IN FERNEM LAND

TARDES AL PALAU: LA CIUTAT QUE PARLA, LA CIUTAT QUE SONA D’ALBERT GUINOVART


Ahir vaig assistir a un concert emmarcat en el cicle Tardes al Palau, un cicle de caire popular que acostuma a estar farcit d’un públic sorollós i xerraire que no accepta de bon grat la invitació al silenci i amb l’afegitó de la legió de turistes carregats de d’estris per immortalitzar la històrica sala a preus més raonables que la pròpia visita turística. Tots aquests aspectes no del tot engrescadors per escoltar la música que se’ns proposa, no van ser cap obstacle per fruir una vegada més de l’enginy musical d’un dels compositors catalans més interessants, polifacètics i també cal dir que populars, el barceloní Albert Guinovart (1962), de qui es va programar la seva obra “La ciutat que parla, la ciutat que sona”, un obra de format singular i poc classificable, per a piano, percussió, grup de metalls i narrador, amb textos de David Nel·lo.

L’obra es va estrenar l’any 2009 a L’Auditori, amb membres de l’OBC, el mateix compositor al piano i l’escriptor com a narrador.  Guinovart va tornar a posar-se al davant del teclat i l’excel·lent  BCN Brass Ensemble, ahir format per els trompetistes: Josep A. Casado, Francesc Colomina i Sergio Pacheco; els trompes: Ionut Podgoreanu, Pawel Marciniak; els trombons: Gerard Costes, Emili Bayarri i Francisco Palacios, el bombardí Victor Ferragut, el tuba Joan B. Domènech i el percussionista Salvador Soler, mentre que el narrador va ser l’actor Eduard Farelo.

L’obra de Guinovart i Nel·lo la podríem catalogar de 8 postals barcelonines amb una introducció, que combina els textos descriptius de situacions i sobretot de personatges barcelonins, amb la conseqüent descripció musical del que el narrador ens ha explicat/interpretat prèviament, i que es distribueix en els següents moviments:

Introducció
Despertar
La nena
La senyora
L’estranger
El ciclista
El comercial
El nostàlgic
Nit i records

Guinovart, com acostuma quan escriu, utilitza tota la inventiva com a orquestrador i la inspiració melòdica que el caracteritza, per oferir un collage eclèctic d’estils, ritmes i escoles que conflueixen en el segell inconfusible guinovarià, aquell que tan aviat escoltes el primer acord harmònic reconeixes l’autoria. La música de Guinovart és saludablement lliure i sense cap mena de complexa utilitza la vena melòdica per arribar a l’oient, quelcom que ben mirat i encara millor, escoltat, no deixar de ser al menys per a mi, un luxe impagable en un entorn més aviat advers i gasiu, propici a defugir-la

Els textos de Nel·lo són senzills, perfectament reconeixibles i fins i tot diria que previsibles, protagonitzats per personatges quasi sempre anònims, tòpics i a mig camí entre la poesia, la tendresa i la comedia costumbrista de caire contemporani. La nena, la senyora de l’eixample, el ciclista/repartidor modernet, el comercial sobrat o el nostàlgic que pensa que qualsevol temps passat era millor, contrata amb el 5è moviment, anomenat l’estranger, i que està dedicat a un pianista i al director que l’acompanya després d’un concert al Palau i la nit que hagués pogut ser i no va ser, que poc té a veure amb Barcelona, però que permet a Guinovart desplegar un dels molts homenatges que amaga l’obra, aquest dedicat a la gran música de repertori simfònic, amb referències a Txaikovski o Mahler.

L’obra d’una durada al voltant dels 90 minuts, s’inicia amb una melodia al piano acompanyat de la percussió i de mica en mica es van  incorporant els instruments de metall que tindran un gran protagonisme, ja sigui en el seus brillants conjunts, ja sigui en intervencions solistes de gran qualitat i dificultat interpretativa. De manera elíptica, l’obra acabarà a l’inversa, deixant finalment al percussionista sol mentre a la llunyania s’escolta “la música” que s’amaga pels carrers.

Hi ha moments molt lírics, tendres i nostàlgics, amb línies melòdiques de volada i valsets evocadors, també hi ha moments de brillant i efectista virtuosisme amb les reminiscències del concert per a piano i orquestra de Txaikovski, deguda i brillantment deconstruït amb incursions mahlerianes, però potser el moment més hilarant i de grandiosa brillantor conceptual són les variacions del cant dels ocells que ens proposa el comercial sota la complicitat dels seus col·legues i que permet a Guinovart jugar, divertir-se i divertir-nos amb la popular melodia adaptada a la manera de com ho veurien i viurien: andalusos, nord-americans, israelians, hongaresos, argentins i italians, i que Guinovart aprofita per “bocabadar-nos” mitjançant un mestrívol domini com a orquestrador que desborda un enginy humorístic/musical admirable.

Guinovart és molt exigent en la part quasi omnipresent del piano, demanant virtuosisme tècnic, sensibilitat i grans dosis d’emotivitat, quelcom que per a ell sembla innat i que no ho posarà gens fàcil als pianistes que si vulguin afrontar. Ahir una vegada més va desplegar amb aquella naturalitat i timidesa que el caracteritza tota una esplèndida demostració d’art pianístic.

El BCN Brass Ensemble va estar a la gran alçada que la partitura requereix, amb una sonoritat de qualitat, contundent i equilibrada en el conjunt, i amb unes intervencions solistes virtuoses, expressives i subtils, acompanyades amb una aclaparadora intervenció de Salvador Soler en la polivalent tasca a la percussió d’efectes suggeridors.

Eduard Farelo no va comença gens bé. Deia el text de manera molt precipitada i la seva dicció era poc entenedora, quelcom habitual en els actors que fan més televisió que teatre o dit d’altre manera, una malaltia molt estesa entre els actors i actrius. DE mica en mica es va anar tranquil·litzant, i si bé no va lluir aquella dicció ben projectada que hagués estat desitjable, al menys va aminorar una mica la velocitat del seu  discurs, quelcom que el feia fins i tot més creïble, però jo diria que va ser el punt a millorar d’un concert esplèndid, ja que no va saber atorgar amb igual encert, els diferents i dispars rols que l’obra l’encomana, un bombonet per  aun actor.

Una obra esplèndida, que s’allunya una mica del estàndards guinovarians tot i que preserva la qualitat i la inspiració envejable d’un músic de cap a peus.

Hi havia micròfons a la sala i també càmeres filmant, tant de bo no es tracti d’una gravació de caire privat perquè l’obra i la interpretació bé mereixen una imprescindible difusió.

 

2 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: