IN FERNEM LAND

OBC 2016/2017: JOAQUIN ACHÚCARRO i KAZUSHI ONO PER TANCAR LA TEMPORADA


Amb l’arribada del darrer cap de setmana del mes de maig s’acaba la temporada de l’OBC amb un programa esplèndid de resultats enlluernadors, gràcies al mestratge de Joaquin Achúcarro interpretant el concert núm 20 en Re menor de Mozart i sobretot a la grandiosa interpretació que l’OBC sota la direcció e Kazushi Ono va fer de la primera simfonia de Mahler.

El concert es va iniciar amb una obra d’aprenentatge del jove compositor català Fabià Santcovsky, una obra que segurament per ser un exercici iniciàtic d’investigació, li haurem de perdonar la manca d’interès, al menys per a mi, i es va convertir en una nul·litat sensitiva. Una vegada transcorreguts els inicials 3 primers minuts ja es va acabar el meu interès investigador, la meva natural inquietud, ja que els restants 12 minuts van ser d’una absoluta monotonia. L’exercici sonor potser era interessant però com a exercici de conservatori, com a taula d’assaig per buscar sonoritats, climes i atmosferes, però per a mi una obra ha de tenir alguna cosa més que un estudi de sonoritats. Qui sap, però ara, mentre escrit l’apunt i la torno a escoltar gràcies a les retransmissions impagables que Catalunya Música ens fa casi cada diumenge, podria ser l’enèsima banda sonora d’una pel·lícula, aquesta vegada gal·làctica més que de terror. No trigaré a oblidar aquest “Cuadro de presencia“.

El programa  va continuar amb el concert número 20 per a piano i orquestra en Re menor de Mozart, amb Achúcarro desgranant amb una nitidesa i vigor impròpia d’un home que ja ha complert 85 anys, la sonoritat pre romàntica i el virtuosisme més exigent d’una partitura amb una càrrega molt més dramàtica i plena de contrasts que altres concerts del compositor austríac.

La sintonia entre el pianista i Ono va ser total i a la nitidesa del solista va tenir la justa rèplica en el so curós de l’orquestra, sempre respectuós amb una presencia delicadíssima en la Romança, d’una sereníssima quietud en un moviment que el virtuosisme tècnic deixa pas a l’expressió i l’emotivitat amb un diàleg entre l’orquestra i el solista bellíssim. El director no va obviar en els moments orquestrals solistes, una presència sonora densa quan els passatges més dramàtics ho requereixen sense deixar que mai deixés de ser Mozart. La cadència de Clara Schumann en a mi no m’acaba de fer el pes, m’estimo més la tradicional de Beethoven, però va ser tocada amb una perfecció admirable. Achúcarro ho fa tot senzill, bell i per això més mestrívol encara. Bravo! Com a bis va oferir una deliciosa interpretació del preludi i nocturn per a la ma esquerra de Scriabin aconseguint un moment musical difícil d’oblidar,

A la segona part el canvi sonor va ser radical i l’orquestra va oferir en una interpretació brillant, intensa i contundent de la primera simfonia de Gustav Mahler que va fer esclatar al públic com feia temps que no veia a un concert de l’OBC.

Un gran treball de conjunció, d’equilibri i d’intensitat en totes les seccions de l’orquestra que va respondre amb aclaparadora rotunditat i un so que ens apropava a les grans orquestres que ens visiten. Grandiosa la secció de corda, amb una secció greu especialment notable. Hi va haver alguna que altre petit dubte en algun solista del metall i la fusta, però res greu perquè quan la contrapartida és l’entrega absoluta, la implicació i la complicitat, òbviament el resultat és esplèndid. Ono ha demostrat que és un gran director controlant tot l’entramat arquitectònic amb precisió i brillantor, extraient de l’OBC un so grandiós, preciós i amb personalitat, que és una de les coses que sempre demanem a l’orquestra i que potser amb Kazushi Ono s’arribarà a assolir, perquè el mestre japonès no és espectacular en el gest, però el seu treball si que ho és, en aquest repertori si, i sense cap necessitat d’un mapping, aquest cap de setmana el públic que ha assistit a l’Auditori ha vibrat amb la música. És senzill i complexa, però no calen gaires experiments per fer viure el que s’interpreta, amb talent i sobretot amb honestedat n’hi ha prou.

Un final esplèndid  d’una temporada a la que no he dedicat molta atenció. La propera prometo portar-me millor

24 comments

  1. Marta Bach

    Jo hi he anat aquest matí i la Sinfonia Tità ha estat titànica, brutal amb una sonoritat espectacular, un magnífic final de temporada.
    Punt i a part amb l´interpretació d´aquest pianista, Achúcarro demostra que l´edat és un valor i ens ha ofert una mostra del que és art,sensibilitat i habilitat quan ha tocat només amb la mà esquerra un preludi de Chopin.
    Respecte l´obra del compositor català Santcovsky, només diré que a les 11h del matí es fa molt dur escoltar aquestes obres contemporànies….per mi només són sons i com tu dius recorden algunes bandes sonores de les pelicules de por o suspens….sincerament deixo pels entesos aquest tipus de música, mentrestant em quedo amb els clàssics com Mahler o Mozart.

    M'agrada

    • Avui diumenge us ha fet dues propines. la primera, com ahir dissabte, el nocturn per a la mà esquerra d’Alexander Scriabin i la segona (afortunats!!!) el preludi núm. 16 de Chopin, ambdues meravelloses mostres d’un pianista ja llegendari i en plena forma

      M'agrada

  2. colbran

    Mientras escuchaba el “Cuadro de presencia”, con sus flujos y reflujos sonoros, no sé el motivo pero iba recordando la fabulosa obra maestra de Alejandro Amenábar “Los otros” Yo también pienso que la mayoría de los compositores contemporáneos, con destacadas excepciones, parecen nacidos para la composición de bandas sonoras. Si no fuera porque Amenábar, aparte de realizador y guionista,es también compositor de las música de sus películas, esta pieza musical podría perfectamente ir incorporada a cualquiera de ellas, especialmente parece subrayar escenas que iba recordando de la citada “Los otros”.

    Joaquín Achúcarro nos dió una lección de serenidad, de maestría y de sabiduría miusical en toda su interpretación del concierto de Mozart. Aún no tiene los 85 años, como ha remarcado esta mañana, pero los cumplirá el 1 de noviembre de este año. Wikipedia, una vez más, proporciona un error de nacimiento, como en el caso de Teresa Berganza (1933 y no 1935), por poner un ejemplo.

    Por fín he conectado con el maestro Ono!!! Me ha entusiasmado su versión de la “Sinfonía nº 1” de Mahler, que junto con la 8ª y la 2ª son mis preferidas de este compositor, al que en ocasiones encuentro un contraste de profundidad y banalidad que me chocan bastante.

    En resumen un concierto largo (cosa inhabitual en el Auditori), muy interesante y que me ha congraciado con el maestro Ono y ha incrementado mi admiración y respeto por el gran pianista Don Joaquín Achúcarrro.

    M'agrada

  3. M.A.

    En la sessió de dissabte el mestre Achúcarro ens va fer patir una mica a l’inici del primer moviment (com l’Alicia de Larrocha en els seus darrers concerts) però la prestació va ser sens dubte la d’un sensacional pianista per fraseig i sonoritat, tocant Mozart comme il faut. I què dir de l’Scriabin que ens va oferir de propina! És admirable que amb 85 anys es pugui tocar així. Un concert que sonava a comiat.
    Crec que la primera de Mahler ha estat una possiblement el millor que ha dirigit aquesta temporada el mestre Ono, amb un quart moviment realment espectacular, amb una corda compacta, rotunda i brillant com poques vegades la sentim. Ono ahir va dirigir amb aquell punt de tensió que potser massa sovint li manca i que hagués convingut en el Requiem de Verdi de la setmana passada. Dit això, i sense voler ser aixafaguitarres, no va arribar a commocionar-me com una Tità que va dirigir el mestre Decker a la primera temporada de l’OBC a l’Auditori, que tinc en la memòria com una de les vetllades més memorables de l’OBC.

    M'agrada

    • colbran

      Creo que muchos nos dimos cuenta, pero hoy en la retransmirión lo ha subsanado. Hace muchísimos años vi en el Palau a Wilhelm Kempff en un recital memorable, ya mayor y el control de sus dedos no era siempre perfecto pero me emocionó extraordinariamente el sonido que extraía del teclado y su compenetración con la música de las diversas piezas.

      M'agrada

  4. JL Pagán

    Gran feina del mestre Ono aquesta temporada. He seguit pràcticament tota la temporada de l´OBC i ha estat sens dubte on més he gaudit de bones i contrastades músiques i sempre a preus populars.
    L´auditori és el lloc on millor m´arriba la música, potser sigui la sala de fusta, o la comoditat o el sempre senzill i repectuós públic fidel al projecte, no sé, però aquest any m´ha semblat que la orquestra ha brillat intensament.

    M'agrada

  5. Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser

  6. Pere

    TOTALMENT d’acord amb el teu post.
    Hi vaig anar divendres.
    Aburridissíma primera peça. Amb innecessària presentació. No vaig ser capaç de trobar Wagner, ni Debussy, ni Stravinsky…
    Meravellós Achúcarro amb el bis d’scriabin espatarrant.
    Esclatant prestació del mestre Ono i tota l’orquestra. Uns amics que venien per primera vegada a un concert de l’OBC van quedar entusiasmats.
    Un magnific concert de cloenda.

    M'agrada

  7. Rai

    Conec el Fabià des de fa anys. La primera vegada que el vaig veure va ser en el context d’una Jam Session a un bar musical de gràcia. Jo devia tenir uns 17 anys i ell 16 i em vaig quedar astorat de veure amb quina facilitat i fluidesa tocava la guitarra… Sempre l’he admirat molt i ell m’ha correspost amb respecte i afecte.
    Recordo una conversa telefònica que vam mantenir (tinc la imatge grabada al cervell, baixant el carrer Villarroel passant per l’Hospital Clínic), on li vaig expressar la meva preocupació pel fet de saber que tenia intenció de presentar-se a les proves d’accés a l’ESMUC… llavors només solien oferir una plaça de “guitarra jazz” a l’any i per mi, estava clar que si ell s’hi presentava, jo no tenia cap opció. Em va dir: “Tranqui Rai, jo de primera opció em presento a composició, així que si tot va bé jo entraré a composició i tu a guitarra.” Aquell any finalment l’ESMUC no va convocar plaça de guitarra al juny (vergonya!), ell va entrar a composició i jo al Liceu.
    Feia temps que no tenia notícies seves i m’ha fet molta il·lusió saber d’ell a través d’aquest blog, i sobretot pel motiu d’una estrena seva a l’Auditori per molt que la crítica que li ha dedicat en Joaquim no hagi estat del tot favorable.
    Ell s’ho mereix, és una persona que ha dedicat molt de temps i esforç a la música. Bravo Fabià!

    M'agrada

    • Benvolgut Rai, l’obra d’un artista hauria d’anar deslligada de l’amistat que puguis tenir amb ell i en canvi això sé que és un condicionant moltes vegades insalvable i no tan sols en els artistes, en la vida dels mortals moltes vegades es fa difícil dir el que penses a una amistat d’alguna cosa que ha dit o fet sense aixecar una certa polseguera.
      Entenc que et sàpiga greu que no m’hagi agradat l’obra del teu estimat amic, però el millor que pots fer es valorar-la tu intentant deslligar l’amistat que us uneix i després podem parlar de on ens porta la música contemporània, estic segur que el debat podria ser tan profitós com enriquidor.
      Òbviament a Fabià no el conec de res i estic segur que és una persona encantadora i un músic excepcional, però la seva obra,, aquesta obra en concret si més no, no tan sols no em va dir res, sinó que em va fer moure intranquil de la cadira, i no estic segur que fos la idea que tenia ell quan la va compondre, o si, ves a saber.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: