Werther: Juan Diego Flórez, Joyce DiDonato, Valentina Nafortina i John Chest al Théâtre des Champs-Elysées. 9 d’abril de 2016 Fotografia de Jean Philippe Raibaud

No descobreixo res nou si dic que amb bons cantants no n’hi ha prou per obtenir bons resultats, i aquest és el cas en aquesta ocasió, avui us parlaré del Werther que es va cantar al Théâtre des Champs-Elysées de París ara fa una mica més d’un mes i que va tenir com a protagonistes a un Conte d’Almaviva i una Rosina de somni, però un Werther i una Charlotte, per a mi, insuficients.

Juan Diego Flórez i Joyce DiDonato  són dos cantants esplèndids, no seré pas jo que ho descobreixi i no seré pas jo qui ho posi en dubte. Ja sabeu de la meva admiració pel tenor peruà en quasi tot el que fa, de la mateixa manera que quan la mezzosoprano nord-americana es cenyeix a allò que li escau a la seva veu i a la seva idiosincràsia estilística, em fa gaudir del seu art com poques, però és que Werther i Charlotte s’allunyen tant, ara per ara, de les seves possibilitats vocals que només puc acceptar aquesta versió concertant de l’obra mestra de Massenet, com un experiment de laboratori de resultats fallits i futur incert.

Que Juan Diego Flórez vol si o si, fer d’Alfredo Kraus ja no és cap intuïció, només cal veure les òperes que va incorporant ni que sigui per fer el debut i tot seguit el comiat, per adonar-se’n que totes elles es corresponen al corpus central del repertori del tenor canari. Fins ara Flórez s’emmirallava en la forma de cantar de Kraus, fins i tot comença a imitar aquell acabament dels aguts dels darrers anys del gran mestre, però és que ara vol fer el seu repertori i aquí el peruà s’equivoca, perquè les veus i llur evolució, no tenen res a veure.

Flórez canta divinament però no interpreta divinament, al menys en alguns dels rols que incorpora darrerament (Roméo, Edgardo i ara aquest Werther) està més amoïnat per no esgarrar-la que no pas per interpretar el rol, i si com a Edgardo acaba triomfant amb una escena final esclatant, a Werther no n’hi ha prou en fer un “Porquoi me reveiller” de disc, perquè per a Juan Diego Flórez avui el seu Werther és un seguit d’àries ben cantades, però en cap cas és el jove poeta romàntic i introvertit, d’esclatant passió amorosa que en la desesperació final es treu la vida, no, Flórez és Flórez cantant Werther, mai és Werther.

La prudencia i la cura per no trencar la veu, enlletgir el so i forçar l’emissió per traspassar una orquestra densa que el cobreix tot i la cura del mestre Lacombe, juga a favor de la seva salud vocal i diu molt del tenor peruà, però va en contra de la credibilitat interpretativa ja que en cap cas serà la personificació d’aquell Werther que emociona, que trasbalsa, que commou fent sentir el que canta i no com ho canta.

El cas de Joyce DiDonato no és exactament el mateix, tot i que com Flórez està experimentant amb la incorporació d’alguns rols, alguns amb veritable encert com la Elena de la donna del lago, a mig camí entre la mezzosoprano i la soprano, i en altres, com aquesta Charlotte, per no mencionar la seva Stuarda adaptada amb nocturnitat i traïdoria i amb uns resultats frustrants, sense tanta fortuna.

Per cantar Charlotte, DiDonato ha de forçar els registres extrems, ja que la presència central de la seva veu s’ha d’enfortir per donar més cos a un personatge  introvertit, dens i dramàtic, amagat al darrere d’una personalitat aparentment petit burguesa que quan acaba esclatant ha de mostrar una veu que DiDonato no té, i ja sabem que quan força, el registre agut s’escanya, es tensa, i la veu perd harmònics, s’esblanqueeix i vibra en excés. És una Charlotte absent que es reserva per fer una escena de les cartes intensa d’emotivitat, quelcom que ella sap fer mestrívolament, però no és suficient, la veritable Charlotte comença al primer acte i acaba amb la mort de l’estimat. Què lluny estem d’aquella meravellosa Cendrillon!

La resta de rols s’emmarquen en la tranquila comoditat d’un tot sota control, amb una Nafortina a qui la Sophie no l’ocasiona cap trasbals ni problema d’impossible solució i un notable Albert de John Chest (veu a seguir).

La direcció orquestral sembla més pendent de no cobrir a la parella protagonista, cosa que no sé si va aconseguir del tot, que no pas de crear un discurs d’intensitat lírica i dramàtica. Quan l’orquestra és la protagonista sembla que el mestre Lacombe pugui dir més coses del que el deixen en aquesta ocasió.

Què us semblaria escoltar un fragment del tercer acte?

Jules Massenet
WERTHER

Juan-Diego Florez (Werther)
Joyce DiDonato (Charlotte)

Valentina Nafortina (Sophie)
John Chest (Albert)
Marc Larcher (Schmitt)
Nicolas Rivenq (Johann)
Luc Bertin-Hugault (Le Bailly)

Maîtrise de Radio France
Director del cor: Sofi Jeannin
Orchestre National de France

Director musical: Jacques Lacombe
versió de concert

Théâtre des Champs-Elysées, París 9 d’abril de 2016

El que avui ens ofereix aquest Werther és un desig, un somni, un intent de deixar una constància que a l’hora de la veritat resulta ben diferent del que acaba sent. En un moment on tenim cantants que excel·leixen en ambdós rols, el que ens ofereixen Flórez i DiDonato  aquí, de ben segur provocarà opinions discrepants, quelcom que veritablement enriqueix el debat però que no evita que per a mi evidenciïn unes carències avui insalvables.  Algú podria pensar que no estem tan lluny del que podria haver estat una parella de somni per a Werther com hagués pogut ser la formada per Alfredo Kraus i Victoria de los Ángeles, ella per cert, en una vocalitat allunyada del estàndard de Charlottes com la deliciosa DiDonato però amb una veu natural molt més centrada i capaç que la nord-americana, aquest Werther del 9 d’abril a París ho desmenteix.