IN FERNEM LAND

GLYNDEBOURNE 2016: BÉATRICE ET BÉNÉDICT (D’Oustrac-Appleby-Karthäuser-Sly-Lhote-Bradić;Pelly-Manacorda)


El Festival de Glyndebourne va inaugurar l’edició 2016 del seu prestigiós festival, homenatjant a Shakespeare amb la poc freqüent Béatrice et Bénédict del sempre sorprenent i per a mi estimat Hector Berlioz.

Aquesta és la darrera òpera del compositor francès, una comèdia basada en “Molt soroll per a no res”, just en un moment no pas alegre de la seva vida, ja malalt i a pocs anys de morir. Berlioz no sembla, malgrat l’enorme admiració que sentia per Shakespeare extraure tot el suc possible de la brillant comèdia, ja sigui perquè aïlla els números musicals entre diàlegs parlats, ja sigui perquè no és capaç d’escriure un llibret a l’alçada de l’original, per respecte al geni anglès o per incapacitat literària d’aproximar-se a l’original. El cas és que Berlioz escriu una música deliciosa però que per culpa de les parts parlades esdevé inconnexa i per tant el desenvolupament dramàtic pateix de fluïdesa. Els diàlegs parlats acaben banalitzant els rics caràcters psicològics dels personatges i tot plegat queda com un petit scherzo teatral, això si, amb una música admirable.

L’originalitat melòdica, la vital i espurnejant orquestració amb el balanceig entre el lirisme més elegíac i el trepidant  scherzo de les trifulgues amoroses, i la vitalitat jovenívola d’un músic envellit i malalt, fa com sempre que escoltem Berlioz, que ens sorprenguem de la gosadia estructural d ela seva obra situada en un temps poc propici per  ala seva comprensió.

L’obra es va estrenar a Baden-Baden l’any 1862 i va obtenir un bon èxit. A França va arribar anys més tard (1890) i mireu com són les coses que al Liceu encara no ha arribat mai.

Glyndebourne havia apostat inicialment per aquesta nova producció amb la direcció musical de Robin Ticciati, però una lesió d’esquena va forçar la substitució que va anar a càrrec d’Antonello Manacorda. El director italià obté de la London Philharmonic Orchestra un resultat esplèndid, claríssim, àgil, suau i evocador quan convé en els moments més lírics i nocturns, una de les pedres de toc de l’obra de Berlioz. Manacorda està anunciat com el director musical de les representacions del mes de setembre de Die Zauberflöte al Liceu.

L’equip de cantants és adequat amb Stéphanie d’Oustrac (que a Glyndebourne ja havia cantat una deliciosa Concepción a L’heure espagnole l’any 2012) al capdavant. Ella és l’eix central de la representació i domina i controla tant l’escena com la partitura,  amb una veu de mezzosoprano aguda però molta expressivitat en el fraseig i només amb certes tibantors en algunes de les notes més agudes. És una cantant magnífica.

El tenor Paul Appleby el coneixíem del David a Meistersinger del MET (2014) i el seu encisador Hylas de Les Troyens al MET  (2013) on ens va cantar un excel·lent “Vallon sonore”, va tornar a demostrar que en el repertori francès i especialment amb Berlioz hi té especial destresa ja que captiva amb els accents precisos i les sonoritats més delicades d’aquest Bénédict molt ben compenetrat dramàticament amb d’Oustrac. La interpretació de la seva ària “Ah! Je aneu l’aimer” és un bon exemple d’aquesta adequació  estilística.

Héro havia de ser Hélène Guilmette, però va ser substituïda per Sophie Karthäuser (deliciosa Susanna a Le Nozze di Figaro al Palau sota la direcció de Jacobs l’any 2013). La seva ària inicial l’agafa una mica freda, però en un dels moments gloriosos de la partitura, el duo que tanca el primer acte amb Ursule (sensacional Katarina Bradić) és un dels moments àlgids de la partitura i de la representació.

