IN FERNEM LAND

GLYNDEBOURNE 2015: POLIUTO (Mazzola-Clément)


El Festival de Glyndebourne va començar l’edició del 2015 amb una nova producció de l’òpera Poliuto de Gaetano Donizetti, estrenada el 30 de novembre de 1848 al Teatro San Carlo de Nàpols, després d’haver-se estrenat a Paris (Les Martyrs) en francès ja que originàriament la versió italiana que s’havia d’estrenar en el mateix teatre però 10 anys abans, no va ser acceptada per la censura. La versió italiana amb el nom de Poliuto va ser estrenada quan Donizetti ja havia mort.

El Festival anglès s’apunta doncs el mèrit de recuperar aquesta òpera després que a Londres el novembre de l’any passat recuperessin (Opera Rara) la versió original francesa tal i com us vaig anunciar, i d’aquesta manera retornar-la en les dues versions als teatres on hauria d’aparèixer més sovint en qualsevol de les dues opcions, si tenim en compte els seus valors musicals i vocals, que fan fins i tot presagiar  a Verdi, sobretot en el gran concertant del segon acte, del que Verdi va agafar en un préstec descarat, el tema musical per el “Gloria all’Egitto” d’Aida, alhora que la trama és  dramàticament potent i ofereix grans números d’exigent lluïment als cantants.

El rol protagonista va estar pensat per a glòria d’un tenor mític, Adolphe Nourrit, però el seu estat vocal i mental ja no va permetre que fos ell qui estrenés l’òpera a Paris, sent un altre tenor referencial Gilbert Duprez, qui protagonitzés l’exigent rol, el que ja fa intuir la importància del tenor que se’n faci càrrec . A Glyndebourne han donat l’emmetzinat regal al tenor nord-americà Michael Fabiano, que amb grans dosis de valentia fa front a l’exigent partitura sense tenir gaire idea del que és el belcanto, forçant permanentment el cant amb una emissió en forte i dura, que no permet en cap cas recrear-se en el fraseig i les melodies donizettianes. Potser es va posar com a objectiu emular el cant de Corelli, que no era en cap cas un belcantista, però que va protagonitzar la sonada reposició a la Scala de 1960, al costat de Callas i Bastianini. Tot i l’esplendor vocal del tenor italià ell tampoc era un bon exemple belcantista i Fabiano que tampoc domina gaire els aspectes tècnics, ja que sempre que prova de cantar a mitja veu l’esguerra o desafina, acaba quasi obligant a forçar sempre la veu, emetent  notes rígides, obertes i utilizant sovint el portamento com a eina eficaç per arribar a les notes, sempre en forte i per tant situant el seu cant a les antípodes de Donizetti. Només la seva entrega i valentia van ser injustament premiades per un públic poc estricte i molt engrescat amb lla representació, quelcom que sempre és d’agrair.

Ana María Martínez és una soprano que mereix molt més notorietat de la que té. Ha limitat per raons que desconec, la seva carrera a pocs teatres nord-americans i les seves incursions europees es compten amb els dits d’una ma. És una cantant dotada d’expressivitat i sensibilitat, amb una veu de sonoritats obscures que li atorga personalitat i caràcter, si bé ha de lluitar amb un so excessivament timbrat en algunes notes agudes que pot perjudicar la valoració global d’una interpretació molt intensa i emotiva, amb tremp dramàtic i sensibilitat belcantista en el fraseig. La tessitura del rol de Paolina és amplia, requereix d’agilitat i dots dramàtiques. Ella tret d’algunes notes sobreagudes una mica forçades, canta una fantàstica Paolina que vol allunyar-se del model Callas, sense renunciar a cap de les exigències. Per a mi ella és el més notable d’aquesta producció.

El nom del baríton rus Igor Golovatenko caldrà que l’anem memoritzant perquè està destinat a fer carrera, ja que la veu és bonica, plena i rodona, té un bon fraseig, un bon legato i l’estil elegant del cant belcantista. Dóna la sensació que encara s’hagi de deixar anar, qua canti amb excessiva prudència i per tant que el distancií en excés, però estem davant d’un baríton, encara líric, que ens dóna una certa esperança davant d’una corda que des de fa massa temps està massa mancada de cantants notables.

Matthew Rose és una aposta segura de solvència vocal i interpretativa, un cantant d’una peça que atorga caràcter i seguretat més que genialitat, però el seu rol de dolent tampoc requereix gaire cosa més, bé sí, una mica més de greus també serien benvinguts tractant-se d’un baix.

Timothy Robinson i Emanuele D’Aguanno (Felice i Nearco) compleixen.

Enrique Mazzola que ençà un apocalíptic Rèquiem verdià al Liceu (2008) no tinc en gaire estima, dirigeix amb ma ferma, potser massa, però construeix bé les grans escenes i atorga ritme, sense que les subtileses, les transparències i la lleugeresa del so semblin el seu fort.

Després d’una gloriosa producció com la de McVicar per el Rapte mozartià aquesta per a Poliuto és d’una grisor, no només visual, obsessiva.

Estem en un moment no concretat de la història, que podria ser sota el règim nazi si hem de fer cas als uniformes militars, però que també ens podria recordar un país del regim soviètic a jutjar pel cor civil amb el puny enlaire i les dones proletàries amb mocadors al cap. Tot ben tòpic i confós per evitar un peplum preciós amb túniques romanes que és el que més s’escau a aquesta persecució cristiana.

Mariame Clément ho emmarca tot entre grans murs grisos que es mouen per recrear les diferents escenes, sempre amb la sensació de trobar-nos entre catacumbes i presons, fins i tot quan hauríem d’estar al temple de Júpiter o al bosc sagrat. Els murs també serveixen de pantalla per projectar les obligades projeccions d’aquestes produccions que abans eren modernes. Res veritablement brillant, més aviat funcional de pressupost petit i resultats artístics més petits encara, sobretot tenint en compte que el festival és el de Glyndebourne.     

Sintesi de la trama 

Armènia ha estat conquerida pels romans i han decretat que el cristianisme, el qual té un seguiment significatiu al país, ha de ser destruït i els seus seguidors condemnats a mort. Paolina havia estat enamorada del general romà, Sever, i només s’havia casat amb Poliuto després de la pressió del seu pare, Felice, quan li havia dit que Sever havia  mort en el camp de batalla.

ACTE 1er El baptisme
A Mitilene, en una cova els cristians es preparen per batejar el magistrat Poliuto. Nearco l’introdueix a la cova, mentre que l’esposa de Poliuto, els segueix en secret. Ella té por que el seu marit es vulgui convertit a la religió que el seu pare va prohibir sota pena de mort. Ella alhora també està neguitosa pel retorn a casa del procònsol Severo, el seu ex amant, que torna en conèixer el casament de Paolina.

ACTE 2on. El neòfit
Per venjar-se de Paolina, que l’havia rebutjat, el gran sacerdot de Júpiter, Calístenes, organitza una trobada a la casa de Felice entre Paulina i Severo. Allà Severo li declara encara el seu amor, i ella roman perplexa. Mentrestant Callistene ha portat a Poliuto a la casa i ha escoltat les últimes paraules de l’encontre de la seva esposa amb Severo. Mentrestant ha arribat la notícia de la detenció de Nearco, que és portat al temple de Júpiter per  a ser interrogat. Enmig de l’interrogatori apareix Poliuto que declara que només ell només s’ha convertit a la fe cristiana. aleshores Paulina demana a Callistene, Felice i Severio que no l’arrestin i condemnin, però Poliuto indignat maleeix als deus i a la seva pròpia esposa.

ACTE 3er. El martiri
En el bosc sagrat de Júpiter,  Callistene furiós anuncia els sacerdots que els cristians, assabentats de la detenció de Nearco i Poliuto, s’han lliurat pel martiri. Mentrestant, Paulina prega a Poliuto de retractar-se de la fe cristiana, però el seu marit es nega, acusant-la de trair-lo amb Calístene. Ella ho nega i encara prega per tal de que el se marit es retracti. Poliuto es nega i la seva dona veient la seva fermesa decideix convertir-se. Al final, fent cas omís a les súpliques de Calístenes, Paulina es prepara pel sacrifici al costat de Poliuto.

Gaetano Donizetti
POLIUTO
Libretto: Salvadore Cammarano

Poliuto, Michael Fabiano
Paolina, Ana María Martínez
Severo, Igor Golovatenko
Callistene, Matthew Rose
Felice, Timothy Robinson
Nearco, Emanuele D’Aguanno

London Philharmonic Orchestra
The Glyndebourne Chorus

Director musical Enrique Mazzola
Direcció escènica Mariame Clément
Escenografia i vestuari Julia Hansen
Disseny d ellums Bernd Purkrabek

Glyndebourne Opera House, 15 de Juliol de 2015

Enllaç web Glyndebourne

http://www.glyndebourne.com/tickets-and-whats-on/events/2015/poliuto/

Visió del vídeo al web de The Telegraph

http://www.telegraph.co.uk/culture/music/glyndebourne/11794965/Glyndebourne-presents-Poliuto.html

Malgrat els aspectes més grisos, no hauríeu de desaprofitar la ocasió d’apropar-vos a  aquesta òpera que després d’aquella mítica producció scaligera amb Callas, Corelli i Bastianini ha esdevingut tan mítica com rara de veure programada, si voleu insistir ho podeu fer aquí.

16 comments

  1. alex

    Opera más que difícil vocalmente que solo he presenciado/escuchado dos veces en teatro : Liceu 1975 casi en mis debuts( con una gloriosa Leyla Gencer, más Zambon y Sardinero ) y hará unos 3 años en Zúrich, con una insuficiente Cedolins
    En alla Scala creo que no se ha repuesto desde que la cantaron Callas, Corelli y Bastianini en 1.960. ( falta algún tenor y sobre todo soprano, que se atreva a “desafiar a los Vidovi”, dicho irónicamente).
    Me parece que sería un buen rol para que lo cantara el tan de moda actualmente, Gregory Kunde
    A Fabiano lo escuché recientemente como Faust en Paris y como bien dice Joaquim, es muy valiente diría que demasiado y un notable peganotas. Le falta efectivamente, refinamiento.
    La versión francesa – Les marthyrs – sola la conozco de algún audio

    M'agrada

    • Kunde lo quiere cantar todo, con lo cual sólo hace falta que se lo propongan.
      La versión francesa la puse a disposición en IFL 😉 no sé si el audio sigue vigente, es la versión de la que Opera Rara extrajo el material para publicar su CD, es espléndida.

      M'agrada

  2. Eduardo

    Dear Joaquim, esta opera me interesa y mucho…… y tu has hecho un exelente apunte. La he escuchado con mucha atención y comparto lo que escribes. Lamentablemente no lo podido bajar, el video, no me lo permite Mega, de todas formas gracias, por tu siempre dispuesta persona a darnos lo mejor!!!!!!!

    M'agrada

    • Nunca intentes bajar nada desde la página traducida, utiliza siempre la página original en catalán para descargar cualquier cosa.
      En esta ocasión mientras funcione el enlace de The Telegraph puedes ver el vídeo on-line.

      M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de agosto de 2015 | Beckmesser

  4. hofmannsthal

    Pues Joaquim, no se si ya lo sabras pero corre el rumor que Poliuto puede ser representada en el Liceu con la presencia de dos cantantes de renombre. Cruzemos los dedos para que así sea..

    M'agrada

  5. willy

    Gracias Joaquín por este regalo donizzetiano, me gustó mucho a pesar de la pobre escengrafía y vestuario.De los cantantes la soprano y el baritono notables, el tenor muy valiente para afrontar este rol, creo que mejorará con el tiempo, me cae bién

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: