IN FERNEM LAND

INSISTINT AMB DER RING DES NIBELUNGEN A BAYREUTH 2016 (Janowski-Castorf)


El canal de televisió Sky Arts va oferir per televisió de pagament el primer cicle dels tres previstos del Der Ring des Nibelungen de l’edició 2016 del Bayreuther Festspiele en rigorós directe, que juntament amb la transmissió en streaming del Parsifal inaugural suposa un canvi de política de promoció, en un moment de greu crisi no només artística, sinó segurament com a conseqüència d’ella, de venda d’entrades, com no succeïa des de feia molts i molts anys.

No tota la culpa la té aquest Ring, però és obvi que després de tres edicions aquesta caríssima aposta de la direcció del Festival no suscita gaires adhesions i en canvi continua provocant protestes sorolloses (final de Siegfried i Götterdämmerung), motiu per el qual a pocs dies de representar-se els diferents cicles encara sigui possible trobar entrades de manera oficial.

Ja es pot dir que els primers anys de la direcció de Katherina Wagner i del seu director artístic/musical, Christian Thielemann han acumulat més mediocritat i fracassos que no pas produccions extraordinàries i recordades.

Més enllà de tots els que abans de posar en entredit Wagner, Bayreuth i tot el que té a veure amb la nissaga wagneriana són capaços  d’empesar-se els gripaus més indigests, és ben notori que la crisi del festival és profunda i preocupant, i ja no hi ha aquella efervescència per assistir cada estiu al Festival. A Bayreuth ja fa molts anys que no es troba el bo i millor del wagnerisme.

Katharina Friederike Wagner ha estat incapaç de donar, al menys fins ara, el tomb imprescindible per fer d’aquest festival el veritable referent en l’obra del seu besavi i treinet-se de sobre a la seva germanastra no sembla que hagi fet una jugada mestra. Compta com sempre amb una orquestra i un cor que són l’enveja de qualsevol teatre i que garanteixen un nivell estratosfèric fins i tot amb directors no rellevants, però pel que fa a cantants continua tenint les inexplicables mancances que fan que a Berlín, Londres, Paris o Nova York  es vegin casts molt millors que al turó verd, fins i tot el Liceu, fins no fa gaire, presentava uns repartiments wagnerians millors que Bayreuth (la Tetralogia en còmodes capítols sense anar gaire lluny i en comparació amb la que avui protagonitza l’apunt).

Si el prestigi de comptar amb Thielemann ha d’anar associat a l’exclusió de Gatti, Petrenko o Nelssons, els darrers damnificats de l’egocentrisme i l’enveja del berlinès, el festival té un gravíssim problema que acabarà tenint efectes musicals molt negatius.

Per tot això i perquè una producció del Ring sempre suposa un repte, aquesta que es va estrenar per commemorar els 200 anys del naixement de Wagner està suposant un cim infranquejable que no ha satisfet a la immensa majoria, ja no per la peculiar producció de Castorf, sinó perquè el seu gran actiu, que era Petrenko, va saltar després de dos anys de obtenir un èxit clamorós, unànime i poc assumible pel responsable musical i artístic de la casa, que va veure com el rus alhora que el destronava del seu únic i real objectiu, la direcció de la Berliner Philharmoniker, podia parlar amb el Ring al davant, de tu a tu amb el Thielemann. Un ultratge difícil d’assumir

Sense Petrenko i amb un cast cada vegada més provincià, on els bons cantants que van iniciar la producció han anat donant pas a mediocritats poc apropiades per cantar els rols encomanats, era imprescindible que el director musical buscat amb urgència fos un expert wagnerià, tot i que ja he dit no fa gaire que per a mi hagués hagut de ser el mateix Thielemann qui hagués hagut d’agafar aquest Ring i intentar donar-li allò que Janowski per a mi, no l’hi ha pogut, sabut o volgut donar.

Repassant algun altre Ring de Janowski que tinc a l’abast diria que el que hem escoltat a Bayreuth aquest any, al menys en el primer cicle, poc tenen a veure més enllà dels seus temps ultra lleugers. Per a mi és obvi que que Janowski no es troba còmode amb un cast i una producció imposada, el canvi que sol·licita de Sieglinde no és que l’hi hagi sortit gaire bé,  i per tant l’encàrrec rebut a un mes vista per debutar en un lloc suposo que durant masses anys anhelat, no l’hagués hagut d’acceptar.

Tot i així aquest Ring s’escolta millor que no pas es veu. Us confesso que jo no he estat capaç de seguir-lo com cal, i he anat fent salts fins fer una mena de Reader’s Digest dels fragments més emblemàtics, en un dels atemptats confessos més vergonyants de la història de IFL. És clar que res ajuda a empesar-se aquesta totxana, i tampoc estem davant d’un dogma de fe, ni tampoc he fet cap promesa davant les tombes del mismíssim Ricard i la poderosa Còsima/Fricka, per tant sense gaires escrúpols i sense cap mena de remordiment de consciència i/o complexa, us dic que malgrat tot el que havia llegit i el que podia intuir de les diferents i múltiples fotografies que corren per la xarxa, la visió, ni que sigui parcial, més l’audició complert d’aquest primer cicle del 2016 és un autèntic nyap, un bunyol de dimensions inassequibles.

El que ha fet Castorf no és el Ring, ni tan sols el seu Ring, és una altra cosa inspirant-se potser en el Ring wagnerià, no sé si millor o pitjor, però no el Ring amb la seva unitat discursiva, dramàtica i teatral, no això no ho és. Impossible associar el Rheingold de la ruta 66 amb la mina a Die Walkure, els cocodrils a Siegfried, l’Alemanya decadent de l’est abans de la caiguda del mur o la borsa novaiorquesa en el capvespre.

Puc acceptar que l’or ja no sigui de metall i hagi esdevingut petroli, i entenc les lluites de poder, morals o passionals que vol mostrar-nos com la majoria que ho han fet abans que Castorf, però més enllà d’un gran treballs escenogràfic que deu haver costat una fortuna, Castorf no mostra un treball teatral brillant o intens amb els personatges. tots ells semblen robots programats que no transmeten cap mena de feeling. No hi ha emotivitat en el comiat de Wotan, no hi ha passió i erotisme en el primer acte de Die Walküre on Castorf no ha sabut fer transmetre ni a Sieglinde ni a Siegmund cap mena d’empatia per fer que acabin saltant guspires. Tampoc en el gran duo que conclou Siegfried, Castorf ha volgut exaltar-nos, ans al contrari i malgrat la música excelsa i sublim ell ha volgut desviar l’atenció amb una fauna que motiva any rere any la indignació. Perquè una cosa és voler explicar la història d’una altra manera i l’altra és en fotre-se’n de Wagner i el públic.

És clar que hi ha qui ho braveja pensant ingènuament que dintre d’uns anys aquesta producció esdevindrà un clàssic com va succeir amb la de Chéreau, tant o més protestada que aquesta i ara esdevinguda un referent encara font de inspiració de tants i tants copiadors sense geni i talent. Amb aquesta això no pot succeir perquè el que ha fet Castorf, a banda de provocar i enutjar als més conservadors, és posar d’acord a la resta qe en una gran majoria hem classificat aquest treball com una frivolitat que denota el götterdämmerung del propi festival.

Hi ha en la paranoia castorfiana molts missatges d’aquells críptics només aptes i comprensibles per el seu entorn amical i del seu psicoanalista, és clar, i després hi ha claríssimes provocacions per carregar-se a Wagner a la seva pròpia casa, quelcom que no deixa de ser  d’una mala educació imperdonable. Insisteixo que es poden fer moltes interpretacions d’una obra, però si no hi creus millor deixar l’encàrrec i dedicar-te a una altra cosa, a no sé que els diners que Castorf tant sembla criticar en el seu Ring, l’hagin convertit a ell mateix en un Alberich qualsevol.

Malgrat tot el que ja s’ha dit i el que us acabo de dir, cal insistir-hi perquè ens calen arguments per parlar amb coneixement de causa i perquè la transmissió del canal alemany, a banda d’omplir els interminables entreactes amb entrevistes, segurament molt interessants si domines l’idioma, i alguna que altra banalitat, també permet viure l’ambient que es respira al turó en les tardes de festival, quelcom que per a tots  aquells que no hi hagin anat mai, pot ser un estímul, mentre que per a tots els que ja hem passat per l’experiència,  pot ser un exercici de nostàlgia.

Tot seguit us deixo l’equip que ha fet capaç aquest Ring, però exposat per rangs i no distribuit per jornades, una manera diferent de dir-ho.

L’Equip de direcció

Direcció musical: Marek Janowski
Durecció del cor: Eberhard Friedrich
Direcció escènica: Frank Castorf
Escenografia: Aleksandar Denić
Disseny de vestuari: Adriana Braga Peretzki
Disseny de llums: Rainer Casper
Video: Andreas Deinert / Jens Crull

Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth

EL CAST

EL DÉUS:
Wotan: Iain Paterson  (DR)/ John Lundgren (DW-S)
Fricka: Sarah Connolly
Freia: Caroline Wenborne
Donner: Markus Eiche
Froh: Tansel Akzeybek
Erda: Nadine Weissmann
Loge: Roberto Saccà
Nornes: Wiebke Lehmkuhl (1), Stephanie Houtzeel (2), Christiane Kohl (3)

ELS MORTALS:
Wälsungs

Siegmund: Christopher Ventris
Sieglinde: Heidi Melton
Siegfried: Stefan Vinke
Neidings

Hunding: Georg Zeppenfeld

Gibichungs

Gunther: Markus Eiche
Gutrune: Allison Oakes
Hagen: Albert Pesendorfer
Vassalls: cor del Festival de Bayreuth

Valquíries

Brünnhilde: Catherine Foster
Waltraute: Stephanie Houtzeel (DW) / Marina Prudenskaya (G)
Helmwige: Christiane Kohl
Gerhilde: Caroline Wenborne
Siegrune: Mareike Morr
Schwertleite: Nadine Weissmann
Ortlinde: Dara Hobbs
Grimgerde: Wiebke Lehmkuhl
Rossweisse: Alexandra Petersamer

Les filles del Rin

Woglinde: Alexandra Steiner
Wellgunde: Stephanie Houtzeel
Flosshilde: Wiebke Lehmkuhl

Els gegants

Fasolt: Günther Groissböck
Fafner: Karl-Heinz Lehner

Nibelungs

Alberich: Albert Dohmen
Mime: Andreas Conrad

Altres:

L’ocell del bosc: Ana Durlovski

Si voleu recuperar el que vaig dir a partir de les transmissions radiofòniques:

I és clar queda per a tots els que tinguin valor i ganes, malgrat el que jo acabo de dir-vos aquí, de passar per l’experiència de visionar aquest Ring que no sé si hi haurà alguna casa que el vulgui acabar comercialitzant.

42 comments

  1. Alguns apunts del que vaig viure en directe. Sobre Janowski, crec que encara està en procés d’adaptació de l’actústica del teatre. A l’Or va tenir sempre l’orquestra a mig gas, com si tingués por de tapar els cantants (recordem que ell sol dirigir versions de concert), mentre que a Siegfried finalment la va deixar anar. Segur que el tercer cicle, que no escoltarem, serà molt millor.
    La producció, en canvi, és un insult. És obra d’algú que odia Wagner, o creu que és irrellevant, i ha decidit boicotejar-ne qualsevol moment sublim. El millor exemple són els cocodrils de Siegfried, que no surten a l’atzar, sinó just a l’Ewig war ich. El públic no pot gaudir el moment més bell de l’òpera perquè el protagonista dóna de menjar a uns ninots de plàstic ben còmics. O el jurament de la venjança del segon acte del Capvespre: quan comença, baixa una pantalla i veiem un individu preparant uns kebabs. És, repeteixo, fet expressament, i em resulta incomprensible que des del festival s’hagi tolerat.
    I no oblidem que una producció així deixa totalment venuts els cantants, i els millors exemples són Connolly i Saccà, que haguessin pogut fer-ho molt millor amb un director d’escena que els hagués treballat els personatges.
    Ara, el que menys li perdono a Castorf és que s’amagués i no sortís a saludar després del Götterdämmerung. Quin covard.

    M'agrada

    • El problema és que no és el Ring el que fa aigües, és Bayreuth. Aquest Ring és com la culminació d’un seguit de despropòsits i decisions errònies, no és només una producció fallida, és un projecta que no va i del que el Ring sempre és la joia de la corona.
      És un error i un frac+as artístic que de ben segur ha comportat moltes pèrdues, també econòmiques.
      Caldria començar a demanar responsabilitats perquè han deixat marxar molt talent, també la germanastra que mai ha pogut demostrar que segurament ella porta en el gens molt més de Willand que no pas de Wolfgang, s’ha germana ni això.

      M'agrada

  2. Pepa MG

    ahir per la vesprada vaig vore (veure?) el video de Sigfried by Baremboim amb Jerusalem, etc. etc… IMPRESIONANTE, aunque vistas a Sigfried de fontanero de los 60 (o lider del proletariado según lecturas alternativas) y no tengas decorado, solo suelo y humo, el resultado es una experiencia mística o un yo-que-sé que deja completamente tocada/o. Cosas así reconcilian con la humanidad.

    M'agrada

    • Aleshores benvolguda Pepa, triga uns quants dies, mesos o anys a “castorfiaatzar-te”, també trigar+as a recuperar-te però segurament no en el mateix sentit.
      Les produccions de Kupfer del Ring són extraordinàries.

      M'agrada

  3. Vicent

    Tot i repetir-me -ja ho he dit en altres comentaris-, no entenc, més enllà de les cacicades en les que demostra una nul-la capacitat de gestionar les seves emocions (per dir-ho d’una manera eufemística), el paper de Thielemann com a director artístic. Se’m fa incomprensible que ell es va reivindicar (i/o ens el van reivindicar) com el restaurador de les essències wagnerianes avali tanta mediocritat i una tal manca de seriositat. Avals passius, quan consenteix aquesta falta de qualitat artística, i actius, quan ell mateix les empara amb la seva batuta genial (Tannhäuser, Holandès o, tal vegada en menor mesura, Tristany. Molt deficient el control de qualitat que se li suposa a un director artístic, més sagnant si cap, quan fa fora de casa als valors que apunten alt com Nelsons, Gati o Petrenko, tal i com tu dius. També cal preguntar-se si un director artístic d’aquesta mena no pot esdevenir contraproduent. Un gran amic comparava a Thielemann a Bayreuth amb Valero Ribera al Barc,a…. La comparació que no és meva, em sembla prou significativa.

    M'agrada

    • Estic segur que en el ciments de Bayreuth, tan propensos a les conspiracions, ja hi deu haver qui després de les desercions voluntaries o forçades de 3 noms de tant pes com Gatti, Nelsons o Petrenko, j ahi deu haver qui esmola dagues.

      M'agrada

  4. Retocs de cares l’any que ve, sabent que toca empassar-se la producció de Castorf (el proper Ring és pel 2020) i que ni Théorin ni Stemme vindran a cantar la valquíria:
    1. Lundgren que canti els tres Wotan, si us plau.
    2. No hi ha protagonistes més fàcils de seleccionar que els welsungs, per tant canvi de parella, que no costarà gaire.
    3. Algú que li pagui un cafè a en Saccà amb en Clark o en Zednik, i que li expliquin de què va això del Loge.
    4. Buscar una Erda millor, i que de pas pugui fer de primera norna. No pot ser que les filles del rin i les nornes siguin les mateixes cantants.
    5. I, sincerament, si en Vinke canta el Siegfried jove, i algú altre (Schager?) el del Götter, tampoc passarà res.

    M'agrada

    • Els teus desitjos són pensant en el present.
      Qui sap si el 2020 no tindrem altres cantants que ens faran tant o més patxoca que els que demanes. Ara bé, no call pensar en Saccà per un Loge, potser li podrien fer cantar a Ventris, però mai més Siegmund.
      Jo ja he posat un ciri a santa Còsima per tal de que li tregui del cap a Wotan la idea de donar aquest Ring a Katharina, després de Castorf no és l’antídot.

      M'agrada

  5. Franco

    Con la visione di questo Ring ho concluso una settimana durante la quale ho rivisto tutti gli spettacoli filmati a Bayreuth negli ultimi dieci anni. Ho apprezzato il Tristano ed il Parsifal precedenti alle attuali edizioni; mi sono sembrati non certo entusiasmanti ma comunque decorosi, i Meistersinger ed il precedente Ring. Sulle altre nuove produzioni dal 2010, di volta in volta irritanti, sgradevoli o semplicemente stupide, stendo un velo pietoso. Non solo nessuno di questi spettacoli mette in luce aspetti finora ignorati delle opere, e fin qui pazienza, ma spesso danno l’impressione di una gratuita voglia di dissacrare Wagner in nome di una presunta avanguardia della quale, in questa forma, personalmente faccio volentieri a meno (nonostante non sia né particolarmente vecchio né bacchettone, anzi!). Ciliegina sulla torta, ecco – inevitabile, a questo punto – un Ring totalmente insensato, per limitarsi a una definizione non offensiva. Se questa, come sembra, è la strada intrapresa da Bayreuth, allora devo dire che con questo festival ho proprio chiuso. Piccola postilla: siccome non mi piacciono i megalomani, ho perso, oltre che la stima, qualunque interesse anche per l’attività del signor Thielemann, che evidentemente pensa di essere non solo il primo wagneriano al mondo (e non lo é), ma forse addirittura crede di essere una specie dei reincarnazione di Karajan (e non lo è), a giudicare anche dall’egocentrismo e – diciamolo pure – dalla meschinità esibite spudoratamente a piene mani in questi ultimi tempi. Karajan aveva il carattere che aveva, e (forse) poteva anche permetterselo; era un’altra epoca, e poi lui era Karajan. Se il signor Thielemann soffre di qualche transfert in corso, farebbe bene a farsi curare. Mi scuso per la lunghezza. Un saluto.

    M'agrada

  6. Niklaus Vogel

    Benvolgut Joaquim, moltes gràcies de totes maneres per l’oportunitat. Malgrat el despropòsit ho conservaré a mode de souvenir. Tot i que la posada en escena és un despropòsit l’experiència de gaudir en directe de Bayreuth ha estat en global satisfactòria i vull conservar un record, no és fàcil tenir-hi accés, com imagino que ja saps.
    Ah! I com et diuen més amunt crec que, efectivament la Brünhilde no s’arriba a despertar, no es troba la darrera escena del tercer acte del Siegfried.
    Una abraçada!

    M'agrada

  7. Francesc

    D’ acord amb algunes coses que dieu. Acabo de sortir del Rheingold del segon cicle i, efectivament, sembla com si Janowski fasi sonar fluix l orquestra per no tapar als cantants. El resultat es que hi ha poca marxa i emocio. Despres del Nibelheim, pero, Janowski s anima una mica i el proleg acaba força be.
    No vull tornar a comentar la produccio perque la trovo molt bona, donat que projecte els personatges i els caracters del Ring original al mon i situacions del darrers anys. En la sala hi ha public de tota mena i no he sentit cap buada. Els comentaris dels espectadors eran tambe positius tot i que a Bayreuth n hi ha de molt tradicionals. Eren en tot cas mes nombroses les critiques negatives a la direccio musical i alguns cantants. Es el tercer cop que veig la produccio en directe i cada cop m agrada mes. Crec que aixo passa a tothom. Be no vull parlar mes perque pot ser s em mentjaran els cocodrils……. Els que surten al final de Siegfried, clar.

    M'agrada

    • Però per poder explicar tot el Ring jo crec que ho ha d’explicar amb homogeneïtat narrativa, cosa que aquest Ring no té, segurament perquè no va tenir prou enginy, talent o coherència narrativa, per saber explicar la immensa història seguint una línia argumental unitària,. A banda d’això, utilitzar els cocodrils per acomiadar el duo de Siegfried és quelcom que no té cap justificació possible, cap, només fotre’s del mort i de qui el vetlla. Absolutament intolerable.

      M'agrada

    • L’esperit crític del públic a Bayreuth voreja la nul·litat, si no fos així, cada representació hauria de ser un escandalosament protestada, o bé per uns cantants poc apropiats o directament indignes, per unes direccions musicals mancades de personalitat o per les produccions. Normalment només són protestades aquestes últimes tot i que jo trobo que el que ofereixen, a banda de la meravellosa orquestra i el cor de somni, és més aviat discretíssim. Si ho treus del meravellós contxt i ho poses en qualsevol teatre de provincies alemany tu i la majoria d’assistents serieu molt més crítics.
      Per cert, em pot explicar que signifiquen els cocodrils o l’ocell convertit en vedette de revista musical dins del context dels darrers anys a Alemanya?, sobretot si la parella de cocodrils copulant es carreguen una de les músiques més sublims de tot el Ring. Gràcies

      M'agrada

  8. Pep

    Gràcies per l’immens treball d’anàlisi i comentari que ens facilita el treball d’aproximació a l’obra. I amb tots els complements haguts i per haver. Si en Joaquim ha hagut d’anar fent salts, alguns haurem d’utilitzar el trampolí. Però tot i això, està bé fer-se’n una idea. Les entrevistes o reportatges dels entreactes també força curiosos per tot el muntatge que mostren (un paio amb trajo i camisa amb botons de puny fent-se un tatuatge de l’ anell…)

    M'agrada

    • Però si no entens l’alemany és fan molt llarga l’espera, allà al menys pots passejar per aquells frondosos jardins. El Festspielhaus està situat en un lloc preciòs, no m’estranya que en Ricard fos tan insistent amb en Lluís 😉

      M'agrada

    • No sé si has anat alguna vegada a Bayreuth, però la quantitat de friquis per metre quadrat és, encara que et sembli mentida, molt superior a la resta de llocs del món on es pugui concentrar el que se suposa que deu ser l’elit.

      M'agrada

  9. He recordat que tenia a l’arxiu el Ring que va dirigir Janowski a París el 1986 (amb W.Meier de Fricka i un enorme J.King de Siegmund), i l’home es ventila el Rheingold en 2 hores i 8 minuts! I no hi ha cap tall, al minut 20 Alberich ja ha robat l’or. O sigui que si de cas l’edat li ha alentit els tempi…

    M'agrada

  10. Gràcies Joaquim per compartir-nos tots aquests comentaris i cròniques sobre el festival de Bayreuth, fas una feina fantàstica. Veient com està el pati, també espereraré més endavant per plantejar-me el meu primer viatge.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: