IN FERNEM LAND

LICEU 2016/2017: SONDRA RADVANOVSKY


001

Al Liceu sempre han agradat les grans veus, les de volum abassegador que omplen tots els racons de la sala encara que pel camí caiguin consideracions de caire preciosista, d’estil i d’estètica que poc importen a aquells que s’estimem més un plat abundant a una exquisidesa per paladars refinats, res a dir jo he estat el primer en una època ja llunyana de la meva vida en sucumbir rendit a aquesta mena de fenomens, amb els anys però, m’he tornat més exigent en certs aspectes i qüestiono molts dogmes per molt que la reacció del teatre sigui majoritàriament contraria a la meva percepció.

És impossible no rendir-se a una veu com la de Radvanovsky i es fa difícil no caure rendit quan canta allò que li escau com anell al dit.

Christina Scheppelmann ens va anunciar abans d’iniciar-se el recital que la senyora Radvanovsky estava refredada però que no ho notaríem perquè ho donaria tot encara que li costés una mica més i la veritat és que quasi no es va notar. Aprofito l’avinentesa per agrair una vegada més que la directora artística del teatre surti a donar la cara, ens feliciti el Nadal i ens desitgi una bona vetllada, en català. Només recordar-li que ella treballa al Gran Teatre del Liceu i caldria que digués bé el nom, pronunciant amb “s” de liseu i acabat amb “u” no el Liceo. És fàcil.

Radvanovsky té una veu, un estil i una escola per cantar acompanyada d’orquestra, però si decideix cantar acompanyada per un piano, hauria de buscar amb urgència un pianista a la seva alçada, o si més no que sigui capaç de crear una sonoritat única, un tot que es compenetri amb la veu i el cantant. Anthony Manoli o no va tenir la nit o és un dels pianistes acompanyats més mediocres que jo hagi escoltat mai. No ho dic només per les errades, ho dic perquè en cap moment em va semblar ni tan sols que hagués assajat amb la soprano i més d’un em va semblar que cadascun tenia conceptes diferents de la mateixa obra. Sorprenent

La soprano va triar un programa eclèctic (massa), desconcertant, sense seguir una programació emotiva i barrejant abruptament estils i estètiques. Crec que és important dissenyar el programa per treure el màxim rendiment i la màxima compenetració amb el públic. Passar del Donizetti de Maria Stuarda inicial al Vivaldi/Giacomelli (no anunciat) o de Dvorák a Copland per acabar amb Giordano és un exercici temerari i jo diria que una mostra de poc gust estètic. Comprenc que hagi d’alternar les intensitats però això hauria de fer-se seguint certa coerencia estètica. De la mateixa manera que es contraproduent barrejar quadres i ratlles en un vestit o combinar segons quines gammes de color, alternar compositors sense cap altre sentit que el caprici de la diva tot esperant que el públic sigui capaç d’assaborir-ho de la mateixa manera que si s’hagués combinat  de manera més conseqüent i coherent, és un símptoma de manca de distinció, quelcom que trobo que fa molt per a qualsevol artista. Que sigui distingit o distingida alhora que sigui posseïdora o posseïdor d’un talent i unes facultats prodigioses és un plus que jo aprecio molt.

Tinc la sensació que una immensa part del públic tant li feia el repertori, l’èxit estava garantit, volien escoltar a l’admirada Radvanovsky i si cantava Copland, Bellini, Donizetti, Rakhmàninov, Massenet, Dvorák i Giordano tot barrejat com els quadres i les ratlles o combinant el groc amb vermell, tant era. Les subtileses estètiques, l’elegància o la distinció de la composició del programa eren aspectes secundaris per un públic, això sí, quye va arribar a aplaudir després de mostrar admiració el canvi més aviat discutible de vestuari entre la primera i  la segona part, quan va lluir un vestit verd semàfor que va causar sensació entre la colònia d’admiradores d’ambdós sexes.

Va iniciar el recital amb la veu poc flexible justament en un fragment que li demanava agilitats i coloratura amb l’ària de sortida de Maria Stuarda de Donizetti. No és el repertori que més li escau i no va estar encertada en escollir aquest “Oh nube che lieve per l’aria t’aggir!”, on tot resultava només aproximatiu, poc polit i expressivament pla.

Va continuar amb la meravellosa ària “Sposa son disprezzata” de Bajazet de Vivaldi, si bé l’ària és de Geminiano Giacomelli. La majoria de cantants l’utilitzen per escalfar la veu, hagués estat bé que ho hagués intentat amb aquesta i aixñi cantar millor el Donizetti, perquè per a mi ni l’una, ni l’altra han estat ben cantades. L0estil no era el correcte i la poderosa veu de la soprano canadenca no estava per a gaires subtileses, melismes i sons flotants.

Tornant al programa prèviament anunciat va cantar 4 cançons de Serguei Rakhmàninov, les quatre més conegudes i possiblement més malaltissament boniques que va escriure, “Son”, “Ne poi, krassàvitsa”, Zdiés khoroixó” i “Vessènnie vodi”. Potser amb un estil allunyat de la melangia passional russa, però si més no de intensitat verista que va fer aixecar els primer aplaudiments veritablement sincers.

Em permeto dedicar dues ratlles al públic que tant si com no, vol anar pel carril contrari i insisteix a aplaudir al final de cada obra integrant d’un bloc, com dient encara que em feu callar amb els vostres impertinents retrets jo aplaudiré.

La primera part va acabar amb un insuficient “Pleurez! pleurez, mes yeux” de Le Cid de Jules Massenet, una partitura per a mezzosoprano que Radvanovsky no hauria de cantar perquè no té el registre greu idoni i perquè l’exigència demanada feia que canviés el color i tota la interpretació quedés sense la força intensa que una veritable mezzosoprano pot oferir.

La segona part i després de l’esglai generalitzat en veure el vestit verd que em costarà oblidar, es va iniciar amb tres cançons de Bellini: “Per pietà, bell’idol mio!”, “La ricordanza” que recull el tema de “O rendetemi la speme” de I Puritani i “Ma, rendi pur contento”. Radvanovski sense emocionar-me, em va agradar perquè lligava bé i mostrava un cant legato més distingit i unes “nuances” molt pròpies per el cant melancòlic bellinià, amb mitges veus i controls del cant piano de classe. Semblava que la segona part ens oferiria més alegries.

Va continuar amb un canvi de registre sobtat cantant l’encisadora i climàtica ària de la lluna de Rusalka d’Antonin Dvorák. Ben cantada però sense deixar veritable empremta de la melangia eslava que aquesta música desprèn.

Quin motiu va fer decidir a Radvanovsky que abans de “La mamma morta” d’Andrea Chénier de Giordano cantaria 3 cançons del recull d’Aaron Copland “Ols american songs” és un misteri. “Simple Gifts”, “Long time ago” i “At the river” semblaven cunyes publicitàries enmig d’un escenari aliè. Pel que fa a l’aria que cloïa oficialment el recital va ser una demostració d’ostentació vocal més que veritable força dramàtica. No hi havia aquella implicació amb la que Callas o Tebaldi trasbalsaven, però pel públic del Liceu això era el de menys perquè l’esclat d’euforia donaria pas a la tercera part, la de les propines, que va ser on Radvanovsky va deixar per ami, el bo i  millor de la nit.

Va iniciar els agraïments amb “Io son l’umile ancella” d’Adriana Lecouvreur de Cilea, amb una versió esplèndida perfectament dosificada amb intel·ligència i sentit dramàtic, emprant pel final, uns reguladors de veritable impacte.

Fidel a la seva anarquia estilística, però a la tanda de propines tot si val, ens va cantar “I Could Have Danced All Night” acompanyada per la versió més discreta que hom pugui imaginar d’un pianista acompanyant, del musical de Frederick Loewe i Alan Jay Lerner, My Fair Lady. No calia emular a la Nilsson amb l’agut final, no li va sortir brillant.

Si la irregular versió de la popular melodia va servir per esperonar a la soprano a cantar un “Vissi d’Arte” antològic, bé està. No recordo haver escoltat una versió com la que va oferir Radvanovsky en la tercera propina. No hi ha dubte que les dues hores de recital pagaven la pena només per aquesta perla. El teatre va esclatar en un delírium comprensible. Si amb el canvi de vestit ja aplaudien, és  lògic que davant d’una de les millors versions que jo he tingut la sort d’escoltar, embogissin.

Ja notòriament esgotada ens va agrair l’acollida triomfal amb una deliciosa cançó de Walter Jurman que va popularitzar Deanna Durbin, “Beneath The Lights Of Home”, que va servir per agrair al Teatre del Liceu (casa seva va dir) l’acolliment i alhora desitjar-nos un bon Nadal.

El públlic que no omplia ni molt menys ¡l’aforament va sortir euforitzant, jo no, tot i que Radvanovsky ens va regalar un “Vissi d’arte per emmarcar” i va constatar que hagués pogut fer un recital dedicat al verisme, amb cançons intercalades de Respighi, Cilea, el mateix Puccini o tants compositors com té Itàlia, tot alternant-les amb Tosca, Minnie, Nedda, Adriana, o Maddalena que hagués estat més propici fins i tot a omplir una mica més la sala, això sí, amb orquestra.

 

39 comments

  1. Totalment d’acord amb els teus comentaris. Adriana i Tosca sobre tot aquesta última d’antologia. Un dels pitjors pianistes que he escoltat mai en un recital acompanyant un cantant, qualsevol pianista repetidor del Viñas ho hagués fet molt millor.
    Aprofito per desitjar te a tu i tots els lectors del bloc un Bon Nadal.

    M'agrada

  2. jaumeM

    M’hagués agradat sentir aquest vissi d’arte.
    Ara be a cap lloc com aquí es pot dir millor que “sobre gustos….”, a mi el poc que he escoltat de S Radvanovsky, mai en directe es veritat, no m’ha entusiasmat, i pel que dius ahir (excepte el vissi) tampoc m’hagués fet perdre el cap, be per ventura el vestit verd(¿?).

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de Diciembre 2016 | Beckmesser

  4. jordifosal

    Al costat tenia uns nois joves que ho bravejaven tot i amb la mateixa intensitat, ja fos la Stuarda de l’inici, com el Vissi d’arte, no tenia cap sentit que les mostres d’entusiasme fossin de la mateixa intensitat.
    Va ser un recital amb coses molt bones i altres prescindibles, amb obres segurament mal escollides. Va estar bé però no per el deliri desaforat dels fans incondicionals.
    El pianista, i em penso que tots estem d’acord, poc admissible, però el porten els cantants, oi que sí?

    M'agrada

    • colbran

      Yo estoy casi seguro que el Liceu tiene “claca” y posiblemente estos jóvenes tan braveadores pudieran pertenecer a ese grupo creador de éxitos. Además tengo la impresión de que esos eventuales “claquistas” están estratégicamente diseminados por toda la sala. En caso contrario son parte de un público que no sabe discernir las diferencias de calidad de cuanto escuchan y ven, lo cual les va muy bien a los gestores del teatro. Cuando lo que se ofrece es de auténtica calidad (“Elektra”) el clamor es general y total.

      M'agrada

  5. SANTI

    Un plaer saludar-te i ja t’ho vaig comentar en el passadís, ella amb un tecital a piano no estava en el seu habitat natural.
    A la segona part i durant els bisos es va apropar al que tots desitjàvem. Adriana i Tosca i per sota Rusalka, Bellini i les cançons russes. La resta més farciment que gall
    Bon Nadal a tothom

    M'agrada

  6. colbran

    Yo me quedè muy tranquilito en casa. Nunca me entusiasma esta cantante. Nunca me ha hecho vibrar una sola fibra. Unicamente en una ocasión, propuso Joaquim una selección de “Vissi d’arte” por diversas sopranos y a mi fue ella la que más me agradó, por lo que estoy seguro que en esta ocasión hubiera ocurrido lo mismo. Le reconozco su potente voz, su simpatía personal, pero no me ha interesado en nada de lo que le visto: “Aida”, “Tosca” (su “Vissi dárte” no fue como el que nos ofreció Joaquim), “Norma” en Peralada (era un ensayo) más lo que he contemplado en DVD o retransmisión directa. No es una gran actríz (lo mejor en este sentido su “Roberto Devereux” aunque llegó a fatigarme) y su dicción tampoco es para doblar campanas.

    A la vista de la caótica combinación de estilos para este recital, pienso que tampoco es una profesional rigurosa, con ideas claras. “Sposa son disprezzata” después de “Maria Stuarda” parece un chiste.

    M'agrada

  7. alex

    Yo un poco como el amigo Colbran.
    Salvo excepciones como por ej. el Recital de Lied que ofreció Kaufmann o alguno de voz pequeña como J.D.Flórez acompañados de buenos pianistas, los recitales solistas no me interesan generalmente y menos, estos de voces grandes como Radvanosky.
    Sin orquesta por medio, estas actuaciones solistas y de voces grandes o ammplias, para mi gusto pierden todo el interés
    A esperar pues esta noche , nuevo exitazo de ELEKTRA y a la espera en enero, de los WERTHER
    Felices festividades de tod@s!

    M'agrada

  8. Rai

    Jo fa una mica més d’un any que vaig començar a anar al Liceu i, potser per la poca experiència i poques veus que he tingut la oportunitat d’escoltar en directe, em resulta molt difícil no caure rendit davant d’una veu com aquesta… venia directe d’un dinar de Nadal (potser una mica eufòric) i m’ho vaig passar molt bé! Si que vaig trobar a faltar més unitat en el programa… Brutal el Vissi d’arte!!!
    Aprofito per desitjar molt bones festes a tots els Infernemlandaires!

    M'agrada

    • És normal que sigui així perquè és una veu per caure rendit tan aviat l’escoltes, però ja te n’adonaràs que amb el temps començaràs a demanar més coses i aleshores Radvanovsky o qualsevol que com ella ho fonamenta tot amb la seva veu, et mancaren més coses.
      Gràcies per deixar-nos les teves impressions.

      M'agrada

  9. jordi magriñá

    El recital semblava una montanya rusa amb els canvis d´estil. Lo millor, com sol pasar, les propines en les que els cantants donen lo que el public espera. Estic d´acord que veus com las de la sra Radvanovsky necesiten una orquesta i si mes no un pianista com cal.

    M'agrada

  10. Em sento molt identificat amb el primer paràgraf!!!!
    He sentit varies vegades en directe a la Radvanovsky (sempre en òpera, els recitals cada cop m’interessen menys) i mai m’ha convençut del tot. Sempre em dona la sensació que s’implica només a estones, i que en molts moments es limita a cantar les notes i prou. I em fa molta ràbia, perquè quan vol és una intèrpret extraordinaria.

    M'agrada

  11. OLYMPIA

    Te sobrades condicions pel que fa a la veu que és abundant i agradable però, quan l’he escoltada, li he trobat a faltar un punt de sublimitat imprescindible per interpretar les heroïnes que canta. Celebro que el “Vissi d’Arte” i l'”Umile ancella” salvèssin una mica la vetllada.
    És cert que molta gent, gran públic, s’enlluerna amb les “veuasses” i passa per alt els imprescindibles detalls que fan interessant o gran una intèrpret.
    Bones Festes, és clar !

    M'agrada

    • Un cantant lamentablement acostuma a passar, que quan tenen grans veuasses s’obliden pel camí de tantes altres coses imprescindibles, que fan que el seu art sigui limitat. Els cantants de veu més limitada s’ho treballen més i els resultats acostumen a ser més òptims.

      M'agrada

  12. kàtia

    Jo vaig trobar a faltar l’orquestra,no es el mateix estar arropada que simplement el piano.Em van sobrar les cançons de Copland.A Sondra li deu agradar fer barreges però com jo soc una inculta prefereixo que un recital operistic sigui exactament això,OPERA.Vaig disfrutar moltissim,ho de de dir,Vissi d’arte,soberbia però Rusalka sent una de les meves preferides no em va fer oblidar de cap manera la tendresa i dulçura de Pilar Lorengar com tampoc Pleurez mes yieux va ser mllor que quàn la canta Montserrat Caballe,que en el ùltim Yeux gairebe queda ajupida de tan greu que es la veu.Vaig aplaudir molt perque també Sondra s’ho mereixia i per la seva simpatia .

    M'agrada

  13. Ahir vaig estar al recital, a mi la Radvanovsky m’agrada bastant , especialment la seva veu i com canta, és difícil no deixar-se portar per ella com bè dius. Del recital em van agradar molt les cançons de Rachmaninov i Bellini (no les coneixia i van ser tot un descobriment, sobretot les primeres) i evidentment el Vissi d’Arte que fou sublim, però es cert que el conjunt era una mica extrany, pel que havia llegit a les entrevistes de la premsa, em va semblar entendre que ella en aquests recitals prima més els seus gustos personals per sobre d’un conjunt més lògic.
    Afegiria com plus que va estar simpàtica i va saber connectar amb el públic en general (havien diferents graus d’ entusiasme, com és lògic). Jo personalment vaig passar una bona vetllada.

    Molt bones festes a tots!!!!

    M'agrada

    • Saber connectar amb el públic es un factor primordial per guanyar-te’l encara que el cant no sigui el més òptim. Tècniques de màrqueting? segurament, però la simpatia personal també hi fa molt i Radvanovsky és propera per naturalesa

      M'agrada

  14. dandini

    Bon Nadal a tothom !
    Enllaçant amb “la mamma morta” de la Sondra Radvanovsky us vull felicitar amb un petit obsequi que a mí m’entusiasma. A la seva època hi havia gent que li agradava molt i gent que no,la trobàven vulgar i que se jo. Ells s’ho van perdre…..

    M'agrada

    • Guillem R

      Vulgar o no vulgar a mi la Obraztsova m’encanta!!! És d’aquelles artistas de “rompe y razga” Tot presència i passió. Amb aquella veu fosca tant particular i persona. Inoblidable!

      M'agrada

    • colbran

      He hecho un repaso de mis amistades y a todos les gustaba Obraztsova y a mí me entusiasmaban sus cavernícolos graves y sus gansas de agradar, incluso con muletas. Hay quien dice que Plácido Domingo no era para cantar “Werther”, pues bien el que grabó con esta añorada mezzo es uno de los que más me gustan.

      Aquí otra demostración de su versatilidad.

      Por cierto, Dandini, últimamente te dedicas a venerar los antiguos cantantes, tanto que nos lo criticabas a los demás…

      Muy buenas fiestas!!!

      Fede

      M'agrada

  15. Guillem R

    Completament d’acord amb tu, Joaquim. A mi Sondra Radvanoksky m’impressiona sempre per la potència de la seva veu. I m’arriba per moments, n’hi d’altres que res de res.Per mi no és artista per a piano. Pel que fa al pianista vaig arribar a pensar si no era el piano el que estava desafinat! ha ha ha!. L’Adriana i fins tot el Vissi d’Arte marevellosos.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: