Siegfried Stefan Vinke

Brünnhilde Petra Lang

Der Wanderer Thomas Johannes Mayer

Erda Okka von der Damerau

Mime Wolfgang Ablinger-Sperrhacke

Fafner Sorin Coliban

Retornem a la Tetralogia de Viena per recuperar el Siegfried que va tenir lloc el passat 28 de maig i que suposa una notabilíssima millora sobre aquella decebedora edició de gener del 2016, ja que l’immensa majoria del cast ha canviat, començant per el rol protagonista que ha passat del calamitós Christian Frantz al més que voluntariós Stefan Vinke que com sempre garanteix heroïcitat, dignitat musical i vocal, amb empenta i molta entrega, quelcom que en un Siegfried és imprescindible per tirar endavant una  representació.

En aquesta representació sembla descansat i es mostra pletòric. La veu ja sabem que no és un prodigi de bellesa però no emet sons fixats, ni fa els enutjosos portamentos de tants col·legues per intentar arribar a les notes, perquè ell les clava quasi sempre amb precisió. El seu primer acte és veritablement rellevant amb una forja consistent, sense reserves i molt valenta. Després de tants patiments en els darrers Rings comptar amb un Siegfried com ell, encara jove i sense defalliments és com un gran premi i per això els vienesos embogeixen en acabar el primer acte. En el segon i tercer manté aquesta empenta, malgrat l’extenuant extensió d’una partitura inclement, matisant quan el rol ho requereix i sempre mantenint aquesta insolència que caracteritza el rol i que degut al seu aspecte encara juvenil resulta tan convincent,

Thomas Johannes Mayer és un excel·lent Wanderer, potser dels tres Wotan aquest és el més convincent, amb autoritat i seguretat, superant amb escreix el Wotan de l’edició del 2016, Tomasz Konieczny.

També el Mime de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke m’ha agradat més que Herwig Pecoraro, que no era precisament el pitjor d’aquell Siegfried desastrós de l’any passat. Ablinger-Sperrhacke `potser el caricaturitza en excés, però això ja forma part del estigma del rol excessivament estereotipat.

Jochen Schmeckenbecher repeteix el seu Alberich mancat de registre malèfic, però envoltat de mediocritat l’any passat ressaltava més que aquest, tot i que la prestació és del tot correcte, sense més.

Sorin Coliban és un Fafner de sonoritat potent però en aquesta ocasió amb un registre greu en algunes notes una mica precari. La veu és la que ha de ser i suposo que en el teatre impressiona més.

El pardalet del bosc de Hila Fahima és del tot genèric en una veu de líric lleugera no sempre precisa però si degudament radiant i lluminosa.

L’Erda de la contralt Okka von der Damerau no té la superba majestat d’Anne Larsson, el millor de l’edició del 2016, però és magnífica en la gravetat central d’una v  veu noble.

I per a Petra Lang aquesta és la Brünnhilde més dificultosa, ja que és la més radiant i de registre agut més esclatant i incisiu, sense gaires possibilitats d’escalfar la veu i amb una exigència creixent que acaba o hauria d’acabar amb un esclatant Do després d’haver desplegat un fraseig encisador amb una de les frases més inspirades del opus wagnerià. Ella s’esforça i té moments de bon control i de veritable convicció, però la seva veu de mezzosoprano no s’adequa bé i pateix, mentre Vinke sembla que no faci quatre hores que canta.

Peter Schneider, una vegada més, demostra un coneixement profund de l’obra i tot i que a vegades li manca una mica més de personalitat, condueix amb ma ferma una orquestra amb algunes defallences en els metalls, però globalment esplèndida. Els vienesos el reben a l’inici de cada acte amb estrepitosa satisfacció, així com també al final, i no serà que no han passat per aquell fossat memorables directors a fer-se càrrec del Ring, però ell forma part de la tradició més venerable de directors capaços fins i tot de treure a Bayreuth de situacions més que compromeses amb èxit. Bravo!

Richard Wagner
SIEGFRIED

Siegfried Stefan Vinke
Brünnhilde Petra Lang
Der Wanderer Thomas Johannes Mayer
Alberich Jochen Schmeckenbecher
Erda Okka von der Damerau
Mime Wolfgang Ablinger-Sperrhacke
Fafner Sorin Coliban
Waldvogel Hila Fahima

Orchester der Wiener Staatsoper,
Direcció musical: Peter Schneider

Director d’escena: Sven-Eric Bechtolf
Escenografia: Rolf Glittenberg
Disseny de vestuari: Marianne Glittenberg

Wiener Staatsoper, 28 de maig de 2017

Stefan Vinke és el gran triomfador, de manera justa ja que el rol és extenuant i arriba al final amb molt més que dignitat i feia temps que no teniem un tenor tan decent per a un rol tan inclement. La resta completen amb solidesa una producció que segueix la tònica de la modèstia sense ferir susceptibilitats, quelcom en un Ring deu ser senyal de fracàs.

Quedo a l’espera d’oferir-vos aquí mateix la crònica de la darrera jornada d’un Ring que sense gaires pretensions està resultant satisfactori, espero que ho acabi sent del tot.