IN FERNEM LAND

EL NOU CD DE FRANCO FAGIOLI, AMB ARMONIA ATENEA (GEORGE PETROU) DEDICAT A ROSSINI


franco-fagioli-rossini

No podia trigar gaire a aparèixer aquest treball discogràfic del sempre sorprenent i admirat Franco Fagioli, el contralt més que contratenor, argentí que amb una tècnica, impostació i color vocal propi de les contralts femenines, ha superat qualsevol dels seus col·legues que fins ara mai s’havien atrevit amb la convicció i rotunditat que ell ho fa, a fer front a la vocalitat de contralt que Rossini va composar per els rols transvestits i que ell ha resumit, d’alguns dels molts possibles, en fragments de: Demetrio e Polibio (Siveno), Mathilde di Shabran (Edoardo), Adelaide di Borgogna (Ottone), Tancredi, Semiramide (Arsace) i Eduardo e Cristina (Eduardo), acompanyat amb sonoritats historicistes per l’excel·lent grup grec Armonia Atenea, sota la direcció de George Petrou.

L’homogeneïtat en el color, el control i domini de l’emissió, que mai varia de color i que l’allunya de les sonoritats artificioses de la immensa majoria de contratenors i la vertiginosa tècnica en l’àmbit de les coloratures i el cant ornamentat, tan bartolinià, fan de Fagioli un autèntic rival de les cantants femenines que fins ara eren les úniques en atrevir-se en fer front a aquests rols escrits per a les grans exponents de la corda per les que Rossini sentia debilitat, una vegada desapareguts els castrats després de la prohibició del vaticà.

És admirable com Fagioli interpreta aquests rols de personalitat masculina escrit per a la vocalitat més greu i alhora necessàriament àgil de la veu femenina, de tal manera que es compleix potser per primera vegada ençà de la desaparició dels castrats que no sabem com realment sonaven, la conjunció de la masculinitat del intèrpret i el color propi de les veus femenines més dotades, en un resultat tan espectacular, com precís, curos i en definitiva admirable, es miri i sobretot s’escolti, des de qualsevol dels punts possibles.

No és fàcil superar l’admiració que suscita el cant ornamentat, fàcil i virtuós de Fagioli, perquè l’esplendor d’aquesta tècnica vocal són veritablement enlluernadors, però el contratenor té també l’extraordinària capacitat d’adequar a l’estil romàntic, allunyant-se del barroc  que ha centrat fins ara la seva activitat, i també dotar al seu cant de l’expressivitat del seu fraseig intencionat i emotiu, sense que la veu soni mai afectada, engolada o en definitiva fictícia.

És inevitable pensar en Bartoli quan ataca les vertiginoses escales acendents i descendents o quann la cloloratura l’obliga a desplegar en una velocitat quasi inquietant, mil i una notes en un mateix compàs, amb trinats i tota mena d’ornamentacions, que ell mai fa mecàniques, ni monòtones  i que resolt amb varietat expressiva i explosiva suficiència; però també en Marilyn Horne, quan s’escolta  el seu admirable Arsace i el descens als greus més cavernosos, una zona que fins ara els contratenors més celebrats evitaven desenvolupar i molt menys amb la notorietat enlluernadora de Fagioli.

Estem davant d’un fenómen excepcional i d’un grandiós artista, això ja ho sabíem perquè tot el que havia fet fins ara ens havia deixat bocabadats, però ara amb aquest pas definitiu cap a un repertori destinat exclusivament a les veus femenines, resolt amb aquesta perfecció i excel·lència, Fagioli ha obert tot un nou camp de possibilitats extraordinàries, que de ben segur tindran seguiment quan altres contratenors desenvolupin aquestes capacitats i aquesta fabulosa tècnica que li permet cantar sense que mai tinguem la sensació que al darrere hi hagi un contratenor.

L’acompanyament de l’Orquestra i el cor Armonia Atenea és magnífica. El producte és molt curós i es nota que la Deutsche Grammophon ha volgut presentar el seu primer disc en la llarga historia de la discogràfica alemanya per a contratenor/contralt, amb totes les millors garanties. Ha  trigat molt però hi han fet magníficament,

És un disc esplèndid  per la qualitat del cant i del artista que l’interpreta, però també per l’originalitat de les obres triades, algunes molt poc escoltades i que ens permeten alhora que gaudir de Fagioli, de fer-ho del Rossini menys representat, un Rossini d’una brillantor, elegància i magnificència vocal, absoluta.

Meravellós l’obligat de violí que acompanya la magnètica i deliciosa ària alternativa de Tancredi, o el fragment de Eduardo e Cristina que tanca el disc, un disc reconfortant i indispensable per a tots els rossinians, però també per a tots els que admiren per sobre de qualsevol altra cosa, la bellesa.

Gioacchino Rossini (1792 – 1868)
Demetrio e Polibio Act I Scene 2
1. “Pien di contento in seno” 4:10
Matilde di Shabran Napolitan Version Act II Scene 9
2. “Sazia tu fossi alfine” 2:09
3. “Ah, perché, perché la morte” 9:30
Adelaide di Borgogna Act II Scene 16
4. “Serti intrecciar le vergini” 2:23
5. “Questi che a me presenta” 0:53
6. “Vieni, tuo sposo e amante” 3:01
7. “Al trono tuo primiero” 3:44
Tancredi Act I Scene 3
8. “O sospirato lido” 5:26
9. “Dolci d’amor parole” 6:20
Adelaide di Borgogna Act I Scene 2
10. “Salve, Italia” 1:44
11. “O sacra alla virtù” 1:53
Franco Fagioli, Armonia Atenea, George Petrou
12. “Soffri la tua sventura … Amica speme” 5:36
Semiramide Act I Scene 2
13. “Eccomi alfine in Babilonia” 5:59
14. “Ah, quel giorno ognor rammento” 6:28
Eduardo e Cristina Act 2 Scene 12
15. “Nel misero tuo stato” 4:04
16. “Ah! Chi sa dirmi se la sposa” 2:04
17. “La pietà che in sen serbate”

Podeu escoltar el CD a Spotify:

18 comments

  1. colbran

    Me cuesta mucho aceptar la voz de contratenor, más bien me desagrada y aburre, pero Franco Fagioli es una gratificante excepción porque es un contralto, no un contratenor y la cuerda de contralto es mi preferida. Fagioli es un fenómeno incomparable y si sigue por ese camino se convertirá en indispensable para los roles de contralto escritos por Rossini, ya que la gran mezzo-contralto Marilyn Horne ya está retirada y la grandiosa Ewa Podles ya tiene una edad (64 años) que limita sus apariciones escénicas. Y auténticas contraltos coloratura no diviso en el horizonte. Sara Mingardo y Sonia Prima -que tambiém se han prodigado con Rossini- también son contraltos pero no tienen la contundencia vocal de las citadas ni el volumen de la Podles. La Bartoli es una mezzo coloratura inigualable, pero Fagioli -que incluso ha grabado con ella- es un contralto con la misma facilidad para la rapidez y el vuirtuosismo que Bartoli, con la diferencia que él puede asumir los roles de contralto y Bartoli los de mezzo que Rossini compuso para su esposa Isabel Colbran. Ambos se complementan y podrían hacer maravillas cantando juntos “Semiramide”, por poner un ejemplo.

    Yo adquirí este disco hace un par de semanas traído de Londres y lo recibí con una ilusión extraordinaria, pero quedé un poco sorprendido de que Bernhard Neuhoff , en su presentación de la grabación -por otra parte bien documentada- se arme tal lío con las voces de mezzo y contralto. Por un lado escribe que Fagioli interpreta los roles escritos por Rossini para mezzo (sic), cuando esta cuerda no estaba definida en Italia cuando los escribió y por otra parte señala que “Tancredi” fue escrita para la contralto Adelaide Malanotte… y es que la cuerda de contralto es confundida -por lo poco frecuente- con la de mezzo-soprano, cuando la diferencia entre ambas es bien clara.
    Concretamente, Rossini compuso su primer rol de mezzo-soprano definida como tal para el Isolier de “Le comte Ory” y aunque su esposa era una mezzo.soprano, no se la mencionaba así sino prima donna assoluta. En realidad era una soprano dramática de agilidad/mezzo soprano coloratura y su particular tipología vocal ha hecho correr regueros de tinta, como se decía antes, por lo indefinida; en Austria la calificaban de contralto…

    Pues bien Fagioli canta extraordinariamente bien. Ha escogido unas piezas dificilísimas y poco frecuentes -con la excepción de la cavatina de Arsace- con su hermosa voz (cuya potencia desconozco) y sus vertiginosas agilidades. Me hubiera gustado que se hubiera prodigado más con las escalas cromáticas ascendentes y descendentes (como en el caso del aria “Spesso di nubi cinto” de “Carlo il Calvo”” de Porpora), pero en estas arias seleccionadas no son tan obligadas. Todos los fragmentos son impresionantes, pero el que más me ha gustado es el que pertenece a la ópera menos representada y grabada de Rossini “Eduardo e Cristrina” que transcurre en Suecia. En el aria de Arsace demuestra una homogeneidad impresionante y estoy seguro que este disco no dejará indiferente a nadie. Cuanto más se escucha más agrada.

    Qué extraordinario era Rossini y qué bien lo canta Franco Fagioli!!!

    M'agrada

  2. Fernando S.T.

    No salgo de mi asonbro, siempre que escucho a este hombre me quedo boquiabierto.
    No es el repertorio que más frecuento pero la audición que nos facilitas a través del Spotify ya me ha entusiasmado en los fragmentos que he escogido.
    Quizás no tenga un chorro de voz, pero si tiene volumen suficiente para cantar en el Liceu me encantaria escuchar su Arsace o su Tancredi.

    M'agrada

    • No trigarem a sentir-lo (maig de 2017)

      Gioachino Rossini
      Semiramide

      2, 4, 7m, 9, 11 May 2017
      Nancy, Opéra – Opéra national de Lorraine

      Semiramide Salome Jicia
      Arsace Franco Fagioli
      Idreno Matthew Grills
      Assur Nahuel Di Pierro
      Oroe NN
      Azema Inna Jeskova
      Mitrane Ju In Yoon

      Conductor Domingo Hindoyan
      Director Nicola Raab
      Sets Madeleine Boyd
      Costumes Julia Müer
      Lighting Linus Fellbom

      M'agrada

  3. Leonor

    ¡Localizado! De este fin de semana no pasa (se me acumula el trabajo), ahora lo estoy escuchando: una verdadera delicia.
    ¡Gracias, Joaquim!
    PS: en breve, a Verdi,con “Macbeth”.

    M'agrada

  4. Parsifalx

    le descubri recientemente, y me tiene fascinado….,no entiendo como a alguien que le guste la opera no le puede gustar la voz de contratenor…..pero para gustos colores……y el color que tiene este hombre y la facilidad para la coloratura lo convetiran en uno de los grandes del siglo XXI si la cosa no se tuerce y la fama le hace perder la cabeza, algo muy comun ultimamente, lo triste es que viviendo en españa aqui todavia no se le haya podido oir…..
    salu2

    M'agrada

  5. marco

    Mi spiace, ma io che non ho ancora ben digerito la fonazione della Bartoli non posso assolutamente accettare questa specie di caricatura di un mezzosoprano rossiniano. Non ragioni storiche nè, tantomeno, estetiche, ma solo di puro e semplice marketing possono giustificare un’operazione di questo genere, naturalmente presentata come l’ultimo grido della musicologia. La Horne purtroppo, è proprio passata invano. E la Deutsche Grammophon, precipitata ormai da anni nel baratro di una gestione artistica che punta più sull’immagine che sulla sostanza, non poteva cadere più in basso.

    M'agrada

    • Ciao Marco, benvenuto a IFL.
      Sicuramente è lo steso che pensavano negli anni cinquanta o sessanta molti dilettanti di Alfred Deller o James Brown cantando i ruoli del barocco, fino adesso e in tempi moderni, cantati per mezzosoprani e contralti ed oggi assumiti e accettato praticamente da tutti per contratenori sostituendo ai castrati.
      Può essere una operazione di marketing, non ti dico di no, ma quando il cantante dimostra una tecnica e una espressività eccezionale, come hanno fatto i grandi cantanti del passato, non vedo alcun problema, ma piuttosto un’opportunità. Credo che anche Rossini fosse d’accordo, con Fagioi e Bartoli, naturalmente.
      Per quanto riguarda a la DG non posso più che ringraziare questa scelta.
      Fagioli ha aperto una porta fino adesso chiusa perché nessuno ero in grado di riuscire a cantare come lui, oggi sembra possibile pensare che potremo esperimentare con nuove e stimolante proposte come questa di Fagioli, in breve Arsace in scena. Bravo!
      Grazie per commentare Marco,

      M'agrada

  6. marco

    Mi spiace, ma io che non ho ancora ben digerito la fonazione della Bartoli non posso assolutamente accettare questa specie di caricatura di un contralto rossiniano. Non ragioni storiche nè, tantomeno, estetiche, ma solo di puro e semplice marketing possono giustificare un’operazione di questo genere, naturalmente presentata come l’ultimo grido della musicologia. Horne e Podles, purtroppo, sembrano proprio passate invano. E la Deutsche Grammophon, precipitata ormai da anni nel baratro di una gestione artistica che punta più sull’immagine che sulla sostanza, non poteva cadere più in basso.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: