Ahir va tenir lloc la darrere representació de la temporada 2015/2016 de Lucia de Lammermoor i l’honor de la clausura va recaure en el repartiment alternatiu encapçalat per la soprano granadina María José Moreno i el tenor de Jerez de la Frontera, Ismael Jordi, dos cantants de gran nivell que es situen en aquesta òpera per davant del tàndem Mosuc/Flórez, gràcies a les capacitats individuals però sobretot a la química que flueix i es produeix entre ells.
El Liceu ahir presentava un bon aspecte, no sé si gràcies a descomptes promocionals de darrera hora, ja que no fa gaires dies encara es veien zones verdes en el planell de la sala, però finalment la sala es veia plena i entre el públic hi havia molts estrangers, suposo que fruit del período vacacional.
Malgrat l’afluència hi havia una certa fredor, tot i que el públic no va deixar d’aplaudir tot allò que pagava la pena, però estic segur que entre el públic hi havia qui es deixava endur pel desencís de no comptar amb Flórez en el seu torn, fet que incomprensiblement no el va fer gaudir del cant de Jordi, al menys durant el primer acte, ja que abans de començar el segon la directora artística del Liceu, la senyora Scheppelman va sortir davant el teló per anunciar-nos que el tenor estava indisposat patint encara les seqüeles d’una faringitis, però que malgrat tot acabaria l’obra, per la qual cosa demanava comprensió i clemència, quelcom que sempre refreda.
El cast d’ahir malgrat la indisposició i sobretot d’un indigne Enrico a càrrec del baríton italià Giorgio Caoduro, era més homogeni i sobretot adequat. Més enllà de l’excel·lència del cant de Juan Diego Flórez, ja vaig dir que el seu Edgardo és insuficient i pel que fa a Mosuc i malgrat que molts l’han trobat esplèndida només perquè cantava al costat de qui cantava, és una Lucia de segona, correcte però poc adient degut a la inexpresivitat del cant i a la fredor absoluta alhora de transmetre emocions. Entre Flórez i Mosuc no hi ha química ni complicitat, quelcom que sí passa entre Moreno i Jordi, i això és nota i gaudeix.
María José Moreno és una cantant exquisida, una lírica lleugera de veu puríssima i volum limitat per una sala com el Liceu. La veu flueix bé, però per fer-se sentir en els moments més intensos i sobretot tenint en compte que al capdavant de l’orquestra del Liceu, ahir en forma i completament rodada, hi havia un director que malgrat alleugerir una mica el tempo en aquest segon cast, força en excés el volum, fet que obliga a tots els cantants a excedir-se i en el cas de Moreno això la perjudicava quan volia atacar els sobreaguts finals, ja que en les caballetes de les àries o en la stretta del concertant l’agafava més cansada del que ja és normal en una òpera per a ella tan exigent i els sobreaguts perdien precisió quedant en alguns casos massa curts. Jo trobo que a Moreno li manca una mica de gruix vocal per ser una immensa Lucia, però el cant és magnífic, bonic i variat, tot el que canta te un sentit dramàtic i especialment en l’escena de la bogeria, ofereix una gamma expressiva molt més adient al desequilibri del personatge, allunyant-se d’aquella mena de sensació de soprano mecànica que produïa Mosuc, més a prop de l’Olympia d’Offenbach que de la Lucia de Donizetti.
La soprano granadina és molt precisa en els atacs i mai fa us del portamento, cosa que embelleix molt el seu cant alhora que li ofereix molta més emoció. La seva escena de la font (en aquesta producció galleda) és bellíssima i pura, amb un toc elegíac molt pertinent, mentre que en el duo amb Edgardo (Jordi), van oferir potser el millor de la nit, a anys lluny d’aquell onanisme canor que oferien Mosuc i Flórez.
En el sextet queda discreta, sobretot en la part final, i en la gran escena de la bogeria desplega mitjans i expressivitat obtenint un gran triomf. A Moreno li manquen unes dècimes per esdevenir una Lucia grandiosa, segurament la limitació en el volum per una sala com el Liceu i la manca de complicitat amb el director no l’ajudaven, però no hi ha dubte que el seu belcanto emotiu i tècnicament solvent és molt notori.
Ismael Jordi té una veu molt més idònia per l’Edgardo que la del divo Juan Diego Flórez. Ell no tindrà els aguts del peruà, ni l’excel·lència extrema d’un cant únic, però té més registre, més centre, més consistència en tota la columna sonora i l’iguala amb adequació estilística i quasi diria que el supera quan utilitza les mitges veus amb un altíssim sentit dramàtic. Ahir va demostrar en molts moments la seva gran categoria, l’elegància i distinció en un fraseig senyorívol però romàntic, sense tocs veristes però emocionalment intens, llàstima que la veu no podia respondre com ell hauria desitjat i nosaltres gaudit. Vaig poder assistir a l’assaig general amb aquest cast i Jordi em va impressionar, ahir després del duo de la “galleda” semblava que ho superaria, però després del sextet ja es va percebre algun dubte i es va intuir el que pocs minuts més tard ens va anunciar Scheppelmann. Tot i així Jordi no es va arrugar gaire i es va implicar molt en l’exigent duo de la torre amb el indigne baríton, mentre que en l’escena final, d’una exigència temible per a tots els tenors que estan en plena forma, va alternar les coses bellíssimes, amb els lleus accidents i un esgotament més que notori en la cabaletta, on vaig patir tot i els detalls apianats d’una categoria només al nivell dels “fuori classe”. Per a mi no va ser cap sorpresa, sempre he estat un defensor i admirador de Ismael Jordi i veure com ara té el Liceu als peus m’omple de satisfacció.
El baríton Giorgio Caoduro fa bo al mediocre Enrico del primer cast. Caoduro no té classe, ni línea belcantista, ni control en l’emissió. Crida, això sí, i destrossa un rol ideal per a un baríton amb classe, quelcom que ell no sé si arribarà a tenir algun dia. Què hi fa al Liceu?
Marko Mimica és un baix de veritat. la veu és gran i inconfusible, de baix baix. Li manca la nota més greu de Raimondo, però l’acabarà fent sonar esplèndida, és qüestió d’anar fent anys sense espatllar-se, però aquí no hi ha cap dubte que estem davant d’un baix de la vella escola italiana, que ja semblava que s’havia quedat erma d’exemplars. La veu actual ja demana rols de més substància, rols verdians que no trigaran a mostrar el bo i millor d’aquest baix croat que està destinat amb la seva veu bonica (em recorda Ghiaurov) a donar-nos nits de glòria.
La resta del cast no va variar respecte a les altres funcions que he vist (assaig, primera i torn T). Els mateixos problemes i cap millora digne de menció
Mentre que l’orquestra ahir va sonar bé però massa, quelcom que és culpa del director, que bé mereixia una protesta del que es carrega sistemàticament al mestre Pons i que ahir curiosament es va mostrar, si més no amb Armiliato, magnànim (serà l’esperit nadalenc?), el cor continua patint les conseqüències de cantar engabiat a la torre inclinada. Impossible que soni com Donizetti mana, però això no li deu preocupar gens ni mica a Michieletto.
Gaetano Donizetti
LUCIA DI LAMMERMOOR
Lucia di Lammermoor: María José Moreno
Edgardo: Ismael Jordi
Enrico: Giorgio Caoduro
Raimondo: Marko Mimica
Arturo: Albert Casals
Normanno: Jorge Rodríguez Norton
Alisa: Sandra Ferrández
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del Cor: Conxita García
Direcció musical: Marco Armiliato
Direcció escènica: Damiano Michieletto
Escenografia: Paolo Fantin
Disseny de vestuari: Carla Teti
Disseny de llums: Martin Gebhardt
Producció de la Opernhaus Zürich
Gran Teatre del Liceu 29 de desembre de 2015
Fotografies de l’apunt gentilesa del departament de premsa de Liceu © A Bofill
Enllaç relacionat: LICEU 2015/2016:LUCIA DI LAMMERMOOR (1)
IN FERNEM LAND 
¿Tienes el audio?
Gracias.
M'agradaM'agrada
Noooooooooooooooooooooo 🙂
M'agradaM'agrada
En general, muy de acuerdo con tus comentarios y una pena la indisposición de Jordi que le puede suceder a cualquiera : una pena porque sufrí de verdad sobre todo en el …tombe di avi miei… Y en el …fra poco me ricovero…, en los dos ascensos al agudo donde quebró ligeramente la voz.
Todo profesionalidad de Jordi que incluso pidió hasta perdón al público en los saludos finales
A mi la orquestación me pareció irregular y como bien dices, a rato con excesivo volumen y sobre todo con un deslabazado final de segundo acto.
M'agradaM'agrada
Jordi, aún no estando en plena forma demuestra un dominio y una clase extraordinarios.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2015 | Beckmesser
Jo crec que hem assistit a unes representacions d’una Lucia menor. En el cast principal, JDF sonava descompensat. M’arribava com si cantés contínuament en forte, i per tant, no sentia el relleu de les diferents intensitats vocals del seu paper. El seu bellissim timbre persisteix, magnífic, sense comparació possible, els seus aguts tambè, però caram, queda com ofegat o com si li faltés l’alè. Haver-lo escoltat de manera nítida, potent, amb la seva enorme capacitat vocal en papers que li escauen perfectament fa més patent el contrast. Mosuc correcte. Técnicament bé, però és veritat que no enganxa emocionalment. No sé què passa què, per exemple, en l’escena de la bogeria em fa estar en un bon estat expectant, em sona bé el que canta, però no arribo al climax què una soprano ha de fer arribar en un passatge tan emocional. En el segon cast hi ha una intervenció que si no ho espatlla tot poc li falta, i és l’actuació de Coaduro/Enrico. És solet és capaç de carregar-se el portentós sextet, i de fet, per a mi, se’l va carregar. Molt bé Moreno/Lucia, què amb la seva veu em recorda a l’actuació de Massis de la primera temporada, tambè de veu prima però clara i nítida, i què em va fer viure més a fons la bogeria de Lucia. Ismael Jordi tambè em va agradar força, un més que acceptable Edgardo, però li trobo què encara ha de millorar escènicament. La seva veu sona càlida, és bonica, amb bon centre, però cert estatisme dramàtic em priva d’aconseguir percebre un Edgardo més rodó. Direcció, cor i orquestra justets justets. I la torre, una de les de Bankia, doncs digne de no ser rescatada per a la posteritat.
M'agradaM'agrada
Possiblement sense el primer cast, i encara que sembli un contrasentit, aquesta no ens hagués fet escriure tant, és una bona <lucia, milloraable, però tampoc inoblidable, però com que semblava que en l'altra i només perquè hi cantava Flórez, tot hagués de ser excepcional, fins i tot l'anodina Mosuc, doncs aleshores aquesta va acabar sent magnificada per alguns en excés. Senzillament va ser millor que la primera, però és que la primera ni va ser bona, discreta sí, bona no. És fàcil d'entendre,
M'agradaM'agrada
Una llastima ahir. Em va sapiguer molt greu veure l’Ismael Jordi en aquell estat: i mira que em va fer gaudir altres dies amb el seu “Tombe degli avi miei”, però ahir em va fer patir. Al primer acte la cosa no pintava bé, i li va acabar anant a pitjor, fent un “Tu che a dio” esgotat. Em va fer molta pena veure’l així, realment. Però igualment: bravo per ell, per haver aguantat fins al final, i no haver fet que es cancelés la funció. Ho va donar tot i es va notar.
Em van agradar molt Maria José Moreno (que ahir no va ser el seu millor dia), i Marko Mimica (que no ha allargat cap dia la nota final del “Dalle stanze”, una llastima). Fatal Giorgio Caoduro, regular Albert Casals, i bé Sandra Ferrández.
Per cert, o m’ho semblava a mi, o Jorge Rodríguez-Norton estava amplificat? Un dia el va tapar completament l’orquestra a la primera escena, i ahir se’l va sentir perfectament. M’extranya, perquè no és normal amplificar un Normanno i la resta no.
La producció a mi em va agradar: potser sí que vaig trobar fluix la galleda, i alguns moments la simplicitat, però el final de l’escena de la bogeria és impactant. Curiós, si més no, veure el cor a la discoteca, que em va fer despertar més d’un somriure.
He trobat a faltar el fallo tècnic d’ahir: la cosa semblava absurda: el pobre Jordi aguantant com podia, recolzat sobre el taüt, i va i el deixen a les fosques.
Ens veiem amb Otello amb Don Cura!
M'agradaM'agrada
Lo de I.Jordi, efectivamente de gran dignidad y profesionalidad por acabar como pudo la función.
Particularmente y en las cuatro funciones presenciadas, me han molestado los gritos o chillidos – que no agudos – de Sandra Ferrandez al final del concertante del segundo acto
( concertante, casi destrozado orquestalmente en cada función de estas Lucia. Nada que ver con los concertantes cuadrados y vibrantes que dirigió Oren en los Nabuccos )
M'agradaM'agrada
Una nit dolenta l’ha tingut i la tindrà tothom, però quan saps que és fruit d’una malaltia no és preocupant, veurem si amb l’Otello podem dir el mateix.
No vaig notar que Rodríguez-Norton estigués amplificat, si hagués etsat així és terrible, perquè és pot amplificar una cosa digne de ser escoltada però a ell tal i com va cantar, no.
Pel que fa a les llums no m’hi vaig fixar, jo estava a una localitat cega i ni tan sols mirava la TV, només escoltava
M'agradaM'agrada
Jo vaig veure el segon cast fa dies, i també vaig quedar-me amb la impressió que Ismael Jordi té l’elegància que li escau al personatge, i que Maria José Moreno fa una Lucia molt encertada… I també que Caoduro no feia un bon Enrico. Tot i que la meva butaca era ben a prop de la infausta torre de Michieletto em va semblar que el cant quedava esmorteït; no em vull ni imaginar com devia sentir-se a l’altra banda del teatre… En fi, que no em penedeixo pas d’haver vist només el segon cast, per bé que veure JDF fent d’Edgardo m’hauria fet gràcia. Bona entrada d’any, companys de blog!
M'agradaM'agrada
Depenent de on haguessis estat assegut, a JDF l’haguessis sentit poc, però quan se’l sentia tenies el belcanto garantit, el que no vol dir que amb això n’hi hagués prou.
Bon any també per a tu Francis Ferdinand
M'agradaM'agrada
Hi vaig anar fa dies i em va agradar molt, sense comptar el baríton.
Moreno va fer una bogeria molt maca i Jordi va demostrar que competir i guanyar a Messi és possible
M'agradaM'agrada
I bon any!, me n’ havia oblidat
M'agradaM'agrada
Igualment 😉
M'agradaM'agrada
Els que sovint utilitzem els símils futbolístics segurament estarem unànimement d’acord amb el que ens has deixat avui.
M'agradaM'agrada
Ay, mi pobre Ismael…Qué sufrimiento y qué mal lo pasaría pues es muy profesional y muy estricto, ahí donde se le ve. Personalmente,agradezco las palabras que aquí escribís, es un artista currante muy esforzado.
Os escribo la función que vi yo, de hace ya bastantes días, de donde salí emocionada (menos con el barítono, desde luego); turno C, con el público bastante veterano, en líneas generales y , siendo un sábado, no llenaba el teatro, con muchas localidades libres. Y a la vista.
La primera parte la escuché y vi desde 5º piso (obvio al barítono): dirección musical de gran brío, excesivo a mi gusto para belcanto, con algún desajuste en metales y cuerdas. Muy bien María José Moreno quien, con su conocimiento, musicalidad, soltura y habilidad imprimió delicadeza, dulzura, dolor, entrega, pasión con su voz perlada de lírico-ligera que aprovechó para algunos trinos (“Quando rapito in estasi”) aunque no los prodigó demasiado; contenidamente dolida (en las escenas de los duos con barítono y bajo y en el conocido sexteto), arriesgando al final. Había química vocal y escénica con Ismael Jordi (quien ya conoce Edgardo y lo ha cantado desde hace muchos años), un apasionado, dolido (cuando lo necesitaba), desafiante estilista vocal, aplicado a esto que se llama belcanto, cuya voz llegaba perfectamente y corría. Un solo detalle: desde la aparición de Moreno y Jordi, las toses se contaron con los dedos de una mano.
Segunda parte: vi “la puesta” desde platea; no comento más. El duo de tenor y barítono fue vibrante, intensa la escena de la locura con una inteligentísima Moreno que dosificó su arte y le sacó una intensidad etérea y un gran final con coloraturas medidas a conciencia (inciso: aplausos de todo el Liceu y braveos varios); tras esta escena, la del tenor donde (por una vez) Ismael se dedicó al abandono elegíaco, al canto contemplativo a la par que lejanamente doliente y arrebatado (“tu pur, tu pur dimentica”) y frasear cincelando la muerte que se avecina al personaje ante sus ojos (“Rispetta al men le ceneri di chi moria per te”) y que,materializada en la de la amada (no digo nada de la escena del ataúd y del fantasma-chic), sirvió al intérprete para extraer el dolor, en esa hermosa cabaletta “Tu che a a Dio spiegasti l’ali, o bell’alma innamorata!” donde repitió absolutamente la misma soberbia lección musical que había realizado en el recitativo. Grandes aplausos y bravos al final del aria y de la escena; desde arriba de platea, además.Función muy intensa, donde yo personalmente disfruté muchísimo.
¡Saludos, infernems! Disfrutad de este día!
M'agradaM'agrada
Muchísimas gracias por esta crónica, detallada y apasionada. No lo puedes evitar, cuando les adoras aflora ese agradecido entusiasmo y no sabes cuanto te lo agradezco.
No tuvimos suerte con la última representación, aquella que normalmente sale redonda después de tanta tensión acumulada por los ensayos, las críticas y la competencia con otro cast al que inevitablemente se compara. Lo de Jordi como sé que és accidental no me preocupa, sé que cada representación se crece y lo hace mejor, solamente deseo que vuelva, me encanta, así, sin más.
Gracias por contarlo.
M'agradaM'agrada
Jo vaig veure aquest repartiment “alternatiu” fa dies, i m’hagués agradat molt més que el primer si no fos perquè l’Enrico em va espatllar la funció.
Grandíssima Maria José Moreno. Malgrat les limitacions que indiques, em costa entendre que no sigui una superstar. Ella i l’Ismael Jordi em van fer vibrar a totes les seves escenes. Un excel.lent també pel capella.
He preguntat a gent que no porta molts anys al món de l’òpera (com jo), i també els va agradar la torre, i van trobar sentit al suicidi i al fantasma.
M'agradaM'agrada
El problema no és la torre, Rosa,, el problema és que els personatges no saben que fer (en ambdós repartiments passa el mateix) i el millor de l’obra, a nivell escènic ho fa una especialista de risc.
Bon any!
M'agradaLiked by 1 person
Retroenllaç: Noticias de enero de 2016 | Beckmesser
He anat dos vegades amb el 1º cast i una amb el 2º, aquest últim el dia 18 em va emocionar cosa que no em va passar amb el primer. El que si emocionà la gent va ser l´Orfila.
En “O bell´alma innamorata” el Ismael Jordi fa servir uns apianats molt bonics i expresius que no existeixen amb en Flórez i crec que tampoc a la partitura. Em van agradar però vaig pensar que potser es devien al cansament ja que sonaven aflautats com de falset. Qué n´opineu?
M'agradaM'agrada
Saludos. No puedo opinar por el último día; tan sólo sé que suele (dependiendo de la puesta, si ha de esforzarse en moverse más o menos) cantarla casi siempre igual (y dependiendo de cómo le dirija, evidentemente), más o menos, así (se la he escuchado tres veces, en un recital y en dos funciones en escena):
M'agradaM'agrada
Jo trobo que aquest final de Jordi, amb les notes entre la vida i la mort són molt més adients, i difícils de fer. Ara bé, potser és un recurs per no fer-les com cal?, pot ser però renoi!, que bonic li queda.
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig anar el 18 i coincideixo plenament amb la teva crònica. L’Ismael Jordi em va encantar i el vaig bravejar perque crec que s’ho mereixia i el públic estava mig adormit. La Moreno, esplèndida, però li falta un puntet per ser una gran Lucia. Del baríton ni recordava el nom ja que suposo que vaig optar per oblidar-lo. Aquest any portem algunes “vedettes” que no m’explico com se’ls ha pogut contractar. El baix del segon repartiment del Nabucco i aquest Enrico són per anar al jutjat de guàrdia. Per cert, hi havia força forats al teatre i sobretot a platea i a anfiteatre.
També em va sorprendre la fredor del públic que en baixar el teló va deixar d’aplaudir en sec, com si els haguessin desconnectat. Digueu-me anticuat o nostàlgic, però trobo a faltar aquelles salutacions amb el teló tancat i els cantants saludant al davant per aquella obertura central. L’aplaudiment era més concentrat i dirigit a l’intèrpret. I, perquè no dir-ho, ens hagués permès esbroncar als saldos. Em sap greu dir-ho i molt més fer-ho (de fet em sembla recordar que només ho vaig fer en una ocasió quan una tal Juanita Porras va gosar cantar una Cenerentola) però com que qui contracta no surt a saludar…
M'agradaM'agrada
Doncs jo després de la meva protesta a Porras (allò va ser “memorable”) n’he fet unes quantes, la darrera pel baix del segon repartiment del Nabucco, si bé és cert que ara em porto molt bé, tot i escoltar algunes coses molt protestables, quan crec que la cosa passa de provocació per esdevenir escandalosa no puc evitar-ho, ni crec que ho haguem d’evitar.
M'agradaM'agrada
Vaig anar a veure aquesta Lucia el passat dia 27 i tant Ismael Jordi com Maria José Moreno em van fer disfrutar moltíssim. Podria haver canviat les entrades per una funció amb JDF i Elena Mosuc, però no ha vaig fer i en vista dels comentaris, crec que vaig encertar de ple.
No em va agradar gens Caoduro, però en canvi el cantant que fa de capellà, si.
La posada en escena em va agradar i des d’on seiem (tercer pis) tot se sentia la mar de bé.
M'agradaM'agrada
Els problemes d’audició es produïen en el primer cast, i no cal insistir en el motiu.
M'agradaM'agrada