STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

EL STREAMING D’UN BALLO IN MASCHERA A VIENA (Beczala-Stoyanova-Hvorostovsky;

Torno a la hiperactivitat dels streamings vienesos per parlar-vos de la representació que va tenir lloc el dimarts 26 d’abril a la capital austríaca de l’òpera de Giuseppe Verdi, Un ballo en Maschera, en la versió amb el rei Gustau III de Suècia com a protagonista, en una producció/provocació més que per clàssica, per rància i amb regust a naftalina caducada, deguda a Gianfranco de Bosio, a moments d’una foscor impossible de resoldre en una retransmissió televisada de pagament, tot sota la batuta de Jesús López Cobos, el culpable segons lla malèfica angeleta, del seu retard en sortir a escena en la discreta Tosca esdevinguda portada en molts mitjans. Però l’interès de la vetllada recau, com ha de ser,  en el cast que en aquest cas reunia a tres noms importants del panorama operístic actual, el tenor Piotr Beczala, Krassimira Stoyanova i Dmitri Hvorostovsky, acompanyats per membres entre discrets i efectius de l’òpera  estatal austríaca. Continua llegint

MANON A VIENA (Damrau-Vargas;Servan-Chaslin)

Damrau_Manon © Michael Pöhn Wiener Staatsoper

Diana Damrau (Manon) © Michael Pöhn Wiener Staatsoper

Dos dies abans del streaming del Roméo et Juliette que va protagonitzar l’apunt d’ahir a IFL, la Staatsoper de Viena n’oferia un altre, en una activitat envejable i un exemple a seguir, d’oferir els títols de la temporada a través d’Internet, en aquest cas un altre títol cabdal del repertori francès, Manon de Jules Massenet amb Diana Damrau i Ramon Vargas de protagonistes.

El nivell general d’aquesta Manon és superior al Roméo, si bé com acostuma a passar en les representacions vieneses, i ja ho hem comentat diverses vegades, tret de representacions excepcionals, totes elles tenen aquella rutina que caracteritza els teatres de repertori, si bé l’envejable desfilada de figures és el fet diferencial que fa sempre de l’òpera vienesa un punt obligada d’atenció.

La Manon de Diana Damrau és vocalment i dramàticament espléndida, tot i que no té aquella sensualitat de la Netrebko de no fa gaires anys i en aquesta mateixa producció encenia i feia embogir al Des Grieux d’un inspirat Roberto Alagna.

Damrau ja no és aquella soprano coloratura que vaig descobrir en una fascinant i  esclatant Reina de la Nit a la ROH eternitzada en un fantàstic DVD, i ja fa anys que la seva veu es va transformant, assolint rols cada vegada més lírics, endinsant-se  de manera natural en la categoria de soprano lírica, si bé abans d’entrar en terrenys de més densitat, que sense cap mena de dubte acabarà abordant en els propers anys, haurà d’anar evolucionant com ho està fent, sense forçar i sense perdre per tant l’homogeneïtat i el color, i mantenint com succeeix ara, el registre sobreagut quasi sempre esplèndid i brillant, tot i la consistència que ha adquirit en el centre i la convicció d’un prometedor registre greu que encara s’ha d’acabar refermant si és que Damrau vol consolidar-se en un repertori més pesant.

En qualsevol cas la soprano alemanya és una cantant admirable que controla sense resultar mai freda i que ofereix una Manon passional i carnal, menys fràgil del que s’han mostrat altres sopranos també provinents d’origens lleugers.

Al seu costat el tenor Ramon Vargas conserva l’elegant fraseig i el bon gust en una línea de cant que sempre l’ha distingit, però la veu no pot amagar en els moments més intensos i exigents, els esforços i tensions que ha patit assumint rols verdians i altres temeritats vocals d’aquelles que sempre critico i que vet-ho-aquí, tenen les lamentables conseqüències d’una veu que s’estrangula i perd naturalitat en els moments que un tenor necessita brillar. Tot i així m’estimo molt més a Ramon Vargas cantant el Des Grieux massenetià que altres col·legues.

Tant Boaz Daniel en un correcte Lescaut com Dan Paul Dumitrescu en un notable  Compte Des Grieux , encapçalant una llista de secundaris més encertats que els integrants del descuidat Romçeo i Juliette presentat ahir.

A Frédéric Chaslin li manca aquell refinament francès imprescindible en aquesta òpera, tot i que ell sembla més decantat a un verisme afrancesat, fent especial incidència en la passió orquestral i certs cops d’efecte que jo m’hagués estimat més intimistes.

La producció d’Andrei Serban lluïa molt més amb dos cantants aleshores encara de físic explosiu com Netrebko i Alagna, ja que quan la cosa és tapa més i els protagonistes no mostren la mateixa sensualitat i la química que desprenien aquells, esdevé bastant plana, malgrat les bones intencions d’una actualització absolutament innecessària.

Jules Massenet
MANON
Llibret d’Henri Meilhac i Philippe Gille, basat en la novel·la de l’Abbé Prévost

Diana Damrau (Manon Lescaut)
Ramón Vargas (Chevalier Des Grieux)
Dan Paul Dumitrescu (Graf Des Grieux)
Boaz Daniel (Lescaut)
Thomas Ebenstein (Guillot de Morfontaine)
Mihail Dogotari (Brétigny)
Hila Fahima (Poussette)
Ulrike Helzel (Javotte)
Miriam Albano (Rosette)
Hacik Bayvertian (Pförtner)
Wolfram Igor Derntl, Konrad Huber (2 Gardisten)

Director musical: Frédéric Chaslin
Director d’escena: Andrei Serban

Staatsoper de Viena 28 de febrer de 2016

Per tot el que hem pogut veure aquí, en aquests dos darrers streamings vienesos els més grans redits se’ls han endut les sopranos (Rebeka i Damrau), davant d’uns tenors lleugerament per sota i per causes diverses però convergents.

WERTHER (Polenzani-Garanča)

Werther Viena 2015

Elina Garanča (Charlotte) i Matthew Polenzani (Werther) Viena 2015

La setmana passada vaig poder veure el streaming del Werther de Massenet que va retransmetre l’òpera estatal de Viena en la producció de Andrej Serban que ja va ser editada en DVD l’any 2005 i que ja comptava amb la Charlotte d’Elina Garanča, si bé en aquella ocasió el Werther era Marcelo Álvarez i la direcció musical era d’un prometedor Philippe Jordan ara en el cim de l’Opéra de Paris.

En l’edició de 2015 la direcció musical perd la inspirada batuta d’aquell jove Jordan en mans d’un  més genèric Frédéric Chaslin, efectiu i intens però poc seductor en una òpera que necessita en molts moments feixuccs (escenes de Schmidt, Johann, le Bailli i fins i tot Sophie) d’una imaginativa narració musical que incideixi de manera brillant en les moltes parts mestrívoles que la partitura conté i faci més curtes i irrellevants les que farceixen innecessàriament un relat inflat des d’un bon origen. Continua llegint

PROMS 2013: TANNHÄUSER

Donald Runnicles al RAH el 4 d'agost de 2013 Fotografia Chris Christodoulou

Donald Runnicles al RAH el 4 d’agost de 2013 Fotografia Chris Christodoulou

Fa dos dies us portava la transmissió del Festival de Bayreuth de la primera representació de Tannhäuser i encara que no serà una versió que es recordarà en un futur, supera en quasi tots els aspectes a la que va tenir lloc tres dies després a Londres.

No es tracta de comparar, i menys si ha de ser amb el Cor i l’Orquestra del Festival de Bayreuth, les dues joies més preuades de la corona i que acaben per marcar les diferències, sinó també de l’equip de cantants i de la mateixa direcció musical. Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2012: L’ENFANT ET LES SORTILEGES (vídeo)

L’enfant et les sortilèges, Festival de Glyndebourne 2012, producció de Laurent Pelly. Foto: Simon Annand

La setmana passada us vaig deixar la primera part del doble programa Ravel, amb L’heure espagnole i ara us proposo la deliciosa i surrealista L’enfant et les sortileges amb el mateix equip artístic, Kazushi Ono i Laurent Pelly. També els cantants del vodevil espanyol repeteixen en aquest compte que en prou feines una hora, omple l’escenari d’objectes i animalons que hauran de fer canviar al nen rebel.

SINOPSI:
L’enfant et les sortileges narra la història d’un nen mal cregut que després de ser renyat per la seva mare, trenca tots els objectes que té al seu voltant. Els objectes maltractats prenen vida, els mobles, la tassa, el paper pintat de les parets, la llibreta dels deures i el foc de la llar comencen a parlar; fins i tot del seu quadern escolar esdevé un professor i les xifres un cor. En la segona part, el llit es converteix en un jardí ple dels cants dels animals i les plantes que abans l’infant havia caçat i torturat. Després d’un petit accident el nen aprèn la lliçó i acaba cridant a la mare.

La versió és esplèndida gràcies a una direcció musical minuciosa, plena de contrasts i atmosferes que exploren amb minuciós detall, l’exuberant orquestració raveliana allunyada de la simplicitat que un conte infantil podria fer preveure, i és clar, també és esplèndida gràcies a un treball escènic portentós del millor Pelly. Si a “L’heure espagnole” el director sembla conformar-se amb el vodevil tradicional, a “L’enfant et les sortileges” exhibeix les conegudes capacitats per crear potents espectacles a partir de la quotidianitat, la fantasia i la poesia visual. Continua llegint