El baix-baríton Philippe Sly fa un prometedor Claudio mentre que Lionel Lhote fa un extravertit i hilarant Somarone, especialment ben tractat per Pelly i aprofitat de manera excel·lent pel baríton belga.

Laurent Pelly, ha errat el tret. Se’m fa difícil entendre la seva Siracusa, grisa, emboirada quasi en blanc i negra, molt més propera a Cherbourg (sense parapluies) que a la meridional i solar Sicília. Fins i tot tenim militars amb uniformes a la “de gaulle” en una ambientació anys 40 del segle passat poc argumentada o potser sóc jo que no he captat l’idea.

L’escenografia son capses de cartró de diferents mides que es mouen segons conveniència de l’escena i que formen els diferents espais, on s’amaguen personatges i interiors domèstics en prou feines intuïts. Conec i admiro la inventiva visual de Pelly, la seva màgia i la seducció teatral de moltes de les seves produccions, però aquesta vegada ha desvirtuat la clarividència d’una partitura molt suggeridora, transparent i jogassera, amb un monocrom inexplicable, tediós, trist i avorrit.

Té moments d’enginy teatral (les dues escenes de Somarone amb el cor, per cert excel·lent el Cor del Festival de Glyndebourne), però en general la proposta va perdent interès passats els 10 primers minuts del primer acte i no pren mai el vol de la genialitat. En el moment màgic del duo de Héro i Ursula que clou el primer acte, Pelly ens treu d’una de les capses un aparador emmirallat amb el vestit de núvia d’Héro, el moment acompanyat de la deliciosa música té un indici de la màgia teatral esperada, però en l’escena sota la llum de la lluna que inaugura el segon acte, Pelly utilitza un fanalets de revetlla que no dic que no pugui tenir la seva gràcia, però que trobo que evidencien la poca inspiració genral d’aquesta producció, inspiració que tant ens ha fascinat en altres ocasions, també a la llum de la lluna (Cendrillon per exemple). Sí Pelly fes que la seva proposta fos carnal, jovenívola i apassionada encara que traslladés l’acció de la noble i resplendent Sicilia en l’època de Pere d’Aragó a l’industrial i grisenca ciutat de províncies de la França d’entreguerres, quasi no em queixaria, però és que Pelly, tan màgic, enginyós i acolorit en altres muntatges de la seva factoria (La fille du régiment, Cendrillon, L’heure espagnole,… ha optat per la grisor d’aquells Contes d’Hoffmann al Liceu, que segons el meu entendre no s’adiu gens amb la comèdia shakesperiana que va inspirar a  Berlioz.

Hector Berlioz
BÉATRICE ET BÉNÉDICT
Òpera còmica en 2 actes llibret d’Hector Berlioz basat en la comèdia de William Shakespeare Much Ado About Nothing.

Béatrice : Stéphanie d’Oustrac
Bénédict : Paul Appleby
Héro : Sophie Karthäuser
Claudio : Philippe Sly
Somarone : Lionel Lhote
Don Pedro : Frédéric Caton
Ursule : Katarina Bradić

London Philharmonic Orchestra
The Glyndebourne Chorus

Director musical: Antonello Manacorda

Director d’escena: Laurent Pelly
Escenografia: Barbara de Limburg
Disseny de vestuari: Laurent Pelly
Disseny de llums: Duane Schuler

Festival de Glyndebourne, 9 d’agost de 2016

No obstant el cert desencís d’aquesta producció de la que esperava molt, l’obra es programa tan esporàdicament que qualsevol proposta em sembla interessant i om que Manacorda i l’equip vocal funciona prou bé, m’ha semblat imprescindible portar-la a IFL. Ja sabeu que aquí Berlioz és molt estimat.

6 comments

  1. jaumeM

    Berlioz sempre satisfà. Si convé pitjarem el “fast-forward” als fragments parlats.
    Gracies
    Per cert que crec has teclejat un numero equivocat a les dates de les estrenes.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: