Permeteu-me un parèntesi a la voràgine estiuenca de festivals, per fer una refleixó segurament estèril en motiu d’una gravació de l’any 1954.
Compte! molts ja no hauran ni arribat a llegir aquesta tercera ratlla, només veure que en el títol de l’apunt menciono un cantant “antic” ja hauran decidit plegar veles i esperar a veure si demà tenen més sort i poden despenjar l’enèsima gravació, àvids de tenir-ho tot encara que sigui una llauna que no tornarem a veure o escoltar mai més.
Abans d’ahir entre material de tota mena i condició em va arribar una gravació d’una durada curta, en prou feines 15 minuts i que té, malgrat estar feta en el Teatro Pérez Galdós de Las Palmas (Gran Canaria), durant un concert celebrat el 10 de desembre de 1954, un so més que acceptable.
El protagonista d’aquesta gravació és un jove Alfredo Kraus, aleshores acabava de fer 27 anys (ella era nascut el 24 de novembre de 1927) i encara no havia fet el seu debut oficial que no es va produir fins el 17 de gener de l’any 1956 a El cairo cantant el Duca del Rigoletto de Verdi. Aquesta és doncs la seva primera gravació i de la que a youtube se’n poden escoltar altres fragments
En aquest concert entre altres coses va cantar: “Un tal gioco, credetemi” i “Recitar!… Vesti la giubba” ambdues de Pagliacci de Leoncavallo i “Se quel guerrier io fossi!… Celeste Aida” d’Aida de Giuseppe Verdi. Mentre que l’ària de Radames fins i tot la va incloure en un disc comercial d’àries d’òpera, les dues de Pagliacci jo no los havia escoltat mai.
Òbviament era molt jove, tenia facultats, moltes ganes de triomfar, com tots els joves, i un futur esplèndid per endavant. Segurament algú va influir per tal de que aquell jove i prometedor tenor, desistís de cantar aquelles obres i acabés sent un dels tenors belcantistes més importants del segle XX.
Kraus va ser estudiós i intel·ligent, segurament sabia que fent belcanto ho tenia més complicat a nivell mediàtic que cantant Puccini i Verdi, però també segurament no va trigar gaire a saber que si adequava el seu repertori a les seves capacitats vocals, tècniques i expressives, arribaria ser un referent com va ser, i encara que aquest reconeixement arribés més tard, quan ho fes no tindria discussió possible, ni en prou feines rivals.
Kraus cantant el Canio és un error total, canta de meravella, és clar, però el seu Leoncavallo és bellinià a les antípodes d’aquella veritat esqueixada que cercaven els veristes, i el mateix podríem dir del seu Radamés, i encara que sigui cantant el fragment més líric de l’òpera i per tant el que s’adequava millor a les possibilitats vocals (tot i així en l’ària molt millor que el darrer Radames que ens va cantar al Liceu), el seu cant és abismalment distant, tant de la vocalitat verdiana com de la naturalesa heroica del rol.
I en canvi, escoltant aquests tres fragments, cantants de manera exquisida, jo crec que més enllà de la raresa que suposa aquesta gravació i més que com una peça de col·leccionista, seria convenient treure’n algunes conclusions, que de ben segur són bastant fàcils de descobrir i si fossin seguides per a tots aquells que tot just comencen la carrera, a més a més serien de veritable profit, alhora que ens estalviaríem disgustos i enrabiades.
A banda de la veu poc dramàtica o l’estil erroni, es poden apreciar ja unes virtuts que denoten estudi, tècnica, impostació, col·locació de la veu i emissió, control de la respiració amb un legato magnífic o una dicció claríssima, amb tot això als 27 ja tenia molt més que altres en plena maduresa o en tota la seva carrera, però en canvi segurament es va deixar aconsellar i va tenir el seny per no seguir per aquest camí. Quants són capaços de fer-ho? Quants de abans, d’ara i de ben segur de demà?
Ahir per exemple escoltàvem a Fabiano, un tenor amb moltes possibilitats, destrossant el belcanto donizettià i en canvi llençat a una carrera internacional que en els propers mesos el portaran a fer Rodolfo de Luisa Miller i de La Bohème, Lensky, Duca di Mantova, Werther, Don Carlo i Jacopo Foscari (Teatro Real 2016). Possiblement Fabiano, com tants d’altres, sent posseïdor d’un bon i atractiu material d’origen, si continua cantant com canta no acabi durant gaire. En canvi Kraus, que com queda palès en aquestes gravacions, d’acord que poc apropiades, podia fer front a un ampli repertori i sobretot, sempre cantava bé, va saber centrar-se en allò que ell sabia que seria el millor per la seva veu i a més a més que el permetria, precisament per això, ser dels millors en la seva corda i repertori.
Un cantant jove amb ganes de menjar-se el món, un agent àvid, uns teatres anhelants fer el descobriment del segle i sobretot omplir, i un públic impacient d’aplaudir i encimbellar sempre nous “divos”, són un cocktail massa explosiu i temptador, i el resultat lamentablement ja sabem quin acostuma a ser, la llista de cantants (sopranos i tenors sobretot) malaguanyats just en el moment quan haurien de donar el millor, és enorme, però per sort també tenim tots plegats exemples, uns a seguir i els altres a esperar.
Res més, us deixo amb aquest Alfredo Kraus sorprenent i juvenil, amb aquesta raresa que m’ha fet reflexionar sobre una cosa mil i una vegades parlada i discutida, però que davant d’un document com aquest, m’ha semblat oportú pensar-hi i deixar-vos sense la rabiosa actualitat, encara que això suposi per a molts com una mena de càstig, ja que avui els deixaré sense la dosi diària de material sensible.
Aquí tenir els dos fragments de Pagliacci “Un tal giocco”
“Recitar…Vesti la giubba”
I ara, finalment, aquest “Celeste Aida” quasi traçat amb tiralínies
Demà tornaré a l’actualitat, però avui m’ha vingut de gust això, espero que us hagi agradat.
IN FERNEM LAND 
Moltes gràcies Joaquim. L’apunt el trobo molt interessant, una bona reflexió que, com dius, s’ha fet sovint a In Fernem Land, però que amb aquests àudios encara és més clar. En escoltar-ho ens imaginem un Canio molt diferent, i amb Verdi no ho noto tant, suposo que és perquè en casa he d’escoltar molt més. Gràcies per anar – me fent obrir els ulls una mica més cada dia. Una forta abraçada a tots 2.
M'agradaM'agrada
Gràcies Eva, només volia portar unes gravacions desconegudes per a molts, gravacions que denoten el mestratge d’un cantant excepcional, mestratge que no evita comprovar que tots els cantants tenen el seu repertori i que a part de veu, calen moltes coses per cantar bé i deixar petjada.
M'agradaLiked by 1 person
Com que pareix que la gent només té orelles pel més novedós (o ulls, perquè cada vegada a l’òpera hi ha més ulls i menys orelles), comentaré jo que normalment no ho faig. Entre altres coses, perquè no tinc temps d’estar al dia de les últimes novetats i perquè estes, la majoria de vegades, em deceben, i cal saber gestionar el temps i escoltar coses satisfactòries quan, per fí, trobes una estona per a escoltar música.
És lamentable el que està passant amb veus que podrien arribar a més i no ho fan per cantar el que no deuen, no estudiar prou o ves a saber per què. El cas és que abans també hi havia cantants que no estudiaven, que cantaven el que no devien (Schippa cantant Puccini, per exemple) o que cometien tot tipus d’errades, no crec que siga una novetat. Per què ara no tenim (quasi) cantants que, tot i això, siguen monstres com els dels anys 50, per exemple? No ho sé, i mai he llegit ningú que tinga la resposta definitiva. Possiblement siga per una suma de factors i de canvis en la industria operística més que per una sola causa.
El que està clar és que un Kraus jovenet avui, i més cantant Canio tan bé com el que acabem d’escoltar (tot i que tan fora d’estil) acabaria cantant un repertori que no és el seu, gravant-lo, girant per tot el món i deixant-se la veu en pocs anys.Per sort, Kraus va ser més despert i va saber triar millor el seu repertori, i tots vam sortir guanyant, perquè si ací està bé, cantant Bellini i Donizzetti està encara millor.
M'agradaM'agrada
Efectivament, sempre hi ha hagut carreres espatllades i errors greus en cantats excepcionals, no és una cosa d’ara, però no era aquesta la reflexió, més aviat i com bé apuntes, era el fet de que amb intel·ligència, essencial per a fer una carrera com la ue va fer Kraus durant tants anys i fent-la tan bé.
Segurament Kraus amb la seva veu hagués pogut cantar molts rols que mai va cantar, i ho hagués pogut fer molt bé, per exemple Gedda amb una veu similar va assumir molt més repertori, però Kraus va voler ser el millor en el “seu” repertori i segurament cantant altres rols i altres repertoris, només hagués passat de la correcció.
Kraus tenia més cos vocal que Flórez avui en dia. Només cal escoltar aquest Kraus de 27 anys per adonar-nos que la veu era més corpòria i el registre més ampli, per això no serien comparables els dos tenors, si bé Flórez tot assumint alguns 0rols que el porten a l’extrem de les seves possibilitats, segueix l’escola, la tècnica i la filosofia Kraus. Que sigui per a molts anys.
M'agradaM'agrada
Doncs Kraus ha fet que hasta m’agradi el tema principal del “Celeste…”…ja veus (els altres dos temes que encaden al principal sempre m’han agradat molt). I, és clar, sona fora dels temps actuals i poc verista en els altres fragments que ens portes, però quina delicia d’instrument vocal, que fa molt agradable musicalment qualsevol audició, dit el qualificatiu d’agradable sense connotació de música ambiental, tot el contrari, sinó de música per deixar de fer el que un fa i escoltar-la amb els cinc sentits.
M'agradaM'agrada
Era molt distingit i tenia un gust exquisit, però una òpera no és una ària, ell ho sabia molt bé, de fet tots ho saben molt bé, una altra cosa és que que siguin professionals o veritables artistes.
M'agradaM'agrada
Lo oye uno cantar en estas vísperas de su viaje a Milán para redondear sus estudios de canto (marzo de 1955), y piensa: ¿qué le enseñó la Llopart? ¡Si parece saberlo todo! Pues, seguramente, entre otras pocas cosas, le enseñó a decir NO a aquello que le produjera la más mínima fatiga o irritación laríngea al cantarlo. Esa lección es una de las más importantes en la instrucción del cantante. Y también una de las más difíciles.
Como decía alguien, cuando hace ya muchísimos años descubrimos estas -por otro lado, excelentes para la época- grabaciones: “Las canta como nadie, pero no le van…”.
M'agradaM'agrada
Seguramente le enseñó alguna cosa más, pero sin duda la excelencia de Kraus era genética y cuando marchó a Milán lo hizo para “perfeccionarla”, otros jamás lo lograran, sus objetivos en la vida son otros. Él hubiera podido cantar algunos roles líricos, pero sabía que nunca podría aportar nada más que su “belcanto”, insuficiente para algunas ópera y compositores, por eso parace muy acertado eso de “Las canta como nadie, pero no le van…”.
M'agradaM'agrada
Un referent pels que volíem saber si l’òpera ens agradaria. Vaig començar a escoltar-lo en cassetes de “highlights” i vaig descobrir bellíssimes àries on, potser la precisió matemàtica, brillava pel damunt de la interpretació. El seu “Duca” és “el Duca”. Immillorable.
M’agradaria molt que, quan et vingués de gust, fessis altres homenatges a figures del passat que han sabut donar lliçons de bona música. Cap compositor seria conegut i honorat sense la intervenció dels seus intèrprets.
M'agradaM'agrada
Em vindrà de gust, m’ho apunto.
M'agradaM'agrada
¡Secundo la idea! BRAVA!!!
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies! Jo he arribat a la tercera ratlla, ho he llegit tot i ho he sentit tot. Us saludo!
M'agradaM'agrada
Gràcies Jaume, no ho dubtava pas que hi hauria qui ho faria, però el volum d’entrades no és el mateix que quan poso coses molt menys interessants però d’ara.
M'agradaM'agrada
Sí, cadascú té les seves motivacions tot i que cal dir que Kraus no és encara al blog de LA VOCE ANTICA. A mi cada cop m’interessen més els cantants dels discs en 78 revolucions. Pot ser que m’agradin o no, però m’hi aturo, ho escolto. Quan veig en algun escrit els noms del Christoph Loy o en Homoki, fujo.
M'agradaM'agrada
Bé, aquest parell encara no canten, qui sap, potser un dia es vestiran de Cio Cio San i…
M'agradaM'agrada
¡Qué agradable sorpresa, mi adorado y añorado Kraus!
En efecto, está fuera de estilo, pero con una clase y una inteligencia (la que le guió toda su vida) que marcaron esa gran personalidad vocal. Ay, afortunados los que le escuchasteis ese “Fausto” con Freni…
Aquí va otro de sus “pecados”; cuando lo contratan para su debut en El Cairo realiza “doblete”: el Duca y ¡Cavaradossi! O lo tomaba o lo dejaba. Kraus lo tomó (pensando que nunca más lo cantaría, como así fue) aunque relata que el pintor era más aclamado que el Duca, (que sería suyo durante tanto tiempo).Quizá así:
Os lo dejo aquí, junto con el que (según afirmaba) hubiera sido su papel soñado (fuera de repertorio, el “Andrea Chenier”, de ahí que nunca se acercara más que a esto).
PD: afortunadamente, grabó alguno de esos “pecadillos” con los que ilumina y asombra.
Gracias, Kraus.
¡Gracias, Joaquim!¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Gracis por los regalos curiosos. Por muy bien que cante esto que no le va, no le va y Andrea Chénir, como Canio necesitan de una visceralidad que él no empleaba, no la necesitaba para interpretar un Faust de ensueño, un Werther inalcanzable o un perfecto Edgardo, entre sus muchísimas perlas
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim. Els joves fem pecats. Hi ha qui diu “rectificar es de sabios” i aquest home ho era. Va fer el seu repertori i sols s’ha de veure la seva carrera.
M'agradaM'agrada
Encara ets jove, o encara fas pecats? És que no m’ha quedat gaire clar 😉
M'agradaM'agrada
Preciosos documents. Molt il·lustratius, dignes d’anàlisi per a estudiants de cant i cantants que pretenguin fer carrera. Tot un exemple. Gràcies per compartir-los, Joaquim.
M'agradaM'agrada
De res Xavier, és un material esplèndid d’un artista que fins i tot quan no cantava el que no tenia que cantar donava classes.
M'agradaM'agrada
Quin Canio més refinat! M’ha agradat molt sentir-ho, tot i que, evidentment, Kraus està totalment fora d’estil. Gràcies, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Benvolguda Olga, i el Canio mai pot ser refinat, de la mateixa manera que Werther no pot ser un descarregador de moll, bé, a no ser que un director d’escena d’aquests que els hi agrada fer deconstrucció de tot, decideixi fer-ho.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies ! Sempre és molt interessant escoltar els “mestres”., que ens aporten sorpreses.
M’afegeixo al comentari d’Olympia,, en el sentit de que en el futur puguis dedicar alguns home-
natges a cantants del passat, que enyorem tant.
M'agradaM'agrada
No faré, de fet ho faig quan es celebra un aniversari sonat (Freni, Gedda, Milnes, Caballé), o malauradament quan ens deixen…però sí, ho faré.
M'agradaM'agrada
Molt bonic aquest insòlit record del mestre Kraus. D’acord, no és el seu repertori però el legato i la vocalització eren “marca de la casa”. El que encara em sorprèn és que als 60 anys tenia la mateixa veu que als 27. Un dels catedràtics de la història de l’òpera i que per sort varem poder gaudir en viu. Gràcies Joaquim.
Per cert, encara que estigui fora de context. Ahir vaig veure la Passió bachiana d’en Quashoff i em va emocionar de veritat. Mil gràcies per haver-nos fet arribar aquesta joia.
M'agradaM'agrada
Home, jo no diria que la veu era exactament igual als 60 que als 27, però si, va mantenir una veu molt sana fins quasi al final, quan era jove no exagerava tant les nasalitats ni els son cranials, com òbviament tampoc acabava abruptament els aguts com en els darrer anys, el que és innegable és que SEMPRE va cantar de manera excel·lent, elegant i amb una classe que el distingia de la resta.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per aquesta sorpresa. Canta molt bé, però la seva trajectòria demostra que Kraus era prou intel·ligent i professional per saber ser el millor en unes coses i així es va mantenir fins el final.
M'agradaM'agrada
Ni més ni menys, potser li hagués agradat fer altres rols, però sabia que si el públic no acabaria gaudint ell tampoc.
M'agradaM'agrada
Estic totalment d’acord amb el que dius, però ja voldrien molts veristes cantar Pagliacci com ho va fer el jove Kraus.
M'agradaM'agrada
D’acord Josep. I ja voldrtien molts cantar el “celeste Aida” com ho fa ell…Una pura delícia. I al dir molts vull dir molts de famosos, és clar. Que sovint he sentit la escala de pujada del “celeste” acabar calant descaradament! Va fer santament de no seguir per aquest camí , evidentment. Però era un mestre i es nota fins i tot quan canta el que no li toca. Gràcies Joaquim per l’interessant apunt.
M'agradaM'agrada
Però compte, perquè la dificultat de Celeste Aida rau precisament en que una veu que a la resta de l’òpera ha de ser molt més heroica i spinto, amb un tercer i quart acte de molta empenta, pugui fer a l’inici un “Celeste Aida” ben líric i encara més, un “Oh terra addio” amb pianíssims i mitges veus. Pera una veu com la de Kraus cantar el Celeste Aida com ho fa no és tan dificultós com per Del Monaco, Corelli o Tucker. El sorprenent seria que Kraus esti¡gués convincent en el duet amb Amneris, per exemple. Succeiria en qualsevol cas com amb el Canio, que ho canta bonic quan precisament Canio no ha vingut al món per fer belcanto i si a esgarrifar-nos.
M'agradaM'agrada
Home Josep, no, jo no voldria un Canio així, en el teatre no, sembla que canti La Favorita.
M'agradaM'agrada
Jo també m’apunto a la idea de Olympia.He escoltat els passatges que ens has deixat,preciosos,quina veu tan natural la d’aquest home i que inteligent va ser al mesurar el seu repertori.Dec ser molt toxo però del repertori de Krauss no he escoltat cap tenor amb tanta categoria.Florez es meravellós i ara com ara,el millor,però no canta com el mestre.Perqué serà que sempre comparem??Cadascú canta dins les seves possibilitats però jo al menys quàn escolto diversos talls de òpera sempre acabo asseguran-me a mí mateixa que aquell o l’altre no em donen l’emoció d’alguns que sí ho aconsegueixen.M’he explicat bé???
M'agradaM'agrada
T’has explicat molt bé, com sempre.
Jo m’estimo més el Tonio de La fille du régiment de Flórez que el de Kraus, així com el Almaviva del Barbiere, no cal ni dir-ho, amb aiò vull dir que òbviament comparo perquè és natural, sobretot quan ja portes al darrera un cert bagatge, però no sempre tots els cantants excel·lents d’abans continues sent els millors. Sortosament pel jovent d’ara i també per a nosaltres, hi ha excepcions.
M'agradaM'agrada
Com has clavat el teu comentari del gran mestre Kraus, estic d’acord am tu, que cuan canta les aries de Canio y Radamés, sembla que son belcantistas i efectivament, no ho son, pero escoltan-lo am atenció, es tan perfecte el seu cant, que me deixat portà per la seva interpreteció i he de dir que per a mi he disfrutat, ya que com tu saps am vares graba am casset, bastan material del mestre Kraus (que guardo), i que aquet no es molt conegut. Gracies per aquesta “novetat”. Una abraçade.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro que malgrat no ser el seu repertori, la proposta t’hagi agradat.
M'agradaM'agrada
Com que no sé parlar en el vostre idioma d’entesos, tan sols diré que escoltar-lo m’ha fet patir en més d’una ocasió, però… m’ha agradat tooot!!
Potser perquè la veu sobreeixia de joventut i si això que va cantar eren pecats, benvinguts siguin!
Gràcies, Joaquim!!
M'agradaM'agrada
De res, però un dia m’has d’explicar on t’ha fet patir 😉
M'agradaM'agrada
Interesantíssim. Una de les meves primeres experiències operístiques fou el disc de Kraus Gayarre. La veritat és que és un dels Canios més “aristocràtics” que mai no he escoltat. Entre nosaltres, et confesaré que, per al meu gust, a l’exímia Victòria dels Àngels, salvant les distàncies, li falta, si se’m permet (lo dirò con ironia), un pèl de vulgaritat…
M'agradaM'agrada
De la mateixa manera que Victòria, subjecta a un contracte discogràfic, va gravar una Santuzza aristocràtica i incomprensible, Kraus va provar d’agradar al públic amb aquest intent d’abraçar-ho tot, i si, tens tota la rao, li fa falta “la vulgaritat del verisme”, condició indispensable per fer creïble aquest repertori, que necessita tot una altra manera de ser cantat per traspassar la frontera del cant bonic per ser un cant sincer, la qual cosa no treu bellesa a la interpretació, però segurament sent una característica molt apreciada, en aquest cas no és la més necessària.
M'agradaM'agrada
Sí, disculpa, em referia a la Carmen de Bizet de Victòria dels Àngels. Encara que és posible que la cantant s’acosti d’allò més a allò que Bizet haguera volgut (més exotisme que no realisme), jo personalment, per tal que la Carmen em resulti creïble, necessito un punt de vulgaritat. Un punt, eh?, sense passar-nos.
M'agradaM'agrada
Em sembla que ja ho he dit aquí, però hi tornaré, la interpretació de la preciosa Carmen de Victoria de los Ángeles s’acosta més a la de la secretaria de direcció de la fàbrica de tabacs que la d’una operaria. El personatge continua funcionant? Si, però com a operaria és més autèntica com a empleada d’alta direcció. 😉
M'agradaM'agrada
Mi adorada Victoria, la primera cantante que escuché en aquellos discos de vinilo con selección de arias, romanzas de zarzuela y canciones. Me enamoré de Elsa (me parece casi insuperable su “Einsam in trüben Tagen”), me fascinó su Elisabet, me conmovieron sus Mimí y la Condesa mozartiana, una lección su Manon y Margarite, me traspasó el sentimiento de su Charlotte y…Fue la primera Carmen que escuché, en efecto. Sabía decirla muy bien y le daba otra seña al personaje: la mujer que domina al hombre sin dejarse dominar jamás. Mi querida Victoria…¡Y cómo decía! Aquí, como Charlotte junto a Kraus:
M'agradaM'agrada
Victoria, como todos y todas, incluso los que como ella flirteaban siempre con la excelencia tenia sus limitaciones, que algunas, muy pocas, quedaran grabadas y en cambio otras imprescindibles no, es una más de las injusticias fonográficas de la historia de la ópera.
M'agradaM'agrada