IN FERNEM LAND

SCHUBERTÍADA DE VILABERTRAN 2016: DENIS KOZHUKHIN


Per tal de que existeixin concerts excepcionals és imprescindible que n’hi hagin de normals, d’ordinaris. Per a normals vull dir aquella mena de concerts que quan s’acaben no ha passat gairebé res. No són concerts dolents, no, però són concerts que fins i tot amb aspectes notables, no aportaran res d’excepcional, perquè no hi ha hagut res que motivés que en l’organisme intern dels oïdors s’alterés alguna cosa. Són concerts que aviat s’obliden, són concerts normals que donen sentit a aquells que són veritablement excepcionals.

Ahir dins el marc de la Schubertíada de Vilabertran 2016 vaig assistir al segon dels tres concerts prevists en aquesta edició i ves per on, va ser un concert d’aquests.

El jove pianista rus Denis Kozhukhin (Nizhny Novgorod, 1986) va ser cridat a darrera hora per a substituir al encara mes jove compatriota Daniel Kharitonov (Yuzhno-Sakhalinsk  a l’illa de Sakhalin, 22 de desembre de  1998) que es va lesionar la ma dreta i va haver de cancel·lar, privant-nos d’escoltar la Fantasia Wanderer de Schubert, que era una de les obres del seu programa schubertià i que era el que em feia veritable il·lusió, ja que crec que no l’he escoltada mai en una sal de concerts.

Kozhukhin, en canvi, ens va proposar un programa molt variat, d’aquells que serveixen en teoria per demostrar moltes coses. Va interpretar a la primera part dues sonates de Franz Joseph Haydn, la número 39 en re major i la número 47 en si menor. Va ser un Haydn net, polit, sense màcula i sense gaire més història. No us diré que fos avorrit però insuls com un peix bullit sense sal si que ho va ser.

Després va venir per a mi el millor del concert, els Tres intermezzi op 117 de Johannes Brahms i allà sí que hi va haver una interpretació, subtil, intensa, més romàntica que clàssica, però sense abusar d’efectes de cara a la galeria, ni del pedal innecessari en un església que ja n’ofereix un d’excessiu i que si no es té en compte, pot jugar males passades com va succeir en l’Albéniz que va cloure la segona part. El Brahms de Kozhikhin va ser “con molta expressione” com demana la pròpia partitura, però també va ser prou delicat tot i no deixar de ser carnós, com per esperar que el concert prengués a la segona part un gir i una volada d’excepció.

No va ser així, tot i que el pianista rus si que va fer un gir, més abrupte i excessiu, com buscant un aplaudiment més fàcil i de consens, i per aconseguir-ho va anar a la recerca d’efectes, mitjançant l’evident i aclaparador virtuosisme tècnic que posseeix,  però que a l’hora de la veritat no va acabar d’arrelar, ni va servir per posar-se al públic a la butxaca.

La segona part es va iniciar amb una obra tècnicament tan espectacular com per a mi d’interès ben relatiu: La sonata número 3 en re menor op 49 de Carl Maria von Weber, una obra de  virtuosisme, si, però de fàcil oblit, ja que segons ens ho va oferir Denis Kozhukhin, no hi va haver en la interpretació res propens a quedar-se en la memòria de l’oïdor al darrere d’aquell doll de notes prodigiosament tocades. Després d’un Oh! d’admiració s’ha acabat. La  música sortosament sabem que per a la majoria és molt més. El públic, no obstant, va ser la interpretació que més va aplaudir, perquè òbviament aquella demostració de virtuosisme i tècnica bé mereixia el consens buscat i el corresponent agraïment. És clar que aquesta unanimitat va durar ben poc, perquè Denis Kozhukhin amb la selecció de la suite Iberia de Isaac Albéniz, que incloïa temeràriament “El Corpus en Sevilla”, “Triana” i “Eritaña” i que tancava el recital, va cometre l’error de voler sortir per la porta gran i per intentar fer-ho es va excedir, tant, que va provocar que el devessall orgiàstic de notes es molestessin entre elles, per culpa d’una acústica reverberant, si, però també sobretot per l’ús abusiu d’un pedal innecessari i mal entès, que no va fer més que propiciar un so brut i atropellat de notes que sortien disparades amb força inusitada i sense la deguda claredat i transparència. No cal anar a parar a l’inigualable Alicia de Larrocha, ja ho sabem que com ella ningú, però potser no estaria gens malament que es fixés més com ella feia servir subtilment la força aclaparadora del geni sense que mai la música en sortís perjudicada.

Denis Kozhukhin és un gran pianista, no n’hi ha dubte, però per a mi es va equivocar escollint les obres del programa i de ben segur el fet de venir a corre-cuita no hi va ajudar gens. A vegades escollir un recital tan variat pot fer que els diferents estils no acabin mai de configurar una unitat estilística que permeti una interpretació més sincera i sentida, o que es produeixi aquella comunió amb el públic que tant ens agrada experimentar als assistents a la Schubertíada de Vilabertran, ja que sortosament estem mal acostumats. El cas és que quan hagués hagut d’arribar l’explosió unànime de satisfacció després de l’erupció volcànica de la Eritaña d’Albéniz, només es va produir un “Succès d’estime”. El públic “vilabertranesc” és savi.

Kozhukhin se’n va adonar tard que s’havia equivocat i en les dues propines va voler situar-nos abruptament en un món de pau, equilibri i levitació, interpretant dues filigranes: una de Bach (crec), un Bach arranjat, excessivament adulterat i edulcorat, però d’efectes balsàmics i reparadors, i en segon lloc un arranjament d’un tema del ballet d’Orfeo i Euridice de Gluck que de ben segur pretenia fer-nos oblidar l'”Albenizidi! comés pocs minuts abans. Com diu Violetta Valery al tercer acte de La Traviata “È tardi”

Avui ens espera Matthias Goerne amb el primer dels dos concerts prevists, l’únic que podré assistir. Demà hi haurà el corresponent apunt a IFL.

Les fotografies que encapçalen l’apunt són de M.Artalejo, gentilesa de la SV16.

6 comments

  1. jaumeM

    M’hagués agradat ser-hi per comparar opinions i descobrir el que no hauria apreciat.
    Entenc el que dius de la acústica de l’església. Això i la caloreta que hi feia, l’únic cop que hi he anat, va ser el que menys me va agradar.

    M'agrada

  2. colbran

    El recital que menos me ha interesado de los tres a los que he asistido en este ciclo de la Schubertiada de 20016 de Vlabertàn.

    No es que se trate de un pianista mediocre, todo lo contrario, pero todo “sonaba” igual; forte, forte, forte. Su Albéniz mejor olvidarlo, Sus dos “bises” fueron lo que más me agradó de su recital, Dió la impresión de que quería demostrar que también sabía tocar suave, pero la impresión general de su intervención ya estaba decidida.

    Como curiosidad -a mí siempre me gusta encontrar similitudes a cuanto escucho- las primeras notas del primer “Intermezzo” de Brahms me dieron la impresión de haber inspirado a José Padilla en su “La violetera”…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: