IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2016: PARSIFAL (Vogt-Pankratova-Zeppenfeld-McKinny-Grochowski;Haenchen)


Parsifal Vogt Bayreuth 2016

Més enllà del pànic lògic per els atacs terroristes i els actes paranoics assassins que han trasbalsat el món occidental en els darrers dies, tots aquells que estaven atemorits per el que podia arribar a oferir la nova producció de Parsifal deguda a Uwe Eric Laufenberg poden respirar tranquils, perquè segurament estem davant d’una de les produccions més tradicionals i respectuoses amb l’original, que s’hagin vist darrerament al turó verd. Només alguna protesta aïllada en mig de l’aprovació generalitzada ha trencat el clima de general eufòria.

Per primera vegada hem pogut gaudir en rigorós directa d’un streaming d’altíssima qualitat gràcies a la BR Klassik que ha ofert una transmissió de imatge i so absolutament envejable i que ens feia sentir a dins la sala en el que suposa un definitiu gir a la política de promoció del festival.

Després de mil i un entrebancs, vicissituds, renúncies,  traïcions, enveges, canvis i atacs de diva passada de moda, el Parsifal ha inaugurat l’edició 2016 del festival wagnerià  amb la direcció musical de Hartmut Haenchen que ha anat dotant de personalitat i caràcter la seva visió, a mida que la representació anava avançant, dirigint un tercer acte notable però en cap cas m’ha semblat una direcció memorable. Pera a mi l’hi ha mancat grandesa i transcendència o potser és que la direcció de Gatti ha deixat molta empremta i ara tot i la grandiosa qualitat del cor i l’orquestra, aquesta versió en molts moments precipitada o poc solemne m’ha deixat amb ganes de més Parsifal. de més trasbals, de més catarsi. Segurament si a Haenchen li donen més oportunitats de consolidar aquesta producció ho acabarà aconseguint perquè és un director expert i amb classe, no en tinc cap dubte, però un Parsifal a Bayreuth és un cim, no pot ser un tràmit.

Després de Herheim era complicat sorprendre i tot i que estic segur que a Uwe Eric Laufenberg el que menys l’importava era treure’ns del cap la producció del noruec, sembla com si hagués decidit realment sorprendre’ns amb una producció “tradicional”, fidel al text i sense missatges soterrats o enigmes per descobrir, tot en aquesta producció és ben entenedor, fins i tot el final boirós cap a un futur incert i sense religions confrontades. L’aposta no té riscs, més enllà de la “imprescindible” contemporaneïtat de l’acció i alguna escena amb excés de sang, seguint l’estela de la imatge impactant de l’Isolde sagnant de l’any passat, però sense l’exageració menstrual de François Girard al MET, ara tenim un Amfortas fet un ecce homo que en el moment de la consagració sagna a dojo, tant que tots els congregats poden omplir la seva copa en un acte d’un cert vampirisme. Calia? Penso que no.

A banda d’això i un segon acte en un serrall erotitzant, que voleu que us digui, em sembla una proposta ben plana, ben buida, ben còmode, ben conformista i sobretot ben comercial. No hi ha res de que escandalitzar-se, ni tampoc res que aparentment ens pugui ni tan sols neguitejar.

Uns vídeos impropis d’una producció del màxim nivell o una vegetació incomprensiblement i abundosament regada per una pluja amazònica en mig del que pressuposem un desert, acaben per minimitzar encara més l’impacte d’una producció molt decebedora que conté moments visuals interessants. Pura estètica i només a estones.

Amb una escenografia que sembla més que inspirada robada de la producció per a la mateixa òpera de la Staatsoper berlinesa de  Dmitri Tcherniakov, Laufenberg ens proposa un monestir perdut en un Orient Mitjà on hi acaben confluint totes les religions possibles que davant del cul de sac, enterraran tots els símbols fracassats de les religions en el taüt de Titurel i Amfortas per endinsar-se en un futur incert, boirós i qui sap si esperançador. Tant enrenou per això, tantes pors i tantes expectatives per això. Hi havia un altre camí, és necessari un altre camí més intel·ligent, més agosarat, més creatiu per fer que Parsifal continui sent el grandiós monument i testament musical del redempcionista per excel·lència.

Vocalment la cosa va anar bé, sense les alegries del MET, però bé. Començant per  Georg Zeppenfeld, un Gurnemanz menys sever del que estem acostumats, però ten ben cantat com el de Kwangchul Youn i de vocalitat més profunda, amb una línia depurada, serena i bella, potser encara no suficientment transcendent, potser lluny d’aquells mítics Gurnemanz, vells, savis i nobles, però Zeppenfeld ho serà.

Res de nou en el Parsifal blanquinós de Klaus Florian Vogt. El coneixement prou bé com per saber que és impossible esperar heroïcitat o sensualitat a un timbre de veu i a una interpretació dramàtica aflautada i tova. Canta de meravella, però no hi ha aquella virilitat i aquella força que el rol demana i que jo i segurament Kundry demana.

Intens i vocalment notable em va semblar l’Amfortas de Ryan McKinny, amb una bonica veu que amb una direcció més contrastada hagués lluït amb més dramatisme.

Elena Pankratova és una gran veu, però no és ara per ara una Kundry inoblidable. No té la sensualitat torbadora, ni tampoc la temible i torturada personalitat d’una Mödl o una Meier. És una veu, amb moments intensos i altres que potser excedeixen de la seves possibilitats, no dramàtiques però si expressives.

Interessants el Klingsor de Gerd Grochowski i el Titurel de Karl-Heinz Lehner, amb un bon equip de secundaris amb unes noies flors/esclaves sexuals, que arrodoneixen la part més satisfactòria d’aquesta premier.

Richard Wagner
PARSIFAL

Amfortas Ryan McKinny
Titurel Karl-Heinz Lehner
Gurnemanz Georg Zeppenfeld
Parsifal Klaus Florian Vogt
Klingsor Gerd Grochowski
Kundry Elena Pankratova
1. Gralsritter Tansel Akzeybek
2. Gralsritter Timo Riihonen
1. Knappe Alexandra Steiner
2. Knappe Mareike Morr
3. Knappe Charles Kim
4. Knappe Stefan Heibach
Klingsors Zaubermädchen Anna Siminska
Klingsors Zaubermädchen Katharina Persicke
Klingsors Zaubermädchen Mareike Morr
Klingsors Zaubermädchen Alexandra Steiner
Klingsors Zaubermädchen Bele Kumberger
Klingsors Zaubermädchen Ingeborg Gillebo
Altsolo Wiebke Lehmkuhl

Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor
Chorleitung Eberhard Friedrich
Musikalische Leitung Hartmut Haenchen

Regie Uwe Eric Laufenberg
Bühne Gisbert Jäkel
Kostüm Jessica Karge
Licht Reinhard Traub
Video Gérard Naziri
Dramaturgie Richard Lorber

Bayreuth 25 de juliol de 2016

Jo que sóc molt fidel a les meves dèries i obsessions vaig trobar a faltar molt al mestre Gatti, el darrer director que m’ha fet viure el Parsifal amb tota la seva grandesa, intensitat i espiritualitat, molt més que el mateix Thielemann , el que se suposa que és el gran capdavanter de les essències wagnerianes. Haenchen de moment i possiblement per la pressa amb que ha hagut de preparar el seu debut bayreuthià i acoblar-se a la particular acústica del Festspielhaus no m’ha captivat ni trasbalsat.

Pel que fa a la producció de Herheim tan genial, trencadora i  barrocament bigarrada in esbiaixada com es vulgui, suposava el retorn a Bayreuth del talent tan absent en la majoria de les produccions estrenades en els darrers anys, ara amb aquesta de Laufenberg hem retrocedit al no res, un no res que a molts ja els va bé, perquè en tenen prou amb que decorin la música amb unes certes pretensions per tal de dissimular un conservadorisme que és intrínsecament contrari a l’ideal artístic wagnerià, modern, trencador i sempre revolucionari.

Aquí de moment només podrem fer memòria potser de la part més interessant, és a dir de la banda sonora, però Wotan ens serà propici i ens permetrà en un futur immediat constatar la buidor del no res.

 

18 comments

  1. Becquer

    Como cada año, ya son un clásico tus comentarios sobre Bayreuth. Muchas gracias por hacerte eco cada año en el blog. En el foro de wagnermanía he publicado el enlace para descargar la grabación de Parsifal que hice el otro día desde la Radio de Baviera, y que pongo a disposición de todos los que quieran. Puedes poner el enlace en el artículo si quieres. Es en formato .flac, sin pérdida.

    https://www.dropbox.com/sh/6mp53t6fw3d8xi0/AAAv0wE6Co_Y-j057BP-5pT2a?dl=0

    M'agrada

  2. Leonor

    Parece que lo inicio yo. En principio, confieso que “Parsifal” (con toda la reverencia que tiene para los wagnerianos, algo que respeto profundamente) es de las obras de Wagner a la que menos atención suelo prestar (la historia no me acaba de cautivar, cosas mías) y que sigo por momentos puntuales de inmensa belleza; dicho esto, cuando me atrapó el preludio y la dirección musical de Haenchen, confieso también que me despegué sólo en los descansos. La mezcla de sublime transfiguración llena de fragilidad me hizo escuchar con oídos y (metafóricamente) con el espíritu.
    Coincido, a nivel vocal; eso sí, no me desagradó Pankratova y Vogt es Vogt (quizá,rizando el rizo, este sea uno de los más creibles roles wagnerianos para él, aunque siempre quiero una voz más corpórea). En cuanto a la imagen, impecable (el sonido, no tanto, seguí Radio Clásica, con cierto desfase, es verdad) y nada rupturista la puesta de lo que yo vi (desde el acto II al final) y coincido con el mensaje que se transmite.
    Y lo asombroso: varios segundos de silencio (¿reverencial?) al final de la obra. Impagable.
    PD: y primera vez que veo la Sala en vivo ¡Bella!

    M'agrada

    • A mi tampoco me desagradó Pankratova, tiene una voz muy interesante pero me pareció que para ser la gran Kundry aun le faltan cosas, y en Bayreuth uno tendría que ir ya curtido.
      La sala más que bella me parece emocionante y en cuanto al necesario silencio, es algo que debería ser mucho más obligado que el impuesto por la tradición al final del primer acto, que este año no se respetó.
      Gracias por dejar tu opinión.

      M'agrada

      • Leonor

        Verdaderamente, son tradiciones en Bayreuth, algo que (me) choca porque la aprobación por medio del aplauso es un gran signo y convención (no me refiero a aquellos que parece que tengan prisa por salir de la sala o a los fans, pidiendo bis porque sí) y que es lo frecuente (me estoy acordando de braveos pasados en medio de una ópera, porque súbitamente algo ha emocionado, un poner los “Vittoria, vittoria” de Tosca, por ejemplo, de los muchos que habría). Me refería al final de la ópera, a los segundos (no sé si unos diez o poco más) en absoluto silencio, sin que nadie aplaudiera: sensación de maravilla, de éxtasis ante lo escuchado y visto. A eso me refería.
        Y que desde luego, todos son muy mejorables, claro que sí.
        Feliz día, infernems.

        M'agrada

      • Hay finales que piden (iba a decir a gritos 🙂 )ese silencio, Parsifal, Tristan und Isolde, por ejemplo, otras operas como Turandot piden, esa si a gritos, una vorágine de Bravos. Que después del tercer acto de Parsifal se produzca ese silencio también es debido a mantener la escena abierta y con luz, el público se mueve por señales y mensajes. Se nos puede manipular fácilmente, a veces lo hace el propio compositor, otras veces los directores de escena y en otras, la pura ignorancia.

        M'agrada

  3. Gràcies com sempre per portar-nos el festival a casa. Només dir que és impossible valorar la feina d’en Haenchen, amb dos assajos a Bayreuth pots coordinar l’orquestra i ja està, però no hi ha temps de treballar la sonoritat, que és el més important.

    M'agrada

    • No ho hauria d’haver acceptat i Thielemann hauria d’haver assumit la responsabilitat, per això és el director artístic del Festival i si el motiu de la disputa amb Nelson va ser la seva ingerència, encara més.

      M'agrada

      • Siguem clars, a Bayreuth quan “salves” una funció t’ho agraeixen contractant-te molts anys (mira l’Schneider després de l’espantada d’en Solti). L’any que ve ja farà el seu Parsifal.

        M'agrada

      • Janowski hagués hagut de debutar fa anys, jo penso que aquest Ring l’hagués hagut de dirigir Thielemann. Si ell va provocar, com diuen, la marxa de Petrenko, ell tenia que defensar aquest Ring, encara que tampoc li agradi, però ell és el director musical del Festival.

        M'agrada

  4. jaumeM

    Escoltaré el nou Gurnemanz, Les coses que li he sentit m’havien agradat.
    Llastima de la direcció, però jo no crec que ho noti gaire, com que tu ho has dit mi fixaré.
    Gracies

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: