IN FERNEM LAND

EL FABULÓS ORFEO DE FRANCO FAGIOLI


FRanco Fagioli, foto Julian Laidig

Franco Fagioli, foto Julian Laidig

Avui això és una autèntica festa, en primer lloc per l’obra, que sempre m’ha semblat un cim operístic i en segon lloc per la interpretació, ja des de la direcció de Laurence Equilbey, plena de contrasts, de intenció i de teatralitat, amb unes dinàmiques engrescadores al costat d’un lirisme  extraordinari.

Però és clar, el gran atractiu d’aquesta versió és el contratenor Franco Fagioli, que ja ha estat protagonista a IFL d’algun apunt i que en aquesta gran interpretació de l’Orfeó gluckià, és situa a un nivell només apte per aquells genis tocats per la divinitat.

Sorprèn una vegada més amb el seu extraordinari poder vocal, situat clarament en la tessitura de contralt coloratura, amb una demostració tècnic-expressiva de grandiós i espectacular nivell. Talment fa l’efecte que escoltem a la gran Podles o a la meravellosa Horne. El que aconsegueix Fagioli en aquesta interpretació és senzillament prodigiós.

Escolem-lo en primer lloc en “Chiamo, il mio ben così”, on aclapara per facultats, però també per expressivitat, sentit i intens control del fraseig i coloració homogènia de tot el registre vocal.

Per acabar el primer acte, Fagioli canta l’ària de bravura “Addio miei sospiri”,  que és la versió italiana de l’ària “L’espoir renaît dans mon âme” de la versió parisenca de 1774. La demostració esclatant de virtuosisme en una extensió de tres octaves, juntament amb la bellesa de la veu i l’impuls enèrgic de cadències d’ornamentacions quasi impossibles, fa d’aquesta interpretació, quelcom històric.

Ara un canvi radical amb l’escena “Deh! placatevi con me” acompanyat pel Ensemble vocal Accentus, on el cant planyívol i desesperat, commou per la serenitat d’una veu tan excepcional com l’artista que la posseeix. Fixeu-vos que Donizetti es va inspirar en la melodia per la seva famosa preghiera a Maria Stuarda.

Escoltem ara la bellíssima “Che puro ciel!” d’estàtics efectes terapèutics en la càlida interpretació de Fagioli.

I finalment us deixo amb la celebèrrima “Che farò senza Euridice”, com a colofó d’una interpretació sumptuosa, plegada  de sentiments contrastats, de bellesa, sensibilitat i de virtuosisme desfermat.

Santa Cecilia és magnànima i després del desencís d’ahir  ens regala aquesta bellíssima versió d’aquesta obra mestra.

Les sopranos Malin Hartelius (Euridice) i Emmanuelle de Negri (Amor) acompanyen al contratenor argentí amb seducció, però l’obra no els dóna l’oportunitat de fer-li ombra.

La virtuosa i enèrgica direcció de  Laurence Equilbey, fa trontollar al conjunt Insula Orchestra, que sap refer-se d’algun ensurt i de les embogides dinàmiques de la directora. L’excel·lent Ensemble vocal Accentus respon amb excel·lència a les compromeses parts corals.

Christoph-Willibald Gluck
ORFEO ED EURODIE
òpera  en 3 Actes (versió de Viena, 1762)
Llibret de Ranieri de’ Calzabigi.

Franco Fagioli, Contre-ténor, Orfeo
Malin Hartelius, Soprano, Euridice
Emmanuelle de Negri, Soprano, Amore
Ensemble vocal  Accentus
Insula Orchestra
Direcció musical: Laurence Equilbey

7 de novembre de 2013

ENLLAÇ mp3 (2 arxius)

https://mega.co.nz/#F!tVFQnIxQ!yfYCY0J8oISJAVIVI6qi8g

Una experiència absolutament recomanable, ja m’ho sabreu dir.

Bon divendres!

ACTUALITZACIÓ:

Entrevista molt interessant i clarificadora

http://www.saladelcembalo.org/events/fagioli.html

47 comments

  1. e

    Muchas gracias-
    El mejor Orfeo que he escuchado en mi vida
    Fagioli es un dios como ya lo demostro en Artaserse
    Gracias de nuevo Joaquin por estas sorpresas matutinas tan agradables , emotivas , didacticas ,maravillosas.

    M'agrada

    • No sé si es el mejor, quizás si, de lo que no tengo ninguna duda es que hoy por hoy no creo que haya nadie que pueda transmitir tanta belleza, perfección y virtuosismo como él, eso casi lo afirmaría a pies juntillas.

      M'agrada

  2. Concep

    No puc estar gaire pel bloc, porto uns dies embolicada en moltes batalles, però no puc deixar aquest post sense comentar.
    L’Orfeo de Fagoli m’ha deixat esverada
    Una passada

    M'agrada

  3. SANTI

    La veu com la de tots els contratenors és una mica artificiosa, però té un cos que nos és habitual en tots els altres fins ara coneguts. En molts moments sense veure’l no t’imagines un contratenor.
    La tècnica és extraterrestre i la sensació després d’escoltar les àries que has deixat,és la d’haver escoltat un autèntic fenomen vocal i musical.
    No cal dir-te que moltes gràcies i que ja he baixat l’òpera sencera.
    Bon cap de setmana.

    M'agrada

  4. Si este maravilloso cantante posee un volumen aceptable -aún no lo he visto en vivo-, estamos ante un contralto capaz de ocupar el lugar que nos deje vacante Ewa Podles cuando se retire -y deseo que esto tarde en llegar-. Su voz me impresiona cada vez más. Sus graves son de una contundencia insólita y su línea de canto es impecable con un timbre seductor, jugoso y un legato envidiable. Y qué decir de las agilidades? Cuento los minutos que tarde en visitarnos en Barcelona. Escucharle es una absoluta delicia. Y que yo diga esto! Me parece increíble porque en principio rechazo los falsetistas, pero ante un fenómeno como Fagioli quién no se rinde? Pero es que además dispone de un centro sólido y de unos agudos estratosféricos que unidos a sus increíbles graves lo han convertido en uno de los cantantes líricos que más admiro en la actualidad. Sus escalas cromáticas, tanto ascendentes como descendentes son de puro vértigo. Es increíble!!!

    Cuando canta con registro de mezzo-soprano no me interesa tanto. Su último disco, en el que hace uso de esa cuerda intermedia y obvia sus extraordinarios graves me ha decepcionado algo. A mi me interesa cuando canta como contralto y aquí en este “Orfeo” está genial. Probablemente el mejor Orfeo que haya escuchado en mi vida.

    Su “Che puro ciel!” es un auténtico remanso de paz. Tengo enormes deseos de escuchar la obra completa.

    Bravo, bravo, bravo!!!

    M'agrada

    • Jan

      No és una veu gran però s’escolta perfectament. Jo el vaig escoltar en un Tamerlano al teatre gran de Salzburg, que és molt gran, i se l’escoltava sense cap problema.

      M'agrada

    • Segurament és el més semblant que podem escoltar avui en dia, del castrat que ho va estrenar, Gaetano Guadagni. Ma ho sabrem, però una de les coses que em sorprèn més de Fagioli és la “naturalitat” i homogeneïtat de la seva veu.

      M'agrada

  5. tristany

    Jo crec que estem davant d’un d’aquells fenomens vocals que només apareixen de tant en tant (o de molt en molt, més aviat). Espero que tingui sort i cura i seny en la manera d’abordar la carrera i que el puguem gaudir ben aviat a casa nostra. Moltíssimes gràcies pel regal, amic Joaquim!

    M'agrada

  6. Abans d´ahir (o l´altre, ara no recordo) parlaven a Radio Clásica de la veu de contratenor. Només posaven talls d´aquest i de Jaroussky. Al bo de Philippe li deixaven anar petits clatellots aquí i allà. Amb Fagioli es rendien.

    M'agrada

  7. Mario Arkus

    Una versión fabulosa, como has puesto en el título, Joaquín. Llena de matices desde la dirección, pero se destaca la voz de Fagioli como simplemente maravillosa. Colbrán ha descrito antes en forma inmejorable sus características vocales.
    Puede parecer curioso que este contratenor haya nacido y tenido su primera formación en una pequeña provincia del norte de la Argentina: Tucumán. Pero esta es una tierra llena de música, que formó folkloristas de renombre internacional como Mercedes Sosa y Atahualpa Yupanqui.
    Enorme versión de esta ópera; no me animo a decir que sea la mejor que he escuchado, pero sin dudas, muy difícil de superar.
    ¡Muchas gracias por el post!

    M'agrada

  8. Marta B

    Ahir al matí quan vaig veure aquest apunt vaig tenir una alegria, Orfeo i Euridice és una de les meves òperes preferides i cantada per Franco Fagioli deu ser per a tocar el cel.
    Ara la baixaré.

    M'agrada

  9. Kàtia

    El conec des que el meu fill el va posar al MP3 i per casualitat vaig escoltar-lo.M’agrada moltissim.Si cantés sencera la òpera de Euridice seria festa major.
    Estic disfrutant com una ” foca ” o sigui amb la cara enlairada…

    M'agrada

  10. Jordi R

    Sento discrepar. La tècnica es extraordinària, la expressivitat també, l’amplada de la seva tessitura, notable….realment sembla una contralt. Però aquest vibrato constant que imposa a la seva veu, una mica engolada, buff…No m’acaba de fer el pes. Em recorda una mica (una mica només) a aquelles sopranos i mezzos dels anys 50 i 60 que destrossaven les poques àries de Handel que llavors se sentien interpretant-les com si fossin obres de Verdi. Diguem que no es el meu ideal de veu barroca, la trobo massa densa per aquest tipus de repertori. Em quedo amb el David Daniels, l’Andreas Scholl o, el darrerament poc valorat en aquest blog, Jaroussky, malgrat la seva potència vocal no sigui comparable a la de Fagioli.

    M'agrada

    • colbran

      Los tres falsetistas que citas son contratenores “soprano”. Fagioli es contralto, como lo era el castrado que estrenó “Orfeo”. Las voces deben disponer de cierto vibrato, en caso contrario fijan y eso sí que es insoportable.

      Para mi gusto Fagioli es muy superior a los tres nombres citados por tí, de los cuales destaco a David Daniels, pero cada uno es libre de disfrutar con quien quiera y como quiera.

      Sobre cómo se ha de cantar el barroco, considero que se debe interpretar cantando todas las notas señaladas en las partituras, con los tempi correctos y sin omitir nada del registro agudo, central y grave -como en todos los géneros operísticos- y en el caso de los contraltos el grave es absolutamente obligado. Pero en Fagioli se da la circunstancia de que sus agudos son brillantísimos y su centro además es sonoro. Otros falsetistas no disponen de estas características. Y si aparecen nuevos contraltos lo celebraré tánto como celebro la existencia de este fantástico cantante argentino.

      M'agrada

      • Jordi R

        Estoy de acuerdo con tu opinión sobre la interpretación más correcta del repertorio barroco, pero no puedo estarlo en el tema del vibrato. Quizás me equivoco, pero creo que, en general, en el S. XVIII el exceso de vibrato era considerado de mal efecto, y su administración se dejaba al buen gusto del intérprete, algo que evidentemente puede caer en la esfera de lo subjetivo y en el infinito mundo de los matices. Naturalmente que la ausencia total del mismo puede llegar a convertir la línea melódica en algo plano, pero me sigue pareciendo que Fagioli abusa un poco de él. A modo de contraejemplo citaría a Natalie Stutzmann, que también es contralto. Ella también aplica el vibrato, en ocasiones de forma notoria, pero lo va distribuyendo y modulando a su buen parecer para enfatizar ciertas frases; el resto es una línea más clara, y sus graves son igualmente maravillosos. Por otro lado, no voy a discutir que Fagioli es un cantante extraordinario. Cuestión de gustos, simplemente.

        M'agrada

      • Si per respectar l’estil antic de interpretació, han de fixar el so, jo m’estimo molt més que ho transgredeixin tot. No puc suportar els son fixats, és superior a la meva capacitat de resistència.
        Pero crec que el cas de Fagioli, la seva excepcionalitat precisament rau en els extraordinaris mitjans i la tècnica enlluernadora, quelcom que era extraordinàriament valorat en l’època barroca, on tot era un pur artifici vocal, i en aquest sentit, més que Fagioli, no crec que hi hagi ningú actualment.

        M'agrada

    • Que faci temps que no parlo de Scholl no vol dir que no el valori. De on ho has tret això de poc valorat?
      Scholl no canta gaire òpera, potser per això no apareix tant per IFL, però sempre m’ha agradat molt i l’he valorat de manera extraordinària, per sobre fins i tot del diví Jaroussky

      M'agrada

    • branca

      Totalment d’acord, no m’agrada la seva veu engolada.
      Sembla que ara toca encumbrar Fagioli i els altres contratenors passen a ser secundaris.
      Sóc incondicional de Jaroussky, Daniels i Scholl i de moment els millors.
      Cordialment

      M'agrada

      • Fagioli es contralto i la cosa cambia bastante. Acaso no te gusta la voz de contralto? A mi es la cuerda que más me gusta junto con la de bajo. I de voz engolada nada de nada. También debe parecerte engolada la maravillosa voz de Ewa Podles, a quien Fagioli se parece tanto. Ambos son contraltos coloratura, la tipología vocal más difícil de encontrar en el panorama lírico actual y que adoraba Rossini, para la que compuso extraordinarios roles, hoy todos recuperados gracias a Marilyn Horne, Ewa Podles y la ciudad de Pésaro. ciudad que confío tenga en cuenta a Fagioli para esos roles tan difíciles de cantar y que programa cada verano, como también lo hacen Wildbad y Schwentzigen.

        M'agrada

      • branca

        No m’agrada especialment la veu de contralt, ni en dona ni en home, però posats a triar em quedo i de lluny amb Ewa Podles abans que amb Franco Fagioli. Només comparant “Alto Giove” de Nicola Porpora, entre Fagioli i Jaroussky, em quedo amb la versió cantada per Jaroussky. Però el perquè ens agrada una veu i no pas un altra, és tot un misteri.
        Cordialment,

        M'agrada

      • Jo crec que Fagioli representa una evolució, un pas endavant, i un pas de gegant, a les vocalitats del contratenor. Ja podem parlar d’un abans i un després de Fagioli. No adonar-se’n de això és no voler acceptar el pas inexorable del temps.
        De la mateixa manera que Scholl, Jaroussky o Daniels són un pas endavant repsecte a Deller, Jacobs o Visse, Fagoli el fa respecte a aquests.

        M'agrada

      • branca

        Joaquim tampoc et passis, ja sé que no t’agrada Jaroussky, però aquest pas endavant que per a tu representa Fagioli, ho serà pel que fa a David Daniels (1966) i Andreas Scholl (1967), però has de tenir en compte que si Fagioli és del 1981, Jaroussky és del 1978, per tant… no me’l jubilis a Jaroussky tan aviat, si us plau.
        Tant a Fagioli com a Jaroussky els queden uns anys de recorregut, així és que ja ho anirem comprovant. De totes maneres crec que entra dintre del misteri el perquè ens agraden unes veus i no pas les altres. I ja no dic quan a veus líriques, sinó dins de la mateixa veu, en aquest cas dels contratenors, unes veus ens agradaran més que unes altres. No m’agraden les veus androgines d’alguns contratenors, que fins i tot si no els veus i no els coneixes, et fan dubtar si són un home o una dona. I tampoc no m’agraden gens els cantants que fan com una mena de ganyotes quan canten. Però això suposo que són manies de cadascú i no s’hi pot fer res. Sigui com sigui Jaroussky té tot el meu suport.
        Cordialment,

        M'agrada

      • Qui ho diu que no m’agrada Jaroussky, el que no sóc és un incondicional que canti el que canti li rigui les gràcies.
        La veu no m’agrada, l’artista si, ho he dit mil cops.
        Quan parlo del pas endavant em refereixo a que ja enterri els altres, per a mi el pas endavant és en la manera de cantar i sobretot d’emetre precisament el so, la tècnica, el perfeccionament, l’agilitat, el virtuosisme, l’espectacularitat vocal tan característica en aquest període de la música i l’òpera on l’artifici vocal era una gran virtut.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: