IN FERNEM LAND

ROSMONDA D’INGHILTERRA DE DONIZETTI (Pratt-Mei-Spyers-Ulivieri-Lupinacci;Rolli)


rosmonda

Rosmonda d’Inghilterra a Florència. Foto GBOpera

A Florència han recuperat una òpera de Donizetti, esplèndida i oblidada, Rosmonda d’Inghiletrra.

Rosmonda d’Inghilterra es basa en la historia de Rosamund Clifford, amant del rei Enric II i assessinada per gelosia de la reina Leonor d’Aquitània. Després de la seva estrena al Teatro della Pergola de Flo`rència l’any 1834 es va representar a Livorno l’any 1845 i no es va tornar a representar.
L’any 1975 es va redescobrir a Londres sent la soprano australiana Yvonne Kenny l’encarregada de donar a conéixer aquest rol en els temps moderns en una representació també en forma de concert. Per la seva banda Opera Rara en va fer un enregistrament l’any 1996 amb Renée Fleming de protagonista, però no ha estat fins aquest any 2016 i ara el teatre de l’òpera de Florència, la ciutat de l’estrena, on s’han ofert dues representacions en forma de concert de la versió crítica segons la partitura manuscrita, abans que Bérgamo, la ciutat natal del compositor, ofereixi quasi amb el mateix repertiment, la versió escenificada.

D’aquesta òpera no en coneixem res tret de l’ària “Perché non ho del vento” que durant un cert temps, quan els cantants feien i desfeien les partitures abans que fossin els directors d’escena els que canvien tot allò que els fa nossa, moltes sopranos intercalaven aquesta ària a la Lucia di lammermoor, en lloc de la cavatina original “Regnava nel silenzio”. Així la canta la soprano d’origen australià Jessica Pratt
Aquesta òpera a cavall entre els referents del belcantisme més clàssic (Rossini) i de l’evolució donizettiana cap al melodrama verdià, ofereix grans moments de lluïment als cantants, que en aquesta versió florentina estan francament bé, sobretot Pratt i Spyres, mentre que Eva Mei, ara en un rol de seconda dona, per tant de vocalitat mezzosopranil, que ella no ha tingut mai, no sembla ajustar-se a l’original, quelcom bastant lamentable tractant-se d’una recuperació de l’òpera basada en la partitura autògrafa i pe rtnnat una edició critica. No sembla que en aquest sentit siguin massa escrupolosos.
Mei no és ni tan sols una soprano falcon, per tant no sentèn l’elecció, ella en tot cas i fa uns anys hagué spout cantar el rol de Rosmonda, però que hagi perdut els sobreaguts que la caracteritzaven no vol dir que s’hagui converit de la nit a l dia en una Falcon o una mezzosoprano.
Escolteu el gran duo del segon acte “Tu morrai, tu m’hai costretta”
Mychael Spyers està immens en un rol on pot desplegar el seu estil elegant i la seva àmplia vocalitat i Sebastiano Rolli dirigeix amb tremp i sentit belcantista a l’esplendida orquestra i cor florentins.
La RAI va transmmetre el dissabte passat la segona representació a Euroradio i Radio Clásica de RNE també es va sumar a la  festassa belcantista!!!.
Resum de la trama
La reina Leonora sap que el seu marit Enrique II d’Anglaterra l’enganya i està molt interessada en saber qui és la seva rival. L’amant és la bella Rosmonda, filla de l’advocat del rei, Clifford, que desconeix que el seu amant sigui el rei d’Anglaterra. Henry la manté oculta de la cort per temor a la venjança de Leonora, però la reina hoa acabarà descobrint amb la complicitat del patge Arturo, secretament enamorat de Rosmonda (rol transvestit que recorda altres patges donizetians com Orsini a la Lucrezia Borgia o el Smenton a Anna Bolena). Clifford, per la seva banda, està decidit a redimir el rei i la seva amant, però quan descobreix que l’amant no és altra que la filla, revela la identitat d’Henry i el seu matrimoni amb Leonora. Henry diu que pot dissoldre el matrimoni, el que provoca la ira de Leonora, que es vol venjar. Rosmonda decideix fugir d’Anglaterra, tement que podria ser una causa de conflicte entre els governants i decideix marxar amb Arturo. Però la seva decissió no es portarà a terme perquè Leonora en un atac de gelosia la mata a ganivetades al jardí del castell, entre l’estupor general. 
Gaetano Donizetti
ROSMONDA D’INGHILTERRA
Melodramma serio in due atti
Libretto di Felice Romani
Estrenada el 27 de febrer de 1834 al Teatro della Pergola, FlorènciaIn collaborazione con la Fondazione Donizetti di Bergamo
Prima esecuzione mondiale basata sulla revisione critica sull’autografo a cura di Alberto Sonzogni
In forma di concertoRosmonda Jessica Pratt
Enrico II Michael Spyres
Leonora Eva Mei
Arturo Raffaella Lupinacci
Clifford Nicola Ulivieri

Orchestra e Coro del Maggio Musicale Fiorentino
Maestro del Coro Lorenzo Fratini
Director: Sebastiano Rolli

Opera de Florència 15 d’octubre de 2016

Si voleu obtenir el llibret: https://ximo.wordpress.com/?attachment_id=37054

Cal coneixer l’opinió sempre radical però erudita dels ortodoxes del Corriere della Grisi:  http://www.corgrisi.com/2016/10/rosmonda-dinghilterra-a-firenze-unoccasione-mancata/

Durant el concert de dissabte passat un membre del teatre florentí va llegir un comunicat reivindicatiu demanat el suport del públic als teatres lírics itlaians, tots en perill. Costa entendre que Itàlia no sigui capaç de mantenir una xarxa de teatres públics mantenen un patrimoni cultural excepcional. Tota la solidaritat des de IFL

Aquí no cal dir que no estem millor i jo diria que si els responsables dels teatres creuen que el que han d¡oferir és senzillament entreteniment a la ciutadania, el nostre problema encara és més greu.

Un comentari

  2. Fuentes

    ¡Gracias, Joaquim! No sabía que la iban a transmitir. Tengo cierta predilección por esta ópera desde que, por circunstancias, compré en vinilos una interpretación en concierto de Belfast (22 de diciembre de 1975 -¡vaya tiempos!), que era bastante buena y, posteriormente, al ver que se había grabado de nuevo (Londres, 1994) con mejor reparto, también lo hice. Una ópera preciosa de un Donizetti ya hecho y derecho. Vamos a oírla.

    M'agrada

    Respon
  3. Avenir

    Moltes gràcies per l’apunt! Vaig poder assistir a una de les representacions i em va semblar que hi havia més drama en aquest Donizetti en versió de concert que no pas en el Verdi escenificat de Serafin i Tezier 😦 Un goig la Pratt i en Spyres, també em va agradar força la Lupinacci. Diria que la Mei queda afavorida pels micròfons o potser desafavorida per l’acústica particular del teatre florentí: a la ‘galleria’ les notes centrals i greus no sempre eren prou audibles.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari