Més enllà del pànic lògic per els atacs terroristes i els actes paranoics assassins que han trasbalsat el món occidental en els darrers dies, tots aquells que estaven atemorits per el que podia arribar a oferir la nova producció de Parsifal deguda a Uwe Eric Laufenberg poden respirar tranquils, perquè segurament estem davant d’una de les produccions més tradicionals i respectuoses amb l’original, que s’hagin vist darrerament al turó verd. Només alguna protesta aïllada en mig de l’aprovació generalitzada ha trencat el clima de general eufòria.

Per primera vegada hem pogut gaudir en rigorós directa d’un streaming d’altíssima qualitat gràcies a la BR Klassik que ha ofert una transmissió de imatge i so absolutament envejable i que ens feia sentir a dins la sala en el que suposa un definitiu gir a la política de promoció del festival.

Després de mil i un entrebancs, vicissituds, renúncies,  traïcions, enveges, canvis i atacs de diva passada de moda, el Parsifal ha inaugurat l’edició 2016 del festival wagnerià  amb la direcció musical de Hartmut Haenchen que ha anat dotant de personalitat i caràcter la seva visió, a mida que la representació anava avançant, dirigint un tercer acte notable però en cap cas m’ha semblat una direcció memorable. Pera a mi l’hi ha mancat grandesa i transcendència o potser és que la direcció de Gatti ha deixat molta empremta i ara tot i la grandiosa qualitat del cor i l’orquestra, aquesta versió en molts moments precipitada o poc solemne m’ha deixat amb ganes de més Parsifal. de més trasbals, de més catarsi. Segurament si a Haenchen li donen més oportunitats de consolidar aquesta producció ho acabarà aconseguint perquè és un director expert i amb classe, no en tinc cap dubte, però un Parsifal a Bayreuth és un cim, no pot ser un tràmit.

Després de Herheim era complicat sorprendre i tot i que estic segur que a Uwe Eric Laufenberg el que menys l’importava era treure’ns del cap la producció del noruec, sembla com si hagués decidit realment sorprendre’ns amb una producció “tradicional”, fidel al text i sense missatges soterrats o enigmes per descobrir, tot en aquesta producció és ben entenedor, fins i tot el final boirós cap a un futur incert i sense religions confrontades. L’aposta no té riscs, més enllà de la “imprescindible” contemporaneïtat de l’acció i alguna escena amb excés de sang, seguint l’estela de la imatge impactant de l’Isolde sagnant de l’any passat, però sense l’exageració menstrual de François Girard al MET, ara tenim un Amfortas fet un ecce homo que en el moment de la consagració sagna a dojo, tant que tots els congregats poden omplir la seva copa en un acte d’un cert vampirisme. Calia? Penso que no.

A banda d’això i un segon acte en un serrall erotitzant, que voleu que us digui, em sembla una proposta ben plana, ben buida, ben còmode, ben conformista i sobretot ben comercial. No hi ha res de que escandalitzar-se, ni tampoc res que aparentment ens pugui ni tan sols neguitejar.

Uns vídeos impropis d’una producció del màxim nivell o una vegetació incomprensiblement i abundosament regada per una pluja amazònica en mig del que pressuposem un desert, acaben per minimitzar encara més l’impacte d’una producció molt decebedora que conté moments visuals interessants. Pura estètica i només a estones.

Amb una escenografia que sembla més que inspirada robada de la producció per a la mateixa òpera de la Staatsoper berlinesa de  Dmitri Tcherniakov, Laufenberg ens proposa un monestir perdut en un Orient Mitjà on hi acaben confluint totes les religions possibles que davant del cul de sac, enterraran tots els símbols fracassats de les religions en el taüt de Titurel i Amfortas per endinsar-se en un futur incert, boirós i qui sap si esperançador. Tant enrenou per això, tantes pors i tantes expectatives per això. Hi havia un altre camí, és necessari un altre camí més intel·ligent, més agosarat, més creatiu per fer que Parsifal continui sent el grandiós monument i testament musical del redempcionista per excel·lència.

Vocalment la cosa va anar bé, sense les alegries del MET, però bé. Començant per  Georg Zeppenfeld, un Gurnemanz menys sever del que estem acostumats, però ten ben cantat com el de Kwangchul Youn i de vocalitat més profunda, amb una línia depurada, serena i bella, potser encara no suficientment transcendent, potser lluny d’aquells mítics Gurnemanz, vells, savis i nobles, però Zeppenfeld ho serà.

Res de nou en el Parsifal blanquinós de Klaus Florian Vogt. El coneixement prou bé com per saber que és impossible esperar heroïcitat o sensualitat a un timbre de veu i a una interpretació dramàtica aflautada i tova. Canta de meravella, però no hi ha aquella virilitat i aquella força que el rol demana i que jo i segurament Kundry demana.

Intens i vocalment notable em va semblar l’Amfortas de Ryan McKinny, amb una bonica veu que amb una direcció més contrastada hagués lluït amb més dramatisme.

Elena Pankratova és una gran veu, però no és ara per ara una Kundry inoblidable. No té la sensualitat torbadora, ni tampoc la temible i torturada personalitat d’una Mödl o una Meier. És una veu, amb moments intensos i altres que potser excedeixen de la seves possibilitats, no dramàtiques però si expressives.

Interessants el Klingsor de Gerd Grochowski i el Titurel de Karl-Heinz Lehner, amb un bon equip de secundaris amb unes noies flors/esclaves sexuals, que arrodoneixen la part més satisfactòria d’aquesta premier.

Richard Wagner
PARSIFAL

Amfortas Ryan McKinny
Titurel Karl-Heinz Lehner
Gurnemanz Georg Zeppenfeld
Parsifal Klaus Florian Vogt
Klingsor Gerd Grochowski
Kundry Elena Pankratova
1. Gralsritter Tansel Akzeybek
2. Gralsritter Timo Riihonen
1. Knappe Alexandra Steiner
2. Knappe Mareike Morr
3. Knappe Charles Kim
4. Knappe Stefan Heibach
Klingsors Zaubermädchen Anna Siminska
Klingsors Zaubermädchen Katharina Persicke
Klingsors Zaubermädchen Mareike Morr
Klingsors Zaubermädchen Alexandra Steiner
Klingsors Zaubermädchen Bele Kumberger
Klingsors Zaubermädchen Ingeborg Gillebo
Altsolo Wiebke Lehmkuhl

Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor
Chorleitung Eberhard Friedrich
Musikalische Leitung Hartmut Haenchen

Regie Uwe Eric Laufenberg
Bühne Gisbert Jäkel
Kostüm Jessica Karge
Licht Reinhard Traub
Video Gérard Naziri
Dramaturgie Richard Lorber

Bayreuth 25 de juliol de 2016

Jo que sóc molt fidel a les meves dèries i obsessions vaig trobar a faltar molt al mestre Gatti, el darrer director que m’ha fet viure el Parsifal amb tota la seva grandesa, intensitat i espiritualitat, molt més que el mateix Thielemann , el que se suposa que és el gran capdavanter de les essències wagnerianes. Haenchen de moment i possiblement per la pressa amb que ha hagut de preparar el seu debut bayreuthià i acoblar-se a la particular acústica del Festspielhaus no m’ha captivat ni trasbalsat.

Pel que fa a la producció de Herheim tan genial, trencadora i  barrocament bigarrada in esbiaixada com es vulgui, suposava el retorn a Bayreuth del talent tan absent en la majoria de les produccions estrenades en els darrers anys, ara amb aquesta de Laufenberg hem retrocedit al no res, un no res que a molts ja els va bé, perquè en tenen prou amb que decorin la música amb unes certes pretensions per tal de dissimular un conservadorisme que és intrínsecament contrari a l’ideal artístic wagnerià, modern, trencador i sempre revolucionari.

Aquí de moment només podrem fer memòria potser de la part més interessant, és a dir de la banda sonora, però Wotan ens serà propici i ens permetrà en un futur immediat constatar la buidor del no res.