Una setmana després de la inauguració de la temporada de Palau 100 amb el Rèquiem de Verdi que tan em va agradar i del que us vaig deixar l’apunt, part dels mateixos intèrprets, orquestra i directors van repetir l’experiència al Barbican de Londres, seu de la LSO.
Amb Noseda ja li comencen a caure pals incomprensibles, com també succeeix amb Gatti, la majoria iniciats a la seva Itàlia natal, que com a bons llatins es fustiguen com nosaltres davant les glòries locals. La llista de directors italians de relleu i prestigi és excepcional i Noseda hi pertany per mèrits més que sobrats, òbviament no tot el que dirigeix està al mateix nivell, com succeeix en la immensa majoria de directors, fins i tot els més indiscutibles, però no hi ha dubte que si està situat en el lloc que està és per alguna cosa i aquesta absurda etiqueta que ja li han començat a penjar, és més fruit d’interessos per a mi indesxifrables que cap altra cosa.
Escoltar el London Symphony Chorus, tot i la distància conceptual, organitzativa i cultural que el separen, ens pot donar una idea de fins on pot arribar l’Orfeo Català amb el director Simon Halsey. La comparació entre les dues formacions en una setmana de diferència encara no és comparable, però allò que va mostrar l’Orfeó el dia 12 em fa creure que hi poden arribar, tot i la feinada, no sempre agradable, que queda per fer.
Deixant a banda la musa de Noseda que em continua semblant perillosament forçada a una vocalitat poc adient, els rossinans Daniela Barcellona i Michele Pertusi van aportar la musicalitat i l’exquisida sensibilitat que els caracteritza, malgrat que les veus no són especialment verdianes; que Barcellona hagi cantat Amneris o Eboli amb resultats dubtosos, no la fa una verdiana indiscutible si bé la part de mezzo del Rèquiem sempre l’ha cantat de manera molt notable i encertadament allunyada dels rols operístics. Pertusi pot quedar una mica fred si el que busquem és un dramatisme teatral al “Confutatis”, però no hi ha dubte que la seva línia és exquisida.
Si em doneu a triar entre Meli o Pirgu, em quedo en aquesta ocasió amb Pirgu, perquè Meli continua lluitant amb la posició correcta de la seva veu, volent semblar més spinto del que és i no acabant de trobar les sonoritats més idònies i belles en els passatges més lírics, intimistes i fins i tot místics en una partitura que certament no ho és gaire. Força amb excés tot i que segurament el seu cant és més emotiu que el del tenor albanès.
Giuseppe Verdi
MESSA DA REQUIEM
Erika Grimaldi soprano
Daniela Barcellona mezzo-soprano
Francesco Meli tenor
Michele Pertusi baríton
London Symphony Chorus (director: Simon Halsey)
London Symphony Orchestra
Director: Gianandrea Noseda
Barbican Centre, Londres, 18 de setembre de 2016
Aquesta interpretació tan vibrant, teatral i passional com la viscuda aquí ha suposat també la inauguració de la temporada de la LSO, després de passar per els PROMS i el Palau.
IN FERNEM LAND 
Vaja!, jo pensava que a “insistint” hi trobaria el aqui del concert del Palau.
Bé, “me conformaré” amb el del Barbican.
Moltes gracies.
M'agradaM'agrada