IN FERNEM LAND

LA NOVA AIDA DIRIGIDA PER PAPPANO AMB HARTEROS, KAUFMANN, SEMENCHUK, TÉZIER i SCHROTT


Aida Pappano

El 5 de març passat vaig publicar un apunt del concert que es va fer en el Parco della Musica de Roma, amb l’Aida de Verdi dirigida per Antonio Pappano i amb els cantants que van gravar en el mateix auditori i en sis sessions, la gravació que ahir va sortir al mercat, en una pràctica ja quasi relegada a la qualificació de luxosa raresa, ja que òperes gravades en estudi sense públic han passat a la història i les poques que es publiquen són extretes de concerts o representacions públiques, degudament “arreglades” posteriorment si hi ha alguna cosa que no ha quedat del tot bé.

Per tant la publicació d’un nou enregistrament d’una òpera sencera seguint l’antiga  tradició de tancar durant una setmana a un grapat d’artistes, el bo i millor diuen,  podríem qualificar-la d’excepcional, i ençà d’aquell concert que tants varen qualificar de històric omplint pàgines i pàgines de lloances, es va crear l’adequada expectació que tota bona campanya de màrqueting desitja per tal de que quan el producte acabi sortint al mercat, el públic els hi tregui dels dits.

Finalment la nova gravació de l’enèsima Aida va sortir oficialment a la venda ahir dia 9 d’octubre reunint el mateix cast del concert romà, amb l’únic canvi de la sacerdotessa, que en la gravació és la soprano Eleonora Buratto en lloc de Donika Mataj.

Si no vaig errat la darrera Aida gravada en estudi és la que va gravar l’any 1994 la Naxos amb Maria Dragoni, Kristian Johannson, Barbara Dever, Marck Ruker i Francesco Elero d’Artegna sota la direcció de Rico Saccani, un saldo. Han passat 21 anys i ara la Warner reuneix a Anja Harteros, Ekaterina Semenchuk, Jonas kaufmann, Ludovic Tézier i Erwin Schrott sota la direcció de Antonio Pappano al capdavant de l’Orquestra i Cor de l’Accademia Santa Cecilia de Roma, amb la intenció de fer historia i signar una versió de referència.

El més valuós d’aquesta gravació és sense cap mena de dubte Pappano amb la seva orquestra i el su cor romans, la qualitat és molt alta, i la cura en la direcció té voluntat de ser  una fita a tenir en compte. Pappano tot i no defugir la trompeteria inherent a la primera part de l’òpera, fa especial èmfasi en la part més íntima i humana de la narració, perquè al cap i a la fi, l’obra és molt més íntima del que una marxa reconeguda fins i tot als camps de futbol pot fer pensar a tots aquells que s’inicien en el món de l’òpera (periodistes de La Vanguardia incloses). El detall minuciós en els acompanyaments, la transparència a la recerca del refinament orquestral, només superada per la darrera versió de Karajan, aleshores tan maltractada i ara quasi antològica vist els resultats vocals d’aquesta.

Pappano és mostra una mica capriciós en el tempo, que intenta en qualsevol cas reflectir les diferents situacions dramàtiques i anímiques dels personatges, en moments d’una subtil lentitud i en d’altres d’un vigor quasi de vertigen, i que en el seu conjunt té molt més sentit i atractiu del que pot semblar en una primera escoltada superficial.

L’orquestra respon amb una resplendent i rica categoria sonora, de brillants i càlides tonalitats, degudament treballades per uns enginyers que han fet un gran treball captant els climes, les profunditats i la dimensió en l’espai escenogràfic inexistent en els gravacions d’àudio i per tant sàviament recreat en l’àlbum.

El Cor també deixa una gran petjada que conjuntament amb l’orquestra es situen molt per sobre del nivell que ofereixen els teatres italians, Scala inclosa naturalment.

Una Aida amb aquest fonament i una direcció creativa, teatral i gens adotzenada és un bon punt de partida que quasi garanteix l’èxit final del producte malgrat els imponents referents de la discografia d’aquesta òpera,  Amb les versions de Sabajno (1928), Toscanini (1949), Serafin (1955), Karajan (1959 i 1979), Solti (1962) i Muti (1974), com a estel·lars referències en estudi. Aquesta era la gran incògnita que ens mancava desvetllar, malgrat que ja s’intuïa en la gravació casola del concert del Parco della Musica, ja que els cantants han reafirmat tot el que ja aleshores vaig dir.

Anja Harteros és una soprano exquisida, amb una escola absolutament germànica en la manera de dir i emetre la veu, acostuma a fixar una mica els sons i a utilitzar el portamento com a eina habitual per emetre els aguts, quelcom que caracteritza a la major part de cantants educats sota la influència de l’escola germànica, fet que l’allunya de la italianitat en el fraseig, molt més directa i càlid, però la soprano muniquesa també ha de lluitar amb una tendència a calar alguna nota quan l’exigència dramàtica sobrepassa les seves possibilitats de soprano lírica per endinsar-se a terrenys més compromesos de sopranos amb més cos i centre vocal (spinto o dramàtiques) del que té ella.

Fa coses distingides i intenta deiar una petjada sense aconseguir-ho perquè la seva AIda queda lluny fins i tot d’aquelles titllades de líriques i per tant quasi estigmatitzades. El cant de Harteros, malgrat la seva tossuda insistència, queda lluny de la calidesa i el fraseig verdià, la columna sonora s’acaba perdent enmig dels viaranys de les sfumatures, sons flotants, portamentos aflautats i altres “prodigis tècnics”, no sempre ben resolts, per intentar deixar una personal petjada. Hom pot creure que el seu acte serà el del Nil (tercer), però s’equivoca, ja que allà la veu pateix i mostra tant en “Qui Radames verrà” com en els dos duos posteriors, les seves limitacions, deixant una sensació de impotència, que l’allunya de les grans Aida gravades.

Semenchuk “cossotteja” molt, però a la seva Amneris li manca el volcà temperamental de la mezzosoprano italiana. Potser en la gravació discogràfica té més cura en el fraseig que no pas en el concert, on es deixava anar en excés, caient en sonoritats massa vulgars. no té la grandesa de les grans Amneris discogràfiques (Minghini-Cataneo, Stignani,, Barbieri, Simionato, Cossotto o Bumbry) i mentre que en el teatre deu acabar fent el seu pes, en el disc queda excessivament anònima, tant en el duo amb Aida, on tot i així ella es menja a Harteros, com en la cabdal escena del quart acte, precedida d’un duo amb Radames, mancat de la impulsiva altivesa i l’emotiva desesperació.

Jonas Kaufmann està esplèndid, però cal oblidar-se de Corelli, Tucker o Del Monaco, és a dir de la tetosterona tenoril, per entendre que Radamés malgrat ser un oficial de l’exercit egipci, és un home atrapat entre dos potents corrents oposades i elque és més greu, incapaç d’aturar-les. Té moments gloriosos, com es de suposar el final del “Celeste Aida” perdendosi i d’efectes hipnòtics, però Radames comença de veritat en el tercer acte, i aleshores demostra una verietat expressiva i dramàtica admirables. En a mi, i ja ho he dit manta vegdes, els seus Verdi no m’atrauen gaire, però davant la intel·ligència, bellesa i varietat epressiva del seu cant, jo m’haig d erendir, perquè el seu Radames si que té voluntad de ser referencial entre les sonoritats fosques de Vickers (Radames sensacional), el lirisme expressiu d’un Bergonzi o fins i tot un Carreras, i la viril heroïcitat de Domingo o l’exultant vocalitat de Corelli o Tucker. És molt interessant escoltar l’evolució dramàtica que Kaufmann ofereix en el duo amb Harteros i posterior tercet amb la incorporació de Tézier (Amonasro), del lirisme enamoradís a el desencís i rendició desesperada i punyent del “Sacerdote Io resto a te”. No cal dir que el duo de la tomba ell fa coses mai escoltades en cap altra Radames i només per això ja paga la pena la seva versió, malauradament no secundada per la resta del cast.

L’error de comptar amb Ludovic Tézier per a cantar Amonasro clama al cel, ja que la veu no té el cos, ni el cant la força per imposar l’autoritat que ha de fer tremolar, en teoria, a la seva filla. El seu Amonasro és fluix i tou per concepció i per tant decebedor en els resultats.

Erwin Schrott sona prou bé, però tendeix a vociferar i a voler enfosquir la veu per donar més contundència al fraseig i aleshores perd la seva credibilitat canora. A l’estudi Pappano el pot controlar millor, però la tendència a llençar la veu en lloc de projectar-la el perjudica definitivament.

Spotti compleix, Fanale “nemorineja” en un rol que hauria de “radamejar” i Buratto llueix com a sacerdotessa, un rol que ningú deu haver cantat malament.

Giuseppe Verdi
AIDA

Anja Harteros Aida
Jonas Kaufmann Radamès
Ekaterina Semenchuk Amneris
Ludovic Tézier Amonasro
Erwin Schrott Ramfis
Marco Spotti King of Egypt
Paolo Fanale Messenger
Eleonora Buratto High Priestess

Orchestra e Coro dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Ciro Visco Chorus Master
Antonio Pappano Conductor

No diré que és una ocasió perduda, però quasi, òbviament hi ha uns errors de càsting importants, ja que amb Radvanovsky com a Aida i Carlos Álvarez com a Amonasro, alhora que amb un baix més musical, com Ildar Abdrazakov, el resultat hagués pogut ser tota una altra cosa.

Les Aida de referència (les meves) continuen inalterables, i aquesta, malgrat la bellesa amb la que Pappano recrea l’acte del Nil o els tocs de distinció d’un notable Kaufmann cantant un Radames que no crec que canti gaires vegades en un escenari, no sobrepassarà un l’aprovat perquè hi manquen masses coses per passar a la història discogràfica d’aquest títol tan gravat.

19 comments

  1. Olga

    Quina mania ha agafat Tezier de fer papers verdians! Em va encantar fa uns anys el seu Compte d’Almaviva de les Noces, pero el seu Germont de la passada temporada va ser molt decebedor…

    M'agrada

      • alex

        Como en nuestro Nabucco liceistico desgraciado vocalmente, esta AIDA aún con mejores voces, también se desvirtúa bastante como obra verdiana
        Como dirían los buenos operófilos italianos , tutti fuora di rolo desde el punto de vista italianizante y verdiano
        Como Oren con el Nabucco, la figura y lo único que vale la pena de esta AIDA es Antonio Pappano

        M'agrada

  2. dandini

    La darrera gravació d’estudi d’Aida és la protagonitzada per Cristina Gallardo-Dômas,Vincenzo La Scola,i Olga Bordina acompanyats d’una luxosa orquestra Filarmònica de Viena sota la batuta de Nikolaus Harnoncourt l’any 2001.
    Respecte a la gravació present crec que Anja Harteros no és perfecta ,pero sí una molt bona Aida.El seu fraseig ,el seu estil ,la seva fonètica i la seva dicció superen en italianitat a velles glòries com podrien ser Leonie Rysanek ,Birgit Nilsson.Sembla ser que el llistó de l’italianitat es pot moure de forma arbitrària segons l’època i el cantant.

    M'agrada

    • És cert Dandini, havia oblidat totalment la de Harnoncourt, quelcom normal ja que era absolutament oblidable.
      Què se’n deu haver fet de la Gallardo Domas? malaguanyada, com tantes altres en voler fer el que no podia.
      Pel que fa a Harteros qualificar-la de molt bona Aida ja són ganes, però contra gustos…i pel que fa a les comparacions que no sé pas d¡on surten, no és el cas perquè no recordo haver escoltat mai una Aida de Rysanek, si de la Nilsson, però la veritat…en fi. Per variar discrepem.

      M'agrada

      • Segons l’ultim que vaig saber de Gallardo-domas es que estava mig retirada, amb problemes de veu i equena
        Las seves darreres Butterflys varen ser mooooolt justetes tit i que venia amb el cartell de que habia cantat molt be en NY

        M'agrada

      • Leonor

        Gallardo Domas nos dio un concierto-recital íntegro destinado a Puccini en Málaga; correcta sus Butterfly, Liú, Mimí, Tosca y muy intensa en “Suor Angelica” y en “Edgar”. Eso sí, fue en mayo de 2008.
        Sobre la “Aida” en cuestión, muy aseada, muy correcta. Me pregunto qué ha pasado con Tezier pues me costó reconocer su voz de la última vez (“Faust”, Liceu). Gratamente, me sorprendió (imaginación no le falta) Kaufmann. Pappano, eso mismo, versión límpida, cristalina. A mí, que amo “Aida” (con sus despropósitos argumentales, desde luego), me hace falta algo de más “vida”, pasión, en ella.

        M'agrada

      • No creo que la culpa sea de Pappano, más bien se trata de cantantes que no la han cantado en teatro y eso siempre acaba pasando factura a una grabación. Antes, cuando todo se hacía fatal, era exactamente al contrario.

        M'agrada

  3. SANTI

    Vaig comprar-la on line, que ja és una manera ben trista de comprar discs i no m’ha agradat ningú, m’ha sorprès que li salvis la vida a Kaufmann, que tot i ser el que està millor es un Radames descafeinadot.
    Diners llençats perquè segurament no la tornaré a escoltar mai més. Per què si en tinc 5 o 6 de millors

    M'agrada

    • A mi me la van “regalar” per tant no he tingut el disgust, ans al contrari, va ser una sorpresa. A qui no li agrada rebre regals?, ara bé, segurament coincidim en que no la tornaré a escoltar tot i que si, jo no trobo descafeinadot a Kaufmann, el trobo molt intel·ligent i fa un Radames gens monolític i molt expressiu, ho agraeixo.

      M'agrada

  4. Retroenllaç: Noticias de octubre de 2015 | Beckmesser

  5. colbran

    La he escuchado casi íntegramente. No me ha gustado nada. No le niego a Pappano su calidad de gran director pero esos cambios de ritmo, desde lentitudes exasperantes a rapideces delirantes me superan. Querrá quizás emular a Sinopoli?

    La Harteros fuera del repertorio alemán no me gusta. Creo que se la valora en exceso, de todas formas. Es muy fría y aunque pretende emular a la estupenda Julia Varady, no lo consigue porque le falta aquella irrefrenable entrega y ganas de agradar, aunque a veces también pareciera algo fría..

    Jonas Kaufmann canta muy bien, pero entiende el personaje de Radamés de modo opuesto a como yo lo entiendo. Creo que abusa de las sutilezas.

    En fin, para mí es un registro para el olvido, ante tanta impresionante cantidad de grabaciones precedentesde calidad.

    De todas formas, como suelo decir siempre, es mi opinión y no pretendo ni coincidir con nadie, ni mucho menos convencer..

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: