IN FERNEM LAND

LA ROH 2015/2016 AL CINEMA: BORIS GODUNOV



El dia 21 de març va tenir lloc una representació de Boris Godunov a la ROH Covent Garden de Londres amb l’esperat debut del gran baix-baríton Bryn Terfel cantant el rol titular sota la no menys esperada direcció musical del director de la casa, Antonio Pappano. L’esdeveniment va ser també retransmès als cinemes, quelcom que es miri com es miri només puc valorar de manear ja definitivament entusiasta, ja que malgrat “adulterar” la percepció d’algun dels fonaments del cant (emissió i projecció), ens ofereix a milers d’aficionats l’oportunitat de gaudir en directe d’un esdeveniment de primera magnitud a un preu relativament econòmic (molt més que en el teatre i amb l’entrada més modesta) sense desplaçaments i oferint-nos una aproximació escénica de caire cinematogràfic que ni la millor localitat de la sala ens permetria gaudir. Doncs avui us parlaré d’aquesta representació que com acostuma a succeir quan dipositem grans expectatives en alguna cosa, ha suposat una cera decepció.

Sóc entusiasta admirador del treball d’Antonio Pappano en tots els repertoris i per això molt sovint l’he qualificat com el millor director d’òpera de l’actualitat, ja que els seus treballs esdevenen magnífics tant si dirigeix Verdi, Puccini, Mozart, Wagner com Rossini, Strauss, Massenet, Bizet o Gounod, i en tots ells sempre hi trobo, a banda dels valors musicals desitjats en repertoris i estètiques tan dispars, sempre adequats, una brillant concepció emotiva/teatral, quelcom que en a mi em sembla imprescindible per narrar de forma intensa el que succeeix sobre l’escenari respectant sempre als cantants, un altre aspecte que altres directors obvien. Doncs bé, aquesta vegada i potser per emprar un tempo a vegades massa embogit que va obviar la grandesa i solemnitat dels fets que ens narren, la seva direcció em va semblar, sempre sota un nivell de qualitat altíssim, mancada del “pathos” que sempre associo a aquesta òpera, sense la grandesa èpica i amb una sensació d’anar per feina impròpia del que ens té habituats i que quasi sempre em  fascina.

L’orquestra i el cor, aquest amb menys membres del que normalment és habitual en aquesta òpera,  llueixen una forma esplèndida, sense cap mena de dubte un dels altres mèrits del gran Pappano i  potser per això, i perquè amb ells se’ls pot exigir tot, esperava una direcció més pausada i que deixés fluir la tràgica èpica de la versió original de l’òpera (1869). Posats a buscar versions, aquesta inicial que acaba amb la mort de Boris malgrat ser la més autèntica és la que menys m’agrada, i ja sé que va ser una imposició i tot plegat, però la música de Mussorgski m’agrada tant que jo sempre feria la versió amb l’acte de Polònia i l’escena final del bisc, una escena per altra part cabdal per arrodonir de manera hiperbòlica la dissortada història del poble rus.

Vocalment l’equip és molt sòlid, però el foco d’atenció era òbviament el debut de Terfel en el rol. El cantant gal·lès té una gran personalitat i imponent presència escènica, quelcom que juga molt al seu favor, però en lloc del gran i temible tsar assassí, no cal oblidar-ho i en aquest sentit Jones ens ho va recordant amb l’inquietant presència de les imatges del infanticidi, Terfel sembla més un bon jan que ha comés una malifeta que no pas un home sense escrúpols, és clar que potser això és una voluntat de Jones i no pas una elecció seva. En canvi la qüestió vocal si que és de la seva exclusivitat i en aquest sentit no se’l veu gaire còmode, no pas perquè la tessitura no sigui assumible per la seva veu, sinó perquè se’l nota fatigat i forçat en l’emissió i potser per això a vegades més exagerat i grandiloqüent, que no pas sincer, possiblement per amagar el desgast. Ara bé, com que és un gran artista és fàcil deixar-se endur per la seva personalitat abassegadora, i malgrat els matisos i la varietat expressiva que sap donar a la seva interpretació, no he acabat de veure mai en la seva important actuació, potser excessivament histriònica, el “meu” Boris.

M’ha agradat molt el Pimen de Ain Anger, aquest si un baix de veu profunda i cant imponent, i al seu darrere tots els principals components de l’ampli elenc amb la majoria de cantants de la companyia londinenca, com l’intrigant Prince Shuisky de John Graham-Hall, el fals Dmitri de David Butt Philip, el contundent i divertidament borratxo Varlaam del en un altre temps Boris, John Tomlinson o l’idiota d’Andrew Tortise, mentre que en la reduïda nòmina femenina, sense el personatge de Marina, destaquen les competents prestacions de Vlada Borovko com a Xènia i l’hostessa de Rebecca de Pont Davies i en el rol de Fyodor, s’ha assignat en aquesta ocasió a una veu blanca,  Ben Knight. Aquesta m’ha semblat una solució escènicament immillorable, però vocalment no del tot reeixida, és clar que estem acostumats a una mezzosoprano que tampoc acaba de funcionar, mentre que en el Liceu varem tenir un contratenor (Brian Asawa) en una alternativa ben interessant a mig camí, que potser caldria explotar més

Richard Jones ja és un imprescindible de la ROH on hi ha signat coses meravelloses, com la Cavalleria i Pagliacci també comentats a IFL, o el famós Tríptic puccinià. Aquest Boris té coses esplèndides i altres sorprenentment poc reeixides i millorables, quelcom que m’ha exasperat, però en cap cas estem davant d’una direcció ridícula, absurda o censurable com el recent Ballo de Munich, no, en cap cas.

Jones utilitza una única escenografia per desenvolupar tota la història. L’escenari està dividit en dues zones, la superior una bóveda il·luminada, normalment daurada, per a les escenes de la cort i on situa els personatges nobles i l’inferior, un espai fosc destinat a les escenes i personatges populars, tot i que aquesta “simplificació” a vegades es trenca forçosament i acaba sent inexplicable, malgrat que el concepte queda explicat de manera molt nítida.

Al costat d’escenes de gran impacte i molt ben resoltes, n’he trobat d’altres maldestres, com la dels boiards, bàsicament per un vestuari molt més que poc apropiat, obra de Nicky Gillibrand. Gillibrand utilitza l’habitual barreja d’èpoques que fa impossible situar l’obra en un context històric concret, quelcom que tractant-se de Boris em sembla genial ja que a Rússia sempre tenen un Boris al capdavant del poder, però els dissenys del vestuari no poden distorsionar tant la història fent-la fins i tot risible, o amb una exagerat acoloriment i agosarat disseny en l’escena de la coronació o amb una espartana caracterització dels boiards més propia d’obrers que no pas de consellers d’estat.

El relat s’inicia sense música (un altre solució escènica  recurrent en molts muntatges de l’actualitat) amb l’assassinat de Dmitri mentre juga amb una baldufa, aquesta imatge s’anirà visualitzant en els moments de més conflicte intern del tsar, la solució té força teatral. De fet una baldufa gegant presideix el teló abans de començar l’òpera i és aquesta joguina infantil la que servirà de leitmotiv dramàtic en la narració.

A Jones que mai se li escapa res, sembla com si amb aquest Boris s’hagués quedat a misses dites.  no l’hagi acabat d’arrodonir i més aviat hagi acabat només embastat. No li aniria pas malament una revisió futura, polint alguna escena, controlant una mica més els excesos i sobretot canviant el vestuari, ja que tot i l’immobilisme escenogràfic, amb les convenients i mínimes alteracions, el disseny i solució escènica de Miriam Buether m’ha semblat esplèndida.

Modest Mussorgski
BORIS GODUNOV

Boris Godunov Bryn Terfel
Prince Shuisky John Graham-Hall
Andrey Shchelkalov Kostas Smoriginas
Grigory Otrepiev David Butt Philip
Pimen Ain Anger
Varlaam John Tomlinson
Missail Harry Nicoll
Yurodivy (l’idiota) Andrew Tortise
Xenia Vlada Borovko
Xenia’s Nurse Sarah Pring
Hostess of the inn Rebecca de Pont Davies
Mityukha Adrian Clarke
Frontier Guard James Platt
Fyodor Ben Knight
Nikitich Jeremy White
Boyar Nicholas Sales

Chorus Royal Opera
Orchestra of the Royal Opera House

Director musical: Antonio Pappano

Director escènic: Richard Jones
Escenografia: Miriam Buether
Disseny de vestuari: Nicky Gillibrand
Disseny de llums: Mimi Jordan Sherin
Moviment escènic: Ben Wright

Royal Opera House de Londres 21 de març de 2016

Per quan un Boris al Liceu?, hem vist edicions esplèndides i ara ja comencem a tenir un síndrome, tot i que segurament deu ser una d’aquelles òperes que els que ens dirigeixen aquí qualificarien de insostenibles i deficitàries, la seva imponent vàlua i vigència obliga a programar-la de tant en tant.

18 comments

  1. Fernando S.T.

    A mi ne gustó muchísimo y aunque a Terfel la voz se le ha deteriorado porqué los años pasan para todos, su Boris me ha gustado horrores.
    Estamos lejos de tener el nivel del Covent Garden, empezando por nuestros directivos. aunque el ducadimantova de turno y después del último comentario que nos ha regalado se empeñe en hacernos creer lo contrario. Menudo quinto columnista tienes en el blog
    El aquí impagable 🙂

    M'agrada

  2. David

    Terfel té per mi, de sempre, una insuportable tendència a alleugerir els seus rols, a part d’una veu que no té greus poderosos. Crec que aquest no és un paper per a ell.

    M'agrada

  3. JordiP

    Ostres! Jo recordo l’últim Boris del Liceu, amb Salminen. Ara em sembla que fou molt lluny i jo no estava ni de bon tros tan “format” com ara en temes operístics, pero encara la recordo com una de les funcions en les que mes he gaudit al Liceu. I quin fart d’aplaudir del public! Ningu volia marxar!

    No estaria malament tornar-la a veure…

    M'agrada

  4. maria

    estoy muy de acuerdo con tu comentario sobre las retrasmisione de operas en cine . yo procuro no perderme ni una, en los varios cines de barcelona que lo hacen y realmente es una manera barata de ver lo mejor de lo mejor que se hace en el mundo . y en c ondiciones cinematograficas excelentes , en algun cine mejor que otro,….
    hace poco hicieron el holandes errante, tambien con terfel , del zurich opera house, y curiosamente, terfel iba con parecidos abrigos estropajosos como en esta,a l final . ,,, y el se “come” con sh personalidad exagerada al personaje y al final boris, se parecia sospechosamente al holandes …..
    impresentable que todo un zar vaya con aquel abrigo zarrapastroso, y los boyardos no digamos etc … es un no parar de enfadarse con los directores escenicos y de vestuario, sean ninfas del rhin , boyardos o l oque sea . paciencia ….

    M'agrada

  5. Jerónimo

    Tuve la fortuna de asistir en directo a la función del ROH este lunes y coincido parcialmente con tu crítica. Si atiendo a la emoción de ver el espectáculo en directo, os confieso que me pase toda la función entre mirar la escena, mayormente a Terfel, y a Pappano. Su magnetismo es indudable y su expresividad obligaba a la orquesta a entregarse. La escena de la coronación estuvo desequilibrada en directo, y Terfel sonó falto de pegada. Pero en todo lo demás la sensación fue soberbia. El coro estuvo excelente y en ningún momento me pareció insuficiente. En el programa de mano además añadieron los nombres de todos los refuerzos del coro. En cuanto a la escena sexta de los boyardos me pareció muy bien cantada por el coro aunque era más reducido que el coro general de otras escenas.
    Las dos horas y cuarto transcurrieron en un suspiro. Y, quizá por el efecto del directo y de la conjunción Pappano -Terfel, para mi fue una velada imborrable.
    Cierto es que canté este título en mi época de corista del Teatro Real, y de ahí que lo conozca bastante bien, pero el nivel general se acercó al sobresaliente.
    Olvidaba añadir que el Pimen de Anger fue incluso mejor de lo que comentado por todos.
    Un cordial saludo a toda la comunidad

    M'agrada

    • No he dicho en ningún momento que que el coro fuera insuficiente, he dicho que me parecía menos numeroso de lo que es o era habitual en esta ópera.
      En cuanto a Terfel, estoy seguro que en el teatro galvaniza, pero aun así para mi, a parte del desgaste vocal, no está totalmente convincente, hace mucho teatro. Al menos esa es la sensación visto en el cine.
      Gracias Jerónimo por el comentario de primera mano.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: