Tots els que fa temps que seguiu IFL sabeu que amb l’arribada de l’estiu s’inicia la voragine de festivals i el més matiner sempre és el de Glyndebourne, de fet s’inaugura a la primavera i acaba a meitat del mes d’agost.
Una de les noves produccions de l’edició del 2016 és la de Il barbiere di Siviglia, una de les obres mestres de Rossini, que ha servit en aquesta edició per donar a la reina de la casa (Miss de Niese) el rol de Rosina, envoltada com ella mateixa de mediocritats, o potser precisament per no fer-li ombra han optat per un repartiment que dubto que acabi sent recordat.
És decebedor comprovar com un festival amb el prestigi assolit durant tants anys presenti una nova producció amb aquest cast, més digne de l’actual Liceu que no de la història que havia caracteritzat l’elitista i aristocràtic festival anglès, curós en les propostes artístiques i arriscat en la recerca de nous i emergents valors de la lírica. Molt haurien d’evolucionar les veus reunides en aquest “barbieri” per tal de que es complís aquesta històrica i admirable aposta.
Hi ha correcció en el millor dels casos, no pas una qualitat digna de ser admirada, hi ha mediocritat vocal, no hi ha geni, ni un talent excepcional, correcció i encara gràcies. Aquest cast es pot veure en qualsevol teatre i pot ser fàcilment superat per a qualsevol teatre. Que el prestigiós festival de Glyndebourne el presenti com una de les apostes de l’edició 2016 no deixa de ser preocupant. Però com hem dit altres vegades, per a molts la qualitat i l’èxit va associat al preu de les entrades no pas al resultat real del que acaben veient i escoltant.
Sembla com si haguessin oblidat que per cantar Rossini mai es pot obviar la distinció i l’elegància en el fraseig, l’acurada tècnica i el control estilístic, ja que l’embelliment vocal més que un artifici, ha de ser un vehicle d’expressió que afavoreixi el personatge dotant-lo de personalitat i tremp dramàtic.
El Figaro del baríton alemany Björn Bürger m’ha semblat el més interessant del cast, sense arribar a ser el centre vocal de la festa, al menys vesteix el personatge amb enginy dramàtic. Té més personalitat escènica que vocal, però la veu sense ser de notable qualitat compleix els requisits bàsics d’un Figaro simpàtic, vital i enginyós.
La Rosina de Danielle de Niesse és crispant en la tessitura que no li és pròpia, i només quan canta l’ària “Ah, s’è ver, in tal momento” en el segon acte abans de la famosa tempesta, ària afegida pel mateix Rossini per a la versió per a soprano, la “senyora del festival” canta més alliberada malgrat les sonoritats poc distingides i una mica desagradables d’una veu que ja comença a evidenciar el pas del temps i que ha perdut brillantor. De Niesse no és capaç de dominar un rol per a mezzosoprano amb les degudes variacions amb naturalitat. Potser arriba tard o potser el seu talent no és capaç de fer allò que altres sopranos tot i “trair” la vocalitat original, ha aconseguit amb brillantor, gràcia i creativitat.
Taylor Stayton és el Conte d’Almaviva. Correcció també, però sense la brillantor que aquest rol ofereix al tenor capaç de fer front als reptes que la partitura conté, però ell conscient de les limitacions evita el “Cessa di più resistere”, quelcom que ja denota, ara que aquesta ària ha esdevingut un vehicle d’esclatant lluïment per a tots el tenors especialistes rossinians, les limitacions del tenor anglès. De fet ser un bon Arturo Talbot a la ROH no garanteix un Almaviva de nivell a Glyndeourne i ´ho dic sense embuts, evitar l’ària estel·lar és quelcom impensable en qualsevol òpera i inadmissible per a qualsevol cantant. Us imagineu un tenor que evités “Celeste Aida”, “In fernem land” o “Pourquoi me reveiller”? No, senzillament no, aleshores per què ho acceptem en aquest cas?
Christophoros Stamboglis és un Basilio jove, encara vocalment feble per cantar amb la rotunditat i la justa adequació i afinació aquest rol, al menys a Glyndebourne, en un altre teatre i en un altre context segurament seria un cantant que diríem prometedor en un cast de novells.
Alessandro Corbelli és clarament el més rossinià, en un rol que domina amb els ulls tancats. La veu ja no està en el seu millor moment, però sap com jugar amb les seves febleses. És un expert cantant i un notable artista, tot i que sempre he pensat que Bartolo, com tants altres rols destinats a la vocalitat del “basso buffo” no hauria de ser el refugi de cantants caducs.
Huw Montague Rendall canta el breu rol de Fiorello amb adequat estil i una veu de baríton molt atenorada, mentre que la Berta de Janis Kelly aprofita l’ocasió de “un vecchiotto cerca moglie” per oferir una simpàtica actuació amb veu gastadota.
La producció surt victoriosa gràcies a les direccions, tant la musical en mans d’un brillant i espurnejant Enrique Mazzola, com l’escènica, acolorida, d’enginy estètic i tocs surrealistes d’Annabel Arden, amb una bella escenografia i un excessivament farragós vestuari de Joanna Parker.
Amb un altre cast aquesta producció que defuig el realisme i situa l’acció en un àmbit fantasiós, pot ser una festa complerta.
La London Philharmonic Orchestra és un dels grans actius de Glyndebourne i en aquesta ocasió no és una excepció. El color, la lleugeresa o la transparència són valors ineludibles per situar a Rossini en el lloc que les veus no acaben de contribuir-hi. Mazzola ho va fer possible.
Gioachino Antonio Rossini
IL BARBIERE DI SIVIGLIA
Rosina, Danielle de Niese
Dr Bartolo, Alessandro Corbelli
Il Conte d’Almaviva, Taylor Stayton
Figaro, Björn Bürger
Basilio, Christophoros Stamboglis
Fiorello, Huw Montague Rendall
Berta, Janis Kelly
Un ufficiale, Adam Marsden
Actors, Tommy Luther, Maxime Nourissat, Jofre Caraben ven der Meer.
London Philharmonic Orchestra
The Glyndebourne Chorus
Direcció musical: Enrique Mazzola
Director d’escena: Annabel Arden
Escenografia i vestuaria: Joanna Parker
Director de moviment: Toby Sedgwick
Disseny de llums: James Farncombe
Mentre sigui possible aquí teniu el Youtube
La producció es va transmetre als cinemes el passat 21 de juny i avui he volgut deixar aqui el meu testimoni.
IN FERNEM LAND 
Danielle de Niese me parece que sólo ha tenido un rol donde ha brillado (no sé si en la actualidad lo conseguiría) y es la Cleopatra del maravilloso “Giulio Cesare”, versión también de Glyndebourne de 2005, bajo la inspiradísima dirección de William Christie y acompañada por un reparto de primer orden, donde destacaba la gran mezzo Sarah Connolly. Todo lo demás que le he visto me ha decepcionado. Es una simpática actríz, muy bella, pero con una voz carente de interés y en estos momentos en patente declive.
Qué decir del tenor (no pienso memorizar su nombre)? Cómo se puede acabar una serenata que canta de madrugada en la ópera con un agudo casi grito que nunca escribió Rossini?
De lo que llevo escuchado se “salvan” el Fígaro y las “tablas” del caduco Corbelli.
La dirección musical me pareció acertada. Lo que he visto de escena me parece otro nuevo despropósito. En los años 50s del siglo pasado había tutores que pretendían casarse con sus tuteladas y no las dejaban salir de casa para que no se encontraran con un Steve Reeves de la aristocracia? El director de escena no recuerda que España estaba sojuzgada por el nefasto dictador Franco?
M'agradaM'agrada
Aquell Giulio Cesare és una troballa i tots estan bé, tret d’aquella Cleopatra en a mi també em costa entendre el fenomen de Niesse, bé l’entenc però res té a veure amb la musicalitat.
El Figaro està bé i la producció amb uns altres cantants funciona.
M'agradaM'agrada
El desastre que relatas casi me consuela… Todavia queda esperanza para nuestro pobre Liceu! Voy a mirar cinco minutos del YouTube pero no más, justo por la curiosidad.
M'agradaM'agrada
Pues no tendría que consolarte, la mediocridad nunca puede ser un consuelo, ni tan solo 5 minutos.
M'agradaM'agrada
No és per tirar gaires coets, però és distret.
Suposo que els que van a Glyndebourne deuen esperar una mica més
M'agradaM'agrada
Home, jo també ho crec, però acaba tenint un cert èxit, cosa que no entenc.
M'agradaM'agrada
moltes gracies!, me ha encantado el figaro, me ha recordado (igual esto es mezclar churras con merinas) aquel papageno de simon keenlyside!
M'agradaM'agrada
Lo recurda en cuanto a jovialidad y desparpajo, pero Keenlyside me interesa más como interprete
M'agradaM'agrada
Després de llegir els comentaris no envejo els que hi han pogut anar-hi.
Tampoc penso escoltar-la, n’hi han tantes de bones a IFL.
M'agradaM'agrada
Fas ben fet, cal seleccionar
M'agradaM'agrada