IN FERNEM LAND

BEL CANTO AL TIVOLI DE COPENHAGUE AMB BROWNLEE I COBURN


Avui, en aquesta alternança que ens porta en els darrers dies del wagnerisme al belcanto, us parlaré del concert que va tenir lloc el dia 3 de juny al Tivoli de Copenhague i que va tenir com a protagonistes als cantants nord-americans Sarah Coburn (soprano) i Lawrence Bronwlee (tenor) i que farà les delícies dels belcantistes més exigents, ja que tant com el reconegut tenor que el setembre debutarà per fi al Liceu amb l’esperat retorn de Il viaggio a Reims al teatre de les Rambles, com la menys coneguda soprano Sarah Coburn, garanteixen l’estil, les notes i l’exhibició pirotècnica necessària per defensar un repertori que sense aquests ingredients de risc perd gran part del sentit.

Mentre que ella es presenta amb l’entrada de Norma, la bucòlica i dolcíssima “Casta diva” i la més animosa cabaletta, ell decideix presentar-se amb l’ària de Gualtiero de “Il pirata” també de Bellini, compositor que ja no abandonaran durant la primera part ja que després de l’obertura de I Capuletti e i Montecchi, obren un bloc dedicat a La Sonnambula amb l’engrescador duo “Son geloso del zefiro errante” per seguir amb el deliciós “Tutto è sciolto … Ah perché non posso odiarti” amb un Browlee especialment colpidor i acabar la primera part amb “Come per me sereno … Sovra il sen” de la segura i precisa Sarah Coburn..

A la segona part Bellini passa el testimoni a Rossini i Donizetti, començant per l’espectacular “Asile héréditaire … Amis, amis, secondez ma vengeance” que canta Arnold en el mític Guillaume Tell i que Browlee sense ser la veu més adient, canta de manera exultant (tota l’òpera ja no seria per seguir Coburn amb “En proie a la tristesse” de Le Comte Ory, una òpera que el Liceu no ha vist mai sobre el seu escenari, si bé gran part del material prové de Il viagio a Reims que inaugurarà la temporada 2017/2018.

Després de l’obertura de La fille du régiment, per tannt un salt a Donizetti, Brownlee deixarà anar el pot de les essències amb el “A mes amis”, que si no fos per l’espectacular interpretació, després de tantes escoltades en els darrers dies, us diria que feia a priori certa mandra, però renoi en Brownlee.

L’esclatant concert oficialment finalitzava amb el duo de Le Compte Ory “Ah! quel respect, Madame”, però era obvi que tenien preparat dos propines d’exhibició belcantista: “Una parola, o Adina” de L’elisir d’amore i  el “Tornami a dir che m’ami” del Don Pasquale, ambdues de Donizetti.

És una festassa desengreixant després de tanta densitat en els darrers dies i que a banda ens reafirma amb les ganes d’escoltar a Lawrence Brownlee en el teatre alhora que ens dóna l’oportunitat de descobrir una soprano que malgrat haver fer alguna incursió europea no acostuma a cantar fora dels Estats Units. i no en el circuït principal, ja que consultant lla seva activitat en els darrers anys la trobarem a Seattle, San Antonio, Tulsa o a Boston com a lloc més prestigiós. En aquest concert no s’acaba d’entendre el motiu perquè tot i no ser un prodigi del cant legato, i respirar una mica allà on li va bé, Coburn dóna bona rèplica a un exultant Brownlee i sembla bastant més adequada que altres cantants que fan millor carrera, en una demostració més dels capricis dels agents.

Belcanto al Tivoli de Copenhague

Vicenzo Bellini
NORMA
Obertura
Casta diva … Fine al rito
IL PIRATA
Nel furor delle tempeste … Per te di vane lagrime
I CAPULETI E I MONTECCHI
Obertura
LA SONNAMBULA
Son geloso del zefiro errante
Tutto è sciolto … Ah perché non posso odiarti
Come per me sereno … Sovra il sen
Rossini
GUILLAUME TELL
Asile héréditaire … Amis, amis, secondez ma vengeance
LE COMTE ORY
En proie a la tristesse
Donizetti
LA FILLE DU RÉGIMENT
Obertura
A mes amis
Rossini
LE COMTE ORY
Ah! quel respect, Madame

Propines

Donizetti
L’ELISIR D’AMORE
Una parola, o Adina
DON PASQUALE
Tornami a dir che m’ami

Sarah Coburn, soprano
Lawrence Brownlee, tenor
Tivoli Copenhagen Philharmonic
Direcció musical: Michael Balke
3 de juny de 2017

Com que aquí aviat veurem i escoltarem a Brownlee cantant Il viaggio a Reims i Le Comte Ory  re-utilitza moltíssim del material d’aquesta meravellosa curiositat, us deixo com  a tast, el duo d’aquesta òpera que va tancar el concert “Ah! quel respect, Madame”.

Un comentari

  1. Retroenllaç: Noticias de junio 2017 | Beckmesser

  2. Arnau

    Lawrence Brownlee al principi no m’agradava, em resultava una veu molt caprina. A mida que l’he anat escoltant cada cop m’engresca més (com m’ha passat amb molts tenors, des de Camarena a Spyres, que al principi no em deien res). Tinc ganes d’aquest Viaggio (primer cop que la veig en directe), i que a més és una de les meves òperes de Rossini preferides. L’única cosa és que aquest tros de Le compte Ory és el del duet Belfiore-Corinna del Viaggio. Brownlee cantarà el compte Liebenskof (que em sembla un paper més exigent), així que aquesta part no la farà. Ara a esperar pel Viaggio, i a veure si el cast dona la talla, perquè un Viaggio sense cantants pot resultar un espant.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      No serà un espant.
      El Viaggio es una obra ideal per a cantants que comencen, cantants amb possibilitats és clar, ho dic perquè és com un gran concert on les àries i els números concertants es van succeint sense cap transcendència dramàtica, només cal que ho cantin bé i es preocupin del seu fragment.
      A Pesaro, amb aquesta mateixa producció la fan cada any com a exercici final de l’escola de perfeccionament de l’Academia Rossiniana per on han passat moltes de les figures actuals.
      No podem esperar el nivell d’aquell Viaggio memorable d’Abbado al ROF, però estic segur que el gaudirem

      M'agrada

      Respon
  5. colbran

    Aquí el dúo original de “Il viaggio a Reims” por Ewa Podles y Rockwell Blake, como Marquesa Melibea y Conte di Libenskopf dirigidos por el añorado Alberto Zedda, en A Coruña en 2000:

    John Brownlee está espléndido en ese fragmento equivalente de “Le comte Ory” que nos propone Joaquim. Confiemos en que esté rodeado de un elenco a su altura en el próximo “Il viaggio a Reims” del Liceu, ya que se precisan 14 primeras voces, no voces cualesquiera. Lamentablemente no podemos contar con la maravillosa escenificación liceísta de 2003 que inexplicablemente se “desguazó”, cuando es uno de los montajes más hermosos que yo haya visto en el Liceu desde 1954, fue dirigido escénicamente por Sergi Belbel y musicalmente por un inspirado José Luis López Cobos:

    Afortunadamente aún está localizable en YouTube, si bien al natural era una escena mucho más hermosa, con aquella nadable piscina… Alguna voz era mejorable, pero en conjunto aquél “Viaggio” fue todo un acierto que recuerdo con verdadera añoranza. La escena que veremos la temporada próxima en mi opinión es esquemática en exceso, ya la vimos en el Real en 2004, dirigida escénicamente por Emilio Sagi y es la utilizada anualmente por la Accademia Rossiniana de Pésaro, con los alumnos más destacados.

    Liked by 1 person

    Respon
  7. elioronco

    Acabo de tornar d’escoltar en Brownlee com a Charlie Parker en la “be-bopera” Yardbird. La veu és esplendida, molt millor que en disc, però m’ha semblat que té poca projecció. Des de la fila 8 se’l menjava la mini orquestra, tot i estar ben enfonsada al fossar.

    M'agrada

    Respon
      • elioronco

        Més aviat, com qualsevol cantant pot cantar al MET sense megafonia. No hi he estat, però pel què llegeixo les seves dimensions són desmesurades. Una sala ben dissenyada focalitza el so i evita que es perdi, però en cap cas el pot amplificar. L’energia del so emès depen únicament de l’emissor (en aquest cas el cantant), i si s’ha de repartir entre 4039 receptors (la capacitat del MET) és impossible la majoria rebi un so de volum acceptable.

        I si hi ha algun cantant que únicament amb el seu diafragma pugui produir el so necessari per omplir la sala, aleshores pot acabar com en Michael Fabiano (molt estimat al MET), que sempre canta amb la veu al límit i és incapaç d’adaptar-se a sales petites. De fet cada cop em trobo més amb cantants que “criden”, com si pensessin que aquesta és la manera de projectar la veu.

        M'agrada

        Respon
        • elioronco

          Doncs amb amplificació. Llevat que l’acústica de la sala sigui miraculosa no hi trobo cap altra explicació.

          Ja veurem al Liceu què tal… l’únic que puc dir és que des de la fila 8 d’un teatre de 1275 butaques, ell era l’únic dels 7 cantants que tenia problemes per projectar, encara que mai va quedar tapat.

          Potser caldria fer públiques i acceptar sense vergonya aquestes “trampes” per a sales desmesurades com el MET, o per cantants amb veus petites, com Bronwlee i tants d’altres. Seria una llàstima no poder gaudir de les seves qualitats pel simple fet que els teatres disponibles són massa grans.
          Sembla que fa unes dècades, al Royal Festival Hall van fer un experiment per intentar arreglar el nyap acústic que van construir (per culpa d’emprar uns valors erronis per als paràmetres dels materials a l’hora de fer els càlculs) i van introduir gradualment amplificació sense dir-ho a ningú. Ni músics ni públic van notar la trampa, però en explicar-ho als músics es van negar a continuar utilitzant-la. Clar que, com a mínim en òpera, hi ha el perill que els cantants s’hi acostumin i la tècnica vocal se’n resenteixi, però si com diuen les males llengües, ja n’hi ha que ho fan…

          M'agrada

  8. JordiP

    Ja se que es tard, pero els posts no caduquen! He tingut temps d’escoltar aquest concert amb tranquil·litat i en Brownlee fa coses molt boniques, no sé quina projecció tindrà, veurem, però la veritat és que canta molt bé. A mi, té un timbre de veu que a vegades em recorda a Pavarotti, tot i que es percep que no té aquell torrent vocal! Les peces que canta ell sol m’han semblat fantàstiques tot i que a l’aria d’Elvino m’agrada més en Juan Diego Florez.

    Em vaig quedar amb ganes de veure Brownlee la temporada passada, però va caure del cartell. A veure si aquesta temporada hi ha sort hi el gaudim!

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari