IN FERNEM LAND

LOS ANGELES 2016/17: MACBETH (Domingo-Semenchuk-Chacón Cruz-Tagliavini;Conlon)


A Los Angeles com al Liceu d’aquí a pocs dies, han inaugurat la temporada amb Macbeth, la magnífica òpera verdiana, comptant amb l’incombustible i inclassificable Plácido Domingo en el rol protagonista i amb l’explosiva Lady de la mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk.

Ja em perdonareu però només vull parlar-vos de la Lady segons la mirada d’Ekaterina  Semenchuk, per a mi l’únic realment rellevant de la representació, sempre i quan no considerem rellevant que un tenor d’entre 75 a 79 anys (depenent de les fonts) canti el rol de Macbeth, segurament millor que barítons que podrien ser els seus fills, però en a mi aquesta darrera etapa del cantant madrileny no m’interessa per raons que ja he explicat abastament, en canvi aquesta aproximació de Semenchuk, seguint glorioses companyes de vocalitat mezzosopranil (Bumbry, Verrett, Cossotto encara que no en escena, Ludwig, Höngen, Zajick o darrerament Violeta Urmana i de manera sorprenent Larmore, entre moltes),

S’ha dit tantes vegades que la barrera que separa la soprano dramàtica i la mezzosoprano és quasi inexistent, que no ens hauria d’estranyar gens que aquest rol diabòlic pugui ser interpretat per una o altra vocalitat, això si, sempre que asseguri la tècnica idònia que els permeti abraçar amb relativa comoditat l’ampli registre, les coloratures de la cabaletta inicial o el brindis, els sobreaguts en pianissim en l’escena del somnambulisme i sobretot la incisiva capacitat dramàtica per dir el text sense obviar-les. Verdi no volia per aquest rol una veu bonica, ans el contrari si era desagradable millor, perquè segurament entenia que era més fàcil mostrar a la malèfica esposa, si la veu crispava als oients.

Semenchuk canta una Lady notable, valenta i incisiva, que no arriba a la gosadia vocal de la Verrett quan clavava aquells sobreaguts no escrits al final de la cabaletta o del concertant del primer acte, tanmateix potser ningú els espera ni tan sols en les sopranos que canten el rol. La mezzosoprano russa passa per més d’un parany no del tot ben resolt, sobretot aquell temible “andiam” que culmina la seva partitura a “Una macchia a chi tuttora” o algunes coloratures. No esmentaré algunes sonoritats no del tot escolàstiques per alló que acabo de dir ja que no importa tant la bellesa de l’emissió o la veu, com l’incisiu aprofundiment dramàtic del personatge i si això implica obrir els greus de manera vulgar, es pot perdonar.

Comencem escoltant a Semenchuk en la famosa i espectacular escena d’entrada “Nel di della vittoria…Ambizioso spirto…Vieni t’affretta! Accendere….Or tutti sorgete” Intenta llegir la carta de manera diferent, quelcom que s’agreix. El recitatiu és intens amb els salts i escales poc polides i alguns aguts tibants voregen el crit, però la interpretació és guspirejant d’ira incandescent, mentre que a la cabaletta desplega poderosos mitjans i evidencia que les coloratures les ataca de manera aproximada.

Tot seguit escoltem la segona gran ària “La luce langue, il faro spegnesi” Una explosió vocal que necessita d’un registre greu propi de les mezzos en la primera part, però que en la part final puja a la tessitura netament de soprano, en una complicada amalgama típicament verdiana de temperament i exigència vocal.

I finalment en l’escena de somnambulisme, on no acaba de rematar-ho amb la precisió misteriosa i poc terrenal que requereix l’escena, però on hi ha un evident esforç per aconseguir-ho, si bé només concentrant-nos en la part vocal sense l’escena, hi ha un excés de de vitalitat i/o precipitació si ho preferiu, per a mi manca misteri al·lucinogen més de l’altre món que ja no pas terrenal. Potser James Conlon hagué pogut contribuir-hi una mica més.

De la resta del cast en podeu opinar vosaltres, ja que a Domingo us l’estalvio. Té moments, i cal dir-ho, brillantísims, frases d’aquelles que queden al rebost dels grans artistes i que denoten encara el perquè del mite i de la seva grandesa, però d’això a ser Macbeth i va tot un abisme.

Chacón-Cruz i Tagliavini arrodoneixen un Macbeth discret que si no fos per l’interès que m’ha suscitat la Lady de Semenchuk,  estic pràcticament segur que no hagués protagonitzat mai un apunt a IFL.

Giuseppe Verdi
MACBETH

Macbeth: Plácido Domingo.
Lady Macbeth: Ekaterina Semenchuk.
Banquo: Roberto Tagliavini.
Macduff: Arturo Chacón-Cruz.
Malcolm: Josh Wheeker.
Lady-in-Waiting: Summer Hassan.
Doctor / Primera aparició: Theo Hoffman.
Segona aparició: Liv Redpath.
Tercera aparició: Isaiah Morgan.

Los Angeles Opera Choir and Orchestra.
Director musical: James Conlon.

Los Angeles 17 de setembre de 2016

L’apunt d’avui ja es pot considerar la prèvia a l’apunt preparatori que aviat inaugurarà la sèrie d’apunts que des de fa un cert temps serveixen per anar preparant allò que la temporada del Liceu ens proposa i que molts dels que visiteu el blog em demaneu abans de la primera representació, quelcom que intento complir tot i que a vegades no he pogut fer l’encàrrec. Si no passa cap daltabaix també aquesta temporada els tindreu puntualment aquí.

16 comments

  1. dandini

    Moltes gràcies .Estic molt d’acord .La lady de Ekaterina Semenchuk és molt interessant.Els aguts sonen una mica a la vora del crit pero crec que els micros més aviat ho empitjoren ,al teatre crec deuen sonar una mica millor.
    Has recordat a Jennifer Larmore hi aqui la porto perque en gaudiu.La seva prestació no té l’esclat vocal de Monastyrska o Netrebko pero sí una càrrega emocional impressionant.A la caballetta exhibeix unes variacions diferents a cada estrofa , la coloratura és perfecta i com en el cas de Beverly Sills ( quan convé) sap posar-la al sevei de l’expressió.

    M'agrada

  2. marcozincone

    Gracias Quim, Macbeth es una de mis más sagradas y no pienso envenenarme escuchando la decadencia del gran Plácido. Ojalá el Liceu nos sorprenda con algo bueno y si no siempre nos quedará IFL! Semenchuk no parece mal, pero soy demasiado huerfano de Verrett para apreciar a cualquier otra… Un abrazo y como siempre gracias por tu inacabable dedicación

    M'agrada

  3. dandini

    Seria maco poguer comprobar-ho al Liceu doncs la producció és la mateixa que ella va fer a Ginebra.En cas de sobtada malatia de la cantant titular li seria fàcil d’integrar-si..

    M'agrada

  4. Vicent

    Magnífic exercici de pedagogia musical, adjuntant a cada comentari la il-lustració vocal. Salvant les distàncies temporals, escolars i artístiques, aquests aspectes de la vocalitat de Lady McBeth que comentes (en particular, el de la veu lletja), la acostarien, en certa manera, a l’Elektra, oi? A mi m’agrada molt la Lady MacBeth de la Nilsson, pel seu timbre bonic però fred com l’acer. Se m’antulla la més shaekspiriana, encara que no sigui la més verdiana. Aquest enregistrament de Decca amb el fantàstic Giuseppe Taddei i la direcció de Schippers, em sembla magnífic, encara que no passi per ser-ne el millor.

    M'agrada

  5. jaumeM

    Efectivament, llegint i escoltant el material del Blog sempre s’aprèn molt, jo al menys.
    Vull tornar a allò de les “veus que comencen i tenen ganes d’agradar”, per que recordo a la guanyadora del XLIII CONCURS F VIÑAS, 2006, Barbara Quintiliani, que va cantar “Nel di della vittoria…Ambizioso spirto…Vieni t’affretta! Accendere….Or tutti sorgete”, com jo no l’he escoltat mai.
    Però per el que dius i per Don Plácido aquest Macbeth me’l estalviaré.
    Gracies.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: