IN FERNEM LAND

INSISTINT EN LA PREPARACIÓ DEL SIMON BOCCANEGRA: LES VEUS


Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon,

Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon. Palazzo San Giorgio de Gènova

 

Simon Boccanegra és una òpera de veus masculines, profundes i fosques que donen vida a personatges foscos, torturats, ambiciosos i polièdrics. La trama política pren una volada que ja fa preveure les trames conspirativas de “Un ballo in maschera” i sobretot “Don Carlos”, i potser per això la trama amorosa queda relegada a un pla més secundari i per sota de la tradicional vesant paterno-filial que caracteritza les òperes verdianes i els seus moments musicalment més notables.

Per fer front al rol protagonista cal un baríton dramàtic capaç de mostrar tota la complexitat psicológica d’un personatge ambiciós i conspirador en el pròleg i ja com a Dux, autoritari, magnànim i just, mentre que en la vesant particular desborda la tendresa que tant li agradava mostrar a Verdi, com intentant suplir el gran buit que suposava haver perdut els fills que va tenir en el seu primer matrimoni.

Boccanegra és el centre de tota l’òpera i en la cabdal intervenció que Boito va fer per remodelar la versió original de 1857 afegint el pròleg i escena final del primer acte, la grandesa del personatge el situa al costat dels grandiosos rols dramàtics per a baríton que Verdi va escriure, com Nabucco, Carlo, Rigoletto, Macbeth o  Jago. No és tan sols la complexitat de trobar un cantant amb un registre vocal ampli i poderós, sinó també d’atorgar la capacitat d’oferir la vessant declamatòria del text de manera justa i convincent, en un rol on no hi ha cap ària, ni cap escena individualitzada que faciliti aquest protagonisme quasi omnipresent.

Us deixaré amb tres mostres dels barítons que més m’agraden cantant aquest rol i en el moment més “personalitzat” de l’òpera “Plebe, Patrizi!”, començant per Lawrence Tibbett, potser el baríton nord-americà i verdià que hagi jo escoltat mai, en la famosa gravació de l’any 1935 al MET, acompanyat per “L’horrorós Giovanni Martinelli”, Elisabeth Rethberg, Enzio Pinza i Leonard Warren com a Paolo. Fixeu-vos com lliga les frases i com manté l’emissió

Escoltem ara un altre grandiós baríton nord-americà, dramàtic i òbviament verdià Cornell MacNeil a l’any 1964 al costat de Leyla Gencer i Carlo Cossutta al Teatro Colón de Buenos Aires.

I finalment escoltem l’últim gran exponent del baríton verdià italià, Piero Cappuccilli, en l’edició de l’any 1978 a la Scala amb la grandiosa direcció d’Abbado, amb Mirella Freni,, Veriano Lucchetti i Nicolai Ghiaurov. La grandiositat dramàtica de les grans frases i la incisiva penetració del declamat fan de Cappuccilli, en especial en aquesta òpera, com el millor exponent

El personatge de Jacobo Fiesco necessita d’un autèntic i rotund baix profund. Aquí no valen els baixos barítons, la veu ha de ser profunda i misteriosa, plena de misteri i rotunditat. Un baix de veu negre com aquells que demanem per fer els malignes rols wagnerians. Hi ha un gir en l’obscura personalitat d’aquest personatge al final de l’òpera en el grandiós duo amb Boccanegra, però òbviament jo us proposo escoltar tres baixos interpretant l’impressionant ària del pròleg “A te l’ estremo addio … Il lacerato spirito” començant per un dels grans baixos del segle XX, l’espanyol José Mardones en una gravació que malgrat els anys transcorreguts i la precarietat sonora, gela la sang

La segona opció serà la del baix búlgar Boris Christoff. Veu rotunda amb greus cavernosos, expressió i noblesa, però també inquietant negror en la baixada a l’abisme del seu registre més greu.

I la tercera opció m’ha semblat que era obligat portar un baix de la gran tradició de l’escola italiana en la veu de Cesare Siepi l’any 1967. Exhibint veu, línia i rotunditat, sense deixar mai de ser elegant.

El rol de Amelia, com tants d’altres rols verdiaans, necessita d’una cantant molt àmplia capaç de ser dolça, pura, juvenil i líricament enamoradissa, sense per tot això deixar d’oferir la vessant més dramàtica i intensa. Trobar una cantant que sàpiga assimilar bé aquesta varietat de registres dramàtics amb els accents i colors adequats no és una tasca fàcil, i quan se’n fan càrrec les sopranos més dramàtiques, és bastant complicat escoltar una versió tan deliciosament pura i angelical com la de la primera de les tres sopranos escollides, Victoria de los Ángeles, d’una candidesa quasi infantil.

La segona opció és radicalment diferent, però també valuosa, ja que escoltar a la grandiosa Astrid Varnay arreplegant la veu, tot i que l’emissió no és del tot verdiana, esdevé una experiència molt més gratificant del que hom podria pensar abans d’escoltar-la.

Finalment escoltarem a la gran verdiana Leontyne Price interpretant aquesta ària, una mica allunyada de les sonoritats més spintos i fent com sempre una demostració del seu control i domini del fraseig, la respiració i la intenció dramàtica en una versió per a mi càlida i esplèndida.

De los Ángeles, Varnay i Price no semblen, més enllà de l’excel·lència en la seva feina, capaces de compartir coses en comú, i en canvi totes tres signen unes versions esplèndides de l’ària, o això em sembla en a mi i per aixó no he volgut obviar-les en aquest apunt vocal i preparatori del Simon. Amb una soprano lírica no n’hi ha prou, i si ho deixéssim en mans de les dramàtiques, seria difícil tot i que impossible ja heu vist que no ho és, de trobar-ne una de ideal.

Del rol de Gabriele Adorno, el menys interessant dramàticament, ja varem fer la tria corresponent, per tant proposar-vos versions diferents semblaria fins i tot improcedent.

Us deixo l’enllaç del darrer apunt, el dels resultats, on podreu accedir als 12 youtubes.

https://ximo.wordpress.com/2016/04/12/josep-carreras-el-millor-gabriele-adorno/

Del rol de l’aprenent de Jago, és a dir Paolo Albiani, no hi ha possibilitat d’oferir un fragment prou rellevant, però ja haureu vist en el primer yotube dels escollits que és bressol de grans Boccanegra, o ssi més no barítons de important carrera. Es necessita un bai-baríton o baríton dramàtic que caracteritzi molt bé amb el seu declamat la pérfida personalitat del conspirador.

Abans d’acabar vull fer-vos escoltar a Piero Cappuccilli i Mirella Freni, sota la direcció de Claudio Abbado el magnífic duo

I per tal de que ningú no digui que no hi ha cantants d’ara en els meus apunts preparatoris, us deixo amb Maria Agresta i Simone Piazzola cantant aquest mateix duo a La Fenice.

Encara hi hauria d’haver un altre apunt “boccanegresc”, però el calendari dels propers dies penso que no farà possible.

5 comments

  1. Simon Boccanegra és una obra amb unes tensions internes enormes, entre les intencions de Verdi i Boito a la revisió, i les convencions de l’òpera italiana. La trama es basa en dos triangles, el polític format per Simone/Fiesco/Paolo, i el familiar, amb Simone/Fiesco/Amelia. Per tant hi sobra el personatge de Gabriele, i Paolo hauria d’haver agafat la seva rellevància. De fet el segon acte s’hauria d’haver reescrit completament. Si hagués sigut així, Simone Boccanegra seria el Boris Godunov italià i probablement la millor òpera d’aquest país, perquè el pròleg, el primer acte i el final són col·lossals.

    M'agrada

    • Efectivament, i no entenc com Boito no va acabar de convèncer a Verdi per fer la remodelació total d’una obra molt intensa.
      Gabriele és a aquesta història el que és Marina a la remodelació del Boris, si bé en seqüències contraposades i a Boito suposo que no se li va passar pel cap suggerir-li a Verdi de deixar-lo com un Ismaele a Nabucco, un personatge residual. La gran diferència és que Mussorgski es va lluir amb la música de l’acte polonès i en canvi la música que acompanya a Gabriele és massa genèrica.
      També posat a fer òpera-ficció, hagués estat bé que Boito hagués arribat a fer el llibret del Lear tan anhelat, però…

      M'agrada

  2. rosetapiccina

    Em vaig perdre la tria perquè era fora 😦
    La gravació amb què estic preparant l’obra veig que té una fama horrible
    http://www.unanocheenlaopera.com/viewtopic.php?t=14186&start=30

    Jo em sotmeto ja al sacrifici ritual, i declaro públicament: Victoria de los Ángeles m’embafa. Ho sento, és el meu gust.

    Gràcies Joaquim, com sempre, per la teva valuosa feina. Ells no ho saben, però al Liceu et deuen molt. Mantens viva la flama.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: