IN FERNEM LAND

MEFISTOFELE A BADEN-BADEN (Schrott-Castronovo-Penda-Blue;Himmelmann-Soltesz)


Avui arriba a IFL una òpera que estimo, el Mefistofele d’Arrigo Boito, una obsessió musical del genial llibretista verdià que esdevé una rara avis del teatre líric italià que no va trobar continuïtat en el verisme que es va imposar al tombar del segle XIX al XX.

Mefistofele es va estrenar el 5 de març de 1868 a la Scala de Milà i és fàcil imaginar que el perquè no va agradar gens, ja que la música de Boito res tenia a veure amb les òperes de Verdi que triomfaven arreu. 7 anys més tard es va estrenar a la wagneriana Bolonya la versió definitiva, la que coneixem ara, obtenint un èxit esclatant.

L’òpera és una decebedora i superficial adaptació del Faust de Goethe, però és molt valuosa per l’orquestració, el tractament melòdic i sobretot coral. El personatge principal és el diable que dóna títol a l’obra diferenciant-se d¡aquesta  manera de l’obra de Gounod o Berlioz, tot i que el rol de Faust és exigent i de lluïment i el de Margherita té una de les àries més impactants i belles de tota l’òpera italiana, però és el rol de Mefistofele el que esdevé el més interessant, ja sigui des del punt de vista musical/vocal, ja sigui des del punt de vista dramàtic.

A Baden-Baden aquesta primavera passada (maig del 2016) van programar-la amb una interessant, lluent i senzilla producció (res a veure amb la magistral producció de Robert Carsen per a San Francisco) de Philipp Himmelmann, que funciona molt bé sobretot si els cantants, com és el cas, són de relleu i defensen bé els seus reptes vocals, i si no hi arriben com és el cas de Schrott, al menys s’escarrassen en vestir el personatge escènic amb molta convicció i suficiència teatral.

La direcció musical, potser és més germànica que italianitzant però no hi ha dubte que manté amb ma ferma una partitura que no sempre resulta fàcil de sostenir en els aspectes dramàtics. Stefan Soltesz estructura amb grandiloqüència les grans escenes corals, mentre que en els acompanyaments més íntims de les bellíssimes àries de Faust i la gran escena de la mort de Margherita sap embolcallar-les amb el clima adequat.

Erwin Schrott “cristianoronaldeja” tota l’estona, se sap guapo i s’agrada molt, Himmelmann ho sap i ho aprofita perquè allà on no arriba la veu, clarament insuficient per  a una part que exigeix més que un baix-baríton, un baix autèntic, arriba l’actor seductor de platees, fent una exhibició narcisista que vorejaria la vergonya aliena si no fos que el director escènic sap agafar-li el punt precís i el cantant uruguaià ho aprofita, perquè vocalment sap que el rol li va molt gran i ha de fer les mil i una trampes, totes elles poc dissimulades i amb una emissió que enlletgeix la seva veu natural amb sons oberts o crits descontrolats. Obté un èxit exagerat però la seducció mefistofèlica també acaba fent efecte a la platea octogenària del luxós balneari alemany.

Sensacional el Faust de Charles Castronovo, cantant de manera excel·lent, polida i elegant, utilitzant un cant seductor farcit de bons recursos tècnics i garantint la perfecta emissió de totes les notes en tota l’extensió de l’exigent partitura.

La soprano búlgara Alex Penda, abans Alexandrina Pendatchanska, és una Margherita molt intensa. La cantant ha fet una carrera molt extranya però que l’ha dotat d’un proverbial coneixement i domini tècnic de la veu. La seva interpretació és molt intensa i passional, s’entrega a fons i aconsegueix trasbalsar en la gran escena de la seva mort després d’una “L’altra notte in fondo al mare” més intensa que de línia immaculada.

Molt bé la soprano Angel Joy Blue o Angel Blue, és una soprano nord-americana que ja ha deixat la seva empremta a Operalia i tenint a Plácido Domingo com el seu proncipal avalador, tant que ha arribat a dir d’ella que és la noca Leontyne Price. Tant no ho sé, però que la seva Elena ñes extraordinària, intensa, impetuosa i sensual, si. I això en un rol que es concentra nomñes en una acte i en prou feines 30 minuts, és molt.

Molt bé també la mezzosoprano Luciana Mancini com a Pantalis, en el duo que inicia l’acte grec  amb Elena, així com la Marta de Jana Kurucová i el Wagner del tenor norueg Bror Magnus Tødenes. Rudolf Schasching complerta discretament (el rol de Nerèo no dóna per a més) un cast brillantíssim.

Arrigo Boito
MEFISTOFELE

Erwin Schrott – Mefistofele
Charles Castronovo – Faust
Bror Magnus Tødenes – Wagner
Alex Penda – Margherita
Jana Kurucová – Marta
Angel Joy Blue – Elena
Luciana Mancini – Pantalis
Rudolf Schasching – Nerèo

Philharmonia Chor Wien,
Cantus Juvenum Karlsruhe

Münchner Philharmoniker
Director musical: Stefan Soltesz

Director escènic: Philipp Himmelmann
Disseny de vestuari: Gesine Völlm
Escenografia: Johannes Leiacker
Disseny de llums: Bernd Purkrabek

Festspielhaus Baden-Baden, maig de 2016

La darrera vegada que es va fer aquesta òpera al Liceu va ser la temporada 1987/1988 després de tres tandes molt seguides a les temporades (76/77 i 81/82) . Aleshores el cor estava en un estat immillorable (Galdolfi-Sicuri les dues últimes), ara no sé si seria convenient, per tant millor deixar passar un temps abans de programar-la per aquí, a veure si acaben invertint en el cor. Ara bé l’òpera és preciosa i si el cor està bé després del pròleg i l’epíleg el públic s’aixeca de les butaques.

Gaudiu-ne

8 comments

  1. Willy

    Muchas gracias Joaquín. He leído con mucho entusiasmo tu reseña que destaca al cada vez mejor Castronovo y a la recién llegada Penda que hizo muy bién en acortar su nombre. Ví a Schrott como Sárafucille y a Castronovo en Il Postino acá en Santiago

    M'agrada

  2. Alejandro

    A mi m’entusiasma el Mefistofele, fins el punt d’haver anat col·leccionant versions i versions. I darrerament em costava de trobar una d’actual que fos rodona. A les versions antigues clàssiques (Christoff, Ghiaurov, Treigle) les hi mancava l’acompanyament de la imatge, però veient algun DVD o vídeo per internet, igual això no era tan greu…

    Mefistofele és una òpera que propendeix als excessos i la grandiloqüència, i això sovint dóna problemes. A Baden-Baden crec que han trobat el punt just amb aquesta posada en escena. Pel meu gust molt més bella i efectiva que la de San Francisco (on per exemple, el vestuari era penós). De fet, l’he trobada molt emocionant.

    Com dius, el cast és d’un grandíssim nivell, però el més important és que tots són an gran nivell, vocal i interpretatiu; ara bé, i potser gràcies al teu comentari, Schrott a mi m’ha convençut (no és un Ramey, vaja, però al Treigle també el criticaven per ser histriònic)… caldria fer una sessió només d’àudio per veure’n els punts febles. Fins ara, el meu Mefisto favorit és el Ildebrando d’Arcangelo, però no m’hagués importat gens ser-hi a Baden-Baden i veure l’Erwin…

    Els cors molt bé, i tant la direcció com el so de l’orquestra m’han semblat al nivell dels millors (potser sacrificant una personaitat pròpia). L’àudio del canal Arte està molt ben balancejat. Vaja, he gaudit “mirant” el Mefistofele com no havia fet abans.

    Molt, però molt agraït per haver-nos apuntat aquesta versió.

    I al Liceu, millor esperar a que arribi una funció d’aquest nivell…

    M'agrada

  3. dandini

    Ja fa temps que tinc ganes de tornar a veure al teatre el Mefistofele de Boito.A pesar de tenir algún moment fluix és una obra fantàstica amb varios climax apoteòsics.
    Us deixo dues versions per a mí antològiques.
    La primera es tracta d’una actuació a Newark 1976 de la soprano Magda Olivero que tenia una especial devoció interpretativa i estilística per aquest repertori .El públic entra en estat d’histèria col·lectiva al finalitzar l’escena com no podia ser d’altra manera.
    La segona es tracta de l’escena final d’una versió concert al Carnegie Hall de NY de l’any 1966.Comparteixen protagonisme Nicolai Ghiaurov i Carlo Bergonzi ,ambdós en estat de gràcia.L’apoteosi final és una experiència increible.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Noticias de octubre de 2016 | Beckmesser

  5. jaumeM

    “cristianoronaldeja”, molt bona aquesta!!
    No he vist mai aquesta opera, solament tinc una versió de DEcca, amb Tebaldi, DelMonaco , SIEPI dirigida per T Serafin, no es de les meves favorites però m’agrada.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: