IN FERNEM LAND

LE NOZZE DI FIGARO AL MET DE 1967 (Siepi-Krause-Lorengar-Freni-Berganza; Rosenstock)


L’amic Eduardo m’ha fet un regal inesperat i preciós, m’ha enviat des de la llunyania de l’hivern austral a Montevideo, un àudio del MET de l’any 1967 amb un repartiment per a Le Nozze di Figaro mozartianes, que només llegir-lo provoca un calfred d’emoció i admiració.

Quan comences a escoltar, encara que el so sigui d’aquells pirates que tant ens entusiasmaven anys enrere, abans que les pràctiques bucaneres assolissin la qualitat actual, no pots més que rendir-te  davant d’un equip tan excels i vital. Ens deia Ordet en un comentari deixat en l’apunt de la Schubertíada de fa tres dies, que l’encantava ficar-se a la màquina del temps, doncs avui absolutament fora de programa la tornem a utilitzar per a submergir-nos en una feliç regressió a 1967, quan va tenir lloc al Lincoln Center una festassa mozartiana.

Deixeu-me doncs fer un parèntesi a l’activitat operística de més rabiosa actualitat, per recordar una representació del MET, tot just 13 mesos després d’estrenar-se la nova seu, que va reunir un prodigiós cast, el dia que va suposar el debut a la casa del baríton finlandès Tom Krause (Comte d’Almaviva) i de Teresa Berganza amb el seu mític Cherubino, i també de Nikolaus Lehnhoff com a director d’escena.

Els acompanyen noms estel·lars de la història de l’òpera com Cesare Siepi (Figaro), Mirella Freni (Susanna), la deliciosa Pilar Lorengar com a Comtessa Almaviva (potser vocalment més idònia per a Susanna) i el Bartolo de Fernando Corena, sota la direcció del polonès Joseph Rosenstock , director de llarga trajectòria novaiorquesa, primer dirigint la desapareguda NYCO (New York City Opera) amb polèmica inclosa per permetre que es programés teatre musical en la seves temporades (Show Boat), i posteriorment al MET on  va esdevenir un director imprescindible entre 1961 i 1969, fent front a un ample repertori que incloïa Mozart i Wagner, amb  248 representacions en aquests 9 anys, i que a jutjar per aquestes “Nozee”, desprenia  una vitalitat i frescor encomiables.

Del cast no sé per on començar, si per el meravellós Figaro del grandiós Cesare Siepi, un cantant versàtil que excel·lia en tot allò que cantava, en la sòbria elegància del cant de Tom Krause  o en el trio de dames format per les lluminoses Mirella Freni i Pilar Lorengar, o l’exultant i contagiós Cherubino de Teresa Berganza.

En Colbran diu que ara no es canta d’aquesta manera tan espontània i segurament té raó, és difícil trobar una vitalitat com aquesta, no és qüestió de nostàlgia, és que l’òpera es fa diferent, potser no tant des de la visceralitat i la improvisació, i per tant això comporta més control, potser perfeccionament i de ben segur fredor. Jo no dic que no hi hagi cantants bons per fer unes excel·lents Nozze di Figaro, només dic que l’evolució de la manera de fer les coses en el món de l’òpera  ha fet perdre aquesta espontaneïtat i entusiasme que es respira en les gravacions antigues i també en aquesta representació que de manera inesperada s’ha colat a IFL.

Jo m’estimaria més una comtessa amb la veu més central, però després d’escoltar el “Porgi amor”, no tant el “Dove sono”, només es pot caure rendit davant de l’encant de Pilar Lorengar, i és per això que em permeto dedicar l’apunt a l’estimada Leonor, segurament la persona que conec que més admira a la cantant aragonesa.

Disposeu-vos a passar-ho en gran tot i els inconvenients d’una sonoritat imperfecte tot i que decent.

Acte 1er

Acte 2on

Acte 3er

ACte 4at

Wolfgnag Amadeus Mozart
LE NOZZE DI FIGARO

Llibret Lorenzo Da Ponte

Figaro………………Cesare Siepi
Susanna……………..Mirella Freni
Count Almaviva……….Tom Krause [Debut]
Countess Almaviva…….Pilar Lorengar
Cherubino……………Teresa Berganza [Debut]
Dr. Bartolo………….Fernando Corena
Marcellina…………..Nancy Williams
Don Basilio………….Paul Franke
Antonio……………..Lorenzo Alvary
Barbarina……………Loretta Di Franco
Don Curzio…………..Gabor Carelli
Peasant……………..Mary Fercana
Peasant……………..Dorothy Shawn

Director musical……………Joseph Rosenstock
Metropolitann Opera House de New York 11 d’octubre de 1967

Estic segur que serà un apunt celebrat per minories, les coses són com són i tampoc deu ser bo anar a contra corrent. La immensa majoria dels apunts que cada es publiquen a IFL són de rabiosa actualitat, per tant que un dia mirem enrere gràcies al regal de l’Eduardo fent feliç a Leonor i no només a ella, és també un goig que m’agrada compartit amb vosaltres i aquí , sense ànim de voler semblar despòtic i groller, les coses es fan així perquè jo sóc l’amo del tros, i demà de ben segur tornarem a l’actualitat. Gracies ems per fer-me passar una magnífica tarda de diumenge.

27 comments

  1. alex

    yo estoy con Colbran y en todo caso, de “las minorías” que disfrutamos con el canto y las voces rayando la excelencia
    Cantantes como estos, desgraciadamente no existen desde hace ya unos cuantos años y eso que en el repertorio mozartiano la crisis vocal actual es menor que en otros repertorios como en el italiano romántico ( belcantismo y verdiano )y en el wagneriano
    Yo que soy otro de los viudos del pasado, donde sí primaban las buenas voces y música, sin necesidades de cretineces escénicas

    M'agrada

  2. SANTI

    Benvingut sigui el regal d’Eduardo i encara que el so no sigui alta fidelitat, com es deia abans, s’aprecia sobradament el nivell.
    Un altre regal que estic segur que m’agradarà. El que he escoltat de l’acte 3er m’ha deixat bocabadat, i això que no he escoltat a Berganza!

    M'agrada

    • La Berbanza fa un Cherubino sensacional, continua sent un Cherubino sensacional, també Freni fa una Susanna deliciosa i Lorengar, tot i que penso que la seva veu no és la més apropiada per la Comtessa, com a cantant mozartiana és senzillament sensacional. Però és clar també hi ha el senyors Siepi i Krause, és a dir, un equip de Champions.

      M'agrada

  3. La Lorengar està increible en el Porgi Amor! Incomparable, en la meva opinió.
    S’ha de dir que aquesta cantant a mi no m’agradava. Però després de sentir La Traviata que té amb l’Aragall i en Fischer-Dieskau, estic totalment encisat per la seva veu.

    Moltíssimes Gràcies per fer aquesta regressió de quasi 50 anys. Però que en molts casos, es fa necessària.

    M'agrada

  4. Leonor

    ¡Cómo! Descastada de mí, no tengo perdón, no, no, no…¡Mil gracias, Joaquim, por este regalo, inmenso, maravilloso! Maravilloso Mozart, geniales las cantantes y mi queridísima Pilar, segura, segurísima que será una bella, dulce, afligida melancónicamente Condesa “Comm’il faut”.
    ¡Gracias, Joaquim, muchas, muchas gracias!
    Mi Pilar, ay…”Io, sono felice, felice io sono”.

    M'agrada

  5. Leonor

    “Nozze” es una ópera que con placer, gusto se disfruta, se goza, se alaba: es fresca, radiante, impresionista diría la presentación del conflicto que realiza Mozart en la obertura, un conflicto que presenta enfrentamientos de manera luminosa; este acierto nos pega ya desde el inicio de esta función (las habrá más detalladas, es verdad, pero de inmediato la comunión entre orquesta y la dirección de Rosenstock la presenta entre ingenua y maliciosa) la obertura nos dice “atentos, esta función será soberbia”.
    Y soberbia es; la gradación entre los números (de la alegría inicial, la inquietud, las confesiones de Susanna, Fígaro decide enfrentarse al señor…) simplemente es deliciosa y se vive tal como si la presenciáramos. Somos afortunados.

    Las voces pertenecen al universo Mozart, en estado de gracia e inspiración todas ellas: la deliciosa picardía de Mirella Freni en la bella voz plena de lírico-ligera (llena en todos sus momentos la escena y el “Giunse alfin il momento…Deh, vieni!” es de ensueño) , la fascinante (y siempre perfectamente proyectada) e intencionada Berganza que recrea un Cherubino irresistible y ladino, la luminosa y brillante voz de Pilar Lorengar que encarna a una Condesa frágilmente humana (maravillosos el “Porgi”, tiernamente apasionada en el ·”Dove sono”, gran regalo el dúo “Canzonetta sull’aria”), la poderosa y bella a la vez que creativa labor del gran Siepi (a mí, la verdad, confieso que me gustan más las voces de barítonos plenos) que nos regala picardía, inteligencia, amor, dolor (inmenso en su gran escena) …Una amplia gama cromática que recoge con magisterio Tom Krause (muy similar a la creación de Fischer-Dieskau) en especial (para mí) en el final del acto II, en su escena (delineadas la autoridad “ah no, lasciarti in pace” frente al orgullo herido) y el bello “Comtesa, perdono!”. Los secundarios cumplen óptimamente y el resultado es el antes enunciado: una función de ensueño.
    Escuchadlo, cerrad los ojos…Dejaos llevar. Esta versión es digna de guardarla.
    Gracias a Eduardo por el regalo, a Joaquim por transmitirlo.
    PD: ¡Gran reconocimiento del público a los cantantes con el aplauso en su entrada a escena! Gran detalle de aquel MET.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: