IN FERNEM LAND

DIE ÄGYPTISCHE HELENA A BERLÍN (MERBETH-VINKE-AIKIN-WELTON;LITTON)


Amb una mica de retard, ja que la representació que avui porto a IFL va tenir lloc en el passat mes d’abril, però va ser radiada el passat dissabte per la ràdio alemanya, ens arriba una de les òperes de Richard Strauss menys representades i una de les més exigents, Die Ägyptische Helena (Elena Egipcíaca), una òpera en dos actes i llibret de Hugo von Hofmannsthal, estrenada a la Semperoper de Dresden el 6 de juny de 1928, amb Elisabeth Rethberg com a Helena, tot i que el rol va ser escrit per  a la gran soprano txeca Maria Jeritza, que no va poder estrenar-lo degut a l’elevadíssim catxet;  Curt Taucher com a Menelaus i Maria Rajdl com a Aithra, sota la direcció de Fritz Busch.

Estem davant d’una obra menor de Richard Strauss? Segurament sí, si la comparem amb Salome, Elektra, Der Rosenkavalier, Die Frau ohne Schatten o Ariadne auf Naxos, fins i tot si ho fem amb Capriccio, Arabella o Daphne, però aquesta Helena Egipcíaca té, malgrat un llibret impropi del gran Hofmannsrthal, arravataments del geni, d’aquells que atrapen a l’oient per la riquíssima i luxuriosa  orquestració, per el gran mestratge en el domini vocal, sobretot per a les veus femenines i per les elaborades, sofisticades però també efectives melodies que van caracteritzar al millor Strauss.

És una òpera que mereix ser coneguda i representada com ho són I Capuleti e i Montecchi, La fanciulla del West, Lucio Silla o Ernani, i en canvi és molt més difícil veure-la a dalt d’un escenari, segurament perquè no hi ha cantants (sobretot tenors) que acceptim el repte i en surtin airosos. És per això que aquesta representació, malauradament només captada i emesa per la radio alemanya, és una ocasió d’or per tornar-nos-hi a apropar, ja que el tercet protagonista és de qualitat, valent i reeixit, i compta amb la direcció d’Andrew Litton al capdavant d’una esplendorosa orquestra de la Deutsche Oper de Berlin.

Pel que fa a les veus, la soprano alemanya Ricarda Merbeth és una fantàstica Helena, i com és habitual en ella no ofereix cap punt de feblesa, ans al contrari excel·leix en un rol extenuant, amb convicció i fermesa, aportant al rol, si no una gran personalitat, si una seguretat interpretativa i vocal sense senyals de fatiga i oscil·lacions desagradables en els moment més exigents, que són molts.

Al costat d’una Helena tan radiant hi trobem al conegut, admirat i imponent Strefan Vinke, que llueix, amb la seva veu de timbre desagradable, una seguretat en el registre com cap altre tenor de l’àrea germànica pot oferir avui en dia. El cant de Vinke és totalment heroic, no és una sonoritat bella, i això sempre acaba perjudicant als tenors, ja que el públic acostuma a estimar-se més una veu bonica encara que sigui més insegura, que una veu com la seva, ingrata però amb un poderós i incisiu fraseig en una àmplia, exigent i llarga intervenció. Vinke salva tots els paranys de la partitura amb una aparent facilitat i suficiència admirables, malgrat que ja sabem com les gastava Strauss amb els seus odiats tenors.

Laura Aikin fa front al rol de Aithra amb espectaculars mitjans de líric lleugera i una seguretat a prova de d’exigències extremes.

La resta de rols són més anecdòtics però la Deutsche Oper pot enorgullir-se d’haver reunit per a una rara representació de Die Ägyptische Helena, potser el millor tercet disponible, lluny de cantants mediàtics però encertant de ple en l’elecció.

SINOPSIS

Acte 1er

El passat mitològic. En el seu palau en una illa, la fetillera Aithra espera en va el retorn de Posidó. L’Ostra que Tot ho Sap, un oracle, li assegura que, encara que distant, Posidó segueix lleial en el seu amor per ella. L’Ostra prossegueix a relatar llavors sobre una nau en la qual Helena de Troia, la dona més bella del món, està a punt de ser assassinada pel seu espòs Menelau. Amb la voluntat de salvar-la, Aithra desencadena una tempesta que fa naufragar als passatgers, que de seguida s’obren camí a la costa i arriben al palau. Helena ha estat intentant salvar el seu matrimoni, però Menelau no la pot perdonar per la seva traïció amb Paris al principi de la Guerra de Troia. Amb amargor, ha impedit que la seva filla Hermione conegués a la seva pròpia mare. En terra ferma, Menelau planeja un cop més apunyalar la seva dona, però la visió de la seva bellesa a la llum de la lluna el fa titubejar. Per assegurar-se que no la mati, Aithra invoca follets que el turmenten fent-li creure que Paris, el seu rival, és present, amb la qual cosa ell es precipita a la trobada del fantasma. La màgia de Aithra també ajuda a Helena a recuperar la seva bellesa jovial, i una beguda de lotus aplaca la seva ansietat. Unes criades la condueixen cap a una altra estança.

Quan Menelau retorna delirant, creient haver sorprès i donat mort a Helena i Paris, Aithra també li dóna la poció tranquil·litzant. En saber dels seus sentiments dubtosos en relació a la seva esposa, la bruixa intenta explicar-li que, nou anys enrere, quan el troià va raptar a Helena, els déus havien conjurat un fantasma d’Helena per enganyar a Paris. La bruixa els diu que la veritable Helena es troba amagada al castell del pare de Aithra, a les Muntanyes d’Atles. Allà ell la trobarà dormint, esperant que el seu marit la desperti. La dona que està en l’estança del costat és en realitat, el fantasma. Aithra s’entesta a transportar Menelau al palau amb la seva màgia. Desconcertat i indecís, gradualment cedeix a la idea que la veritable Helena li serà retornada. Els dos es retrobaran en una tenda al peu de la muntanya. Aithra suggereix que usi la poció de lotus per mantenir lluny les memòries pertorbadores.

Acte 2on

En la tenda, Helena es desperta i beneeix la segona nit de noces de la parella (“Zweite Brautnacht”). Menelau es desperta també, però encara dubta dels seus sentits. La seva esposa intenta tranquil·litzar-lo amb més poció de lotus, però la visió de la seva espasa li fa reviure les memòries irritants. ¿Serà aquesta dona la veritable o una il·lusió? Entren els Cavallers del Desert i Altair, príncep de les muntanyes saluda Helena fent-li ofrenes. Da-ud, fill d’Altair, glorifica la bellesa d’Helena juntament amb el seu pare. L’escena fa que Menelau recordi una celebració troiana en honor a Helena, però intenta dissimular la seva gelosia, pel que fa a Altair i Da-ud el conviden a ajuntar-se al seu grup de caça. Acomiadant-se d’Helena, i encara incert sobre la veritable identitat d’ella, se’n va de cacera. Aithra apareix disfressada de serventa i alerta Helena que un dels flascons que ha begut conté una poció per a l’oblit, més l’altra conté una poció per a la memòria. En contra del consell d’Aithra, Helena afirma que la poció per a la memòria serà necessària per salvar el seu matrimoni. No seria una solució genuïna mantenir la fantasia d’un passat immaculat.

En rebre senyal d’Helena, quan Altair retorna les criades es retiren cortejant atrevidament i convidant-la a un banquet en honor seu. Tot i que arriben notícies que Menelau ha matat Da-ud durant la cacera, Altair continua amb el seu procedir. S’aparta, així mateix, quan entren amb el cos del jove, seguit per Menelau que encara està confós, pensant que ha matat a Paris. Novament ignorant la recomanació d’Aithra, Helena ordena que es prepari la poció de la memòria, ja que l’hora del banquet s’aproxima. Menelau ara imagina que la veritable Helena ha mort i decideix unir-se amb ella, morint també, l’Helena que té al davant és segurament un fantasma. Però en prendre el que ell pensa que és un verí, veu a l’Helena morta com viva: ambdós s’abracen, Altair i els seus sequaços separen a la parella, però Aithra revela la falange de soldats de Posidó, que arriben escortant la petita Hermione. En reconèixer a la bruixa, Altair reverència el seu poder. Hermione, finalment reunida amb els seus pares, tornarà a casa amb ells per començar la seva vida junts.

En la seva estrena l’obra no va entusiasmar i qui sap si això l’ha marcat per a tota la vida.

Richard Strauss
DIE ÄGYPTISCHE HELENA
òpera en dos acte, llibret de Hugo von Hofmannsthal

Helena – Ricarda Merbeth
Menelas – Stefan Vinke
Aithra – Laura Aikin
Altair – Derek Welton
Da-Ud – Andrew Dickinson
1. Dienerin der Aithra – Alexandra Hutton
2. Dienerin der Aithra – Stephanie Weiss
1. Elfe – Elbenita Kajtazi
2. Elfe – Alexandra Ionis
3. Elfe – Rebecca Raffell
Die alles-wissende Muschel – Ronnita Miller

Chor und Orchester der Deutschen Oper Berlin
Director musical: Andrew Litton

Deutsche Oper Berlin 8 d’abril de 2016

Aquesta òpera és d’aquelles que si un dia tenim la sort de veure-la programada aquí, serà en versió de concert i en una o dues sessions com a molt, i bé mereix una oportunitat.

15 comments

  1. Ordet

    Ai Joaquim, em fas recordar el Tannhäuser que vaig veure per setmana santa també a aquesta parella i també a la Deutsche Oper. És una passada aquest teatre! Poder estar a la platea veient aquestes grans veus per lo que costa aquí anar al cinquè pis lateral…Increïble

    M'agrada

  2. m.a.

    Certament està per sota de les grans òperes de Strauss, però no és una òpera menor i té alguns moments excelsos, com la gran escena d’Helena. El dia de la retransmissió vaig tenir la sort d’escoltar-la en directe a la Deutsche oper. A la Merbeth i la Aikin ja les havíem escoltat en el mateix paper l’any 2009 i van tornar a estar esplèndides. Per la Aikin sembla que no passi el temps. EL gran revulsiu va ser el Menelas de Vinke i per moments em va convèncer que era ell, Menelas, el veritable protagonista de l’opera, donant-li un relleu que no havia percebut abans amb tanta intensitat. Pels tres principals protagonistes el paper és molt exigent, però pel tenor és un veritable tour de force. En la mítica versió de Keilbert del 56, per exemple, la Rysanek s’imposa vocalment sobre Aldenhoff. Aquí en canvi, el desplegament vocal de Vinke va ser realment espectacular i dubto que s’hagi fet mai una prestació de Menelas com aquella.

    M'agrada

    • Moltes gràcies Àngels. Sempre he pensat que els tenor de Strauss tenen molt de mèrit, perquè el més normal seria que acabessin protestats en la majoria de representacions, ara bé, quan en trobes un, inspirat com Vinke en aquesta representació, aleshores només queda que malair Strauus i santificar al tenor de torn. Maleir a Strauss perquè maltracta els tenors i sempre deixa el bombonet, és a dir, l’èxit per a les sopranos., i no cal dir, un cop has escoltat aquesta representació, el motiu per el qual cal santificar a Vinke.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: