Alberto Zedda (foto cortesia de Cristina Vázquez)
No ens havíem recuperat de la pèrdua de Kurt Moll que ens arribava la mort d’una personalitat artística cabdal en el món de l’òpera per la seva aportació en la recuperació de l’obra de Gioachino Rossini i tot el immens bagatge que aquesta recuperació comporta en el coneixement de la història del belcanto, de la vocalitat, la tècnica i en definitiva l’art vocal de tot el primo ottocento de la lírica italiana, malgrat que el seu magisteri abraçava molts més compositors, escoles i estils. Era un erudit, un apassionat i incansable buscador de les essències i malgrat que els cantants ja hi eren , ell va saber veure en una generació irrepetible de talents vocals la !squadra vincente” per fer que el Rossini Opera Festival de Pesaro esdevingués el bressol i el cim de la recuperació d’un repertori vastíssim d’òperes que havien quedat incomprensiblement arraconades i que definitivament mostraven al món que Rossini era molt més que un compositor d’òperes bufes.
D’aquesta manera, amb una constància i un entusiasme contagiós va convertit el ROF en el Bayreuth rossinià, concentrant any rere any (i ja en van 37) a enfervorits rossinians d’arreu del món en un pelegrinatge que rebutja les vanitats i l’ostentació d’altres festivals europeus per concentrar-se en l’essència i mantenir viva la gran i àrdua tasca que Alberto Zedda amb tot un entusiasta equip es va encaparrar a dur a terme i que ha deixat per a la història de l’òpera vetllades memorables, recuperacions històriques i una accademia rossiniana que es la pedrera que nodreix de llavors que acaben florint arreu.
Jo només us puc dir, com ja us vaig recomanar en un apunt de l’estiu passat, que llegiu el llibre que va escriure com a testament del seu saber rossinià i que s’anomena Divagaciones rossinianas, un compendi de tot el que cal saber i la guia per endinsar-se en l’apassionant món rossinià.
Jo com a homenatge breu però tant o més sentit que el d’ahir dedicat a Kurt Moll, us vull parlar de dues experiències musicals importants de la meva vida i que varen tenir com a protagonista a Alberto Zedda dirigint dues obres de Rossini.
La primera és aquesta:
Es tracta del primer Stabat Mater que li vaig veure dirigir a Pesaro, encara en el vell Palafestival, el primer any que vaig assistit al ROF. va ser el 21 d’agost de 2003 i cantaven Iano Tamar, Daniella Barcellona, Gregory Kunde i Alaister Miles, amb l’orquestra Sinfónica de Galicia i el Cor de Càmera de Praga. La gravació (no oficial) no transmet ni la meitat de l’emoció que es va viure a dins d’aquell destartalat palau d’esports amb l’estrafolària escenografia de la Semiramide que després varem veure al Liceu i al Teatro Real. El mestre Zedda amb una energia volcànica va fer saltar guspires i ens va mantenir quasi els 60 minuts que dura l’obra sense respirar. Va ser excepcional. No n’he tornar a escoltar un altre com aquell, ni els que li vaig veure dirigir en edicions posteriors. Com aquell cap
Vuit mesos més tard es representava al Teatro Real de Madrid la Semiramide sota la seva direcció i amb “lleugeres” variacions a l’equip vocal de Pesaro (Blancas substituïa a Darina Takova que també la va cantar al Liceu, i Antonino Siragusa cantava Idreno enlloc de Kunnde que ho va fer a Pesaro i Flórez al Liceu. Barcellona i Ildar Abdrazakov van cantar-la arreu. Ni a Pesaro, ni a barcelona varem tenir la fortuna de comptar amb el mestre Zedda, per això aquella Semiramide del Teatro Real, que vocalment pot ser discutible, a nivell de direcció orquestral va ser la millor i no tinc cap dubte en afirmar que és una de les altres grans experiències operístiques que he viscut fins ara en la meva vida.
Jo crec que no tinc millor manera d’agrair al mestre Zedda tot el que ha fet per els que estimem a Rossini que compartir amb tots vosaltres, a banda de la tristesa de la pèrdua, el gloriós resultat del seu saber.
Iano Tamar, soprano
Daniela Barcellona, mezzosoprano
Gregory Kunde, tenore
Alastair Miles, basso
Coro da Camera di Praga
Maestro del Coro Lubomír Mátl
Orquesta Sinfónica de Galicia
Director: Alberto Zedda
PalaFestival de Pesaro,, 21 d’agost de 2003.
Gioachino Rossini
SEMIRAMIDE
Semiramide: Ángeles Blancas
Arsace: Daniela Barcellona
Assur: Ildar Abdrazakov
Idreno: Antonino Siragusa
Azema: María José Suarez
Oroe: Felipe Bou
Mitrane: Eduardo Santamaria
Espectro de Nino: Riccardo Ferrari
Coro y Orquestra del Teatro Real
Director Alberto Zedda
Teatro Real 25 d’abril de 2004
Aquí no acaba l’homenatge, perquè no m’agradaria concloure’l sense recordar-vos que no fa gaire us vaig parlar d’una altra representació rossiniana excepcional que ell va dirigir, es tracta d’un sorprenent Ermione als Chams Elysées de París, ho recordeu?, Convé no oblidar-ho perquè és una altra fita del cant i la direcció del teatre rossinià i malauradament sota la seva direcció ja no en podrem tornar a gaudir de cap més. Se’l trobarà molt a faltar.
IN FERNEM LAND 
Una veritable llastima, unaltre perduamolt trista i sentida per l’admirat mestre Zedda…sembla mentida que fa no res revisavem aquesta fabulosa Ermione de Paris amb la Angela Meade exultant i era un goig veure’l dirigir amb l’entusiasme de sempre, fins i tot en revisar els videos que em va recomenar en Colbran en veure’l trenta anys abans semblava que no havia passat el temps!.
Gràcies Joaquim per l’homenatge i les dues obres que el testimonien, quin millor record que emprar unes hores ben gaudides per a retre-li un merescut homenatge.
Trist va esser el 2016 en perdues musicals i operístiques i malauradament aquest 2017 va pel mateix camí…perque sense Prêtre, Gedda, Moll i Zedda…es clar que res no tornarà a ser el mateix operísticament parlant.
M'agradaLiked by 1 person
Esperem que aquesta ratxa funesta es trenqui, perquè el ritme és esfereïdor
M'agradaM'agrada
DEP el rey de Pesaro, el gran maestro Zedda
Curiosamente solo dirigió una vez en el Liceu y fue en 1.965/66, algo lo más opuesto a Rossini: dirigió el estreno en el Liceo y en teatros españoles, LA BOHEME….de Leoncavallo!
M'agradaM'agrada
El Liceu no se portó bien con el maestro Zedda, un asiduo de Madrid y La Coruña..Pero es que ell Liceu no se ha portado muy bienn con Rossini
M'agradaM'agrada
No oblidaré mai l’Ermione del novembre passat a Lyon. Descansi en pau.
M'agradaM'agrada
No m’estranya
M'agradaM'agrada
Al finalizar el “Stabat Mater” que nos recuerda Joaquim todo el público que abarrotaba el Polideportivo (1500 personas?) se puso de golpe -absolutamente TODO- de pie, como si nos hubiera tocado con un resorte, sin dudar ni una fracción de segundo. Yo creo que es la interpretación más unánimamente aclamada de cuantas he presenciado en mi vida y llevo ya casi 63 años y medio de asistencia a representaciones líricas de ópera y oratorio (en la zarzuela comencé antes). Fue auténtica magia lo que presenciamos y escuchamo, valores que una grabación y menos “in house” no puede demostrar. La dirección fue de una precisión de reloj suizo, de una intensidad y emoción inigualables y el grupo de cantantes estuvo implicadísimo, con una maravillosa Iano Tamar (soprano/mezzosoprano infravalorada y extraordinaria Semirámide, por otra parte), una fabulosa y sanísima de voz Daniella Barcellona, un Gregory Kunde en su mejor momento, pero -siempre hay un pero porque no existe nada perfecto- con un simplemente aceptable Alastair Miles (bajo inglés inexplicablemente supervalorado, cuya carrera internacional nunca he comprendido). Fue uno de esos “días de vino y rosas” que nunca volverán.
En cuanto a la “Semiramide” de Madrid, otra gozada. El llorado gran Maestro Zedda llevó la orquesta a un ritmo vívo, enérgico, intenso y super-rossiniano, sin decaer un solo momento y aportando el brillo que precisa esta gloriosa partitura, un auténtico monumento musical al mejor “bel canto”, con una orquestación que es pura gloria ( y eso que se estrenó en 1823), antes de la irrupción belliniana (1825) con sus bellísimas melodías y simples orquestaciones y de la consagración del gran Donizetti (el “rey” de los concertantes y de numerosos títulos emblemáticos) con su “Anna Bolena” (1830), cuyas orquestaciones eran bastante mejoradas respecto a Bellini, pero inferiores a las de Rossini. El Real no se mostró excesivamente receptivo ante esta “Semiramide” que vimos hace ya casi 13 años. Un espectador al acabar el primer acto gritó desde la barandilla central del primer piso -estentóreamente con las manos bordeando la boca para hacerse oir más-: “qué horror! qué aburrimiento!” (sic); otro hablando por el móvil decía a su interlocutor/a en el descanso. “no te has perdido nada, no hacen gorgoritos” (sic); otro haciéndose el entendido dijo a sus señoras acompañantes. “qué se puede esperar de Rossini si siempre copió a Donizetti!” (sic) y, como última anécdota de mis “escuchas” de aquella fenomenal velada, una señora preguntaba a su acompañante: ” pero la cantante alta (la altísima Daniella Barcellona) hace de hombre o de mujer?” (sic). Afortunadamente el público que llenaba el Real era de un criterio muy superior al de estos señores/as, como corresponde a un teatro lírico de su categoría, pero esos cuatro comentarios me llenaron de furor. Al final fue un éxito, pero no como en Pesaro y luego en Barcelona, en las tres ciudades con la misma producción como señala Joaquim. Alberto Zedda y el elenco de la función, con una Angeles Blancas “lanzada” -con todas sus cualidades y peculiares características-, merecían una mejor valoración por parte del público; probablemente les pareció excesivamente larga; a mí nunca me lo ha parecido, incluso hubiera deseado que lo fuera más.
Expreso mi condolencia a los familiares del Maestro Zedda, en especial a su esposa Cristina Vázquez -natural de A Coruña- y a todos los admiradores de su extraordinario talento y de su amor por Rossini -entre los que modestamente tengo el orgullo y el honor de encontrarme-.
M'agradaM'agrada
A Zedda, que també tenia els seus detractors per qüestions quasi sempre extra musicals, la història li reservarà un lloc d’honor,
M'agradaM'agrada
Gràcies per el sentit apunt a un referent indiscutible de la redescoberta de l’obra d’en Rossini. Malauradament no vaig sentir-lo mai en directe, a Barcelona hi va venir molt poquet, quina llàstima, quina visio mes miope dels programadors musicals en general. D,E.P. Mestre Quando corpus morietur…….
M'agradaM'agrada
Potser és que a Barcelona encara molts no saben reconèixer la immensa importància de Rossini
M'agradaM'agrada
Reposi en Pau!
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Segurament no és l’únic responsable, però ni que sigui per la seva tasca en la recuperació i consolidació del repertori rossinià, més enllà dels quatre títols habituals fins fa quatre dies, mereix una altíssima consideració i el més sentit plany per la seva pèrdua.
Tan de bo hi hagués figures com ell que treballessin en la recuperació d’autors com Meyerbeer o d’altres tan o més oblidats que el Rossini seriòs. O, en una escala més local, Carnicer, Sor o Pahissa o el mateix teatre líric de Granados… És clar que veient que ahir Beczala al Palau (en una actuació memorable) no va omplir ni un terç de l’aforament, ¿un COF (Carnicer Opera Festival) a Tàrrega duraria més d’una temporada?
M'agradaM'agrada
La tasca portada a terme per l’Accademia Rossiniana de Pesaro no només és obra de Zedda, però sense ell no hagués agafat la volada i la importància que aquests projectes cabdals sempre agafen quan al darrera hi ha una personalitat com la seva.
M'agradaM'agrada
Vaig saber que Rossini era més que el compositor d’Il Barbiere gràcies a l’Enric i a vosaltres Colbran i Joaquim. L’he gaudit molt i lamento la pèrdua d’Alberto Zedda que tant va fer per popularitzar més a Don Gioachino, un músic grandiós que necessitava qui el sabés potenciar com es mereixia com va fer Alberto Zedda.
M'agradaM'agrada
la immensa figura en el cos minúscul s’engrandirà a mida que passi el temps i aleshores molts lamentaran no haver-lo sabut apreciar quan era l’hora
M'agradaM'agrada
Nomes llegir-ne el nom al titol del post he recordat l’apunt del llibre. El que no l’havia relacionat amb l’Ermione de Paris. Me’n quedara un gran record, talment com si hi hagues assistit en directe. R.I.P.
M'agradaM'agrada
Si no has llegit el llibre és indispensable i ara un homenatge merescudíccim
M'agradaM'agrada
M’uneixo al condol i dedicat a en Colbran i en Joaquim un enregistrament de l’Armida de Rossini desde Montpellier de fa només 11 dies amb Karine Deshayes i Enea Scala en una producció que si no vaig errat va estrenar Alberto Zedda a la Vlaadereren Opera l’any 2015.
M'agradaM'agrada
Gràcies Dandini, la tenia pendent però t’has avançat
M'agradaM'agrada
Gracias, Dandini! Por fin una “Armida” por una mezzo-soprano -como corresponde-. Ya la he “conseguido”. La escucharé con suma atención. Estoy seguro que Deshayes estará brillantísima. Un bravo a la Opera de Montpellier, por recuperar el rol para la cuerda original de la protagonista del estreno la tan estudiada y referenciada Isabel Colbran, comenzando por Stendhal, los críticos de su época y los estudiosos de nuestros días. En Pesaro hay incontables libros que se ocupan directa o indirectamente de ella y yo conseguí unos cuantos, aparte de la espléndida tesis que me facilitó su autor Heilbron.
M'agradaM'agrada
en este tipo de repertorio rossiniano y como ya demostró anteriormente en BARBIERES y COMTE ORY por ej., Karine Deshayes es una notable y muy expansiva mezzo
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de marzo 2017 | Beckmesser
Fa temps me vareu fer entrar unes ganes immenses d’anar a ajuntar-me als “enfervorits rossinians d’arreu del món en un pelegrinatge que rebutja les vanitats i l’ostentació d’altres festivals europeus”, però per desgracia encara no ho he fet.
Al mestre Zedda varem tenir la sort de veure’l dirigir una Donna del Lago, en versió de concert, que a mi me va canvià la opinió que tenia sobre Rossini.
Per sort ens quedem els testimonis gravats, com els del apunt. Gracies.
Per cert, ni una fracció de segon entre el final i els bravos al acabar l’Stabat.
M'agradaM'agrada
La grandesa de Zedda va més enllà de les seves direccions, la tasca feta coma musicòleg ha esdevingut cabdal
M'agradaM'agrada