I Hector Berlioz amb el seu Benvenuto Cellini va triomfar!, aquest és el gran titular de la primera representació de les sis programades aquesta temporada, i el triomf va ser gràcies, i ara sí, a Josep Pons al capdavant de la direcció musical, John Osborn com a l’excel·lent protagonista, el Cor i l’Orquestra del Liceu (ja tocava!) i sí, Terry Gilliam que amb aquesta barroca, excessiva, bigarrada i brillant producció es posa al públic a la butxaca des de l’obertura.
Així hagués hagut de ser la inauguració de la temporada, amb una producció important, amb una obra més important encara i un equip brillant a l’alçada del repte, un repte que no és senzill però quan les coses es fan bé i es compta amb el valors adequats en els llocs adequats, el resultat no pot ser cap altre que l’obtingut ahir després de més de tres hores de intensitat i brillantor màxima.
Deia en l’apunt preparatori que el mestre Josep Pons tenia una revàlida amb aquest Benvenuto, ja que la complexitat orquestral i concertant d’aquest òpera és extraordinària, i si la direcció no troba el punt i la tensió justa, el resultat pot ser catastròfic. Doncs bé la revalida l’ha superat amb nota, signant la millor direcció al Liceu des de que n’és director musical titular.
Amb un so orquestral ben treballat, a estones bellissím per part de la corda i les fustes, i amb una cura evident en el detall en una obra farcida de detalls orquestrals, la direcció del mestre Pons va ser neta, brillant, molt contrastada de dinàmiques i intensitats, equilibrant els complicats concertants fent que mai caigués la tensió, ni tan sols a l’inici de la segona part (quadre tercer, segon acte) quan l’obra després de l’exultant final de la primera part, decau per remuntar en darrer quadre fascinant.
El so a vegades va sonar excessiu, l’obra sembla que ho fomenti, per això jo crec que calia fer una distribució de l’orquestra en el fossat diferent, per tal de mitigar el so dels metalls, ahir quasi sense cap màcula i brillant amb autoritat, que arribava a la sala amb excessiva presència per sobre de la resta, però jo crec que re-dissenyant la ubicació, sobretot en segons quines obres amb segons quines orquestracions, es milloraria l’equilibri i la percepció sonora de l’orquestra.
En l’altre extrem i en els moments més nocturns, íntims i lírics, la direcció del mestre va ser bellíssima, amb notables acompanyaments de les àries de Cellini, o a l’inici del segon acte, en el duet entre Ascanio i Teresa, creant una atmosfera mística i enigmàtica de gran efecte.
L’orquestra, reforçada, va respondre amb seguretat i contundència, es nota que han treballat molt intensament i ahir en cap moment des de la coneguda i brillant obertura fins al final van fer patir en cap moment, transmetien seguretat. Esperem que durant la temporada segueixi la consolidació de la millora que ja va mostrar amb el mestre Oren, tot i que la complexitat era molt menor, i ara amb el mestre Pons amb una òpera orquestralment diabòlica, ha reafirmat.
També el Cor després de l’anunci de la designació de Conxita Garcia com a directora titular, ens va donar un Nabucco esplendorós i gràcies a ell les representacions es van saldar amb un èxit que amagava les carències clamoroses d’un cast deficient. Ara davant d’un repte encara més exigent han tornat a excel·lir amb una obra farcida de parts corals complexes, però compte perquè les cordes femenines ja fa temps que denoten un esgotament vocal que demana relleus joves, mentre que les masculines encara mostren una cohesió, fermesa i bellesa sonora admirables, el que no vol dir que també necessitin relleus, però no de manera tan urgent com les seves companyes.
El cast vocal l’encapçala John Osborn interpretant Cellini, un rol difícil i agraït com diu Nicolai Gedda en el programa de mà, però és clar, per triomfar cal controlar la veu amb unes línies àmplies, elegants, riques en l’expressió i flexibles per mostrar amb suficiència un cant legato, controlant les mitges veus, els reguladors i les sonoritats, que sempre han de mostrar un color homogeni tot i que sovint el cant es situï en la zona de pas, fet que si el cantant no controla bé farà que el color canvií de manera segurament maldestre.
Osborn va fer un gran Cellini, una demostració estilísticament brillant del que es coneix com a tenor francès, controlant tots els paranys que amaga el rol amb una classe contundent, un elegància en la línia i l’emissió molt notable, i això que el tenor nord-americà ha de lluitar amb una veu que no té precisament un timbre bonic, però potser precisament per això té especial cura en cantar de manera exquisida, sense violentar mai, ni quan ascendeix a aquelles notes agudes que molts tenors ataquen vorejant la crispació heroica. Bravo!, una interpretació que ja el situa en un lloc preferent coma a millor cantant de la temporada ens quedi el que ens quedi, falti qui falti.
Una mica de decepció si que vaig tenir amb la Teresa de Kathryn Lewek. Tant de bo m’erri, però em penso que aquesta soprano no farà una carrera notòria. Canta bé, com tantes, amb pulcritud i correcció, però no n’hi ha prou. La part té moment extenuants (tercera escena al segon acte), que ella resolt al límit. Fins ara havia passejat les seves reines de la nit com el rol més fetitxe de la seva carrera, vocalitat bastant allunyada d’aquesta Teresa, i si bé és veritat que en la seva ària i cabaletta de presentació va fer coses exquisides després es va anar diluint i quan el rol pren viaranys més lírics que lleugers el interès de la soprano es va anar perdent en un anonimat si voleu distingit, però en cap cas fa presagiar un talent perdurable. Repeteixo tant de bo m’erri. Va obtenir un èxit més notable del que realment és mereixia, però quan en la funció sortosament tot va rodat, el públic es mostra genuïnament generós i satisfet i és bo que així sigui.
Abans de començar es va anunciar per megafonia (allò que ens pensàvem que seria un bon costum de part de la senyora Scheppelmann de sortir davant del teló a anunciar els canvis d’última hora va durar de Nadal a Sant Esteva) que Annalisa Stroppa, l’esperat Ascanio no cantaria per problemes de salut i en el seu lloc ho faria Lidia Vinyes-Curtis, que ja estava previst que cantés el dia 16 de novembre. Què fa una soprano que a estones sembla fins i tot lleugera cantant de mezzosoprano? És un misteri. Caldria saber qui l’ha enredat a cantar en una vocalitat que no és la seva. No canta malament, ans al contrari, però dubto jo que la senyora Stolz que va estrenar la part i també cantava rols com: Léonor a La favorite, Agathe a Le freischütz (adaptació francesa de Der Freischütz), Desdémone a l’Otello de Rosisini (versió francesa), és a dir allò que després es va conéixer com una soprano Falcon, tingués gaire a veure amb Vinyes-Curtis, que a moments es confonia amb la de Lewek. D’acord que el rol no és per a una contralt i que l’exigència en el registre agut aboca quasi sempre a donar la part a mezzosopranos agudes (genial DiDonato al disc), però potser amb ella s’han passat de rosca.
Maurizio Muraro composa bé el personatge de Balducci, tot i que vocalment a vegades quedava sobrepassat pe l’orquestra, mentre que el Fieramosca de Ashley Holland queda lluny de deixar empremta.
Cal dir que la companyia és sòlida i res i ningú grinyola, però en aquestes parts una mica més destacades, a banda de la parella protagonista i Ascanio, potser faltava una mica més notorietat.
Eric Halfvarson no està per gaires alegries, té notes i moments que recorden aquell baix cavernós que feia tremolar amb la seva presència, ara les oscil·lacions vocals denoten un esgotament que priven d’atorgar a la seva interpretació l’autoritat Papal que hauria de donar. Tampoc l’ajuda gens el toc “petardo” amb que Gilliam vesteix el rol.
Les aportacions dels habituals de la casa (Vas, Lanchas, Esteve Madrid i un recuperat Antoni Comas) són la garantia que tot funcionarà com efectivament va ser. Si us he de ser franc a la distància que es troba la meva localitat de l’escenari, amb la foscor regnant i la quantitat “d’elements pertorbadors” que deambulen per l’escenari, es feia difícil reconèixer a cadascun d’ells.
I és que Terry Gilliam, que per a desesperació dels que vulguin veure gags made in Monthy Phyton potser sortiran decebuts (la culpa no es seva, és clar), ja que tot i tenir un component molt visual, respecte sortosament el llibret, malgrat el canvi a l’època victoriana i copets d’ulls contemporanis.
De totes les declaracions que ha fet aquests dies més valdria que no n’hagués fet cap, perquè Gilliam no pot deixar l’òpera tradicional de banda per crear un espectacle només visual, perquè quan la partitura no li permet posar més acció sobre l’escena, ell no ho fa, com si ho fa Herheim, per exemple, que farceix la trama d’activitats paral·leles. Gilliam i ja acostuma a passar amb tots aquells “nouvinguts” al món de l’òpera que creuen que amb quatre frases vorejant la provocació ja en tenen prou, es manté ben fidel al llibret i només quan l’acció es centra en les celebracions del Carnaval és quan deixa anar la seva fauna particular que omple l’escenari de bestiari carnavalesc fins l’extenuació visual. Que el Carnaval és una festa propensa a la transgressió, l’obscenitat i la disbauxa no hauria d’escandalitzar a ningú i si Gilliam es permet treure tot allò que escandalitza a la mentalitat victoriana no hauria de ser vist com quelcom aliè a la pròpia òpera, ja que fins i tot l’exaltació festiva de la partitura ens hi aboca. Ara bé que la figura del Papa, personificació del poder ens aparegui com la Turadot a dalt de l’escala o que la guàrdia personal deixi anar la ploma amb cops de cua per motivar la riallada fàcil del públic, en una desfilada eclesial que recorda la de Roma de Fellini, em va semblar decantar excessivament la proposta a banda frívola i còmica, deixant sense explorar aspectes més sòrdids del poder que ni tan sols queden esbossats en aquesta festiva i brillant posada en escena.
Gilliam fa un gran treball amb el moviment escènic i també amb el disseny dels personatges. A darrere de l’aparent festivitat hi ha una negror ambiental que deixa intuir situacions que jo m’hagués estimat que hagués treballat més en lloc de quedar-se en l’epidermis o buscar la riota.
Fins i tot al públic que no hagi vist mai una òpera i només assisteixi a alguna de les representacions d’aquest Cellini per ser admirador de Gilliam o l’inefable Mothy Phyton, poden entendre perfectament la trama sense la necessitat de tenir que recórrer a l’ocupació total de l’escenari, per por a que s’avorreixin. Hi ha moments que es fa difícil trobar als protagonistes en mig d’un escenari excessivament farcit per una escenografia que evoca els gravats de Piranesi, i que encotilla en excés l’escenari utilitzant massa sovint el primer pla sense deixar més profunditat a l’acció escènica.
El resultat final no té gaire discussió, és un espectacle que deixa empremta i marca en positiu una temporada. Té qualitat i ressalta els valors de l’obra que sortosament i potser per a sorpresa de molts, s’ha mostrat esplendorosa i farcida de moments gloriosos, quelcom que el màrqueting no ha destacat, a favor de Gilliam i el seu ex grup que res té a veure amb aquesta producció.
Feu-me cas, no us ho perdeu, Berlioz s’ho mereix i els que ho fan possible, també.
Les fotografies que encapçalen l’apunt són obra d’Antoni Bofill i gentilesa del departament de premsa del Liceu.
IN FERNEM LAND 
Tinc entrada pel dia 16. Vist el que dius estic molt animada.
M'agradaM'agrada
T’agradarà molt.
M'agradaM'agrada
Alli estaremos el jueves 19, esperando disfrutar del espectáculo completo, especialmente de la música y las voces
M'agradaM'agrada
la escena funciona muy bien, eso si, como complemento a una obra que necesita una propuesta contundente, como esta.
Hacía tiempo que el Liceu merecía un éxito unánime como este.
Por cierto, ayer el Wotan protestón quedo mudo.
M'agradaM'agrada
Fantàstic espectacle. Una òpera tan brillant com difícil. La gent que només va venir per veure el muntatge de Terry Gilliam devia quedar arreglada!
M'agradaM'agrada
Jo vaig pensar el mateix. El senyor Gilliam que creu que amb l’obertura espectacular i el carnaval més espectacular encara podrà fer empassar una obra com aquesta als cercadors de gags a la manera de la vida de Bryan, i res més lluny, perquè a banda d’algunes llicències més aviat discutibles perquè tergiversen molt el propi argument i tarannà de l’obra, Gilliam es manté bastant fidel a l’obra i per tant mascarades les que marca el guió. Els que vulguin gags per riure es quedaran més aviat amb un pam de nas, el que no vol dir que la proposta no sigui molt brillant.
M'agradaM'agrada
Hola!
Vaig quedar fascinat per l’obra: realment, sentir-la en viu no té res a veure (bé, alguna cosa, però poc) amb haver-la sentit en disc (potser no hi presto l’atenció deguda, en fer-ho, o no m’arriba el so igual que en el teatre o l’auditori). L’orquestració és al·lucinant, com un Liszt de maduresa, però molt abans; la part de cor, immensa. Alguns moments solistes, àries, el duet de soprano-mezzo, alguns moments purament orquestrals, d’una bellesa impressionant. Decau, certament, després de l’escena del Carnestoltes i es revifa cap al final: si mantingués millor el ritme en aquesta part, seria una obra mestra.
D’altra banda, ahir l’orquestra i el cor van estar a una gran alçada: i, des de la ignorància de qui mai no ha cantat en un cor, sembla una partitura complicadíssima per a les veus, entre contrapunts, no sé quantes veus alhora i una successió de ritmes canviant contínuament. Potser en algun moment podria haver estat més “contundent”, però va tenir moments gloriosos. Em va agradar Osborn, certament; en general, els papers principals es van sentir bé, fora d’algun moment més multitudinari.
I la producció està molt bé; realment, el papa turandotitzat, amb guàrdia tibetana en comptes de suïssa, estava una mica fora de lloc. Per al meu gust, l’entrada en el taller hauria de ser un moment amenaçador per a Cellini, i tal com surt, el públic no pot fer una altra cosa que riure o prendre-se’l poc seriosament. Fora d’això, transmet molt bé la idea de l’ambient festiu i, en el cas del taller, el contrari. Està aconseguida, el moviment està ben dirigit i acaba essent espectacular. No la vaig trobar excessiva ni gratuïta, ja que realment respon al que ha de passar en escena. Potser la mida excessiva de l’estàtua és contraproduent: hagués estat millor, penso, que acabés amb la visió de l’escultura sencera, encara que més gran que la real, però suposo que calia justificar el cap omnipresent. Per a mi, amb el papa, el que hagués canviat.
A banda, d’això, però, molt, molt bé. Un gran espectacle, una gran representació, una gran actuació dels cossos estables… En fi, que ja he caigut del cavall, sense fer-me mal, i posaré espelmes perquè es programin aviat Les troyens i, ja posats, Béatrice et Bénédicte, que no deu de costar tant de fer.
Ningú no se l’ha de perdre, tot i que penso que això ja ha quedat clar abans.
M'agradaM'agrada
No saps pas com me n’alegro. Aquestes caigudes del cavall són molt dolces.
Ara segur que t’han entrat més ganes que en a mi de veure Les Troyens o potser que la versió de “Molt soroll per a o res” shakesperià és a dir Béatrice et Bénédict resultaria una mica més econòmic i jo m’apunto, i també que retorni el seu faust escenificat. En fi que torni Berlioz, què carai!
M'agradaM'agrada
Tant de bo! I, ja posats, hagués estat maco que, en aquelles desaparegudes sessions del Foyer, s’hagués aprofitat per a presentar fragments de Berlioz o, ja que també tracten la figura de Cellini, de l’Ascanio de Saint-Saëns (que potser no promet gaire, però mai no se sap) i de The firebrand of Florence, de Kurt Weill, musical que, pels fragments que es poden trobar en línia, està bastant bé i hagués donat per a un bon programa complementari. La C. Schepelmann no s’ha plantejat de tornar a programar aquestes sessions? No crec que fossin excessivament cares de muntar, sempre s’omplien (i eren 25 euros, que no són regalades) i eren una plataforma molt interessant per a intèrprets joves, a més que donaven a conèixer unes obres poc conegudes.
M'agradaM'agrada
El Foyer ja s’utilitza, però no va precisament pel camí d’aquelles sessions divulgatives, culturals i d’alt valor musical i pedagògic que TANT ENYOREM i que ves per on, ja tenen al Real.
M'agradaM'agrada
Vaig gaudíssim en el aspecte auditiu i visual.
La produccio de Terry Gillian ens demostra un cop mes com puja l’interes del public quan l’opera deixa de ser una passejada de divos sense cap gràcia (escènica).Aquí hi ha espectacle i moltíssimes hores de treball per aconseguir un gran resultat.Per mí ja pot tornar el Sr. Gillian tant aviat com pugui per presentar-nos la seva versió de La damnation de Faust que no s’ha vist a l’escenari del Liceu desde el 1968 !!!!!
La millor direcció del mestre Pons fins el moment i un gran èxit ben merescut pel debut al teatre de John Osborn.
Pels que no ho sapiguen han caigut de la programació alguns cantants.Dmitry Korchak cantarà Rodrigo en el Otello rossinià en lloc de Lawrence Brownlee,Malena Ernman deixa el seu Serse en mans de Jose Maria Lo Monaco i ildebrando d’Arcangelo sera substituit per Vitalij Kowaljow en el Fiesco.A priori nomes el canvi d’Elina Garanca per Joyce Di Donato resulta equitatiu segons el meu criteri.
M'agradaM'agrada
Pongo también en duda que R.Vargas cante sus 3 funciones previstas como Gabriele Adorno del BOCCANEGRA. Actualmente, lo está cancelando todo
M'agradaM'agrada
Aquest no em sap cap greu, cantant Verdi no ens perdem res. A veure….
M'agradaM'agrada
Vaja, tenia molt d’interès amb Brownlee…
M'agradaM'agrada
Aquest és el primer que va saltar tot just després de presentar el llibret “luxós” de la temporada.
M'agradaM'agrada
El cas de l’Otello pràcticament es va anunciar l’endemà de presentar la temporada, bé exactament quan ja havíem renovat, ara bé Lo Monaco per Ernman no “mola” gaire. la mezzo italiana no està gens malament però sincerament la Marta Valero ho faria millor. El canvi de d’Arcangelo és llastimós, i com bé dius, sort que DiDonato substitueix a garanca, tot i que em sap molt greu que aquesta no vingui.
M'agradaLiked by 1 person
També per el nostre disgust, el día 12 John Osborne no cantará i ho fará al seu lloc Adrian Xhema.
Algú sap el motiu d’aquest canvi ? En el llibret de temporada estava anunciat John Osborne.
M'agradaM'agrada
Efectivament, al llibret de la temporada, el dia 10 estava previst Enea Scala (ara Adrian Xhema) i el dia 12 John Osborn, Jo també tinc entrada pel dia 12; al veure el canvi, vaig comprar també entrada per anar-hi ahir (que ho vaig gaudir molt).
Imagino (és una suposició) que el motiu pot ser que el dia 10 la retransmeten per Catalunya Ràdio i hauran pensat que és millor el Osborn.
Llevat de dos petits canvis previstos, veig que el mateix cast canten els dies 8, 10, 12, 14 , 16 i 19. és molt, oi?
M'agradaM'agrada
Entre Xhema i Osborn, a jutjar per el youtube, hi ha notables diferències, a pitjor diria jo.
M'agradaM'agrada
Aquí us el deixo a Xhema cantant Cellini
M'agradaM'agrada
Molt contrariat pel canvi!
M’han dit que “en vista de l’èxit” l’han canviat de dia per tal que Osborne canti quan s’enregistra. No sé si és creïble.
Ens quedem sense trio Zimmermann que ens coincidia i vam canviar (pagant) i sense Osborne. 😦
M'agradaM'agrada
Us acompanyo en el sentiment.
Ah! el tenor s’anomena Osborn, no té res a veure amb en Bertín, a mi a vegades també se m’escapa la e final, però és Osborn.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies no m’hi havia fixat.
M'agradaM'agrada
Representacions com la d’ahir fa a un sentir-se orgullós del Liceu, perquè adquireix nivell i sesonància internacional. Tant per la partitura, com per l’escena. La partitura d’un jove Berlioz, ja mostrant del què és capaç, és magnífica, amb moments de gran bellesa, amb un ritme trepidant, i té el plus afegit de què encara en l’actualitat és una obra poc coneguda. Precisament això la fa més atractiva de ser escoltada. I és un luxe tenir de protagonista a John Osborn, el gran triundafor de la nit al meu entendre, amb una eficaç execució musical de l’orquestra (jo crec que era correcte l’èmfasi sonor en la secció de metalls perquè són els guies dels diferents motius de l’òpera) sota la direcció de Josep Pons (ahir, sent estrena, no va ser protestat…s’hauran cansat?) i del cor. De la resta de cast vaig trobar poc intensos vocalment i escènicament a Holland/Fieramosca i Muraro/Balducci, molt fluix el primer, del que m’esperava moltíssim més en la seva intervenció d’amagatotis en el trio del primer acte, l’única escena què jo no vaig trobar prou reixida ahir, ni musicalment ni teatralment. Em va agradar força Lewek/Teresa. L’escena molt espectacular, en una obra que per sí mateixa propicia tal desplegament d’efectes visuals. La complexitat del montatge està precisament en la direcció dels grans moviments de masses que hi són presents en gairebé totes les escenes, perquè ja dic, el personatge, el llibret i la música demanen a crits una escenografia com la que ahir varem veure, fantàsticament executada i disenyada.
M'agradaM'agrada
I no vas trobar que en la recerca permanent del gag desvirtuava la severitat de l’autoritat Papal? Qui és prendria seriosament un encàrrec d’aquell Papa?
M'agradaM'agrada
Jo tinc entrada per aquest dijous, dia 12 i pel que veig ja em toquen canvis….. Bufffff a veure que em trobare…..
M'agradaM'agrada
Una òpera sensacional i incògnites, o no tant
M'agradaM'agrada
No se si em consola molt la teva resposta…. Ja et dire.
M'agradaM'agrada
No tenia per consolar-te…SORT!
M'agradaM'agrada
L’amic Enrique de Burgos, què ben segur es passarà per aquest post d’avui, és anomenat insistenment (i molt elogiosament) per Aleix Pratdepàdua en la secció de bibliografia recomenada del llibre-programa (pàg. 90 i 91) com a referència absoluta de lectura obligada per a conèixer millor a Berlioz, Són citats, de manera expressa, tant el seu esplèndit llibre-assaig “La estética musical de Hector Berlioz”, com la seva edició crítica de “Les soirées de l’orchestre”. Un reconeixement molt oportú.
M'agradaM'agrada
És una llàstima que no pugui assistir a les funcions del Benvenuto, però estarà content d’aquesta menció, justificadíssima.
M'agradaM'agrada
Després de llegir el teu comentari estic segura que demà disfrutarè d’allò més.Teniem temor de que la vaga fos efectiva.Menys mal
M'agradaM'agrada
Què tal?
M'agradaM'agrada
Lo que más me satisface es la buena acogida de la obra entre el público del Liceo y que, de manera unánime, todos tengáis tan bien considerado a Berlioz y al Benvenuto.
En especial, mi mención sería a la orquesta y a su dirección. Ninguna ópera se salva si la orquesta no es solvente, pero, generalmente las partes vocales pesan mucho más en la crítica. Si destacáis la orquesta, el principal personaje berlioziano (su instrumento), buena cosa para empezar. ¡Bien por Josep Pons!
Mi idea era, desde que Joaquim me dio la noticia de este Benvenuto en el Liceo, haber asistido este pasado fin de semana del 8 de noviembre. Por varios motivos, me ha resultado imposible.
Aunque soy un poco purista (lo que somos en realidad quienes pretenciosamente nos llamamos puristas, es bastante intransigentes 😉 ) en lo que se refiere a no pocos detalles de esta producción escénica, reconozco que produce un gran efecto.
Gracias Josep Olivé.
Un abrazo a todos, amigos.
M'agradaM'agrada
Sobre Lidia Vinyes Curtis, jo l he vist en cantates de Bach dirigida per Rilling per Europa. Sempre com a mezzo i alto i complint amb la tesitura. En el Liceu com Ascanio tambe. A you tube se la pot sentir com a Sesto i Rinaldo de Handel, i tambe correspon a la tesitura.
M'agradaM'agrada
Jo també l’he vist cantant Ascanio, un rol per a una mezzo o una Falcon, i només pel fet de cantar no n’hi ha prou. Canta molt bé i això és molt. i important, però caram, una mezzo ha de tenir un color que ella no té, un centre que ella no té, i sobretot un registre greu que ella no té. Fa les notes? Sí però les notes sempre són les d’una soprano curta, la zona greu és quasi afona, sense projecció o al menys o percebia jo a la sala, no al youtube o des de la sala de gravació.
No cal que et digui que ni ha moltes sopranos, Victoria de los Ángeles entre elles, que van assumir rols de mezzo sense ser-ho, fet que mai les ha convertit en en que no eren o són. Doncs bé, amb la magnífica cantant barcelonina que ha debutat al Liceu amb aquest Ascanio passa el mateix, o potser és que la tessitura del rol va fer que centrés l’emissió de manera anti natural, o definitivament com ha passat en tantes ocasions, la tessitura a l’inici de la seva carrera no és la que acabarà sent. Dir-te que la gran Beverly Sills va començar com a mezzo, el mateix que Pilar Lorengar o la lleugeríssima Erna Sack que de manera sorprenent va començar com a contralt, per no parlar de tants i tants casos també entre les veus masculines, per exemple, Carlo Bergonzi o Plácido Domingo com a barítons.
Senzillament escoltant-la sense que sabessis si és una mezo o una soprano, m’agradaria saber on la classificaríem tots, aquí rau la mare dels ous.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord. Una cosa son les notes i l’altre el color. Ja pots complir amb la tessitura, que color de mezzo serà que no i ja no parlem d’alto. Les mezzos d’aquí, amb honroses excepcions, sopranejen molt…però sembla que els escolleixen els cast no els preocupa molt el color i essència de cada veu. La mateixa Kozena volia cantar Carmen i a la segona funció va desaparèixer de Valladolid. Gràcies per l’apunt.
M'agradaM'agrada
Benvingut a IFL Tet.
No som terra de mezzosopranos, però està clar que en l’ampli ventall que hi pot haver entre Frederica von Stade i Elena Obraztsova, ambdues emmarcades en aquesta vocalitat hi ha moltes variants possibles, només cal que Von Stade no canti Amneris o Obraztsova l’Angelina. El que està clar és que una soprano curta ho tindrà difícil per ser una mezzo, perquè una mezzo no és una soprano sense aguts, i menys quan hi ha rols de mezzo o soprano Falcon, que necessiten un registre agut capaç d’arribar al Do (Eboli per exemple). La questió no són les notes, és el cos vocal i el color
M'agradaM'agrada
Hay, porqué haberlos haylos, una parte del público que “lograron soportar” a Berlioz por las “genialidades” de Gilliam, hay quien incluso menospreciando la música dijeron que con una puesta en escena así todo vale, pero por fortuna también puede escuchar quien salía diciendo “Qué música tan maravillosa” por lo tanto que la producción haya sido un éxito y haya logrado “descubrir” a Berlioz para muchos escépticos e incluso enfrentados frontalmente a la genial música del genial Berlioz, me parece estupendo y fascinante, porqué en el fondo y aunque ellos no lo sepan, el germen Berlioz ya ha entrado en su metabolismo y lo que pueda suceder a partir de ahora tiene unos efectos tan maravillosos como impredecibles.
La producción “juega sucio” lo acepto, pero a pesar de las licencias estéticas antagónicas y de la tergiversación de personajes y situaciones (confrontación Papal sobretodo), sigue fielmente la trama y a pesar de la oscuridad barroca que todo lo envuelve y que contrasta de manera creo que acertada con la alegría carnavalesca, se sigue con facilidad, algo que atendiendo a lo que vemos casi siempre, es un motivo de alegría.
Yo hubiera preferido algo menos lúdico, pero me doy por satisfecho si el ganador es, como creo que ha sido, HECTOR BERLIOZ y que haya sido no solo gracias a Gilliam, si no a Josep Pons para empezar y al gran John Osborn, me agrada muchísimo más.
¡Qué lástima que no hayas podido presenciarlo! te esperamos a la próxima porqué hay que luchar y no desfallecer para traer de una vez Les Troyens al Liceu y si para hacer deberes antes nos traen Béatrice o Damnation.
M'agradaLiked by 1 person
Jo també vaig sortir molt feliç de la funció de diumenge. Jo només he conegut el nou Liceu i aquest Cellini ha estat potser l’espectacle que més m’ha impressionat (juntament amb Kiteje i el Parsifal de Guth).
Osborn em va encantar (però el vaig trobar un esglaó per sota d’allò que li vaig escoltar en el Guillem Tell de Londres). No em va molestar excessivament la planor de la sra.Lewek. Sí que vaig trobar un xic avorrit el Fieramosca d’Ashley Holland. El meu personatge preferit d’aquesta òpera és Ascanio i el canvi d’última hora ens va perjudicar força (comparat amb allò que es va sentir ahir a través de la ràdio).
L’orquestra semblava una altra (per fi uns metalls sense pífies!). El treball de Josep Pons és molt valorable, però en certs moments vaig trobar a faltar que es deixés anar un xic més i una mica més d’essències franceses. A l’obertura em va avorrir una mica, la veritat (malgrat l’esclat de confeti).
Em trec el barret davant les idees de Terry Gilliam. Per a mi aquest senyor ja s’hi pot dedicar i sembla ser que Berlioz és un compositor que s’adiu molt a la seva estètica (m’encantaria veure algun dia la seva imaginativa versió de la Damnation). L’únic punt fosc per a mi seria el Papa més proper a Falete que no a un temible sant pare.
Finalment també em va fer molt feliç poder-te saludar en persona Joaquim malgrat la cua de seguidors 🙂
M'agradaM'agrada
Ja tocava aquesta salutació, que encara que fos accidentada, va ser.
A partir d’ara serà més fàcil repetir-ho, i que fos gràcies a Berlioz i el seu Cellini, encara m’agrada més.
M'agradaM'agrada
Vaig sortir satisfet de la funció de diumenge. El que més em va agradar va ser Osborn (BRAVO!!) i em va saber greu que ens perdéssim l’Ascanio d’Analissa Stroppa. Lewek em va decebre una mica, doncs pel que havia escoltat d’ella al youtube, n’esperava més. Jo tampoc crec que acabi fent una gran carrera. Ashley Holland em va semblar el menys apropiat de tots els protagonistes i Muraro em va semblar correcte i prou.
Pel que fa a la producció, la vaig trobar molt bona en alguns moments, però a vegades em va arribar a atabalar, massa vegades restava protagonisme als cantants, i en algunes escenes, com l’entrada del Papa, era massa còmica i treia serietat a moments clau on no tocava provocar la rialla fàcil.
En qualssevol cas estic molt content d’haver vist aquesta magnífica opèra de Berlioz (ja desitjo que en programin una altra aviat) i el resultat final crec que és mereixedor d’un notable alt.
M'agradaM'agrada
No sé si aviat en caurà una altra, segurament La Damnation abans que Troyens, no sé perquè, però em penso que serà així 🙂
M'agradaM'agrada
El dissabte 14 hi seré.
John Osborn em va agradar molt al “Guillem Tell” des de la Royal Opera House.
M'agradaM'agrada
Em penso que aquí encara està millor.
M'agradaM'agrada
Tens raó, Joaquim, ahir John Osborn va estar molt bé. Millor que amb “Guillem Tell”.
No em va semblar bé l’aparició del carnaval durant l’obertura, provocant que el públic no se l’escolti. Molta paciència per part del mestre Pons i els músics que interpreten una magnífica obertura .
Tal i com vas dir molt bé era una òpera per la inauguració de la temporada i no el “Nabuco” al qual -afortunadament – la salut no em va permetre assistir.
No calia vestir el papa de Turandot, només vestint-lo amb tots els induments de papa del segle XVI o del XIX, ja n’hi havia prou per ridiculitzar-lo. Igualment els cardenals- guàrdia suïssa, seguint les fotos de l’arquebisbe Cañizares amb capa es posava en evidència el ridícul.
De la posada en escena el que em va agradar més és el darrer acte, on es representa força bé el treball de fondre el Perseu.
La indumentària, volia correspondre al moment de l’estrena de l’òpera, el 1830, però els personatges femenins anaven vestits de 1880.
Voldria saber perquè Osborn havia de sortir constantment amb samarreta, era una evocació del cinema neorealista italià?
Una posada en escena espectacular i vistosa, si, però que podria ser molt millor.
El més important va ser veure i escoltar una òpera de Berlioz, absent des de l’estrena el 1977 – al qual hi vaig ser – el 1977. Espero que el Liceu no sigui tant avar amb Berlioz. És un gran músic.
M'agradaLiked by 1 person
Acabo d’arribar del Liceu. M’ha agradat, però no m’ha emocionat. El tenor Xhema ha estat bé (i prou) i en la resta de cantants estic d’acord amb els teus comentaris, tot i que a mi si que m’ha agradat Halfvarson (potser és que li tinc “carinyo” pels grans moments que ens ha donat al llarg dels anys…). M’ha encantat la part coral, amb moments realment espectaculars. El muntatge m’ha agradat, tot i que realment hi havia moments que sobrava gent a l’escenari. I el Papa/Fu Manchu m’ha semblat realment ridícul… Fantàstica la direcció del mestre Pons!!!
M'agradaM'agrada
És una llàstima que no hagis pogut fruir del tenor Osborn,.
Està clar que tot i la producció luxosa, el senyor Gilliam tenia por que el públic s’avorrís amb Berlioz i això ho trobo lamentable.
M'agradaM'agrada
Vaig anar-hi dissabte i hi torno dijous.
Primer de tot dir que feia impressió veure el teatre tan ple, tothom estava expectant.
El Liceu va fer bé de fer el minut de silenci, va ser emocionant.
He de dir que és de les vegades que més he gaudit d’un espectacle en la meva vida. Des del meu punt de vista va ser rodó. Si he de trobar algun “però” diré que els personatges dolents estaven cantants per cantants dolents, però bé, com eren dolents tampoc em va fer gaire ràbia. jejeje
L’orquestra va sonar esplèndida, sense errades en els metalls i amb un so bonic. Bravo pels músics i Bravo pel Mestre Pons que demostra un cop més la seva vàlidesa i notabilitat dirigint òpera. Gràcies, mestre, perquè l’orquestra no podria haver tocat això fa 3 anys. BRAVO!
Vocalment, el repartiment es divideix en cantants bons (els personatges bons) i cantants dolents (els personatges dolents). John Osborn està espectacular, té una veu brillant i de volum notable. És un cantant tècnicament implacable i sap donar-li al seu rol tota la personalitat que necessita. És excel·lent, no me n’imagino un de millor per aquest rol. Bravissimo!!
Kathryn Lewek el dia que hi vaig anar jo va estar fantàtstica. Segura, implicada, … Em va agradar molt. Em va agradar moltíssim, des de la seva ària inicial. Si bé a la segona part va tenir un moment un pèl més tens, vaig trobar que va fer bé aquest moment, ja que és un rol dificilíssim especialment en aquest moment que dic. A l’assaig pre-general vaig tenir la teva sensació Joaquim, però el dissabte em va semblar espectacular. Brava!
Annalisa Stroppa també va estar espèndida. Si li he de trobar un “però”, en algun moment la veu li pesa un pelet, però sobretot a partir de l’escena del carnaval va estar fantàtstica. No ha arribat al nivell de la seva Adalgisa, però és normal, no li va tant bé ni vocalment ni estilísticament, Brava!
La resta del repartiment molt mediocre tret de Halfvarson que malgrat estar en hores baixes segueix traient per moments una veu imponent. Escènicament va estar genial! EL senyor Muraro és molt dolent eh! No m’ho esperava, el recordava bastant bé en un vídeo de “I due Foscari” al ROH. El Fieramosca també bastant fluix, no em va agradar el seu cant.
Bé, l’escena. És que m’he quedat “a cuadros”. És un especatcle màgic. M’ha agradat molt perquè l’òpera en si ja té un llibret un pèl surrealista, la música també té un punt màgic i estrany i si a més li poses aquest muntatge, tot brilla encara més, i sembla més màgic i més surrealista. M’ha semblat espectacular, no sabria ni per on començar. Vull puntualitzar, això sí, que m’ha agradat molt la caracterització del personatge del Papa. I l’emmirallament amb Turandot, malgrat ser una bestiesa (també surrealista) m’ha semblat divertidíssim. Quan li deia allò de que si no ho feia el mateix dia el penjaven, el Papa anava fent un signe com si li tallessin el coll. Tot plegat, molt Turandotesc! 😀 jajaja
Res més a dir, us recomanaria als que no hi heu anat que hi aneu dijous però ja no queden entrades, ha estat un èxit total es veu. Estic feliç 🙂
M'agradaM'agrada