IN FERNEM LAND

MANON LESCAUT A MUNICH (Opolais-Kaufmann-Eiche;Neuenfels-Altinoglu)


L’equip de direcció del darrer Lohengrin a Bayreuth, és a dir el director teatral alemany, Hans Neuenfels i el director musical francès, Alain Altinoglu tornen a coincidir, ara a Munich, en la producció de Manon Lescaut de Puccini, estrenada al novembre passat a la capital bavaresa i que havia de protagonitzar Anna Netrebko amb Kaufmann, i que per desavinences amb Neuenfels la soprano russa va abandonar, sent ja aleshores Opolais qui se’n va fer càrrec del rol protagonista .

Opolais s’implica fins el moll de l’os en fer creïble dramàticament el seu rol en mig de la fauna amb la Neuenfels envolta a la parella protagonista. Vocalment el rol la sobrepassa per dalt i sobretot per baix (més patètica del que caldria en el quart acte), la veu desapareix sovint i només quan sobrepassa la zona central i abans d’arribar a la zona més aguda, té una certa consistència lírica, però no se’n surt ja que els límits evidents de la seva tessitura per omplir amb suficiència vocal l’exuberant exigència pucciniana, no ho fan possible. En els aguts hi deixa de mica en mica la vida, i amb els greus no hi ha manera de fer-ne un decent. Em va agradar més a la ROH que aquí

Kaufmann està en un bon estat de forma, el que no vol dir que cantant Des Grieux sigui on més m’agrada, ho he dit moltes vegades, en els seus Puccini els hi manca llum solar. Tanmateix no se m’acut cap tenor actual que ho pugui cantar amb aquesta amalgama de recursos i matisos expressius, ara bé els aguts denoten segurament les conseqüències d’una agenda farcida i algun cas amb rols que l’obliguen a forçar el registre d’una veu que continua sent la d’un tenor líric. Esplendorós en el quart acte.

Magnífic el Lescaut de Markus Eiche, per veu i ímpetu juvenil. Mentre que Roland Bracht canta un veterà Geronte, tant que no li queda veu de res. Té la presència, això sí, i Neuenfels el respecte.

Dean Power  destaca en un estudiant convertit en mestre de cerimònies del circ de NeuenfelsOkka von der Damerau fa el músic del segon acte, de manera sorprenent  sense que li facin fer cap animalada.

M’agrada més Alain Altinoglu dirigint Puccini que Wagner. El director francès fa una creixent progressió dramàtica en un tercer i quart acte esplèndids.

No m’interessa gens el món estètic del director alemany Hans Neuenfels que de manera intencionada  refreda l’emotivitat passional d’una història d’amor intensa amb un distanciament proper al món de l’absurd, convertint tot el que envolta a la parella amb una nosa ridícula farcida de titelles, autòmats, clowns asexuats (homes i dones del cor van vestits iguals i portant les mateixes ridícules perruques que els uniformitza), mentre que la galeria dels personatges secundaris conformen una fauna de difícil classificació i pitjor digestió, que no ens ajuden a situar en cap de les escenes que participen. A Neuenfels no l’interessa res del que passa tret dels dos protagonistes, potser per això el “millor” d’aquest nou rave són els duos de Manon i Des Grieux, sobretot el del quart acte, quan la producció desapareix i ens trobem davant d’un escenari buit i dos cantants que podrien estar assajant, sense res que pertorbi, distregui o ens allunyi de Puccini. Ja ho hagués pogut fer així tota l’òpera, hi haguéssim sortit guanyant i a la Staatsoper li hagués sortit més econòmica.

Anar en contra de la pròpia música, tan passional i emocional, amb una proposta tan distant no funciona i sobretot perjudica molt la complicitat entre el públic i escenari, només parcialment creïble durant el quart acte on només Manon i Des Grieux omplen el no res. No tindré en compte un detall desconcertant, les ungles dels peus Llàstima que Manon porti en mig del desert vital i en agònica resistència, les ungles vermelles dels peus, un descuit o una perversió més?

Algunes de les coses que necessito saber: Per què el mestre de dansa és un simi i perquè el cor de cortesans són tots clergues?, Per què un muntatge tan simbòlic cau en banalitats com intentar seguir aspectes formals de la historia, una vegada el mestre de ball és un simi no té cap sentit intentar seguir aspectes formals de l’argument original, penso jo, per tant que surtin policies, encara que siguin armats amb arcs i fletxes, o que hi hagi una deportació, encara que estigui envoltada d’un fauna tan friki, no té cap sentit.

En a mi potser em falta bagatge cultural per entendre  o acceptar aquest despropòsit o senzillament m’estimo més no perdre ni mig minut més del meu temps en aquest  estúpid exercici del pertorbador Neuenfels.

Parlar d’escenografia no seria correcte, més aviat caldria dir que la no-escenografia consisteix en un escenari completament negre emmarcat per un requadre florescent que delimita espais i distancia qualsevol intent d’aproximació, amb elements de mobiliari i atrezzo, que com el vestuari, intenta  inquietar i per si de cas, recordar al públic els orígens d’aquest nyap.

No insistiré més amb aquest director, tant és que ompli el Lohengrin de ratolins, com que intenti despullar la passional música de Puccini de tota emotivitat situant accions i personatges en l’asèpsia d’un laboratori d’idees. Deu ser molt difícil cantar  “Tu, tu, amore tu” en mig de tanta negror conceptual o fer escena sense trencar-te de riure amb el pobre Ulrich Reß homenatjant el planeta dels simis.

Giacomo Puccini
MANON LESCAUT

Manon Lescaut, Kristine Opolais
Lescaut, Markus Eiche
Il cavaliere Renato Des Grieux, Jonas Kaufmann
Geronte di Ravoir, Roland Bracht
Edmondo, Dean Power
L’oste, Christian Rieger
Il maestro di ballo, Ulrich Reß
Un sergente, Christoph Stephinger
Un lampionaio, Petr Nekoranec
Un comandante, Evgenij Kachurovsky
Un musico, Okka von der Damerau

Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Dircetor del cor, Sören Eckhoff
Dircetor musical, Alain Altinoglu

Director d’escena, Hans Neuenfels
Escenografia, Stefan Mayer
Disseny de vestuari, Andrea Schmidt-Futterer
Disseny de llums, Stefan Bolliger
Konzeptionelle Mitarbeit, Yvonne Gebauer
Dramaturgia, Benedikt Stampfli, Rainer Karlitschek

Nationaltheater, Staatsoper München 31 de juliol de2015

Enllaç a la pàgina de la Staatsoper de Munich

https://www.staatsoper.de/opernfestspiele/stueckinfo/manon-lescaut/2015-07-31-19-30.html

El youtube (de moment actiu)

Quan el que més m’agrada d’una producció és quan no sembla una producció (quart acte), tinc un problema, però al cap i a la fi penso que aquestes produccions passaran  i arribarà al dia que els que ho vegin amb la distància deguda, es faran un tip de riure.

Ja sabeu que si voleu insistir en detalls que se us hagin pogut escapar sempre podeu intentar-ho AQUÍ .

Finalment recordeu que avui s’ha publicat el primer dilema del concurs del mes d’agost. (al capdamunt de la columna lateral dreta del blog)

17 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de agosto de 2015 | Beckmesser

  2. Rosa

    Vaig veure l’òpera divendres. La posada en escena de Neuenfels infumable. Tant Opolais com Kaufmann em van agradar més l’any passat al Covent Garden. Markus Eiche molt bé.

    M'agrada

  3. Niklaus Vogel

    Benvolgut Joaquim, a mi personalment en Neuenfels també m’irrita considerablement, especialment pel Lohengrin de Bayreuth, que no el puc suportar, però de totes maneres li faré un cop d’ull, encara que sigui per escoltar atentament les veus. De la Opolais solament conec una Rusalka, veurem que tal està amb Puccini. De nou, només donar-te les gràcies i desitjar-te (-vos) un bon estiu.

    M'agrada

    • Gràcies Niklaus, Neuenfels sense ratolins continua irritant, deu ser el que pretenen a Munich que succeeixi amb aquestes òperes, però com deia no fa gaire, dubto que li encarreguin un Rosenkavalier o Arabella a ell,, haurien de tancar el teatre per reformes i trobo que això no està bé. No sé perquè amb certs autors deixen que aquesta colla es tractin les seves mancances i amb altres òperes més properes se’n guarden prou com d’escaldar-se
      Bon estiu també per a tu.

      M'agrada

  4. alex

    La Opolais en este repertorio pucciniano ( ya le escuché hace tiempo una pésima Buutterfly, no recuerdo donde), no da pie con bola vocalmente .
    Otra soprano ” de marketing” al menos en repertorio italiano que no lo huele y que le sobrepasa totalmente ; debe cantar, por ser la esposa de Nelsons y por ser un tipazo
    Está prevista como Rachel ( lo cual me sorprende porque hasta ahora apenas canta repertorio francés), en La Juive que se repondrá en Múnich prox. año junto al debut de Alagna en el rol de Eleazar

    M'agrada

    • Si no es Manon mucho menos puede ser Rachel, que necesita una voz Falcon de la que adolece totalmente Opolais.
      Esa Juive no tiene, a parte del morbo Bieito y el debut de Alagna en el rol, especial interés. Esperaremos que Roberto ALagna la haga en París, ya no digo en el Liceu porqué es una ópera, a la vez que bellísima, no rentable según los criterios actuales.

      M'agrada

  5. dandini

    M’agrada moltíssim Manon Lescaut.Les onades d’irresistible passió son quelcom imparable quan ens trobem amb dos interprets que entenen aquest fet.Gran artistes han fet fallida en aquest repertori ón el factor emocional és imprescindible.Tant Jonas Kaufmann com Kristine Opolais tenen el nivell tècnic que exigeix la partitura , saben el que tenen entre mans i resulten trionfadors.
    De tots dos rols protagonistes el Des Grieux és especialment exigent tant en la tessitura com en l’orquestra que ha de sobrepassar.Es difícil assignar aquest rol del que la majoria dels tenors fugen esparvarats.Només s’hi atraveix Jonas Kaufmann ,Aleksandrs Antonenko i Massimo Giordano.Jose
    Cura i Wladimir Galouzine ja no el canten.Roberto Alagna el va anunciar i el va retirar abans de debutar-lo i Marcelo Alvarez sembla que no hi està interessat.
    Us deixo una mostra del duo amb un volcànic Galouzine i la seva esposa.Es curios constatar com dos cantants allunyats de l’italia pucciniana entenen com s’ha de cantar aquest aquest repertori.Bravi !

    I també us vull deixar el duo final tal com es va viure al Liceu l’any 1971 precedit d’unes declaracions de Virginia Zeani que resulten molt explicatives,una nit històrica…..

    M'agrada

      • alex

        después de escuchar Manon Lescauts como Zeani, Olivero y Caballé ( ambas con Tucker de Des Grieux en grabaciones en vivo de Caracas y Buenos Aires), Tebaldi …., la Opolais hace el ridículo vocalmente como M.Lescaut

        M'agrada

      • alex

        Añado que incluso la Guuleghina que cantó una notable M.Lescaut en el Liceu hace unos pocos años, le da 100 vueltas a esa insuficiente total que es Opolais

        M'agrada

      • No estoy de acuerdo, Guleghina estuvo, para mi gusto, horrenda, ni vocalmente, ni escenicamente fue Manon, más bien en el primer acto parecía Carmen, al menos Opolais ofrece una sensualidad que Guleghina no posee.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: