IN FERNEM LAND

AIX-EN-PROVENCE 2017: THE RAKE’S PROGRESS


Retornant als festivals enllaunats, avui us parlaré de la representació que va tenir lloc al Théâtre de l’Archevêché, d’AIx-en-Provence el passat 11 de juliol en el marc del prestigiós festival que té lloc en la preciosa ciutat francesa, de l’òpera de Stravinski, The Rake’s Progress en una brillant nova producció escènica del britànic Simon McBurney, que després de l’èxit assolit en l’edició del 2104 de Die Zauberflöte, que es reposarà l’any vinent, presentava aquest nou i brillant enginy escènic, que va tenir la mala sort de veure com a darrera hora Daniel Harding, director musical de la proposta era substituït per Eivind Gullberg Jensen, degut a una lesió al canell, fet que ha llastrat les representacions, ja que especulant no és gens difícil imaginar que el director anglès hagués extret de l’Orquestra de París un rendiment molt més brillant d’una partitura contrapuntística que requereix de  molta més finesa  i detalls en les sonoritats i la riquíssima orquestració neo clàssica, que l’oferida pel director noruec, que en més d’una ocasió sembla que l’òpera se li escapi de les mans..

L’apartat vocal està servit per l’excel·lent  Paul Appleby com a Tom Rakewell, la soprano Julia Bullock com a limitada Anne Trulove, el poc maligne Nick Shadow de Kyle Ketelsen i l’aportació exòtica de fer cantar el rol de Baba la Turque a un home, concretament al contratenor Andrew Watts, que si bé dóna joc escènic, vocalment no ofereix les mateixes sonoritats que la vocalitat original de mezzosoprano o contralt.

David Pittsinger (Trulove), la sempre exòtica Hilary Summers (Mother Goose), Evan Hughes en el doble rol de guardià de Madhouse i segon Nick, i Alan Oke (Sellem) completen dignament el cast, juntament amb un eficaç cor i un grup molt actiu d’actors que recreen la proposta de Simon McBurney a partir d’un llibre blanc que es va omplint de suggeridores imatges que ens projecten en una caixa blanca i buida que ens portarà des d’un bucòlic paisatge camperol anglès a la resta d’episodis de la carrera del llibertí fins al desolador final al sanatori, on la caixa escènica tornarà a ser la capsa blanca inicial però amb els senyals de ferides obertes en els murs per on prèviament s’ha farcit l’escena d’elements escenogràfics, objectes i personatges.

Caldrà veure aquesta producció amb un altre director musical que ex`posi amb netedat i claredat tímbrica, totes les possibilitats de la partitura, alhora que amb alguns retocs en la distribució vocal, sense una Anne que fixi les notes agudes amb resultats per  ami enutjosos, malgrat que en altres moments la seva veu i la seva presència escènica siguin del tot seductores.

Al diabòlic Nick Shadow,  Kyle Ketelsen no pot dotar-lo de tota la foscor i gravetat del registre original, ja que el cantant nord.americà té una veu de baríton que no cobreix les parts més denses i fosques d’una vocalitat poc apropiada al rol, idònia per a un baix profund.

En qualsevol cas la bellíssima partitura mereix ser escoltada i la producció escènica una detinguda i pormenoritzada visió, ja que el ric i fantasiós món visual de Simon McBurney atorga a la dramatúrgia d’una vitalitat admirable.

Igor Stravinski
THE RAKE’S PROGRESS
òpera en 3 actes i un epíleg a partir d’un llibret de W.H. Auden i Chester Kallman

Anne Trulove – Julia Bullock
Tom Rakewell – Paul Appleby
Nick Shadow – Kyle Ketelsen
Keeper of the Madhouse/Nick Shadow 2 – Evan Hughes
Trulove – David Pittsinger
Mother Goose – Hilary Summers
Baba la Turque – Andrew Watts
Sellem – Alan Oke
Actors – Antony Antunes, Kirsty Arnold, Nichole Bird, Karl Fagerlund Brekke, Andrew Gardiner, Chihiro Kawasaki, Maxime Nourissat, Jami Reid-Quarrell, Gabriella Schmidt, Clemmie Sveaas

Orchestre de Paris/English Voices
Director musical: Eivind Gullberg Jensen
Director escènic:  Simon McBurney

Festival d’Aix-en-Provence
Théâtre de l’Archevêché, 11 de juliol de 2017

En els propers dies aquí intentaré parlar-vos d’algunes coses que s’han passat per streaming i com aquest The Rake’s Progress havien quedat una mica enderrerides amb el el periple rossinià.

10 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser

    • Haurien de ser aquestes òperes el motiu de pelegrinatge dels aficionats. No té cap sentit desplaçar-se per veure allò que veiem a casa.
      Malauradament en Rossini se’n programen molt poques i es queden al calaix veritables obres mestres.

      M'agrada

  2. colbran

    Con esta ópera me sucede algo muy raro. Unas veces me gusta y otras no. Me compré la versión del estreno en 1951 con Elisabeth Schwarzkopf y Robert Rounseville (el Hoffmann del famoso film “The tales of Hoffmann”, sobre la ópera de Offenbach) y me gustó mucho. La ví en el Liceu en 1969 por un conjunto de cantantes mediocres y en alemán (sic) y me aburrió soberanamente. Me compré una versión de 1964, también dirigida por su autor como la primera y volvió a gustarme, especialmente por la estupenda interpretación de la mezzo Regina Sarfaty en el importante rol de “Baba The Turk”. Conseguí una versión en vídeo de Glyndebourne de1975 con Felicity Lott y Samuel Ramey y siguió gustándome, pero tengo otras versiones que me aburren y es un título que hace tiempo que no he revisado y no tengo muchas ganas de hacerlo y me sabe mal porque me encanta toda la producción de Stravinsky. Por lo que dice Joaquim no sé si he de decirme a ver ésta que comenta, pero no hay que negarse a nada en principio.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: