IN FERNEM LAND

FEDORA A NÀPOLS: EL DECLIVI DE CEDOLINS I FILIANOTI


Giuseppe Filianoti i Fiorenza Cedolins a Fedora (Teatro San Carlo de Nàpols)

Giuseppe Filianoti i Fiorenza Cedolins a Fedora (Teatro San Carlo de Nàpols)

Ja feia anys que gaudia de l’òpera quan va sorgir un tenor que semblava que havia de fer una gran carrera, Giuseppe Filianoti i una mica més tard, tot i ser deu anys més gran que el tenor, vaig descobrir gràcies a un vídeo VHS d’una Aida al San Carlo de Nàpols, a Fiorenza Cedolins, tota una revelació.

No han passat tants anys i ambdós cantants, joves promeses de la lírica italiana fa 20 anys, amb veus lluminoses, solars i belles, mostren ara un declivi lamentable, fruit segurament de decisions errònies, de consells poc encertats, d’ambicions i pocs escrúpols d’agents i directors artístics que temptaven la glòria dels artistes, amb contractes sucosos i emmetzinats. Malalties mai previstes i sempre implacables, han fet la resta.

La Cedolins té 52 anys, no hauria de mostrar aquest instrument gastat, amb oscil·lacions i notes calades, incapaç de mantenir la columna sonora de manera estable i ferma. Conserva, perquè això ho conservarà sempre, la gran intenció dramàtica del seu fraseig, aquell fraseig tan italià dels cantants més distingits, dels més grans, d’aquella estirp de grans sopranos/actrius que sembla lamentablement extingida.

Giuseppe Filianoti encara és més jove, va néixer l’any 1974 i ben aviat va mostrar poca solidesa tècnica que desestabilitzava massa sovint les seves actuacions. No sé on vaig llegir que havia passat per una greu malaltia, quelcom que podria justifica en part els problemes de tota mena que mostra actualment, però quan estava en plena forma vocal (no pas tècnica) el seu cant extravertit, generós i entregat es veia sovint afectat per galls  estrepitosos (Nemorino al Liceu, per exemple)

Ara m’he trobat als dos cantants junts, interpretant la crepuscular Fedora d’Umberto Giordano. Una òpera ideal per a sopranos que saben dir, amb un centre encara generós i grans capacitats dramàtiques, vehicle per a sopranos de relleu,  gastades i immerses en la dubtosa gloriosa decadència  (Zeani, Scotto, Tebaldi) que permet unes llicències en el repertori verista inadmissibles en altres. Ara a aquesta llarga nòmina de cantants que incorporen Fedora, però també Adriana Lecouvreur, per dir més que cantar, trobem a la Cedolins, una cantant que s’ha gastat massa aviat, amb la que teníem (jo al menys) dipositades totes les millors esperances. De fet era la soprano de l’àrea italiana que jo creia més dotada per esdevenir la gran soprano que tanta falta ens fa. No ha estat així, al menys és el que jo penso i em sap molt de greu.

Us deixo escoltar la gran escena del segon acte, des de “Amor ti vieta” destrossat per Filianoti, fins al gran duo que tanca l’acte.

Música bellíssima que es digereix directament en vena, que juga amb els sentiments i les emocions, potser per això quan hi ha un cantant capaç de transmetre, passem més per alt les greus deficiències d’una veu malgastada.

La representació napolitana és del dia 8 de maig passat. Escoltareu també al piano a Roberto Moreschi i va dirigir l’orquestra del San Carlo Asher Fisch.

30 comments

  1. Carai al llegir el teu apunt m’has fet recordar que jo també hi era quan va fer el gall en la “furtiva Lacrima” al costat de la Gheorghiu. Era evident que l’estrella era ella i jo havia comprat l’entrada per escoltar-la, però amb aquell gall, a part de pena em va fer patir ( fins avui no recordava el nom del tenor).
    Mentres esmorzo he escoltat aquest fragment musical que ens has posat i ostres, pobre “Amor ti vieta”, ara he recordat com el cantava en Carreras…millor no fer comparacions.

    M'agrada

    • colbran

      Creo recordar que fueron 4/5 y no 1 los gallos emitidos por el tenor Filianoti a lo largo de la peor “Una furtiva lacrima” que yo haya escuchado nunca y al final de la función fue incluso “braveado”…Y es que el público del Liceu mejora (sic) en cuanto a aceptación de mediocridades a medida que van pasando los días, semanas, meses y años y por lo visto lo único que importa es que los intérpretes abran la boca. Que canten bien o mal eso ya no importa, es cosa del pasado, de los carrozas…Ahora se bravea todo, lo bueno, lo mediocre y lo francamente malo.

      A la ópera como género le quedan pocos telediarios, siguiendo con ese ritmo de mediocridad y decepción.

      M'agrada

      • Eduardo

        Bravo, 100% de acuerdo contigo, pero no solo pasa en el Liceu, pasa en todo el mundo, hoy solo los cantantes mediáticos cortan tickets (Netrebko y Kaufmann), solo importa una voz grande y que haga sentir, el estilo, fraseo, legato y armónicos de la voz, nada valen.
        Pero hay otros grandes culpables, los directores que se ponen frente al podio, solo con su nombre y a veces ni eso. Los más culpables del deterioro de la opera son los “hipotéticos” dueños de las óperas los régisseur, estos señores, no todos, buscan el protagonismo que no pueden ni deben tener, sus pseudo interpretaciones psicológicas, desconcentran y desvirtúan a la opera. Solo hace falta ver una partitura, y ver que casi todo está indicado, con esto no es que quiera donde dice “tres flores” me las muestren, no, pero más respecto al compositor y a los roles, sí. Si todos abucheáramos con la misma fuerza que otros los bravean, la historia sería otra…… de hecho en de década de los 50 del siglo pasado, mucho de eso se hacía.

        Liked by 1 person

      • Pep

        Aquell dia al Liceu, ningú va aplaudir una peça ben cantada. Tothom sabia el que havia estat allò. Però reulta que alguns dels que estàvem allà vàrem tenir una mica d’empatia i aquell senyor potser desfet emocionalment perquè va intentar donar tot el que podia i va fallar, ins apludiments de recolzament volent-li donar suport personal crec no són pas poc criticables. Alguns en aquell moment ens vàrem comportar com a persones perqùe la persona que estava damunt l’escenari ho nevessitava. I això, sí, perdoneu-me si m’equivoco, diu molt del públic del Liceu. Que no som som màquines, que carai….

        M'agrada

      • colbran

        Al público que asiste a un teatro no se le entrega un parte médico de cada uno de los intérpretes. Si alguno no está en condiciones una de dos: o no canta -lo más recomendable- o se anuncia su estado y se reclama la clemencia del espectador, el cual siempre responde bien. Pero si nada se advierte a la audiencia, una cosa muy mal cantada considero que debe ser protestada o mejor silencio total al terminar, nunca braveada. De este modo han sido protestados en el Liceu: Enrico Caruso, Gianni Poggi, Nicolai Gedda, Luciano Pavarotti y Jon Vickers, por poner unos ejemplos de auténticos divos que tuvieron malos días. Algunos no volvieron más y otros volvieron y lograron un alto lugar en la fama. Un ejemplo: Carlos Alvarez se retiró de la escena durante unos años por problemas de salud que le impedían cantar bien y ahora que ha regresado a los escenarios -con buena salud, superados los años amargos de ausencia- está mejor que nunca.

        Un teatro no puede ser una Casa de la Caridad porque para asistir a él a menudo hay que hacer sacrificios económicos y físicos. Por lo tanto, si a cambio de tu pago recibes mala interpretación -sin existir una causa anunciada previamente a la función- es lógico que se proteste, o al menos que no se “bravee” porque indica más ignorancia que clemencia y que conste que yo no protesté a Filianotti -opté por el silencio- pero me pareció demencial bravear tantos “gallos”.

        M'agrada

      • Però Pep, bravejar-lo en senyal de solidaritat és un error, perquè ni que no hagués fet cap gall va fer un Nemorino per ser bravejat. Si ho unifiquem tots amb bravos els que realment els mereixen els castiguem.

        M'agrada

    • Ens va fer patir molt.
      L’amor ti vieta de Carreras va ser molt emotiu, però ja era del Carreras post malaltia. Jo crec que el de Plácido amb la Scotto va ser millor. T’ho diu un Carrerista irreductible.

      M'agrada

  2. marcozincone

    Que pena! Vi la Cedolins por primera vez a Piacenza an los primeros ’90, cantando I Masnadieri (Carlo vive…) y estuve encantado en los años en que vivía en Sitges y venía mucho al Liceu. Hace justo pocos dias me preguntaba si aún vive aqui, ya que hace bastante que no la vemos en nuestro teatro. Ahora espero no volver aescucharla pero me quedan muchos gratos recuerdos…

    M'agrada

      • alex

        Cierto
        Los problemas empezaron con su pànico a determinados alimentos, coincidiendo con su enfermedad y contagio con el anisakis ( contraido al parecer despues de ingerir algún tipo de pescado )
        Eso ya hace años, le obligò en el Liceo a cancelar una serie de Aidas previstas ( las que cantaron Alagna con Hui He y Berti con Fantini )

        M'agrada

  3. dandini

    Caram gràcies Joaquim! Tinc bojeria per aquesta opera desde que em vaig comprar l’enregistrament de Magda Olivero.
    Alló era una autèntica master class de com cantar el verisme i per l’oient de com gaudir-ne al màxim.
    No se com es deu sentir Fiorenza Cedolins al teatre pero en el audio per mí està esplèndida d’interpretació , de fraseig i de dicció descarnada.Aquestes dues darreres caracteristiques tant necessaries en el verisme son menys contundents i efectives en dues veus tant rotundes con Netrebko i Radvanovsky.Els seu aguts són valents ,expressius i afinats (cosa que no podem dir de Renata Tebaldi ,Napols 1961) La seva prestació supera a les liceistes de Zeani(1977) ja minvada en exces i la de Scotto(1988) amb un estudi poc profund del fraseig.La versió de Mirella Freni del 1993 era esplèndida també pero una mica continguda i va coseguir més poder de convicció
    el 1996 al Met .
    Molt bona direcció d’Asher Fisch ,un tot terreny, que sense ser un geni està be en tots els repertoris.Sempre m’ha semblat una bona opció per ser director titular d’un teatre d’Opera .
    Giuseppe Filianoti es per mí un cantant interessant pero aqui el dramatisme exigit pel rol el supera i va tota l’estona al límit.Necessita unes vacances i un altre tipo de repertori.L ‘Amorti vieta no és un balsam d’amor sino un lluita contra la melodia.Una sensació similar tot i que en un estat vocal millor succeia amb Josep Carreras l’any 1993.Recordo que un crític va apuntar que es va recociliar amb la melodia quan la va sentir de nou al Intermezzo que segueix.
    L’efecte d’aquesta aria hauria d’apropar-se més al que va aconseguir Plácido Domingo al Met 1996.Aqui el teniu ,el públic reacciona com jo hagués fet.

    M'agrada

    • Eduardo

      Estimado, tu apunte es muy bueno, gracias por compartirlo. De hecho Fedora es de mis operas favoritas del “verismo absoluto”, (me interesa y mucho una “Fosca”, por ejemplo, pero nunca he encontrado una versión que me satisfaga). Respecto a quienes la han cantado la gran MAGDA, es insuperable, por fin coincido con alguien que piensa lo mismo, la Tebaldi desafina, triste pero real para una voz tan bella y que en otros roles ha sido grandiosa. De mis vivencias como espectador, solo la he visto en vivo tres veces, la primera con una cantante que pocos recuerdan Diana Soviero en NY, y las otras dos con Mirella Freni ambas con Domingo, una en 1996 su despedida del MET (de la cual Joaquim ha hecho un estupendo post, con motivo de su 80 cumpleaños), y la otra dos años después, en su debut en el Teatro Colon de Buenos Aires, hay circulando registros de esa función, que deliró al público argentino, a mí no tanto, ya estaban ambos fatigados vocalmente.
      Cedolins, no me ha molestado tanto, en cambio Filianoti, del cual recuerdo el mejor Ruggero que he oído, mucho lo lamento, pero su cáncer de tiroides le ha pasado factura, aparte de roles inapropiados.
      Cerrando el tema, que te parece si le pedimos a nuestro amigo Joaquim, que nos haga uno de esos post, en los cuales trabaja y mucho de Magda Olivero, a quienes el verismo nos gusta se lo vamos a agradecer.

      M'agrada

    • Ja et dic que escoltant la gravació sencera Cedolins no està bé. He posat el duo perquè alhora d’escoltar als dos protagonistes és on ella està millor. Però ja et dic jo que Tebaldi calant, mil vegades abans que Cedolins. També caldria dir que l’última vegada que va venir al Liceu en prou feines traspassava la primera fila de platea. Un declivi en tota regla,.
      Pácido, de reclinatori, of course. Carreraspre és Carreras i en aquesta casa tenim debilitat. AL 1993 ja ens havia dinat el millor, però aquell fraseig, ai! aquell fraseig, quina nostàlgia

      M'agrada

  4. alex

    Una soprano como la Cedolins que años atrás, llegó a cantar buenas Tosca ( de joven, le presencié en Toulouse una muy notable junto a Luis Lima ya veterano y Juan Pons )y ( muy notable sus Ció Cio San liceistas ) con aquella originaria voz de lírica amplia, se pasa luego ( posiblemente mal aconsejada ), a cantar o tratar de cantar roles belcantistas como la Norma , la Stuarda, la Paolina, etc…sin dominar el canto ligado o con legato, pues se arruina vocalmente

    M'agrada

    • Lo de siempre,, lo quieren hacer todo y segurament no escuchas a quienes bien le quieren y le aconsejan que se centre en lo que les va. Los cantantes estan rodeados de aduladores que les aplueden todo, fijarse solamente en ellos es dañino. Ejemplos de ello los tenemos a montones.

      M'agrada

  5. A mi personalment la Cedolins mai m’ha agradat. Trobo que no té cap mena de tècnica a l’hora de cantar. Que no diu. D’altra banda, al tenor no el coneixia. Això sí, deixa l’Amor Ti Vieta… Déu n’hi dó. I pensar que aquí al Liceu la van cantar Carreras tan maravellosamant bé… I després l’Aragall! En la que per a mi és la milloe interpretació d’aquesta breu però complicada ària.
    La Fedora ja ho deien que era per a sopranos grans (d’edat; no de veu). Però jo crec que això d’aquí és passar-se.

    M'agrada

  6. OLYMPIA

    L’últim cop que vaig escoltar a Cedolins va ser en un Trovatore al Liceu. Em va fer patir molt. Li havia vista anys abans la Butterfly en molt més bona forma. Sento que el tenor hagi estat tan malalt i això hagi delmat la seva veu.No puc opinar perquè l’he escoltat poc.
    Encara que siguin joves haurien d’assumir que ja no estan per fer el què fan i retirar-se a temps amb un bon nom evitant la contemplació de la seva decadència.

    M'agrada

  7. dandini

    No deixeu d’escoltar aquesta versió del tenor Pau Civil ( 1899 – 1987 ) , un cantant que va fer molts primers rols a La Scala . Feia molt de temps que l’havia escoltat i m’ha agradat moltíssim retrobar-la . La sensació que transmet és que Fedora no es podrà negar al davant d’una declaració d’amor tant bonica . A veure que us sembla…
    L’aria comença al 1.23

    M'agrada

  8. Leonor

    Sí que me duele, por Cedolins y lo lamento por el tenor (del que mi primer contacto fue su cancelación obligada de un “Don Carlo” en la Scala, muy polémica por la diferencia de versiones entre el teneor y la de la dirección escalígera); lo último que escuché en vivo fue su “Elisabetta” del “Don Carlo” en la Maestranza junto a este elenco: Ievgen Orlov (Felipe II, bajo), Kamen Chanev (Don Carlo, tenor), Ángel Ódena (Marqués de Posa, barítono), Dmitri Ulianov (El Gran Inquisidor, bajo), Fernando Radó (fraile, bajo), Fiorenza Cedolins (Isabel de Valois, soprano), Dolora Zajick (Princesa de Éboli, mezzosoprano). Aquí he de decir que se defendió muy bien contra los “fortississimi” halffterianos (a toda mecha la ópera verdiana) y que su escena fue muy buena. Sí que lo siento; escuché de un mal que padece desde hace tiempo y que causa esa delgadez. No he podido concluir la escucha.
    Ojalá se recuperen ambos. Una les desea lo mejor.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: