Aquest cap de setmana l’Orquestra Simfònica del Liceu ha estat invitada, com ja fa anys que succeeix en un intercanvi profitós entre l’Auditori/OBC i el teatre barceloní, a la temporada de l’OBC, en un programa popular i compromès que incloïa obres de Felix Mendelssohn i Piotr Illitx Txaikovski, sota la direcció de Josep Pons.
No he anat a l’Auditori però aquest matí he escoltat el concert per Catalunya Música i mentre l’escoltava no parava de fer-me preguntes, algunes de les quals porto a l’apunt. Segurament la resposta de la majoria són complexes i s’escapen de l’àmbit estrictament musical, però em ve de gust fer-les en veu alta per si algú pot ajudar-me a treure l’entrellat dels dubtes.
Ja em va bé, en contra del que es podria pensar, valorar el concert mitjançant la impressió rebuda a través de la transmissió radiofònica, ja que moltes vegades és a través de l’audició per ràdio que l’orquestra em fa avergonyir del que escolto, cosa que d’entrada no m’ha succeït aquest matí, ni tan sols quan les coses eren millorables, ja que el nivell estava clarament per sobre de la mitjana que acostumem a escoltar al teatre, ja sigui a la pròpia sala o per ràdio.
Segurament tots estarem d’acord que les millors i més satisfactòries intervencions de l’Orquestra del Liceu a la temporada que inicia la recta final, han estat les dues òperes dirigides per Josep Pons, és a dir el Benvenuto Cellini de Berlioz i el Götterdämmerung de Richard Wagner, de ben segur el dos reptes simfònic més importants, ambdós salvats amb èxit consensuat que han fet callar fins i tot als protestants més belicosos associats a l’aparició del titular de la casa davant del podi, sempre i quan fos en una òpera i mai en els concerts, ja que aquests en alguns casos i sobretot en les temporades anteriors, han evidenciat preocupants resultats.
Que l’arribada del mestre Pons al capdavant del Liceu ha tingut com a resultat uns indicis de millora ara ja es pot dir que és obvi i qui ho negui serà per motius que s’escapen de les apreciacions estrictament musicals.
L’Orquestra del Liceu s’ha endreçat una mica a l’espera, encara a l’espera, de incorporar tots els elements necessaris per fer el salt qualitatiu que fa anys que esperem. Hi ha encara les carències, les irregularitats i les indecisions que ens han fet desesperar en tantes ocasions, però està clar que quan al capdavant hi tenen a Josep Pons la cosa sona diferent i millor, és clar. Molts ja signaríem on calgués per tal de que durant aquesta temporada l’orquestra hagués sonat com l’he escoltat avui per ràdio, quelcom que no vol dir en cap cas que haguem fet cap cim, però l’orquestra, ja sigui perquè a L’Auditori la música respira molt millor que al Liceu i l’acústica els beneficia més que no pas els perjudica, com succeeix amb l’acústica seca del teatre que no ajuda, ans al contrari, ja sigui perquè en els concerts són els protagonistes i no els acompanyants dels cantants i això els atorga una autoestima addicional o ja sigui perquè les coses fins i tot s’estiguin fent bé, escoltant el resultat engrescador, m’ha sorgit entre moltes preguntes possibles, aquestes 4:
- Caldria que Josep Pons dirigís a banda dels concerts, més títols d’òpera durant la temporada (la 2016/2017, 3 títols de 13, i 4 concerts)?
- Caldria fer una petició formal a qui calgui, per tal d’iniciar el projecta existent de millora de l’acústica del teatre i deixar les operacions d’imatge per a més endavant o no (piercings a la façana)?
- Caldria fer alguns concerts amb altres directors (d’alçada) aprofitant que dirigeixen alguna òpera, com ja s’havia fet temps enrere amb Fabio Luisi (Falstaff i concert Brahms)?
- Per què després d’una interpretació notable o si voleu només digne, en segueix una altra rutinària i poc estimulant on reculem de manera frustrant els avenços obtinguts?
Segurament les respostes són tan òbvies que les preguntes són innecessàries, però tal i com estan les coses no estaria de més insistir en el tema, perquè no estic segur que l’orquestra sigui una prioritat per la direcció, ni estic segur que el projecte acústic preocupi més enllà de l’àmbit estrictament musical del teatre. No crec ni tan sols que la immensa majoria del públic ho vegi com un projecte a tenir en compte perquè molts encara deuen creure, perquè així ho han llegir, que l’acústica del Liceu és boníssima.
Em sembla interessant per a tots els que no han assistit al concert o l’han escoltat per ràdio que escolteu un fragment, perquè estic segur que si no sabéssiu que es tracta de l’Orquestra del Liceu la valoraríeu millor. Així han interpretat el quart moviment “Adagio lamentoso – Andante” dirigida per Josep Pons a L’Auditori.
Finalment, fent una mirada enrere i repassant els directors titulars que ha tingut la casa des de la reconstrucció i malgrat la precarietat econòmica actual i els pocs recursos que té la institució, crec que ningú ha fet tanta feina i ben feta, de manera soterrada i ingrata, tan poc reconeguda i tan protestada com Josep Pons (a Betrand de Billy també li van fer la vida impossible), i per tant caldrà veure fins quan aguantarà el director musical una situació com aquesta, perquè l’endarreriment en l’execució d’aquell projecte musical presentat sota la direcció de Joan Francesc Marco, és tan escandalós com els retards del Ministerio de Fomento amb les infraestructures catalanes.
Els músics, que en algun cas i en els compromisos més exigents, són “ajudats” per eventuals que atorguen (in) seguretat a l¡orquestra i als oients, no deuen viure la millor de les situacions possibles, perquè està clar que si et venen a ajudar subcontractats invitats, es deuen sentir amb aquestes presencies, una pressió al clatell que no deu afavorir gaire el clima de treball, o potser és el que es pretén?
Potser ara que tenim un conseller de cultura que fins i tot es posa dempeus per mostrar la satisfacció per allò que acaba de veure (encara que fos aquell galdós Otello) i anuncia més ajudes per l’OBC, tenim una mica més d’esperances de que el projecte musical del Liceu agafi la velocitat de creuer que faci possible la millora que ara per ara i de manera inexplicable, només s’albira de manera alternant.
IN FERNEM LAND 
Jo he estat aquest mati, i ha estat una delicia, amb una interpretació prou notable de l’incansable concert per a violí de Felix Meldensson.
Estic plenament d’acord amb tu, el Mestre Pons està fent una feina molt i molt bona, i s’ha de reivindicar com sigui!!!
M'agradaM'agrada
Per ràdio m’ha semblat que el violinista no estava gaire afinat. la interpretació si que m’ha semblat molt sensible, però tècnicament no m’ha agradat gaire. Molt millor la propina, una mica ensucrada però bellíssima.
L’obertura de Mandellsohn m’ha agradat molt i també la patètica.
Feien goig i cal dir-ho
M'agradaM'agrada
A mí también me ha gustado mucho el concierto de esta mañana, tanto las obras de Mendelssohn como la patética de Tchaikovski. La interpretación de las obras ha sido muy buena.
M'agradaM'agrada
¿Estáis aquí?
A ver si nos vemos un día. Llámame.
Un abrazo
M'agradaM'agrada
Jo (nosaltres) també he assistit al concert d’aquest mati i en directe ha resultat molt i molt satisfactori per a les orelles.
Afegiré observacions subjectives d’allò que no has pogut copsar per ràdio:
1. Com s’ha aprimat el mestre Pons ! (això ja s’ha vist al Liceu, però posat a l’escenari de l’Auditori s’ha posat més de manifest)
2. La implicació dels musics ha resultat, per a mi, espectacular. Pendents dels matisos de la direcció en tot moment. El i la clarinetista i la fagot (ista?) s’engronxaven per tocar com si fossin músics de jazz. Feien patir i tot per si toparien entre ells.
Suposo que “domesticar” els metalls deu ser de les coses més difícils i que l’acustica de la sala ho fa encara més difícil. El volum de les trompetes seria l’única objecció a una interpretació rodona. Res a veure amb l’exhibició gairebé impúdica del trompetista de fa un any , que passava de tot i amb una insofrible gratera de l’entrecuix.
3. El concertista no m’ha fet ni fred ni calor. El sentia poc (cada vegada sordejo més) i m’he pensat que l’instrument no donava la talla, però el programa diu que és un Guadagnini de 1781.
És el concertino de l’Orquestra del Liceu i m’ha semblat apreciar que hi ha bona química entre ell i els músics, al marge del fet musical.
4. El públic… desconcertant. A la primera part amb una salut bronquial encomiable i respectant força els silencis.
A la segona es veu que la musica russa ha devastat amb fred siberiá una part apreciable de la gent, la qual que ha proferit una quantitar d’estossecs i escuraments de gargamella com poques vegades havia sentit. I un clàssic, aplaudiments en acabar el brillant tercer moviment de la Patètica. Com diria algú amb 60 anys menys que jo: “patètic”.
Haig de reconèixer que no he sentit cap telèfon.
Ja que tu fas propostes jo també:
Crec que els arquitectes estrella de què estem tan ben proveïts (no sé si servits) haurien de dissenyar uns espais dotats de pantalles gegants i insonoritzats des d’on seguir els concerts les persones que tenen la dissort de patir incontinència sonora: tós, carmelets, mòbils, comentaris diversos. Caldria que els seients fóssin confortables però les portes tancades. Que no en puguin sortir fins que s’acabin els bisos i tot.
Una variant dels espais per fumadors impenitents.
El primer auditori que ho implanti sortirà als diaris (que és del que es tracta molt sovint) i potser arraconarà aquests/aquestes persones de salud i educació precària, tal com va passant amb els tabàquics.
Aprofito aquest espai per denunciar la quantitat increïble de discapacitats urbans (d'”urbanidad”) de la funció del Simon Boccanegra del dijous 28 d’abril
M'agradaM'agrada
Ja en el concert a l’entorn del Romeo i Julieta al Liceu, vaig apreciar una actitud ben diferent al que ens tenien acostumats, si bé el resultat no va ser com el d’avui a l’Auditori.
Jo no crec que només sigui una qüestió d’assaigs perquè a l’òpera tots els títols tenen,0 més o menys, les mateixes setmanes d’assaig.
Hi deu haver alguna cosa addicional de motivació i també de por, perquè els concerts amb un director passavolant no tenen gaire repercussió però els de Josep Pons poden ser determinants de cara al futur.
La teva proposta arquitectónica és brillant, però poc viable. Millor invertir en les escoles, a llarg termini potser resultarà més eficaç.
M'agradaM'agrada
Vista l’edat dels/les discapacitats/des haurem d’esperar quaranta anys a veure’n els resultats si tot ha de venir de les escoles
M'agradaM'agrada
Si, és així, els resultats si es fa bé són a llarg termini, per això estem com estem, perquè mai (o quasi) s’ha fet bé i hem tingut una política d’educació i en conseqüència de cultura, més aviat lamentable.
M'agradaM'agrada
Segur que ha estat el concert més rodó de l’orquestra amb Pons. Els dos Mendelssohn han sonat diàfans i subtils; i la Patètica ha estat excel·lent, amb una precisió i un relleu de gran alçada, i amb una direcció que deia coses. Cap errada en els metalls (ni en cap altra secció) i moltes ganes en els músics. Una gran, gran interpretació. Ha estat acabar el tercer moviment i pensar “doncs podria sonar així sempre”. Suposo que darrere deu haver-hi més assaigs que d’habitud, però si aquesta és la raó, potser és qüestió d’assajar més cops.
Al segon pis, sí, també s’han sentit estossecs diversos, caramels a tort i a dret, i tot acompanyat d’una persona que s’ha mig desmaiat i l’han hagut de treure, amb un petit recital de cadires colpejant i gent movent-se. Es pot disculpar, i cal esperar que no hagi estat res greu, i segur que no ha transcendit fora del segon pis, però en fi…
M'agradaM'agrada
Ser el protagonista o formar part del conjunt protagonista, deu canviar la percepció de els coses, sobretot quan aquests concerts també deuen servir per evaluar el nivell dels músics que integren l’orquestra, perquè aquesta avaluació és necessària i imprescindible si volem arribar a tenir una orquestra amb cara i ulls.
M'agradaM'agrada
Perdó. Salut va amb T final
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar-hi divendres i va ser un concert magnific (tal com ha sonat per radio) amb una Patètica molt emocionant.
Després del concert dedicat a Romeu i Julieta, i d’altres realitzats, tant al Liceu com a l’ Auditori, estic molt d’acord en que l’orquestra del Liceu sona molt millor quan surt del fossar i no està lligada als cantants, potser és el fet de ser tant protagonsites com son habitualment els cantants…sorprenent haver descovert que tenim un gran concertino gràcies a Mendelssohn.
Sobre els 4 punts que plantejes estic molt d’acord que desde que està en Josep Pons l’orquestra ha fet un canvi qualitatiu per tant que el mestre dirigís més operes seria molt positiu vist els resultats de Benvenuto Cellini i el Götterdämmerung, respecte a deixar les operacions d’imatge només realitzar les que fagin falta (crec que cal restaurar la façana però de moment no calen els “percings”perque s’hi posin els coloms), endavant a fer concerts amb altres directors com tu dius d’alçada, sino no calen invents.
Ara només calen que els encarregats del Liceu ens fagin cas i això son “figues d’un altre paner”.
M'agradaM'agrada
La direcció del Liceu no sé si està veritablement per això, diran que sí, és clar, però en realitat no sé si és un projecte imprescindible, perquè potser creuen que així ja està bé.
Gràcies per deixar les teves impressions, Marta.
M'agradaM'agrada