Günther Groissböck (Fasolt) i Karl-Heinz Lehner (Fafner) a Das Rheingold a Bayreuth Fotografia de Enrico Nawrath gentilesa del Festival de Bayreuth

Ahir es va iniciar el darrer Ring wagnerià en la proposta escènica del discutit Frank Castorf, tot i que l’any vinent encara hi haurà un epíleg amb la representació de Die Walküre aïllada del pròleg i les dues darreres jornades en una proposta tan estranya  com estrambòtica, quan hem sabut que el director musical d’aquesta representació que comptarà amb el Wotan de Mahias Goerne, serà Plácido Domingo. Temps tindrem per parlar-ne perquè la cosa dóna per molts motius de reflexió.

Marek Janowski va iniciar el pròleg una mica escàs de concentració i quadratura, i ara ja no val allò de l’experiència acústica perquè aquest és el segon any al turó verd. Hi ha quelcom que no podria explicar, per tant deu ser més subjectiu que altra cosa, que fa que el seu Ring bayreuthià no m’atrapi, em va passar l’any passat i aquest any s’inicia igual, a banda d’aspectes més tècnics que ahir es van trigar a resoldre, no hi va haver gaire èpica en els moments orquestrals més esperats. Certament quan va arribar la pujada al Walhalla semblava que tot estava en òptimes condicions per començar el pròleg, esperem que a la primera jornada no trigui tant a trobar l’equilibri.

Vocalment l’equip és correcte, sent generós, .millors els homes que les dones, entre les quals només faig especial menció per a Nadine Weismann, les filles encara porten el desenquadrament de l’any passat i no han millorat (té delicte la cosa) i Tanja Ariane Baumgartner millora la presència d’una Connolly fora de context, però sense brillar gaire. Crispada la Freia de Caroline Wenborne

Entre els representants masculins Dohmen amb la veu gastada (a estones massa) domina amb autoritat la personalitat wagneriana del cast. Günther Groissböck i Karl-Heinz Lehner repeteixen la seva gegantina presència, sobretot el primer amb un notable Fasolt, mentre que Markus Eiche i Daniel Behle (revelació del festival 2017) aporten adequada joventut als déus més arrauxats. Andreas Conrad compleix com a Mime esperant lluir-se a Siegfried, el seu gran moment, i em continua semblant  incomprensible que Roberto Saccà torni a ser un insignificant Loge. Però sobretot un Rheingold sense Wotan no acaba de quallar mai i és que Iain Paterson es mostra prematurament fatigat potser el seu límit sigui el Kurnewal?

Richard Wagner
DER RING DES NIBELUNGEN
DAS RHEINGOLD

Wotan Iain Paterson
Donner Markus Eiche
Froh Daniel Behle
Loge Roberto Saccà
Fricka Tanja Ariane Baumgartner
Freia Caroline Wenborne
Erda Nadine Weissmann
Alberich Albert Dohmen
Mime Andreas Conrad
Fasolt Günther Groissböck
Fafner Karl-Heinz Lehner
Woglinde Alexandra Steiner
Wellgunde Stephanie Houtzeel
Floßhilde Wiebke Lehmkuhl

Orchester des Bayreuther Festspiele
Director musical: Marek Janowski

Festival de Bayreuth 29 de juliol de 2017

Està clar que queda molt Ring per endavant i que el pròleg, malgrat ser una targeta de presentació important, sobretot pel que fa a la direcció, no pot ser definitiu, sobretot si Wotan canvia a cada jornada com succeeix en aquesta edició (a Die Walküre serà John Lundgren i el Wanderer serà Thomas J. Mayer ) una solució que em molesta però en aquesta ocasió agraeixo.

Els aplaudiments del final d’apoteosi sorprenent, em van semblar que no corresponien al que jo acaba d’escoltar, res diferent al que succeeix a cada representació d’aquest festival, on sembla que musicalment i vocalment és impossible fer-li cap retret i només hi ha possibilitat d’expressar disconformitat amb les sonores protestes amb les posades en escena i que en a mi em sembla que enn el cas de Castorf i Katharina, són totalment justificades.

Aquesta tarda tenim cita amb la retransmissió radiofònica de Die Walküre, demà en tindreu la corresponent crònica aquí.