Da Ponte

28 comments

  1. Josep Olivé

    Poder disfrutar del cicle Da Ponte-Mozart (més la Flauta Màgica) amb la Freiburger i Jacobs és una fita musical extraordinaria. Com bé dius, sería molt decebedor no programar el “Così fan Tutte”, molt, perquè encara que res pot fer oblidar les tres nits d’òpera viscudes fins ara, majestuoses i inolvidables, la sensació de no haver “completat” la feina hi quedaría i és una llàstima.

    Don Giovanni és òpera total. Sense escletxes, és òpera total. Música, llibret, dramaturgia. Sí el “Così…” i les “Nozes…” ja són un miracle que no es pot entendre sense alguna conexió del gran Amadeus amb el més enllà, amb Don Giovanni sembla que baixi a la terra i ens monti, junt amb Da Ponte, el paradigme del que és l’òpera: una història que contar, un llibret que escriure, una comèdia i un drama que escenificar i una música per sí mateixa ens ho explica tot. I quina música!!!

    Queda, per a completar la festasa, la interpretació, de la que intentar explicar les sensacions que vaig tenir sería repetir exactament el que tu has escrit. Només afegiría un detall: la direcció de Jacobs i el seu gest. Si ens hi fixem, poc més fa que marcar el compàs, amb lleus accents en el llenguatge corporal, amb discretíssimes i casi inexistens entrades, i que l’atenció a les diferents seccions les fa simplement aixecant el cap i amb la mirada, i en canvi tot ho fa sonar i tot el que està escrit a la meravellosa partitura ens arriba. Gran Jacobs!

    Finalment agrair que Jacobs fes una barreja de les versions de Praga i de Viena, aportan lo millor i obvian aspectes dramàticament febles (“nobody is perfect”) de cadesquna, i per tant es va evitar l’epíleg llarguíssim de Praga i l’anticlimàtic duo Leporello/Zerlina del segon acte de Viena, tot donant cabuda a àries (per exemple, “Dalla sua Pace i “Il mio tesoro” de Don Ottavio) històricament excloents unes de les altres. Dic això perquè el DVD de Baden Baden (crec que és de Baden Baden, ara no he sé segur) ofereix la versió de Viena i pensava que era la que escoltariem ahir.

    M'agrada

    • Va ser brutal Josep.
      Ahir les circumstàncies no m’ho permetien, però m’hagués agradat fer una gran tertúlia al final, perquè l’ocasió s’ho mereixia i l’exultant estat d’ànim amb que varem sortir ho propiciava.
      El DVD és de Baden.Baden, però no em provoca tot el que em va provocar el DG del Palau.

      M'agrada

  2. Kiko

    Quina enveja Joaquim! Des que vaig descobrir, gràcies a IFL, a Rene Jacobs la seua gravació de le Nozze di Figaro s’ha convertit en un dels meus CDs, i mp3, de capçalera.

    M'agrada

    • Gràcies Jordi, per ami també va ser molt estimulant saludar-te i posar-te cara.
      Possiblement acabis tenint raó i aquest DG sigui la funció operística de la temporada. M’agradaria equivocar-me perquè voldria dir que ens en queden de tan memorables com la d’ahir, però no ho crec.

      M'agrada

    • A mi m’han agradat més aquest any que el passat, però és que el Don Giovanni té una força sensacional que en ocasions com les d’ahir s’enten que molts la qualifiquin com l’òpera per excel·lència

      M'agrada

  3. Kristian

    Parece que asistimos a una función totalmente diferente… Jacobs hace “SU” versión de Mozart. Evidentemente no se puede comparar con ninguna… Pero ayer la propuesta que mostró estaba bastante lejos de ser algo extraordinario. Lo mejor la orquesta, los cantantes mediocres. En especial Donna Anna, voz de vieja, entubada, justita… y Doña Elvira con unos golpes de glotis horrorosos y sin agilidades.
    Musicalmente para mi gusto demasiado adornada, esto es Mozart. No es belcanto. Jacobs dice que así hubiera sonado en época de Mozart… puede ser… o no…

    M'agrada

  4. El compte

    De nou nit gloriosa amb Mozart i el mestre Jacobs al Palau!!! Ja és llàstima que les millors sessions d’òpera no les tinguem on tocaria, no? Per la resta, totalment d’acord amb el post tots els comentaris menys un.

    M'agrada

    • Al Liceu aquest Don Giovanni hagués estat una bomba, però també crec que Jacobs està per sobre de la immensa majoria de directors i aquests cantants sense ell no ens haurien agradat gaire.
      Algú em va dir ahir que aquells cantants si que eren bons i no els del Così, i tret d’alguna excepció, jo crec que els cantants del Così són millors. Per cert al Palau i entre el públic hi havia un entusiasmat Pietro Spagnoli.

      M'agrada

  5. No cal que jo afegeixi res a la bellíssima interpretació d’ahir. Jo també vaig tenir la sensació de que Jacobs no treballava amb grans veus però ell en treia un gran partit. Zerlina em va resulta de veu pobre però, en aquell bé de Déu musical, pecata minuta. L’orquestra va esta immillorable. Jo recordava “La flauta màgica” que també va fer Jacobs i era perfecta. M0’hauré quedat, de moment, sense “Le nozze…”
    Molt bona ressenya. As always.

    M'agrada

    • Em va saber molt greu no poder-te saludar. No tenia el millor dels meus dies, com ja t’hauran explicat, però m’hagués agradat veure’t, perquè Mozart és molt terapèutic com diuen uns bons amics que tenim en comú, i l’ocasió era immillorable.

      M'agrada

  6. jround

    El dimecres, com ja va passar en temporades anteriors amb La Flauta i Le Nozze, vaig assistir a una veritable festa mozartiana. Ja se sap que Jacobs es un dels campions de la musica antiga, però en Mozart, particularment, es converteix en un mag capaç de revelar tot allò inexpressable que s’oculta dins les seves partitures. Per altra banda, el nervi, la vitalitat, la tensió i les infinites subtileses de la Freiburger van demostrar de nou cóm de important arriba a ser l’orquestra en les operes mozartianes. Ella es la veritable conductora de l’acció i els sentiments. En aquest sentit, Mozart sempre m’ha semblat un predecessor de Wagner. Una menció especial al trio de trombons barrocs amb la seva lúgubre sonoritat, reminiscent de l’antiga tradició de utilitzar metalls en les musiques fúnebres. Em van meravellar.
    A mi no em va semblar malament que els cantants saludessin tots plegats. Crec que la versió jacobiana es en conjunt tant bona, i sembla que s’ho van passar tots tant bé interpretant-la (al menys els instrumentistes es veien molt feliços), que potser va ser natural una salutació comú. En fi, una nit inoblidable.

    M'agrada

    • Estem d’acord, però no em sembla just i això que en aquesta ocasió el gran mèrit del “triomf” dels solistes el tenia el director, que s’individualitzes un per un, a l’hora de les salutacions, com crec recordar que si es va fer a Le Nozze, d eben segur tothom s’hagués emportat l’estimació del públic, si bé uns més que els altres com per altra part crec que és de justícia.
      En qualsevol cas una (altra) gran festa que Jacobs ens va regalar i que de ben segur recordarem.

      M'agrada

  7. Pere

    No hi vaig poder assistir per qüestions laborals. Les seves Nozze em semblen meravelloses.
    Espero amb delit escoltar la seca “Creació” de Haydn que ha de presentar en el cicle de música antiga a l’Auditori. El seu enregistrament és una veritable joia.
    Ah! I el més recent “Rappresentazione di anima e corpo” del poc conegut Cavalieri és també una veritable delicia.
    Jacobs em sembla un artista imprescindible.

    M'agrada

    • No tinc cap ganes de furgar la ferida, però si et dic que va ser la nit operística de la temporada, segur que burxo.
      Qualsevol anunci de concert de Jacobs és ineludible i per tant si per les raons diverses no s’hi pot anar ens haurem de penedir-nos-en anys i panys

      M'agrada

      • Jaume Rossell

        Bon dia!

        Jo tampoc en vaig veure de micròfons, però en el programa de mà es diu que el concert serà enregistrat.

        D’altra banda, en la programació de juny de Cat. Música no hi surt pas.

        Salutacions.

        M'agrada

      • Hola Jaume:
        Potser a última hora es van desdir o hi havia algun problema de drets, però jo no vaig veure cap micròfon i en el Palau són molt notoris, sobretot si estàs assegut al segon pis.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: