IN FERNEM LAND

LICEU 2015/2016: GÖTTERDÄMMERUNG



Tot just acabar el darrer acord i aquesta vegada si que es va respectar la partitura, el Liceu es va enfonsar com el Walhalla feia un instant, sota el clamor d’una sala trasbalsada per la immensitat d’una immolació inoblidable, gràcies a Wagner, òbviament, però sobretot a Iréne Theorin, ja des d’avui Brünnhilde referencial en la història del Liceu, a Robert Carsen que en un genial cop d’efecte teatral concentra tota l’atenció en l’essència, i a Josep Pons, que signa una direcció acuradíssima en el detalls i en molts moments d’una gran bellesa.

Aquest seria un resum quasi “tuitesc” de més de quatre hores i mitja de música i teatre, però tinc ganes d’esplaiar-me perquè feia molt temps que no m’esgarrifava d’emoció tantes vegades.

Josep Pons va triomfar, i ho va fer de manera unànime sense discussió ni protestes aïllades, ell amb l’orquestra, després del clamor embogit que va provocar la sortida en solitari de Theorin, van ser els que van obtenir més mostres d’aprovació.

El mestre Pons ja va deixar ben clar en les altres tres òperes, que el seu Ring és eminentment líric, sense estalviar els moments heroics, però intentant extraure de l’orquestra amb la màxima nitidesa que la del Liceu permet avui, tots i cadascun dels motius que farceixen la partitura. Això amb una orquestra virtuosa deu ser molt més agraït, en canvi insistir amb aquest concepte amb una orquestra que necessita millorar, té els seus riscos, però també les seves plaents gratituds i del resultat obtingut ahir en poden i en podem estar ben satisfets.

El director musical del Liceu és de tots els directors que han passat aquesta temporada pel teatre, qui sap treure més matisos de l’orquestra. Es nota que és el seu director, que coneix bé els seus músics, les seves fortaleses i les seves carències, i que el seu treball, fins ara tan ingrat, comença a donar els seus fruits, si bé cal dir que entre els músics hi havia alguns reforços importants que en els moments de lluïment solista van deixar constància de l’encert de la seva incorporació en una òpera tan compromesa com aquesta. Manca molt per fer, però està clar que ahir hi havia una motivació especial, moltes ganes i molta concentració. Hi van haver alguns desajusts i algunes errades d’aquelles que en orquestres molt millors que la del Liceu també es produeixen, però el gran i merescut èxit es va produir perquè el treball seriós s’evidenciava no tan sols en els grans moments simfònics resolts amb suficiència, professionalitat i fins i tot amb brillantor emotiva, si no en moments molt més anònims, amb una cura especial per obtenir l’equilibri i l’obsessiva recerca de la transparència que caracteritza al mestre Pons. Hi van haver moments a millorar, com el preludi del tercer acte molt poc subtil i massa confús i embolicat, però estic segur que en les properes representacions millorarà, en canvi en tots aquells grans moments on s’espera que l’orquestra esdevingui la protagonista, la del Liceu ho va ser i hi va ser, amb dignitat, amb contundència controlada, amb brillantor fins i tot, sense complexes i avergonyiments, i quan hi ha aquesta complicitat i aquestes ganes, els resultats no són mai dolents, millorables segur que sí, ja he dit que falta molt, però aquest és el camí i això només és produeix quan al capdavant hi ha algú disposat a arremangar-se i a rebre de valent, fins que el fruit del treball li comença a donar la raó. Només cal, i no és poc, que el teatre aposti de valent en la millora de l’orquestra. Seria molt penós que no es deixés portar a terme la reforma que el mestre Pons va dissenyar.

El Cor del Gran Teatre del Liceu, en una política de misteriosa opacitat, ahir tornava a estar molt reforçat en la secció masculina tot i que com ja vaig dir a l’Otello, no surt escrit enlloc (ni als programes, ni als fulls de sala, ni als cartells de la Rambla) quin cor el reforça, Va estar bé en la important intervenció del segon acte, si bé les veus femenines van quedar massa en un segon pla, més del que és habitual en aquesta òpera. També cal que el teatre aposti i inverteixi en el creixement, en lloc d’anar buscant pedaços que al cap i a la fi i com diu la dita, mal va qui no pensa per l’endemà.

L’exigència vocal en totes les òperes wagnerianes és mítica, però potser entre totes elles, la necessària per a Götterdämmerung és extrema i sense un equip de cantants de quelcom més que relleu, és impossible assolir el cim.

Amb les jornades anteriors el Liceu ja ens havia garantit un nivell i per tant no calia patir, tot i que ahir per algun desprevingut la sortida davant del teló de Cristina Scheppelmann per anunciar el que ja feia dies que es coneixia, és a dir que el gran Hans-Peter Konig no cantaria el seu imponent Hagen i que en el seu lloc ho faria Eric Halfvarson, va deixar alguna ombra de dubte i desencís.

La sort incommensurable de comptar amb la Brünnhilde de la soprano Iréne Theorin va fer que tot i tothom al seu voltant creixés. Va ser tan gran el que ahir va fer, que jo trigaré molt a oblidar-ho. Ella com molt pocs, els escollits només, posseeix el carisma escènic i la personalitat artística que fa possible que tot al seu voltant es galvanitzi. Té tanta aura i tanta màgia, que el seu cant traspassa i trasbalsa, superant les immenses dificultats del rol amb ganes, força i sobretot art. El seu cant no és visceral, no està fet  a cops de geni, ans al contrari, perquè quan Carsen en un moment de genialitat minimalista, la deixa sola davant la sala, sense res que ens distregui, només ella i la seva profunda i clarivident tristesa, aleshores ella com cap altra Brünnhilde que jo recordi, fa una interpretació dramàtica plena i absoluta, des de la interiorització quasi a cau d’orella, fins al clam alliberador, dissenyant un arc de intensitat dramàtica i domini vocal d’absoluta referència i per sort, amb la complicitat de Josep Pons que la va acompanyar i acaronar, fent que el seu cant fos encara més excels. L’abraçada entre tots dos a teló obert evidenciava aquest gran treball.

Totes les Brünnhildes possibles, l’enamorada, la jovial, l’atemorida, la venjativa, la mercurial deessa heroica i la més digne de les filles de Wotan, es van personalitzar amb Iréne Theorin, sense cap mena de dubte, tot i salvant les distàncies, la Brünnhilde hereva de la Varnay.

Està a l’alçada de Theorin és pràcticament impossible, sobretot si parlem de Siegfried. No hi ha tenor en l’actualitat que es pugui posar al mateix nivell, ni vocal, ni escènic, perquè senzillament no existeix o no ens l’han presentat. Lance Ryan va començar molt millor del que esperava, això no vol dir que comences bé, però com que ens té acostumats a l’habitual despropòsit vocal, ahir durant gran part del primer acte va semblar que tenia una especial cura en controlar l’emissió, evitant en la mesura del possible mostrar aquelles oscil·lacions tan desagradables, però la tècnica fonamentada en l’emissió en constant portamento, i els sons tan poc heroics i més aviat desagradables que reparteix a tort i a dret, acaben de mica en mica esgotant. Tots els intents de fer mitges veus, que les fa, són poc naturals i en algun cas, com succeeix en el tercer acte quan narra la trobada amb l’ocell del bosc, francament risibles i patètics. Qualsevol aproximació a un heldentenor és com acudit de mal gust. Ryan col·loca les notes, a vegades amb exultant precisió, però amb això i  una tossuda resistència no n’hi ha prou per fer un Siegfried. L’estat vocal no li permet fer-ho millor i quan el cansament comença a treure el cap (segon acte), el cant es descontrola i es fa vulgar, desagradable i esgotador. La mancança de veritables tenors capaços de cantar Siegfried no hauria de deixar passar com a regular una interpretació dolenta.

Eric Halfvarson ens va fer un favor que li haurem d’agrair molt, perquè Hagen no és un rol menor i ell el domina com pocs, però el seu estat vocal és precari. Sort que és un cantant amb moltes taules escèniques i vocals, i sap enganyar-nos malgrat que en realitat no enganya a ningú. El seu Hagen fa por però no imposa rotunditat vocal perquè quan la veu hi ha de ser, en prou feines pot imposar-se.  Malgrat tot i com que avui tinc un dia positiu utilitzaré la dita de “on n’hi ha hagut, sempre en queda”, ara bé us diré que si el senyor König es posa bo tornaré al Liceu, però dubto que si no pot cantar cap Hagen jo no hi torni. hagen és massa primordial

La resta de l’equip, tret d’un Alberich precari de Oskar Hillebrandt, va estar molt bé, començant per el Gunther de Samuel Youn. El varem aclamar injustament com a Holandès (visita bayreuthiana) i en canvi en aquest rol anodí que s’escau tan bé a la seva veu, va passar amb més pena que glòria, i jo crec que és injust. Em va agradar més que al públic del Liceu.

La seva germana Gutrune va estar magníficament cantada per la soprano Jacquelyn Wagner. La veu és molt lírica, molt més del que semblava en aquella Arabella que vaig portar a IFL, però s’escau molt a la feblesa del rol en comparació amb les energètiques Brünnhilde i Waltraute. Em va agradar molt

Waltraute va ser Michaela Schuster, una veu poderosa i d’emissió impactant, amb algun que altre agut descontrolat, però a aquest rol i a aquesta escena se li pot treure més partit. Va estar contundent i va ser una digna valquiria, però sense trasbalsar. Em va agradar

Bé les tres Nornes amb la Wagner fent la tercera i Cristina Faus i Pilar Vázquez les altres dues. Em va agradar més que les filles del Rin, en canvi més aplaudides, amb Isabel Gaudí (Woglinde), Anna Alàs (Wellgunde) i Marina Pinchuk (Flossilde), que ho van fer bé, però en la seva escena és on vaig trobar desajusts entre fossat i escenari, fet que va provocar que les tres veus no harmonitzessin del tot.

Aquest Ring dirigit originalment per Robert Carsen, és d’una exemplar coherència narrativa. Aquest any com la temporada passada, no s’ha acostat al Liceu, segurament per por a rebre les injustes protestes que li varen dedicar.  Hi ha un treball teatral amb el cantants molt important, ja que no hi ha quasi res més que això. Qui buscava grans efectes escenogràfics s’ha quedat amb un pam de nas, ara bé, això no vol dir que Carsen no ens hagi deixat grans moments visuals, com és marca i costum de la casa, gràcies sobretot a un brillant disseny de llums de Manfred Voss, capaç de crear espais escènics imponents amb els mínims elements escenogràfics de Patrick Kinmonth, ja vistos en les jornades anteriors.

Hi ha una incoherència entre aquell Rin contaminat del pròleg i inici del tercer acte a Götterdämmerung, més propi de l’època actual, i l’estètica nazi que ens situa en els anys 30 del segle passat, sobretot en el vestuari i perruques de les senyores, ja que els uniformes dels militars poden ser en aquest sentit molt més atemporals. Tret d’aquesta fotesa, la resta m’ha agradat molt en el seu conjunt (com m’hagués agradat veure tot un cicle seguit d’aquesta producció!) i especialment en aquest Götterdämmerung amb un final tan inesperat com bellíssim i simbòlic. No vull desvetllar res, tampoc és que hi hagi gaire a explicar, però aquella soledat de Brünnhilde en el moment més culminant quan altres muntatges volen aclaparar, em va semblar senzillament genial, és clar que per sort teníem a Theorin, perquè d’aquesta manera i amb una soprano sense res o poc a dir, hagués pogut resultar etern.

Hi ha moltes maneres d’explicar un Ring, que sigui pur teatre és d’agrair.

No us ho perdeu. Trigarem a tornar a gaudir d’aquesta manera.

Les fotografies són de © A Bofill, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu

92 comments

  1. Olga

    Vaig gaudir com feia molt de temps que no gaudia. Subscric les teves paraules, Joaquim. Totes. Jo també em vaig quedar al Walhalla una bona estona en sortir del teatre. De fet, em sembla que encara no he baixat! 🙂

    M'agrada

  2. Joan

    M’alegra molt llegir la crònica!!! Per tant sembla un capvespre per a repetir (ja era hora!!!) I, posats a fer-ho, m’agradaria escoltar tots dos Hagen. El de Halfarson exactament pel que dius, per la vessant d’actor.
    Jo tinc entrada per l’11però podria mirar d’anar-hi el 3 si König encara no està bo. Si h saps i ens ho pots dir, t’ho agrairé.

    M'agrada

  3. Pep

    Veient les escassísimes recomacions videogràfiques (per excel·lents) que ens apunten al llibret del Liceu, que semblen coincidir amb les que ens diu el Joaquim, algú sabria dir quan ja, d’una vegada, el Liceu es tornarà a decidir per editar en video, com a mínim, els espectacles que tenen un mínim de qualitat?

    M'agrada

  4. Montse Casabó Masip

    Esplèndid, esplèndid, esplèndid! Vaig estar al Walhalla durant tota la representació!
    Feia temps que no es veia un espectacle tan magnífic al Liceu. Meravellosa i indiscutible Theorin.

    M'agrada

  5. Jesús G.

    Certament, feia molt de temps que no sortia del Liceu tant corprés com ahir. Difícilment podré oblidar un final com el que ens van regalar. Es hores d’ara i encara no tinc paraules…

    M'agrada

  6. bocachete

    I tant! Grandiós! Un se sent wagnerià encara que no vulgui: no pots resistir-te a un corrent abassegador de música i més música que, servida com ahir, t’entra fins al moll de l’os i et fa sentir que ets part d’allò que està passant a l’escenari. Des del començament fins a la sublim coda final. Una orquestra sensacional, unes veus globalment de bon nivell (fins i tot Ryan va funcionar, molt millor del que esperava; llàstima que no vingués Vinke per a poder arrodonir-ho). Una Theorin pletòrica (l’única veu wagneriana que sembla no passar crisis és la de soprano, sembla) que va llençada al premi a la millor veu de la temporada. L’escena… resulta; potser el pròleg no l’acabo de trobar engrescador, i el final que comença en el despatx, una mica forçat. Sorprenent la solució de la Brunhilde sola, íntima, sense res, que feia esperar alguna cosa espectacular després: un gran cop teatral i ben resolt. Personalment, una mica més de flames m’hagués agradat més, però va haver-hi alguns moments d’una bellesa purament plàstica inqüestionable.
    Em va sorprendre negativament que, essent el primer dia, hi hagués moltes més butaques buides del que s’hauria d’esperar: moltes als laterals, però també als extrems de bastants files de platea, per exemple (que vaig aprofitar per a baixar, la veritat, i veure-ho millor). Sorpresa negativa segona: al cinquè, al primer acte, tenia al costat una parelleta jove de germanòfons (no arribo a saber si alemanys, austríacs o suïssos); vaig pensar que, essent tan civilitzats i germànics, tindria la tarda tranquil·la, però, ailàs!: entre que s’explicaven coses, que miraven discretament (però que es notava) el mòbil i que tossien sense preocupar-se gaire si feien soroll o no, semblaven adaptadíssims al tarannà hispànic. Això sí: no van superar la sorpresa negativa tercera, ara de la senyora (ja madura i ben nostrada) que ells tenien al seu costat, tres butaques més enllà meu, a qui, en ple viatge de Siegfried pel Rin, li sona el telèfon (que val a dir que molt baixet i, com que l’orquestra anava a tota pastilla, gairebé ni es va notar) i… ¡¡¡¡contesta!!!!! En veu molt baixa, sí, però contesta. I al marit que se li sent dir “Què fas? Penja!”, i ella tota sorpresa que li diu “No voldràs que no l’atengui, ara?”, i segueix parlant!!! Davant les protestes dels veïns, va aixecar-se, va destorbar tothom i va sortir per a no desatendre qui fos. Això és un bon servei d’atenció telefònica: sempre obert, sigui on sigui! Ja dic que sort que era un moment d’aquells de decibels orquestrals que van evitar un mal major…

    En fi: evitant veïns com aquests, una experiència meravellosa i totalment recomanable.

    M'agrada

    • Gràcies tardanes per la crònica i t’acompanyo en el sentiment d’aquests veïns tan lamentables.
      Jo tinc ganes de tornar-hi perquè trigarem a tornar a gaudir a aquest nivell sent com és una òpera tan difícil.

      M'agrada

  7. Josep Olivé

    Jo vaig assitir a dues representacions ben oposades d’una mateixa obra: en una d’elles cantava/actuava Theorin, i en l’altra no cantava/actuava Theorin. En la primera estava davant d’un Götterdämmerung referencial, colpidor. En l’altra d’un Götterdämmerung ben discret. El magnetisme vocal/interpretatiu de la gran cantant sueca era tan abesagador que feia bo tot el que escoltava i veia. Especialment excelsa va estar en la immolació. Però quan Brünnhilde no omplia l’escena aleshores la funció, per a mi, queia ostensiblement en qualitat i tensió. I és que no tenir cantants edequats per a Siegfried i sobretot per a Hagen és un llast massa important, massa, i el contrast vocal ahir d’aquets personatjes amb la valquiria era esferidor. Tambè vaig copsar moltes irregularitats a la direcció i a l’orquestra. No m’agradat la direcció de Pons en tota la tetralogia, tret potser de la segona jornada. No m’ha arribat el Wagner que més m’agrada, amb uns metalls pels que Wagner és una prova massa severa. En la jornada d’ahir, només en la immolació vaig copsar al Wagner pletòric, rotund i cent per cent pur. L’escena de les nornes va passar sense pena ni glòria, i una escena cabdal com la des les dues valquiries (escena que amb facilitat em trasvalsa), i comptant amb grans prestacions per part de Theorin i Schuster, no va estar prou ben embolcallada per l’orquestra. Pel que fa a l’escena i a la dramaturgia, tota la tetralogia ha mantingut una gran coherència, tant escenogràfica com de relat, amb moments de gran bellesa teatral i plàstica, coronats amb una sublim immolació i capvespre.

    M'agrada

  8. Rosa

    El final, amb Brünilde cantant a taló tirat va ser d’èxtasi total. Bravo Karsen per la idea d’aquesta simplicitat tan gran que mena l’espectador a la concentració i Brava Theorin per com va cantar, va interpretar aquest final de manera meravellosa. Una tarda que perdurarà en la memòria. Feia falta el reclinatori, aquell final era per a escoltar-lo agenollat.

    M'agrada

  9. dandini

    Totalment d’acord pel que fa a Irene Theorin ,la seva veu malgrat tres ascencions a l’agut una mica problemàtiques es carnosa ,expressiva i la interpret energica ,contundent i dolça quan cal.Una grandíssima actuació que va encendre amb justícia la resposta entusiasta meva i la del públic del Liceu en general.
    La resta malgrat l’entusiasme contagiós per la gran actuació de la soprano no va estar ni de bon tros al mateix nivell.De tots ells destacaria l’exel·lent i musical Gunther de Samuel Youn ,les notables Waltraud,Nornes i Filles i l’esforçat pero no sempre efectiu Hagen.La veu de Lance Ryan ha perdut joventud i ha guanyat en oscil·lacio respecte a la seva actuació a València 2009.El seu intent de fer mitges veus esdevé com tu molt be dius :patètic.
    La producció em va semblar molt interessant i el final inoblidable.
    Un altre tema es el mestre director Josep Pons i l’orquestra.La qüalitat del so em va semblar bastant inferior a altres funcions dirigides per ell mateix com per exemple “Kiteje” , “Benvenuto Cellini” o l’Otello de Philipe Auguin.Em va donar l’impressió que hi havia força diferència en la preparació d’un fragment a un altre així com en l’inspiració.Els fragments a teló baixat surtien més ben parats habitualment i el que sí que no puc amagar que les errades en el cas del vent no van ser esporàdiques sino que hi va haver una imprecisió recurrent gairebe tota la tarda.No sóc detractor del mestre Pons i crec que la seva labor mereix l’aplaudiment del públic pero fen honor a la veritat si el audio d’ahir provingués de la Scala,Londres o Viena crec que seriem molt menys benevolents.Jo personalment vaig trobar a faltar el nivell de València 2009 i si aquest es el meu sentiment crec que amb tot respecte s’ha de dir.

    M'agrada

    • L’otello? no recordes els cellos de l’Otello, ni el desgavell del concertant. Impossible estar d’acord
      El nivell del Liceu és el que és, i buscar comparacions amb Valencia a nivell orquestral és com buscar-les amb Munich, per exemple.
      Jo crec que esperar segons que del Liceu és fins i tot absurd.
      Hi ha millores, però sense euros reals encara serà difícil més evidències.
      Jo des de el central de quart pis vaig gaudir molt de l’orquestra i la resposta del públic em dóna la raó. Ni tan sols el bufador habitual va tenir pebrots de fer un ridícul intent d eboicot

      M'agrada

  10. Manu

    Sento posar aïgua al vi, però si ens conformem amb una lectura com la del Josep Pons i la mediocritat d’aquesta orquestra és que la crisi realment ha fet molt de mal al Liceu.
    Que la Theorin és una gran cantant wagneriana ja se sap, se la contracte i punt. No li veig massa el mèrit.
    I per defensar la part musical, crec que hi hauria d’haver un debat sobre la pèssima acústica que té el teatre. Cada funció que hi vaig surto pensant que la reforma va ser un nyap total, en aquest sentit. Una llàstima.

    M'agrada

    • Cal tocar de peus a terra, però no es que ens conformem, és que cal mirar de on venim, no et sembla?
      Per altra banda no cal trobar mèrits a Theorin, cal gaudir-la i recordar-la, perquè la trobarem a faltar.
      Cambio acústica per anelles a la façana, suposo que m’ho compres, oi?

      M'agrada

  11. scriabin

    Esperem que a tots ens resulti tan bo com dieu. Jo, despres de la decepcionant Walkure i el normalet Siegfried, vaig estar a punt de no comprar-me l’entrada (i ho he fet nomes al darrer moment) pel Gotterdammerung. Desitjo que, al menys el final, estigui a l’alçada del que s’espera d’una obra aixi.

    M'agrada

  12. Jan

    Res a afegir. Va ser memorable. Crec que aquesta immolació la recordarem per sempre més. El dia de l’assaig general, a la fila 4 de platea, sent el meu primer capvespre quasi se’m cauen les llàgrimes, quina meravella. Ahir ja no era “la primera vegada” i no em va tocar tant però va ser una interpretació igual o millor. Quina passadaaaaaaaaaaaa!!!

    M'agrada

    • Si t’acostumes a Theorin serà complicat que t’agradin altres sopranos que actualment canten Brünnhilde a excepció de Stemme, que és tot un altre món, però també sensacional. En la resta no hi ha color.

      M'agrada

  13. Per mi va ser el primer Capvespre en viu i en directe i vaig quedar absolutament extasiat (encara ho estic).
    Els meus coneixements musicals son molt bàsics, pel que no puc fer un anàlisi com feu altres, però la òpera em va emocionar profundament , doncs la fusió de la música de la orquestra , la posada en escena i el bon nivell general dels cantants, amb Irene Theorin com a estrella absoluta , fa que el resultat sigui una barreja d’ emoció i bellesa, especialment el final del tercer acte, que ja desde la marxa fúnebre, crec que és excels i coronat per una inmolació, que no oblidaré mai.
    Per ser la meva primera tetralogia al Liceu, em considero afortunat d’haver-la gaudit amb aquests cantants, amb el mestre Pons i amb la direcció d’escena de Robet Carsen, que em sembla genial.Espero que la editin en DVD/Blu-ray , seria fantàstic .

    Gràcies Joaquim per tota la informació i material que ens has compartit per preparar l’òpera i gaudir-la encara més.

    M'agrada

    • Hola Alexis, benvingut i gràcies per comentar.
      L’ocasió d’editar-la en DVD ja es va perdre o sigui que no ho esperis.
      El que si espero és que aquesta no sigui la darrere vegada en llegir un comentari teu, fent-ho faràs que IFL millori.

      Liked by 1 person

      • Doncs lamento que no es pugui editar en DVD, és una llàstima… suposo que en el seu dia va ser una qüestió de costos vs rendibilitat, però llegint els comentaris, imagino que seriem uns quants que ens hagués interessat aquesta edició.
        Pel que comparteixi més comentaris a IFL, això està més que assegurat, doncs m´agrada molt el blog i em permet aprendre, escoltar i contrastar diferents opinions sobre aquest apasionant mòn de l´òpera. De fet, el divendres repeteixo Götterdämmerung, per tant tornaré a compartir-vos la meva segona experiència, que tenint en compte com va anar el dia de la estrena, crec que el reclinatori està assegurat.

        M'agrada

  14. m.a.

    La Theorin va estar senzillament immensa. Una immolació gloriosa, que no dubto que quedarà en el record perdurable de tots els que ahir érem al Liceu. La sensació més comuna era la de moment únic. Per mi, una sotragada del mateix calibre que la que vaig tenir fa quasi vint anys després del mític liebestod de la Waltraud Meier a Bayreuth. Vint-i-quatre hores després, encara estic trasbalsada.

    M'agrada

      • Joan

        Nnnno i ara! promesa el que el liceu pugui trobar al mercat si König no es millora. El que diu en Francesc és que Halvarson cantarà el rol a Washington. Acabo de mirar la seva web I se suposa que està amb els assaigs de l.anell a Washington. Dic se suposa xq el “bolo”del diumenge no hi figura I potser no+ potser el 3 ens el tornaria a cantar. I, si ho fa, m’agradaria ser-hi. M’aniré mirant la web per si en teniu notícies. La veu no ho és tot a l’òpera. Ho saps I ho reflecteixes a la crítica.

        M'agrada

      • Barcelona és la seva ciutat de residència, potser per això va ser “tan fàcil” tenir-lo a la primera, però la veu no està per gaires aventures malgrat ser un artista immens.

        M'agrada

      • Joan

        Ah ignorava aquest detall!. Jo era a Madrid el finde per ” la prohibició d’estimar ” no el tornarà a cantar sembla i per tant em perdo el seu Hagen 😦 però bé, molt disposat a disfrutar el divendres que és quan em toca!!!!! Jo de tu hi tornaria, així escoltes també en Kónig i ens els compares però deus pensar que sense Vinke…

        M'agrada

  15. Mingu

    Vaig estar a la première, i nomes dir que fa tems que no m’aixecava per aplaudir. Nomes vaig deixar d’aplaudir dos cantants, però no m’agrada fer sang. Tot no pot ser perfecte. L’únic que em sap greu es que quedaven i queden moltes entrades per vendre en les properes funcions. Hi ha molta feina a fer.
    La Theorin ja te fins i tot club de fans, i el mestre Pons te el mèrit de extraure el millor que es pot d’aquesta orquestra. (M’imagino el que podria ser el Parsifal dirigit per un escolà de Montsalvat)
    Hi ha quin no els ha agradat la direcció, dels comentaris que s’han fet, pro no fonamenten en el què no els agrada. He de dir que sempre la música no te de sonar com el disc que tens a casa. Que la paraula “interpretació” podem dir que “…es basa en un objecte (text, obra d’art, etc.) i arriba a una proposta personal de conclusió”, y puc estar d’acord en que ha estat una interpretació mes lírica de lo habitual, y que axó pot ser el que no hagi agradat a algú.
    Un bon amic meu, el mestre Sicuri, no volia escoltar mai la música que feien els altres. Ell sol volia “interpretar” música basant-se en la partitura. No volia que l’influenciés, i que sol sonés el que a ell li venia a la ment des de la partitura, i molt menys volia copiar a ningú.
    L’art es creació i la còpia es la mort del art.

    M'agrada

  16. JordiP

    Ai, ai, ai. Joaquim que preocupat m’has deixat… Crec que és dels post en que més engrescat t’he vist, això vol dir que serà bona cosa el que has vist. Però estic preocupat per què jo hi vaig el dia 7 i ves que no s’estropelli res i em quedi sense aquest tros de funció.

    jordip

    M'agrada

  17. Josep Olivé

    Encara que hagi trobat que tant Dandini com Manu comperteixen criteris similars en quan la prestació orquestral (la qual cosa apaivaga la sensació de sentir-me “xafaguitarres”), i donat el clamor generalitzat de nit memorable (que no comparteixo, donat que per assolir aquesta qualificació és necessari que tot estigui a l’alçada de ser, efectivament, memorable i no és el cas), no sols en aquest blog sinó a tota la premsa escrita i sense excepció, i com que sóc un envejós de mena que no puc soportar que haigueu disfrutat tant i jo no… 🙂 …doncs…doncs…doncs…que no puc esperar al día 14 (que també) i m’acabo de treure una entrada de les baretetes per demà. Vull sentir el que tantíssima gent ha sentit, amb el risc de que, novament, torni a sortir no tan entusiasmat. Si, si, “sadomelòman”, ja ho sé, però la vida (vida musical, esclar) és risc… 🙂 Sigui el que sigui ja ho explicaré. Com una cabra? Sí! 🙂

    M'agrada

    • Si us vareu mostrar adaptables a l’Otello de Sabadell en front del del Liceu, no entenc com podeu demanar un Götterdämmerung per sobre del nivell que se’ns ha ofert aquest. Ara per ara el Liceu i la seva orquestra no crec que puguin millorar gaire el nivell

      M'agrada

  18. Josep Olivé

    Aquesta nit si! Crec haver sortit del Liceu com tants i tants el diumenge passat. Contentíssim i ben satisfet, la qual cosa no vol dir que revisi ni modifiqui cap ni una de les impresions que vaig tenir el diumenge. Les raons del canvi són:
    – Metalls orquestra (tant i tant importants en tota la tetralogia i encara més en aquesta jornada!) sense pràcticament errades avui, Alguna de molt aïllada però no ha estat la molt irregular prestació, en opinió meva, de la funció de l’estrena. Tampoc m’han sonat estridents, sinó amb so compactat, net i ben afinat.
    – Orquestra avui m’ha sonat molt i molt bé, amb so càlid, compactat. La sonoritat avui m’era d’un Wagner perfectament reconexible. Un molt bon Wagner.
    – König/Hagen sencillament fabulós, portentós. Quin canvi, mare de déu! Un luxe suprem tenir aquest cantant en un Götterdämmerung!
    – He trobat a Youn/Gunther més entonat que el diumenge. No sé, l’he sentit millor, amb més claradat.
    – Theorin estratosfèrica! Una cosa si haig de dir: aixi com el diumenge va arribar sobrada a la immolació, amb una capacitat vocal insultant desprès de tant d’esforç al llarg de tota la funció, avui ha arribat justeta, amb la seva capacitat i energia intactes, però vocalment justeta. Fet aquest que no desmereix, gens ni mica, l’alta consideració a la seva categoria i prestació altíssima durant tota la funció.
    I això és tot. Ha valgut la pena!

    M'agrada

    • Júlia

      Això confirma la meva teoria , sempre sempre calen segones oportunitats . La direcció d’en Josep Pons em va semblar sublim, la prova està en l’abraçada còmplice entre ell i la fantàstica Iréne Theorin en les salutacions, justament l’Orquesta s’ha mostrat més al servei , acaronant, sostenint i acompanyant la veu de la soprano en la peça final de la immolació. Sublim. A estones tancava els ulls per fixar en la memòria tanta bellesa perquè em destorbava la imatge. So i només so, però en directe . L’orquestra del Liceu m’agrada , pot ser millorable, d’acord , però segurament deu estar supeditada a interessos que a mi se m’escapen . Jo en aquesta funció (la d’ahir) li dono un 9’9 . Llàstima no poder assistir a totes les representacions , segurament en cada una d’elles es supera. Ara, crec que pel Sigfrid d’ahir em calen moltes moltes oportunitats . Potser no era el seu moment , ni el seu paper . Per cert. Encara estic a Valhalla.

      M'agrada

    • Me n’alegro i sense voler entrar en més polèmiques, jo ho resumiria amb que aquest segon dia estaves més receptiu. Per ràdio, i reconeixent que la percepció és molt diferent a la viscuda en el teatre amb la ràdio, jo no he trobat tantes diferències orquestrals. König per Halfvarson, si

      M'agrada

      • Ferran

        Vaig tornar-hi ahir. Molt bé, König fabulós. Potser ahir no ho vaig gaudir tant com en el primer dia…, tant a nivell vocal com orquestral però, igualment, a moments, molt, molt emocionant i assolint en el tot un nivell espectacular. Per cert, he vist que venda entrades pel Written on Skin molt fluixa…, platea mig buida

        M'agrada

      • El Written haurà servit per a dues coses. Dir que l’estrena a l’Estat s’ha fet al Liceu, i el teatre s’apunta la fita històrica, però també per donar arguments que projectes com aquests ara no toquen, i aquest ara és perillós o emmetzinat

        M'agrada

  19. maria

    muchas gracias ximo por tus comentarios, pues yo no pensaba ir al ver que seguia siendo el montaje de carsen , con su rhin asqueroso, las ninfas desastres , las normas ….etc etc … y las 5 horitas … pues todo esto me tiraba pa atras . pero al ver tu entusiasmo, , me anime . y fue un disfrute total, a pesar de lo anterior , sobre todo el grandioso final . .
    supongo que a muchos de tus seguidores les habra pasado lo mismo . el liceo tendria que reconocertelo ¡¡¡¡¡
    y una pregunta … en el texto, se citaban varias veces las “runas” o la runa, tanto en catalan como en castellano . y en castellano no es ruina … y ademas no se entendia bien en segun que contexto lo de runa-ruina . . podrias explicar que quiere decir ???? muchas gracias por todo .

    M'agrada

  20. Romeo

    Muy buena función la de ayer noche. Los últimos 3/4 de hora rayan la excelencia. Impresionante el Hagen de König y la Brünnildhe de Theorin.
    Te agradezco que no hicieras un spoiler sobre el final de la puesta en escena (dice mucho del respeto que tienes hacia los que te siguen/leen) cosa que sí hicieron (el spoiler) los del Liceu al día siguiente de la primera función en un video subido en su canal de Youtube (afortunadamente no lo vi)
    Lástima que no podamos disfrutar de la Tetralogía en una solo temporada. Hubiera sido un gustazo con esta producción (para mi gusto Das Rheingold las mas redonda).

    M'agrada

    • Me gusta que cuando se producen esos efectos teatrales no descubrir nada, porqué precisamente esa genial y sencilla solución, representó una de las mejores impresiones de una noche genial. Estropearlo contándolo me parece innecesario y se puede evitar aún hablando de ello.
      Gracias por comentar

      M'agrada

  21. Abel

    Hola, Joaquim: Sóc l’Abel, un altre nou al blog i abonat al quart pis amb la meva dona. Vaig estar a punt de enviar un primer comentari a la funció inaugural de la temporada (sí, aquell Nabucco de “visca el president”), però vaig decidir a esperar-me a una altra ocasió on pogués “lloar” en comptes de criticar.
    Vam ser afortunadíssims de poder assistir-hi el 7 de març, amb una Theorin sublim i un König immens (en tots sentits) que va fer honor al seu cognom reial. La resta dels intèrprets es va deixar emportar per aquest estat de gràcia, dins del nivell de cadascú, i fins i tot el Ryan (sovint molt imprecís) va estar digne a estones (tot i que, entre les seves limitacions vocals i el paper d’antiheroi cregut que li va tocar fer, tots volíem també beneir la llança del Hagen). En resum, la millor funció amb diferència de la temporada que portem.
    Em va agradar moltíssim també la direcció del mestre Pons, com sabia fer costat als cantants o tenir intensitat quan calia. Jo també vaig tancar de vegades els ulls i vaig sentir uns quants calfreds (el meu termòmetre personal per mesurar l’emoció a l’òpera). Tot i que cal reconèixer (i acceptar, també) els desajustaments dels metalls. També és veritat el que he llegit, que no seríem tan benèvols a Milan o a Londres, però va estar genial. I, tornant al Nabucco inaugural, he de dir que fins i tot em va semblar més ajustada i matisada la direcció d’orquestra que va fer el Daniel Oren (juntament amb un cor sublim); no em mateu, sóc conscient de la diferència d’òperes, més enllà d’opinions personals, i per això valoro tant el que va fer el Josep Pons.
    No sóc tan entusiasta amb la direcció escènica, amb lluns i ombres. Precisament la il·luminació em va encantar, però la producció sencera l’he trobada vacil·lant de vegades, n’esperava més després del pròleg del Rheingold. L’escena de la immolació i previs a teló tancat em va semblar genial, com deien en un altre apunt, perquè hi havia la Theorin. I sí, en aquest sentit vaig trobar un encert l’escenografia (o la seva absència), perquè de vegades l’òpera sembla com la cuina: si tens bons ingredients, el millor és no disfressar-los (tot i que, de vegades, caldria: recordeu el Trovatore de fa uns anys?).
    Gràcies per deixar-me opinar i perdoneu-me pel meu limitat nivell musical.
    Dit això, Joaquim, vull agrair-te tot el que has fet des de fa uns anys (juntament amb les teves col·laboracions) per ajudar-me a gaudir, aprendre i créixer a l’òpera, El teu blog és el Roger Alier del segle XXI augmentat (i ho dic únicament amb intenció molt positiva).

    M'agrada

    • Moltes gràcies Abel i benvingut al blog.
      Deixar-vos opinar és un dels objectius de IFL, que ho feu possible és el meu etern motiu de gratitud.
      Ets molt amable i agreixo la teva generositat en comentar i fer-ho en detall, esplaiant-te, que és com m’agrada que ho feu.
      Torna quan vulguis, aviat si pot ser.

      M'agrada

  22. Encara estic levitant per la sessió d’aquest divendres amb la Theorin en plena forma i en König també. Per variar una mica el tarannà del comentari, trobo que la producció de Carsten funciona molt bé en els escenaris abstractes, però és un pur horror quan retrata interiors. Potser el problema és la grandària de l’escenari del Liceu.

    Liked by 1 person

  23. rosetapiccina

    Vaig anar-hi ahir i vaig trobar tot tan meravellós con havíeu anticipar.
    L’obra en sí es art sublim, i es un luxe sentir-la en directe tan ben ejecutada.
    De la Theorin ja s’ha dit tot, i encara us quedeu curts. L’orquestra, buffffff, quina emoció! Hagen molt bé, només que em va fer l’efecte que s’anava quedant una mica afònic segons passaven les hores. I les filles del Ring! I les nornes! Em va encantar especialment la Waltraute.
    Només l’Alberich en va semblar fatal, no cantava sinó declamava, no feia por, en va espatllar la seva escena, i vaig recordar molt l’imponent Brijak.
    El Ryan bé, no és la veu més bonica ni en forma del món, però transmet molt. A més es un gran actor i estava molt entregat al paper, va donar tot el que té. Jo li dono una bona nota.

    M'agrada

  24. Vaig repetir dissabte, despres del dia de la estrena i la obra em va semblar igual de meravellosa que el primer dia, vaig poder gaudir del Hagen de König i sobretot repetir (que no és poc) les fantàstiques sensacions gaudides del primer dia, Irene Theorin, la orquestra, la direcció artística…Valia la pena tornar-hi i com pronosticava de reclinatori!!!!

    M'agrada

  25. alex

    Gran y emotiva función la del pasado viernes 11, con una estelar Theorin, un excelente König , una. notable Schuster, un correcto Youn aunque con escasez de graves, flojita la Gutrune, insuficiente Ryan y sobre todo ( no me.duelen prendas reconocerlo ) un muy atento y hasta notable Pons concertando
    Me lo pasè muy bien

    M'agrada

  26. Theorin ho fa tan bé, que ens fa creure que realment estima a un ximple com el Siegfred que pinta Carsen i arrodoneix la ridícula interpretació de Ryan. I que quan surts al carrer, el seu lamentable paper serveixi per riure i relaxar la tensió.

    El primer acte se’m va fer molt feixuc, i jo diria que a l’orquestra li faltava empenta, assolir més protagonisme per tirar de la història. Després, em va semblar molt millor, per sobre de les seves possibilitats. I Pons es guanya el sou.

    També Carsen se’l guanya amb idees com el drac del seu Siegfried o aquest aclaparador final, basat en el coneixement, la senzillesa i el bon gust. El que no sé és si amb altres Brunhildes la cosa funcionaria igual.

    Tampoc sé si ho hauriem pogut resistir si amb Theorin i Konig hagues cantat Vinke.

    Espero que Gardiner & co ho facin molt bé aquesta nit, però que no esborrin el record d’aquest final de l’anell. I que em convideu per l’any vinent, que us porto sort.

    M'agrada

    • Bé està el que bé acabava, ho dic per el Göoterdämmerung però també pel Ring.
      La teva estada a Barcelona no podia ser més fructífera. M’hagués agradat molt saludar-te avui al Palau però a darrera hora qui m’havia de passar una entrada no me la passa i m’he quedat sense, ja que estan esgotades 😦
      Gaudireu molt

      M'agrada

  27. scriabin

    Vaig assistir a la sessio d’ahir i no voldria semblar un quinta-columnista … pero no estic tan d’acord amb l’euforia general, tot i que estic totalment d’acord en algunes coses, es a dir …

    Respecte les coses positives que estic totalment d’acord son que la Irene Theorin va ser l’estrella de la funcio. Sí, molt probablement és la millor Brunhilde de l’actualitat i els seus darrers deu minuts van ser sublims, tant per ella com per l’orquestra … en tot! En aquests minuts, ella va cantar com els angels, amb precisio pero sobretot amb delicadesa i passio, i la orquestra va sonar com no l’he sentit sonar en molts anys. I sobretot vull resaltar quelcom que no ha resaltat ningu, i es la pausa que hi ha a pocs compasos del final, quan es canvia de l’evolució d’unes frases cap a unes altres que ens porten fins el final. En Pons va fer un silenci que em va emocionar (del poc que em va arribar realment en tota la nit). L’important per crear emocio de veritat en el silenci (al fer una pausa) es, primer, tallar el so de manera adequada (tan pel volum, com per la manera de tallar-lo, com per la resonancia dels instruments que vols deixar sonant durant el “silenci”), a continuacio donar-li la durada justa per a que l’efecte sigui efectiu (valgui la redundancia) i finalment donar la següent entrada amb el volum, la precisio i el color adequat. No es tan facil fer una bona pausa que transmeti emocio, pero ahir el mestre Pons ho va clavar de manera magistral (que aprengui en Thieleman). A mes, tot l’acompanyament musical d’aquests darrers minuts a la Irene Theorin va ser magnific … precis, amb una textura orquestral i un feeling que amb poques orquestres es pot escoltar. Tambe s’ha de dir que en Pons va fer una mica de trampa i va ser molt efectista per assegurar-se el tret, ja que va enlentir de manera exagerada el tempo, el que va fer que tot sones molt mes ampulos i, per tant, mes efectista. Simplement, uns darrers minuts excelsos per tocar el cel …

    pero els meus elogis sobre aquesta funcio amb adjectius com “sublim” i de “reclinatori” acaben aqui.

    Continuo parlant de coses positives pero que, sota el meu punt de vista, no es mereixen adjectius tan elevats. La orquestra ha millorat bastant respecte anys anteriors. Tot el so va ser mes solid, i sobretot he notat molta millora en els moments mes densos i de mes volum. En aquests moments l’orquestra sona amb una textura infinitament mes transparent que abans i amb una solidesa i claredat com feia molts anys que no li havia escoltat. A mes, trobo que en Pons ha fet molt bona feina en les transicions (es a dir, basicament en canvis de frase o de tempo). Molt bona feina la d’en Pons, amb un “pero” que comentare en els aspectes negatius.

    Respecte els cantants, afegir que en Lance Ryan em va sorprende molt agradablemnt. Fins i tot en els seus darrers moments del tercer acte seguia sent capaç de fer pianos amb delicadesa, bellesa i sense rastre de fatiga. La resta de cantats tambe molt be, amb un Hagen i un Gunter que vaig trobar molt solids.

    Respecte els aspectes negatius … continuem tenim una orquestra bastant (per no dir molt) deficient. La seccio de metalls continua tenint problemes extremadament greus, amb entrades fora de lloc, entrades no coordinades, desafinades continues (i a vegades sostingudes) i un so brut i ple de dubtes. En general, no vaig sentir gaire emocio al llarg de tota la nit, i molts cops em vaig dedicar a submergir-me en el so de l’orquestra mirant com diria en Pons per intentar viure-ho una mica mes “des de dins” (era mes un plaer de music que no d’oient). Ningu ha dit que aquesta orquestra ha estat reforçada, pel que m’han dit, en els rols solistes de bona part de les seccions (comprensible decisio despres del fiasco de la Walkure i el mediocre Siegfried). Aixo explicaria el perque s’ha escoltat aquesta millora puntualment en aquesta opera … pero aixo vol dir que la resta de la orquestra continua estant tan malament com sempre!

    Si aquestes funcions del Gotterdammerung es el millor que s’ha sentit en la historia del Liceu, vol dir que tenim (i hem tingut) un problema molt greu … i a mes cronic. Potser per aixo quasi mai he sortit satisfet del Liceu en la meva vida (sobretot havent escoltat altres orquestres de teatres fora de casa nostra).

    PS: Espero no haver resultat massa quinta-columnista 🙂

    M'agrada

    • És la teva opinió, en cap cas quinta-columnista, calen totes les opinions, i si son argumentades com la teva millor que millor, és imprescindible per fer-nos pensar i això sempre és bo,, molt bo.
      Gràcies per no renunciar al diàleg i la controversia.
      És obvi que aquesta no és la millor representació que hem vist al Liceu, de fet no crec haver-ho llegit en lloc, però que és la millor representació dels darrers mesos, segurament sí.

      M'agrada

  28. scriabin

    … i afegeixo que en Joaquim te rao quan diu que “Barcelona es Wagneriana” es un topic. Ahi no hi havia mes d’un 75% de les localitats ocupades (al cinque pis li faltava la meitat o mes , al quart quasi el mateix, i el tercer no tenia mes d’un 75%). Trobo trist que no s’omplin 6 sessions de Wagner, que estiguin quasi plenes les 10 d’altres compositors, i no vull ni pensar en les 14 de La Boheme. Segur que el nombre total d’assistens a Wagner no es ni el 33% de qualsevol de les altres … i per tant em temo que esta clar que “Barcelona NO es Wagneriana”.

    M'agrada

  29. Arnau

    Quina meravella! Vaig gaudir com mai del meu primer Wagner. Wagner fa respecte a un “novato” com jo. Si a sobre, veus que dura 5 hores, encara més… però senzillament cal deixar-se portar per la música, escoltar l’orquestra, intentar reconeixer algun leitmotiv… i et passa volant (sobretot el segon i el tercer acte, el primer en algun moment se’m va fer feixuc).

    Theorin meravellosa. Bé Ryan, sobretot al tercer acte apuradíssim. Bravo König, i molt bé Youn, Wagner i Schüster. No gaire bé Hillebrandt. Tant les nornes com les filles del Rin em van agradar molt. I sobretot… bravíssimo Joan Pons, que va saber estar molt a l’alçada d’aquest Wagner.

    M'agrada

      • S’hi ha d’anar, és clar, però no cal que et digui que si no canvia la cosa, altres teatres presenten les seves òperes amb més dignitat, si més no vocal. Ara bé l’experiència “mística”, si te la prens amb un distanciament brechtià, és inolvidable

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: